Visitants

25 de febrer del 2009

Miratge

Em vaig quedar estudiant la seva fisonomia, anys després. Encara tenia la cara rodona i poc arrugada, perquè mai havia sigut dona d’arrugues marcades. Els ulls se li havien fet petits i s’ocultaven sovint rera unes grans ulleres de pasta marró. Semblava que eren més clars, però tot i així eren molt negres. El seu nas de patata era com el meu, encara que no havia deixat de créixer i prenia forma de porra. Els llavis, fins i secs, d’un to rosat, s’obrien per agafar aire de tant en tant. Com podia una persona tant dura i lluitadora aparentar tanta desprotecció i feblesa? Tenia un aspecte malaltís, tirant a groguenc. Els seus cabells ja no estaven tenyits de negre, sinó de gris i blanc, amb una clenxa ben marcada al costat esquerra que seguia la forma del seu cap fins que s’arrissava a les puntes. Aquesta no era la Iaia, pensava jo, no és la Iaia que jo recordo, és com si no fos ella, com si se l’haguessin endut lluny, molt lluny, i haguessin deixat aquí una mil·lèssima part del què representava la seva persona. Jo només em preguntava en quin moment de la seva vida havia deixat de ser ella i s’havia abandonat a l’edat, que poc a poc li restava caràcter i força.

I la tornava a mirar, quieta, indiferent, amb el cap enfocat al cel on els focs esclataven. Ni tan sols tenia una O a la boca, ni tan sols aplaudia. S’estava quieta, observant, mitant, sense aparentar ni fred ni calor. I nosaltres l’abraçàvem a estones, perquè sabíem que el moment arribava i que cada minut amb ella podia ser l’últim. “Com estàs, Iaia?”, li preguntàvem cada cinc minuts; “Bé, d’aquella manera”, ens deia ella. “Guapa, més que guapa!”, i li arrencàvem algun somriure, però de la conca dels seus ulls només hi fitava tristesa, només hi rascàvem la malencunia que restava de la nostalgia de temps anteriors. Ja eren els últims dies, i ho sabíem, però no volíem esperar, i aguantàvem l’esperança a les nostres mans.

Va ser una nit especial, perquè sempre ens havia portat ella als focs de Mataró, l’últim dia de les Santes. Tots els seus néts petits, perquè els grans, ja eren massa grans. A tots, abans que pugui recordar-ho. I aquella nit, vam ser nosaltres els que la vam portar amb ella, aquesta vegada empenent una cadira de rodes, metàl·licament freda i anímicament buida, perquè jo sé que el seu cos era allà, present, però que la seva ànima ja no hi era.

Fa molts, molts anys, la Iaia ens agafava a mi i a les meves germanes, i al Miquel, que era el nostre cosí i només es portava dos anys amb la més gran de nosaltres. Jo i la petita, enganxades de les seves mans, que apretava amb força, amb temor a que ens escapéssim. La Mireia i en Miquel caminaven davant nostre, tot el dia barallant-se, com gat i gos. Baixàvem per la Riera, passant de llarg al Dover, on tantes vegades havíem parat per jugar. Acaricíavem la vora de la Plaça Santa Anna, i ens acostàvem a la gelateria Verdú, que tenia els millors gelats de la ciutat, i d’allà, cap a la platja. Estàvem tots tan il·lusionats que no ens podíem estar quiets, i ella cridava amb la seva veueta, aguda i trencada, i ningú li volia fer cas perquè era la nit de focs, i a la nit tot era màgia i felicitat.

Les rodes s’havien aturat, entre la gentada, i ja havien tirat el primer petard. Quedava poca estona perquè s’iniciés l’espectacle de colors i llums que il·luminaven el cel amb formes i esplendors, a un ritme trepidant. I per primera vegada, jo no volia que comencin els focs: no volia, no podia suportar la idea de viure els meus últims focs al seu costat. El passeig estava ple de gom a gom, i les guinguetes, i els restaurants. Les escales de la piscina estaven plenes de cames, peus i caps. La sorra de la platja gairebé era inexistent: tovalloles, mans, braços i bosses. La gent practicava el seu “Oooh” particular, i estava a rebentar de nens petits, amb espasses brillants i collars fuosforescents per tot el cos, cridant i ballant amb gràcia. Nosaltres ens obríem camí amb la Iaia, absent en la seva cadira de rodes, que es limitava a respondre quan li déiem que com estava, i ens deia allò de d’aquella manera. “Guapa, més que guapa!”, i li arrencàvem algun somriure, però de la conca dels seus ulls només hi fitava tristesa, només hi rascàvem la malencunia que restava de la nostalgia de temps anteriors. I el segon petard anunciava l’inici del final, i preparava als mataronins i convidats per acomiadar les Santes, l’Anna i la Pruniana, i jo només mirava a la Iaia, i m’estudiava la seva fisonomia, i em preguntava com podia ser que aquella dona forta i lluitadora s’hagués convertit en un miratge.

