Visitants

26 de gener del 2011

Estimat diari...

Cada dia començava amb aquestes paraules, amb un simple i tradicional “Estimat diari”. De vegades també m’inventava un nom per posar-li, una innocent imitació després d’haver llegit un fragment d’Anne Frank i la seva Kitty a l’escola, i sense caure encara en la immensitat de les seves paraules. Aquell quadern de tapes blaves i dures unides per un cadenat de fàcil obertura em va acompanyar de manera intermitent gran part de la meva infantesa, i un tram de l’adolescència. Narrava la meva quotidianitat de manera poc acurada i esbossava els meus pensaments més personals, que aleshores, em semblaven profunds i treballats. El més important, però, era mantenir la privacitat del seu contingut, per això no només el tancava amb clau, sinó que l’amagava.

Avui no em caldria un quadern de tapes dures. L’evolució ha provocat les nostres reflexions, que el nostre dia a dia, pugui ser redactat i publicat a la xarxa en temps real. Les pàgines ja no guarden secrets, sinó que construeixen un públic tafaner que exigeix notícies constantment, i les analitza banalment. I si es tracta d’una figura popular, aquest seguiment es fanatitza. Això és el què li ha passat, per exemple, al jugador de bàsquet del Caja Laboral, Pau Ribas, després d’expressar les seves opinions polítiques a través del Twitter. El seu post ha provocat un allau de respostes variades i ha obert de nou el vell debat sobre la possibilitat de barrejar política i esport. “Opino perquè tinc dret a vot”, ha explicat ell després d’observar com part dels seus seguidors criticaven vilment les seves paraules. No és l’únic esportista que s’ha trobat amb disconformitats després d’utilitzar les xarxes socials per manifestar-se.

El preu de la fama és veure’s contínuament embolicat en un judici constant, i ara, és més fàcil que mai, perquè s’obren les portes a la intimitat sense tenir clar qui entra. Potser hauríem de dedicar-nos a retornar als diaris de tapa dura, i deixar les opinions per les converses en petit comitè. O acostumar-nos a que d’opinions i pensaments, n’hi ha de tots colors.

+ 3 viles

24 de gener del 2011

Llum per l'Àfrica

El passat 27 de desembre, de nou, Llavaneres va mostrar la seva cara més solidària; la iniciativa, però, era d’estrena. El Festival de les llums neix amb la intenció d’apropar la música a tothom qui vulgui, i a destinar els beneficis a garanties sanitàries pels nens de Kenya. Una proposta que arriba per quedar-se i esdevenir referent a la zona de les tres viles. Els primers resultats, semblen haver consolidat aquesta idea: la música va sonar a casa, i la llum arribarà a l’Àfrica.
Les persones que s’amaguen darrere són Carlota Cantó, Héctor Fernández, Jordi Vegas, sense oblidar els voluntaris i col·laboradors que van fer possible aquesta primera edició. El Festival de les llums, però, espera més: “La idea ara és que els que han vingut, hi tornin, i els que no, hi vinguin”. La causa, ho val.

Tot comença, Carlota, a través del teu contacte amb la Comunitat Missionera de Sant Pau Apòstol, amb qui col·labores des de l’any passat. A l’estiu vaig estar dos mesos a l’Àfrica veient de primera mà el què fem des d’aquesta ONG. Durant l’any, s’intenten organitzar activitats per recaptar diners i desenvolupar projectes, tant a Kenya com a Etiòpia. El meu paper ve ara, passat el festival: jo sóc la que aniré de nou a l’Àfrica, i amb el meu equip de voluntaris, entregarem els kits sanitaris que hem aconseguit. En total ajudarem a 15 llars d’infants, amb aproximadament 300 nens kenyans a cadascuna.

A partir d’aquí, Carlota i Héctor plantegeu la possibilitat de preparar un acte benèfic a la nostra vila. Jo sempre he pensat en ajudar, i després de fer un viatge per l’Índia, vaig reafirmar-me en el meu pensament. Un dia parlant amb la Carlota va sorgir la idea de fer alguna cosa al poble. Sóc d’aquí i creia que Llavaneres tindria una bona resposta, tenim bons referents. És aleshores on entra en Jordi i comencem a treballar per fer un festival de música. Vam començar a moure fils, a tirar de contactes, d’amics: l’objectiu era omplir la sala, i recaptar el màxim de diners possible.

