Contes del món al Volem pa amb oli

Aquí podeu escoltar l'entrevista feta des del Volem pa amb oli de Ràdio Arenys a Damià Caro, membre de COMSOC - Comunicació social, per parlar del projecte de Contes del món. Ràdio Arenys esdevenia aleshores "ràdio amiga" d'aquesta iniciativa i començava a emetre alguns dels contes des de la seva emissora.

* Nota: val a dir que tot i referir-se a Carlota Tanganelli, conductora habitual del Volem pa amb oli a Ràdio Arenys, l'entrevista està realitzada per Elena Viu, que feia una substitució temporal en aquest programa.

Mira com neva!

Quan cauen els primers flocs de neu, molts s’emocionen i recorden nevades històriques com la del 62, o els més joves, la del 93: “La gran ciutat es va tenyir de blanc, fins i tot van cancel·lar les classes”. Alguns immortalitzen els nous paisatges amb les seves càmeres; d’altres truquen per telèfon a coneguts per comunicar-li’s la notícia: “Ei, que està nevant!”. Fins i tot hi ha qui s’ho pren amb humor, i escombra i aspiradora en ma juguen a un curling de ficció que ha batut rècords a la xarxa. L’expressió general des de les oficines passa per un “mira com neva!”, i els primers flocs són rebuts amb l’il·lusió d’un infant que mai ha palpat neu.

A mida que s’allarga el matí, aquesta sensació de felicitat es tradueix en una marabunta de cotxes enfarinats que busquen tornar a casa. “Veurem com el terra es pinta de blanc sota una manta de llana i farem ninots de neu a mitja tarda” es converteix en el pensament i desig universal; però les carreteres es tallen, els trens es tanquen i les hores passen.

Una família que a la fi trepitja casa seva prem els interruptors sense èxit. La més petita canta la cançó que li sembla més adient per aquell moment: “Una mosca volava per la llum/ i la llum es va apagar/ i la pobre mosca, volava a les fosques/ i la pobre mosca, no va poder volar”. El pare li diu allò de “nena calla, sis plau”. La resta passa del “que nevi, que nevi!” a un “que pari ja de nevar!”. I tot just comença el caos que ens retorna 100 anys enrere: sense llum, ni calefacció, ni aigua calenta, ni forn, ni televisió; com a mínim. La pregunta general passa a ser, aleshores, aquella de “En quin segle vivim?”.

Racó Viu, 3 viles - Abril 2010

TDT

Intueixo que tampoc els arribava correctament la senyal de la TDT. Tants canals i tantes complicacions. Tot i que pel que s'ha de veure avui dia a la caixa tonta, tampoc es perden gaire. En fi, Serafí.

La nit més llarga

No t’adones de com és de llarga la nit fins que la passes despert, conscient de cada minut. Sembla que el rellotge estiri les hores expressament, i que la matinada s’estanqui per sota del número 8. Les 8 del matí és l’hora a la que s’engega el dia, un punt de referència. Els carrers es desperten amb el moviment adormit de gent que corre amunt i avall. A treballar, a l’escola, al bar de la cantonada. Un cafè i una flauta de fuet. Dolç i Salat, esmorzar de contrastos. Però encara no ha arribat el dia, i la nit segueix fosca, buida i silenciosa; s’ha aturat l’escena i no saps com reactivar-la.

Ens vam quedar tots en rotllana sense gairebé creuar paraula. Alguns començaven a acomodar el cap al respatller de la butaca vermella d’aquella macro-sala d’espera, i aclucaven els ulls de manera inconscient, mentre jo m’omplia de cafès les venes per mantenir-me desperta. Quan no tens res bo a dir, els temes de conversació es tornen banals, insulsos i estúpids. En realitat, el nivell de comunicació dels allà presents tampoc ha destacat mai per la seva gràcia. Només quedava esperar i paciència. Santa paciència. Per primera vegada en molt de temps, tots estàvem d’acord.

Temps era temps

Acabat febrer, mes esquifit, ja obrim les portes de març, i sense adonar-nos, encetem el tercer mes del 2010. Diuen que els bons moments passen ràpid, i els dolents, s’allarguen. Però la noció del temps passa molt ràpida, i el dia a dia cada vegada vola més: ens queixem de dilluns que ja és dijous; celebràvem el comiat del 2009, i ens sembla que era ahir. “Temps era temps, que vam sortir de l’ou”, com diria Joan Manuel Serrat.