6 de febrer del 2009

Elemental, estimat...López

No és un Sherlock Holmes, amb la seva boina quadriculada i la seva pipa de fumar, prototip de detectiu per excel·lència; tampoc es basa en un personatge bohemi de poca monta, que fuig cada vegada que veu la llogatera. Quan ens trobem davant de José López, ens trobem, efectivament, davant un llavanerenc normal, amb una professió curiosa de conéixer, però menys ornamentada. I és que aquest professor procedent de Granada, va deixar ràpid les aules per iniciar-se en el món de la investigació privada. “Sempre havia admirat al meu professor, perquè era el que més sabia de tots, i era això, el mestre”, assegura, i no anava desencaminat: ara és qui recopila les proves per destapar les veritats.

Des de Granada a Sant Andreu de Llavaneres. Per què? Sóc fill de pares emigrants, vaig passar per Alemania i després per Barcelona. Més tard vaig deixar la ciutat pel Maresme. El perquè? Jo crec que per la qualitat de vida; i això que fa 15 anys, quan vaig venir, Llavaneres era un poble que no arribava ni als 5.000 habitants, i que no tenia semàfors!
I els teus veïns, ja saben que ets detectiu? Perquè no és molt habitual trobar-se’n... ho saben els amics i els veïns del costat. Quan et presenten a algú i els hi expliques ofici es queden una mica parats. Pensa que en som poquets, no hi han ni 2.000 llicències en actiu a tota Espanya. Aquí, a Mataró, en som 3!

Sempre havies volgut ser detectiu? De fet, jo volia ser professor, tinc el títol de magisteri. Jo, de petit admirava al meu mestre, però abans era una figura que es respectava molt més. Amb els anys vaig anar perdent l’interés, i quan vaig acabar la carrera ja no m’agradava. Al mateix temps vaig estar a la Policia de Mataró, però transitòriament: no em veia d’uniforme tota la vida.
I comences Criminologia. Vaig fer 3 anys d’Investigació Privada a l’Institut de Criminologia, a la Facultat de Dret. El criminòleg aquí és un ofici que no existeix, queda molt bé a la targeta de presentació, però no tenim els CSI dels Estats Units. Criminologia és un plus.
Però la figura d’investigador privat sí que està regulada, no és així? Sí, fa cosa d’uns 25 anys que és una professió que exigeix estudis universitaris, i tenim un Col·legi de Detectius de Catalunya. Dóna una garantia als nostres clients, i s’evita l’intrusisme.

I arriba Detectius Zepol. Quan vaig deixar la Policia vaig obrir una agència pel meu compte: Zepol. Ja porto 22 anys, i espero jubilar-me amb això.
Com aconsegueix els seus clients una agència? La majoria de casos t’arriben a través dels advocats. Cert que alguns t’arriben a través de la publicitat, o recomanats, però principalment són els advocats. Ara m’ha arribat un cas d’un contacte que precisament va ser el meu contrari en un altre judici. Això és molt satisfactori, perquè vol dir que he fet bé la meva feina.
Però les persones investigades no s’ho deuen prendre de la mateixa manera. T’han enganxat alguna vegada? Hi han molts que estan avisats, o que s’ho oloren. Jo diria que 1 de cada 20, potser, però si et veuen, agafes i marxes, i ja està.
Has tingut problemes? Vaig tenir un cas, el conserge d’un hotel que deixava l’habitació i es quedava amb els diners; canviava els llençols perquè no es notés. Un dia, un client es va queixar de llençols bruts: s’havia oblidat de canviar-los! A l’investigar va sortir tot. Em van arribar amenaces telefòniques, i fins i tot una bomba falsa al despatx, per la que es va desallotjar mig edifici! Però només va ser un ensurt. Després ja els enfats típics, et miren malament, o canvien de vorera si et troben pel carrer, res més. Un d’ells em va contractar per un altre cas, anys després, i em va dir que havia fet bé la meva feina; estem en el d’abans, la satisfacció de fer–ho bé, i que els altres ho vegin..

Quina mena de feines es sol·liciten més? Doncs aquí fem de tot, des d’investigar temes per empreses, com l’absentisme laboral, o els subarrendaments, fins a temes domèstics, com les infidelitats, les herències, les desaparicions, les pensions, etc.
Són molts els casos d’infidelitat? Jo diria que un 30%. Normalment són persones que ja ho saben, i busquen la prova, però no es deixen els calers fins que no ho tenen molt clar.
Això et porta a ser una mica el psicòleg dels teus clients. Sí, més d’un m’ha preguntat si he estudiat psicologia, perquè quan parles amb ells et diuen: “M’estàs dient el mateix que el meu psicòleg!”. Després hi han els que pateixen el que he batejat com “Síndrome de la soledad”, que sol ser gent gran que està sola, i que tenen manies persecutòries, i creuen que els hi volen fer mal, però no és així.
Però tenen vergonya a venir al teu despatx, els clients? Al principi sí, venien d’amagades per si els veien entrar; amb alguns clients havia arribat a quedar en una cafeteria. Però ja no, ara ja es coneix més la figura de detectiu, abans es solia relacionar de seguida amb problemes, amb “la teva dona t’enganya” i coses d’aquestes.

