Joan Roca a DiarideMataró.com

“La cuina està viva, i que es pugui projectar de maneres molt diverses fa que sigui màgica”

Poc després de ser considerat el cinquè millor restaurant del món per la revista britànica RESTAURANT, Joan Roca, el cuiner del Celler de Can Roca, ens obre les portes del negoci familiar per explicar-nos el seu particular concepte de la gastronomia d’avantguarda: ”La cuina està viva, i que es pugui projectar de maneres molt diverses fa que sigui màgica”. No sé si d’un barret de copa en traurien gaires conills blancs, però amb els tres germans en línia, tot és possible: des d’un postre amb aromes de Lancôme fins una salsa de terra humida.

El qui va créixer entre els fogons de la cuina del restaurant dels seus pares, Can Roca, assegura avui que ha arribat més lluny del que mai hagués imaginat, i que amb això n’està més que satisfet. Amb humilitat i sobretot, gaudint molt de la seva professió, s’ha anat forjant un racó entre els grans que costarà d’oblidar: els seus plats tenen el poder de captivar la memòria.

Entrem al Celler de Can Roca, una vella torre on els tres germans van traslladar el negoci al 1992. La façana de pedra contrasta amb un afegit de parets de fusta i vidre, que traspassen la verdor natural del terreny a l’interior. La barreja d’elements arquitectònics és realment exquisida, mescla de modernitat i tradició. “T’anava a preguntar què volia dir que l’arquitectura es vesteix de gastronomia, tal i com he llegit a la vostra web”, li dic, “però ara ho tinc clar”.

Sí, ja fa un any i mig que ho vam estrenar com el veieu ara. On vam començar, a l’establiment que teníem al costat del restaurant dels pares, s’hi estava molt bé, però era molt reduït. Hi havia mancances d’espai de logística, de cuina, de bodega. El què buscàvem era donar més confort al client, que puguin gaudir més de l’experiència, de la nostra proposta. Però el mèrit no és nostre, sinó de les interioristes que van aconseguir aquest registre. Nosaltres el què vam fer és confiar en professionals, però sí que és cert que buscàvem aquesta sensació de proximitat i relax que es transmet. I a la gent li sol agradar molt.

Perquè tu vas créixer, com aquell qui diu, a la cuina del restaurant dels teus pares, Can Roca. Dedicar-te a la cuina era inevitable?

No, no era inevitable, encara que sí que ho feia més possible. Hi ha una predisposició, és cert, més que altres col·legues de professió que no havien viscut en aquest ambient, però no era imprescindible que acabés de cuiner. Diguem que l’haver crescut en una família de restauradors no és una condició indispensable per dedicar-s’hi professionalment.

Però els tres germans vau anar a petar al mateix sector, i a més, cobrint àrees molt diferents, i que es complementen a la perfecció. Esperaves acabar tots a la mateixa cuina?

No, la veritat és que no. Jo sóc el gran, i el primer que va decidir entrar en aquest món de manera professional, i poc després es va afegir el Josep. Amb qui no comptàvem és amb el Jordi, que té 14 anys menys que jo, i pensàvem que es dedicaria a qualsevol altra cosa. I en cap cas ha sigut una estratègia forçada, sinó que ha sigut una evolució natural a partir d’una sèrie de circumstàncies produïdes al llarg del temps. En el cas del Jordi, per exemple, es va començar a interessar pels postres d’una manera molt rocambolesca, perquè per coses de la vida, va estar amb nosaltres un dels millors pastissers de restaurant que conec. A partir d’aquí, es va acabar enganxant a una parcela que ni jo ni el Josep dominàvem. La pastisseria de restaurant és un altre ofici, i amb això va trobar un espai dins del nostre petit univers.

Entre germans, però, sempre hi ha diferències i picabaralles. Com us porteu a la feina?

Aquesta és una pregunta que ens fa tothom, i ho entenc, perquè generalment deu ser difícil treballar amb els germans, però en el nostre cas no. Ja portem 23 anys junts, i si haguéssim tingut algun problema irreconciliable ja no ho estaríem, per molt germans que siguem. Ens entenem, sobretot en la manera d’entendre el restaurant, i és el més important. Un restaurant gastrònomic és un negoci on cal tenir clar com vols desenvolupar el teu ofici. Segurament hi ha maneres molt més rentables que la nostra, però ens agrada aquesta, la de tenir una gran llibertat creativa i la d’oferir una festa gastronòmica als nostres clients, no només un dinar. I nosaltres tres ens entenem en aquest sentit, tenim el mateix concepte de restaurant.

