Mira com neva!

Quan cauen els primers flocs de neu, molts s’emocionen i recorden nevades històriques com la del 62, o els més joves, la del 93: “La gran ciutat es va tenyir de blanc, fins i tot van cancel·lar les classes”. Alguns immortalitzen els nous paisatges amb les seves càmeres; d’altres truquen per telèfon a coneguts per comunicar-li’s la notícia: “Ei, que està nevant!”. Fins i tot hi ha qui s’ho pren amb humor, i escombra i aspiradora en ma juguen a un curling de ficció que ha batut rècords a la xarxa. L’expressió general des de les oficines passa per un “mira com neva!”, i els primers flocs són rebuts amb l’il·lusió d’un infant que mai ha palpat neu.

A mida que s’allarga el matí, aquesta sensació de felicitat es tradueix en una marabunta de cotxes enfarinats que busquen tornar a casa. “Veurem com el terra es pinta de blanc sota una manta de llana i farem ninots de neu a mitja tarda” es converteix en el pensament i desig universal; però les carreteres es tallen, els trens es tanquen i les hores passen.

Una família que a la fi trepitja casa seva prem els interruptors sense èxit. La més petita canta la cançó que li sembla més adient per aquell moment: “Una mosca volava per la llum/ i la llum es va apagar/ i la pobre mosca, volava a les fosques/ i la pobre mosca, no va poder volar”. El pare li diu allò de “nena calla, sis plau”. La resta passa del “que nevi, que nevi!” a un “que pari ja de nevar!”. I tot just comença el caos que ens retorna 100 anys enrere: sense llum, ni calefacció, ni aigua calenta, ni forn, ni televisió; com a mínim. La pregunta general passa a ser, aleshores, aquella de “En quin segle vivim?”.

Racó Viu, 3 viles - Abril 2010