Perquè partiu completament de zero i de manera precipitada, menys d’un mes abans del festival. Calia comprar el material abans de gener, que és quan les farmacèutiques amb les que treballem fan una campanya per omplir contenidors que s’envien a aquests països. Sense la seva ajuda resulta molt més difícil aconseguir tot els permisos. D’altra banda, també vam considerar que el Nadal era una bona època: la gent està més sensible, contenta, activa. El Nadal il·lumina, dóna esperança, d’aquí el nom: Festival de les llums. Però tampoc descartem traslladar-ho a l’estiu, o a un altre poble de les rodalies; tot depèn de les possibilitats que se’ns donin. El què està clar és que es mantindrà la mateixa idea.

I d’on heu aconseguit finançament per engegar? Invertint! Tot i que també hem d’agrair l’ajuda d’alguns comerços de la vila com la copisteria, que ens va facilitar la impressió de les entrades i dels cartells, o la cessió de les neveres per part de la Mataronesa; també a l’Ajuntament de Llavaneres per deixar-nos la Sala Polivalent del Casal, encara que creiem que de cara la propera edició, necessitarem una altra mena d’espai més adequat per la música, ja que el vam haver d’habilitar una mica; però sobretot, hem d’agrair la participació dels amics que van col·laborar desinteressadament i al públic.

En total 8 grups de música molt variada omplen el cartell del primer Festival de les llums: Kaiz, Kàser, That Girl with Dark Eyes, Nune (Edurne Vega), Marnie Rock, Sick Boy, Ribbi Mc (Francesc Ribalta), Latencia Acústica, Johnny Quid Dj i la participació espontània del mateix Héctor, com a Héctor ElZar. Vam poder triar grups de diferents estils que van actuar de manera altruista, la majoria d’ells de la comarca, molts de Llavaneres. Vam procurar construir un programa ascendent que mantingués animada a la gent i creiem que ho hem aconseguit: tot i que la beguda s’acabava per moments, vam aguantar fins les 4 de la matinada. S’espera repetir per part de tots.

De fet heu rebut felicitacions per diverses vies. Una iniciativa solidària i oberta a tothom, però sobretot, jove. Creieu que cobriu una necessitat al poble? Hi ha una mancança d’ofertes d’aquestes característiques pels joves, està clar. Això era una barreja de vàries coses: solidaritat, cultura, joventut,... però val a dir que tot i que la majoria érem joves, també va venir gent d’altres edats, per això vam procurar variar els estils. La música agrada a tothom, i si gaudir-la, a més, ajuda als altres, no té límits per ningú.

Finalment, després de tota la feina, 210 assistents i 1.379 euros recaptats. Es va fer tot una mica a corre-cuita, però veient els resultats, diríem que estem aprovats. Cal tenir en compte que a Kenya el sou mig és de 50 euros al mes, així que aquesta quantitat és molt gran. La majoria del material està destinat a prevenir infeccions durant almenys un any, que és una de les causes més altes de mortalitat infantil. Ara toca valorar els errors i millorar de cada a la propera edició: La idea ara és que els que han vingut, hi tornin, i els que no, hi vinguin.

+ 3 viles

23 de gener del 2011

El lladre d'històries

Sempre li ha agradat llegir, però odia carretejar els llibres. Per això, quan puja al tren, selecciona curosament el seu seient de viatge. Observa els passatgers amb deteniment, un a un, i esbrina les seves personalitats. Sap quan són aquells que, davant una trucada telefònica, cridaran sense remordiment; sap quan es tracta dels que es quedaran immòbils tot el trajecte, i també quan són aquells que davant l’avorriment, trauran qualsevol cosa per llegir. Tria els tercers. A poder ser, s’asseu de cara al destí, que d’esquenes es mareja; i finestra, que no hi ha millor distracció que el paisatge que acompanya un viatge en tren. És el més similar a les lletres, perquè les imatges també conformen històries.

Avui, l’afortunada és una dona de mitjana edat, morena, amb ulleres verdes de pasta. Aviat treu un llibre de la seva bossa, un llibre que li obre els pensaments només en veure la portada. És de tapa dura, de les bones, i no aquestes edicions de butxaca que s’arruguen amb la força de les mans. Conté una fotografia de tons blavosos de la gran capital, i unes grans lletres vermelles: “Riña de gatos. Madrid 1936”, Eduardo Mendoza. No és un clàssic, sinó un dels últims exemplars que ha sortit al mercat, i d’un autor que, pel què ha pogut llegir, no sol defraudar el seu públic. Somriu sense que ella s’assabenti; no convé espantar la font de lectura o la perdrà. La dona enceta les primeres pàgines amb gest d’il·lusió, sense importunar-se de l’home que, assegut al seu costat, repassa les primeres lletres de l’exemplar al seu pas.