En portada de la vostra web, hi ha una fotografia on apareixeu els tres en un sidecar. Tu al volant, en Jordi d’acompanyant, i en Josep a la rereguarda. Podria simbolitzar els vostres papers a la cuina?

Ostres! Saps que aquesta lectura no l’havia pensada? Aquesta fotografia ens la va fer fa poc un fotògraf de Madrid per la revista GQ, i la vam trobar molt divertida, per això la vam posar a la web. Però no sé perquè ens vam posar d’aquesta manera, potser sí que va ser intuïtiu, jo sóc bastant “motard” i potser per això em vaig col·locar al volant, però no perquè consideri que la meva feina és la més important. En qualsevol cas, som tres complements, és veritat, i tot i que som diferents, tenim molta complicitat, i amb una mirada entenem el què vol dir l’altre. D’altra banda, fora de la feina cadascú fa una vida absolutament diferent, i això crec que també és molt bo.

“El més important no són els premis que puguin donar-te, sinó gaudir de l’ofici, que t’hi trobis còmode i que t’ho passis bé”

Tant parlar de família, em pregunto si de la mateixa manera esperes una quarta generació de cuiners Roca.

Doncs no m’ho plantejo, tot i que el meu fill gran ja té 12 anys i ara, tot sovint, diu que vol ser cuiner. No ho sé, i em fa por que ho digui perquè veu que sortim a diaris i tals, perquè això genera una idea distorsionada. El més important no són els premis que puguin donar-te, sinó gaudir de l’ofici, que t’hi trobis còmode i que t’ho passis bé, t’ha d’omplir el dia a dia, més enllà del ressò que puguis arribar a tenir en un moment determinat. A alguns joves de l’Escola d’Hoteleria de Girona als que dono classe també els hi passa una mica, t’adones que volen ser cuiners perquè volen convertir-se en un Ferran Adrià, i aquesta no ha de ser la motivació. És veritat que vivim un moment màgic, la valoració dels cuiners és molt diferent a la d’abans, però no ha de ser la raó per començar aquest camí.

Per què costa molt obrir-se pas com a cuiner, avui dia?

No, la cuina al final és un ofici que el què ha de tenir com a prioritat és gaudir de la feina, i per tant, això no costa gens. Una altra cosa ja és que el teu únic objectiu sigui el de guanyar distincions, aleshores sí que costa molt. Que no hauria de ser aquest, l’objectiu, jo crec que l’important és gaudir de la feina, i la resta, ja vindrà després; sinó, no passa res.

Quin diries que és el secret per ser considerat un bon cuiner?

El secret? Jo diria que no n’hi ha només un. Per ser un bon cuiner has de tenir capacitat de treball, perquè és una feina que tot i que ha canviat molt, continua sent molt dura. També és necessària la curiositat, tenir ganes de ser generós i de fer feliç als que venen a menjar el què tu prepares.

Parlant dels vostres papers, quin requisit ha de tenir algú que vol formar part del vostre equip?

Els requisits són compromís i il·lusió. Compromís, per l’allò de fer les coses ben fetes, per dedicar-se plenament al treball. La il·lusió en el sentit de participar en el procés creatiu dels plats, perquè t’has de plantejar aquesta feina més enllà que d’altres.

I tu, com a cap de cuina, ets meticulós amb la feina dels altres, o confies en la teva gent? A la meva cuina hi ha molta concentració. A mi no m’agrada que hi hagi mal rotllo, al contrari, prefereixo la tranquil·litat, un clima idoni per concentrar-se en fer les coses bé, per això evito que hi hagi la tensió que hi sol haver a les cuines. D’altra banda, sóc perfeccionista amb el què faig, cal ser exigent amb un mateix. Però fora d’aquí em deixo portar. S’ha de saber gaudir de les coses.

Què suposa tant de reconeixement a la vostra carrera, com definiries la funció d’un premi? És motivació, pressió, publicitat?

Els premis són reconeixements a la feina feta, cosa que sempre és important, tant per nosaltres com pel nostre equip. És el que dóna combustible a la il·lusió. I no t’aporten pressió, al contrari, et donen tranquil·litat: el què estàs fent és per alguna cosa, i ho estàs fent bé. Però al final, la història dels restaurants es veu en el compromís amb els clients: un restaurant buit no té cap mena de sentit. El premi ajuda a seguir endavant, però no canvia la manera de fer les coses. Sense ells, es seguiria igual.