M’han explicat que vas tenir una faceta artística com a figurant en sèries de televisió, i ara col·labores setmanalment a “Tal cual lo contamos”, programa d’Antena 3. Sí, bé, la figuració és de fa anys, una mica com a hobbie, perquè sempre m’ha agradat la televisió i així veia com funciona per dins, etc. Des d’Antena 3 em van trucar recomanats pel Col·legi de Detectius, per parlar de les infidelitats, explicar casos reals, etc; els va agradar i ara, cada dimarts, els preparo un parell de casos, des de treballadors de baixa que estan feinejant a altres llocs, fins a d’altres més escabrosos, com el cas d’un home que va atropellar una persona, i estava incumplint la retirada del carnet.
Però sempre controlant la privacitat... Sí, no es donen noms, se’ls hi tapa la cara, les matrícules, i fins i tot canvio les localitzacions, perquè ningú es doni per al·ludit.

Fins a quin punt us assembleu als detectius de Hollywood? Jo sempre dic que fins els 5 minuts de pel·lícula: quan arriba el client a l’agència. A partir d’aquí arriben els trets, la violència, les persecucions i l’acció. Cal desmitificar la nostra professió, no és ben bé la que veiem a les pel·lícules.
Per què vosaltres no toqueu els crims, no? No, bé, podem investigar alguns, quan t’ho demana el client i tens autorització del jutge, o dels Mossos, però sinó, nosaltres portem les faltes, no els delictes. Els delictes públics, són de la Policia.
És certa l’enemistat entre detectius privats i la Policia, o també és fruit de l’imaginació cinematogràfica? No és certa. Jo em porto molt bé amb la Policia, i quan els ofereixes la teva ajuda, l’accepten. Tampoc és que em passi el dia darrera seu, però pensa que de tant en tant, si estan estancats en un cas, els pots ajudar a resoldre’l, i òbviament els comuniques qualsevol prova o indici que trobes.

Seguint amb els paral·lelismes... et sents una mica paparazzi seguint a la gent? Jo ja fa temps que no estic tant al carrer, però diria que és al revés, són els paparazzis que es nodreixen dels detectius per trobar a la persona, i fer la foto ‘in fraganti’.
I en el territori del periodisme d’investigació? Aquí també funciona del revés, et truquen com a font quan ja es sap el què ha passat. Sí que han vingut periodistes amb càmeres en un cas que vaig tenir, d’una dona desapareguda, pel “Quién sabe dónde”.
Què passa quan un desaparegut no vol ser trobat? Aquests són els més difícils, els que desapareixen voluntàriament. Normalment, no pots fer gaire, vaig tenir el cas d’una noia que va fugir a Londres, però ja era major d’edat, i l’únic que pots fer és dir-li que la seva mare l’està buscant, però has de respectar la seva voluntat, ja no és legal descobrir-la.
I tampoc saps què s’amaga darrera de la fugida. Tu diries que els clients solen mentir? Més que mentir, s’amaguen coses, se les callen. Donen una versió dels fets, però tu et deus al teu client, sigui quina sigui l’altra versió.

Ficció-adicció

Ja no es parla de res més: 2009 obre el teló amb el cartell de CRISI il·luminat amb llums de neó color verd festuc. Es col·lapsa el panorama social en tots els aspectes, des d'una perspectiva econòmica fins a una de política; des d'un enfocament generalista a un personal, íntim, com n'és el dogma. La CRISI passa a ser la notícia del dia, acaparant televisions, diaris, revistes, tertúlies i vides; la CRISI transforma la seva vessant fictícia, fruit de l'exageració i la por, en una addicció desmesurada i viciosa com a tema estrella.

Vist el diagnòstic popular i polític, i el pronòstic professional i quotidià, molts ciutadans, especialment els que pateixen desesperació hipocondríaca crònica, han començat a pregar per la seva sostenibilitat familiar. Però el virus CRISI, més potent que el de la grip, trepitja la teologia obrint una batalla campal propagandística. Els autobusos barcelonins ho tenen clar: “Provablement, Déu no existeix; deixa d'amoïnar-te i gaudeix de la vida”. La reacció eclesiàstica no s'ha fet esperar, amb una contrapartida similar a l'inversa. Una campanya populista i demagògica en tota regla, i ho és per ambdues bandes, que es sosté en les donacions; tot i que els diners s'han evaporat de les nostres carteres.

No siguem aturats, en tots els sentits. La CRISI és un virus mental que de tant sentir-lo ha infectat els nostres cervells, de la mateixa manera que si creiem estar malalts, el termòmetre acabarà per donar-nos la raó. Però sempre hi ha una alternativa: marxar a Austràlia, on sembla que ofereixen feines oníriques, en les que viure en una illa paradisíaca com a vigilant de palmeres i peixos de colors, amb un sou desproporcionat i una casa de luxe inclosa, no és ficció; tot i que, s'avisa: la tranquil·litat també és additiva.

En definitiva, tot depèn del mirall en el que et miris; deixa d'amoïnar-te, i gaudeix de la vida.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/5EC5E6E4-F620-4E5A-9884-8F9B8D52D3AF.html

El + llegit