Més d’una vegada s’ha trobat amb l’incomoditat que l’afortunat retiri el llibre dels seus ulls, que impedeixi escrupolosament el robatori de la seva lectura. Però moltes d’altres ha gaudit de petits trossos d’històries diferents; de vegades, dues o tres en el mateix viatge. El lladre en qüestió, les uneix mentalment, i dibuixa un sol fil conductor per totes elles. Li és igual que no pertanyin a la mateixa categoria literària. Gaudeix cada fragment amb la mateixa intensitat, barreja els personatges i les escenes i s’imagina un sol llibre: un llibre fet de llibres.

19 de gener del 2011

Ara, també Ofiücs

Aquest és el meu pronòstic per avui com a Balança, segons l’horòscop triat a l’atzar entre diversos diaris nacionals.
El dia pot ser força controvertit, doncs algunes persones properes, ja siguin de l’àmbit laboral o familiar, semblen actuar en contra teva: Estigues alerta. Una persona a qui havies ajudat en el passat vindrà a donar-te la ma, i podries guanyar diners gràcies a ella”.
Però resulta que els signes zodiacals que coneixem han mutat, i aquesta predicció, per la meva persona, és incorrecta, donat que ara sóc Verge:
Tot va bé en territori laboral, i si tens que viatjar per feina, tot funcionarà sense problemes; serà un dia fructífer. Tot i això, la teva salut està debilitada, potser a causa dels nervis, així que procura equil·librar-te i guanyaràs més. Estigues més atent a la parella, si la tens”.

La notícia apareix als mitjans al llarg de la setmana: segons la Societat Planetària de Minnesota, el signes zodiacals estan equivocats. D’una banda, el recorregut del Sol per les constel·lacions ja no es correspon amb el que van fixar els neobabilònics fa 2.600 anys. Si fins ara, entre el 22 de setembre i el 22 d’octubre, el Sol travessava la constel·lació de Balança, ara ho fa entre el 31 d’octubre i el 21 de novembre. El què significa que una persona nascuda el dia 15 d’octubre, ja no és Balança, sinó Verge. D’altra banda, existeix un tretzè signe, Ofiüc, una constel·lació que la NASA ja considerava part del Zodíac, però que fins ara, pràcticament no s’havia contemplat.

He confessat en vàries ocasions que no puc evitar llegir les prediccions de la premsa diària. Segurament aquesta acció forma part del desig de l’ésser humà de trobar una referència abans d’encetar el camí, encara que mai s’hagi demostrat que els astres tinguin realment algun efecte sobre qui o com som. Es creu que segons el nostre zodíac, tenim una línia de personalitat marcada, que varia també en funció de l’ascendent. Els Balança, creatius i bells, equil·libren als del seu entorn; els Verge, són analítics i pràctics, amb una bona dosi de timidesa; els Lleó, nobles, generosos i idealistes; els Cranc, sensibles i emotius; i els Ofiücs... com són -o seran- els Ofiücs?

Potser per això no es complien les prediccions de l’horòscop que llegia: perquè m’equivocava de signe. Ara em pregunto què faran amb l’stock de merchandising zodiacal existent; un 2x1 per producte fora de temporada?

10 de gener del 2011

5 de gener del 2011

Substitucions Tot a l'hora

Magazine informatiu TOT A L'HORA de Ràdio Arenys del 5 de gener del 2011.

Locutora: Elena Viu
Tècnic: Ramon Torres

3 de gener del 2011

'Per conèixer el territori, l'has de trepitjar'

Francesc Calopa ha convertit una de les habitacions de casa seva en un petit santuari replet de fotografies que repassen moments importants a la seva vida. Es tracta d’una estampa plena de contrastos: d’una banda, la seva trajectòria professional com a sastre i modista; de l’altra, la seva passió per l’alpinisme. Quan aquest santvicentí es va jubilar, als 65 anys, va abandonar un món tancat entre models, teles i passarel·les, per deixar-se emportar per la majestuositat de la muntanya. Aquí, assegura, ha trobat la seva passió, que ara comença a contagiar a molts veïns i veïnes maresmencs a través de l’associació excursionista Montaltrek.
Han passat 16 anys des que va posar els peus sobre el cim del Pedraforca, acompanyat de qui considera el seu mestre, Joan Pallàs, fill de Sant Vicenç. El van precedir altres travesses que van des del Camino de Santiago, als Alps, a la Pica d’Estats, i al Toubkal (Marroc). Aquest 2011 divisa nous objectius: de nou trekking per l’Everest, on espera reunir forces per intentar pujar l’Island Peak, 6.189 metres, i la Travessa del GR11, del Cap de Creus fins el Cantàbric pels Pirineus. Tampoc oblida els seus somnis: fer cim al Kilimanjaro, 5.895 metres d’alçada a Tanzània. “De moment aniré pujant fins allà on pugui, i quan ja no arribi, tornaré a baixar de nivell poc a poc”.