Per què vosaltres quin tipus de client espereu al vostre restaurant?

Un client obert a rebre sensacions, a emocionar-se, a gaudir i ser feliç una estona.

Creus que arriben pel reconeixement que esteu obtenint o per altres vies?

Els restaurants sempre funcionen a base de les recomanacions d’altres persones, si un client surt content farà que un altre que se’n fii del seu criteri gastronòmic, també vulgui provar. Els premis reforcen la confiança de la gent, però sempre solen venir perquè algú els ha parlat bé de nosaltres.

I amb la demanda que teniu, com aconseguiu marcar un equilibri entre clients habituals i novells?

Aquest és un tema molt difícil que cada vegada se’ns complica més. Per exemple, ahir a la nit teníem una taula que venia de Sud Àfrica, uns de Londres, i uns altres del sud de França. Aquesta gent, moguts per la passió gastronòmica, reserven amb temps i organitzen el viatge en funció de la cuina que vulguin conèixer. Hi ha una cultura gastronòmica cada vegada més important. Què passa? Que aquesta gent que ve de lluny de vegades t’omple el restaurant, i la gent d’aquí, que estan acostumada a venir sense hora, es queda sense taula, i et sap greu. Per sort, s’està començant a entendre que això és un restaurant gastronòmic, i que convé planificar les coses amb antelació, perquè cada vegada ens és més difícil improvisar com abans: hi ha 12 taules, i quan estan plenes, estan plenes. Però de fet, quan la gent té ganes de venir, busca la manera d’aconseguir-ho, aquest és el gran canvi. Ara, en dissabte, no tenim taula fins el mes de setembre.

“Quan algú decideix venir al Celler de Can Roca és perquè té alguna cosa que celebrar o simplement per gaudir, i per tant no ha d’anar a buscar un preu d’oferta”

És a dir, que sembla que el tema de la crisi tampoc l’esteu notant gaire. Pensàveu adoptar alguna mesura?

Bé, sí, una mica sí que l’estem notant, especialment els mesos de gener i febrer. Bàsicament, nosaltres estàvem molt ben acostumats a treballar amb regularitat, i aquests dos mesos van ser molt durs en general, hi va haver una mena de parada de tot. Però no pensem adoptar cap mesura, seguirem com fins ara, fent la feina que fem i amb els preus de sempre, que ja són molt ajustats, i el que no podem fer ara és baixar-los. Seria una manera de dir que cobràvem de més, cosa que mai hem fet, i no seria just. Seguirem la mateixa línia, tot i que respecto i entenc els establiments que estan mirant d’agafar d’altres productes, o de canviar la seva estratègia comercial. Però un restaurant gastronòmic no pot fer aquestes coses, quan algú decideix venir al Celler de Can Roca és perquè té alguna cosa que celebrar o simplement per gaudir, i per tant no ha d’anar a buscar un preu d’oferta. No és el nostre cas.

Vosaltres oferiu més que un plat per omplir l’estómac. Com es fa això?

La cuina, inicialment, està pensada per satisfer una necessitat fisiològica, però més enllà d’això ens podem permetre el luxe de cercar més coses, com provocar emocions i sensacions a través de la memòria del client, dels records. Tenim aquest avantatge, i és fantàstic poder fer-ho. A veure, que si vols un entrecot amb patates i ets feliç, em sembla perfecte, és molt respectable dedicar-se a una cuina més tradicional, però nosaltres volem anar una mica més enllà, a fer-ho més divertit, i per això s’ha muntat aquest restaurant. Nosaltres creiem en una altra lectura de la cuina, i és el què oferim. Un ingredient, inconscientment, pel sabor, per l’aroma, pot evocar-te un estat d’ànim.

Per què quin seria l’ingredient de l’alegria? O el de la nostàlgia?

El de l’alegria són els cítrics, la llimona, etc. La nostàlgia la plasmem en un sabor que vam transportar nosaltres a la cuina, que és el gust de la terra molla. Destil·lant terra d’un bosc proper vam aconseguir captar la seva aroma i introduir-lo en una salsa, i la seva presència provoca malenconia. Clar que és cert que tot això depèn molt dels arxius que tingui cadascú a la memòria, però quan et trobes un gust a la boca sols fer referència a una olor, i això genera un impacte. Sol ser una sensació agradable, encara que t’arrisques a què a algunes persones se’ls hi faci estrany, fins i tot que no els agradi. Per això no ens la juguem tot a una mateixa carta, tenim el menú festival, que és aquest, el més agosarat, però després tenim el de plats clàssics, que són els de la casa, i el degustació, que és un entremig. El client decideix si se la vol jugar a experimentar sensacions, o vol assegurar-se la partida.