Tot comença quan et retrobes amb un antic company de l’equip de bàsquet de Sant Vicenç, en Joan Pallàs, que és qui et porta, com bé dius, “pel camí”. Feia 3 anys que havia plegat del bàsquet i necessitava alguna activitat que m’omplís. Jo sempre havia estat en forma i m’encantava anar a la muntanya amb la família, però ignorava que em pogués enfilar a una muntanya. Ell em va portar al Pedraforca al 94, i aquí va començar tot: matinals, travesses pels Pirineus, la Pica d’Estats un 11 de setembre,... el què vaig sentir després de pujar el meu primer 3.000, no t’ho puc explicar! És una passada.

Enganxa? Moltíssim. Vaig començar a fer vies ferrades, una mica d’escalada de 4º a Montserrat, per perdre la por a les alçades, he fet tres vegades el Camino de Santiago, vaig anar a fer trekking pels Annapurnes a Nepal a 5.550 metres... aquest indret té una màgia, una gent! Aquest estiu vaig anar al Marroc i vaig pujar al Toubkal, el pic més alt amb 4.167 metres, i moltíssimes excursions més! És la meva passió, tot i que la vaig trobar massa tard.

L’edat mai t’ha tirat enrere? Jo sempre dic el mateix, no cal ser jove per fer el què faig, es tracta d’anar provant, poc a poc, i acabaràs pujant de nivell, guanyant forma física. Jo al principi no podia caminar dues hores sense cansar-me! Això sí, les muntanyes que he pujat no són tècnicament complicades, és només alçada, només t’has d’aclimatar. La muntanya la pots gaudir a totes les edats, i això ho demostra Montaltrek, es tracta de fer-ho segons les teves possibilitats. I encara em queda molt per fer! Caminar és el millor que hi ha, i quan ja no pugui arribar tant amunt? Ho faré més a baix.

De moment, què tens previst? Tinc moltes idees per Montaltrek, per exemple, ara se’m passa pel cap una travessa de Sant Vicenç al Turó de l’home, o anar amb raquetes de neu. Després tinc programat de cara a l’octubre anar a l’Everest, a fer trekking, on m’encantaria poder intentar l’Island Peak. Un altre somni? El Kilimanjaro... la muntanya més alta de l’Àfrica. O La Travessa GR11, els Pirineus són preciosos! Tenim tantes rutes per aquí!

Ja en deus conèixer moltíssimes! Trobes uns paisatges, una gent, un tot! Per exemple, recordo el GR92, seguint el Camí de Ronda de Portbou a Sant Feliu de Guíxols, dormint a la platja i veient sortir el sol... per fer país, per conèixer el territori, l’has de trepitjar! Amb el cotxe passes de llarg molts pobles que també tenen el seu encant! El què passa és que tot això s’ha de programar, buscar gent, perquè sol tampoc m’agrada anar... jo estic jubilat i tinc temps, i no tothom té la meva disponibilitat.

I la família, què diu la família? Perquè abans eres modista! Quan els vaig portar en cotxe a fer el Camino de Santiago, ho van entendre tot. La família sap que és la meva passió, i si marxo 15 dies, o un mes, ho respecten. El món de la moda era molt diferent del d’ara, era un entorn reduït, no sortia a les revistes, i encara menys a la televisió! M’agradava la fantasia, el procés de creació,... però estava tancat, no tenia cap relació amb la natura, ni amb la muntanya! Descobrir això ara,... poder-ho fer! M’omple molt.

Ara, a més, busques contagiar-li a la gent a través Montaltrek. Jo ja feia anys que volia crear una associació excursionista a Sant Vicenç, i ara som 6 companys i amics els qui treballem molt des de la Junta per assolir els reptes que se’ns plantegen, perquè volem que els santvicentins gaudeixin de la muntanya i de la natura. Crec que ho estem aconseguint, cada vegada som més socis i ja estem federats. L’any passat, a la marxa Cim dels 3 turons, 500 persones, aquesta segona edició, 700! No puc demanar més.

2 de gener del 2011

3 viles a la Biblioteca La Muntala

Els articles de Sant Vicenç de Montalt de la revista 3 viles, també al blog de la Biblioteca La Muntala de Sant Vicenç de Montalt.

+ Biblio La Muntala

1 de gener del 2011

2O11


Ja ho deia Gandhi: “A la vida hi ha coses més importants que incrementar la nostra velocitat”. Proposo, doncs, assaborir lentament aquest 2O11.

El + llegit