“Vam aprofitar la composició aromàtica d’un perfumista per a fer-la comestible: elements naturals que tractats amb tècniques de pastisseria combinen a la perfecció”

I de sentir l’olor de terra molla a la boca a assaborir un perfum com Eternity de Calvin Klein. Com es pot donar presència de menjar a les fórmules dels perfums?

Donar forma de plat a un perfum va ser una idea d’en Jordi, a partir de llegir-se “El Perfume”, de Patrick Süskind. Aleshores es va plantejar que si les aromes dels perfums, especialment els femenins, solen ser de fruites, herbes, espècies o flors, productes que habitualment tenim a la cuina, perquè no fer postres a partir d’ells. Per exemple, l’Eternity de Calvin Klein portava alfàbrega, bergamota, mandarina, vainilla, flor de taronger,... i amb tot això va començar a fer una gelera d’alfàbrega, un granissat de mandarina, un sorbet de bargamota, etc. Quan ho va tenir tot, va idear un postre amb aquests elements, i va resultar que funcionaven molt bé en gust! Estava bo! Vam aprofitar la composició aromàtica d’un perfumista per a fer-la comestible: elements naturals que tractats amb tècniques de pastisseria combinen a la perfecció. Així ha anat catalogant diferents receptes, i sempre trobaràs aquí un postre basat en aquesta idea. Crec que ara tenim Extrême, de Bvlgari, i n’ha fet de Carolina Herrera, de Lancôme... tots transmeten sensacions, poden ser càlids, frescos, agressius. Hi ha una connotació a partir de l’olor, i el postre, ho transmet d’aquesta manera. Com es poden arribar a assemblar-se l’ofici de cuiner i el de perfumista!

Olor, color i per descomptat, sabor. Jugueu amb els cinc sentits per elaborar les vostres creacions.

Sí, i també hi ha un joc de temperatures, de textures, que donen pas a l’oïda, al tacte. És molt important tenir tots els sentits en joc. Si algú ve de fora, expressament aquí, és perquè li expliquis coses, sinó quin sentit ve que vinguin? S’ha de percebre el màxim de sensacions possibles, ja siguin gustatives, olfactives o auditives, amb els cruixents també s’aconsegueix fer participar a les orelles.

Ets dels que es capfica molt perquè surti una cosa?

Sí, sóc bastant tossut, però ara tampoc m’hi capfico tant. Va haver-hi una època en la que canviàvem la carta cada temporada, i en un punt vaig decidir que els canvis havien de ser naturals: si ve l’època dels pèsols i se m’acut un plat, l’afegeixo, i sinó, no passa res. La creativitat ve quan ve, i arriba com arriba, no s’ha de forçar. Inventar per inventar, tampoc, perquè de vegades és contraproduent.

I d’on surten les millors idees?

Les idees surten dels viatges, de les experiències, les vivències, l’aprenentatge, la relació amb altres cuiners, ja siguin de casa o internacionals. Tot et pot influenciar. La cuina del què veiem o fem. Aleshores, prens nota d’alguna manera, i després ho desenvolupes, o no. Hi ha coses que s’aparquen, i temps després es tornen a reprendre, i d’altres que no evolucionen de cap manera. Les idees sempre estan allà, i potser en un moment et falta una mecànica, una eina o una tècnica alguna cosa que arriba temps més tard, i fa que funcioni. La cuina està viva, i que es pugui projectar de maneres molt diverses fa que sigui màgica.

Vaja, que tot i que els adults els solen dir allò de “No jugueu amb el menjar”, pels més petits ha de ser una experiència increïble tenir un dels vostres plats al davant. Com ho veuen generalment?

En el cas dels meus fills, els encanta, però no els nostres, també gaudeixen quan van a un altre restaurant, els fascina això d’anar a veure col·legues, i provar propostes noves. Participen d’aquest món nostre. De la mateixa manera que em podrien dir que no volen fer-ho, però jo veig que comencen a tenir molts registres, fins i tot de cuines més exòtiques. Tot ho van apilonant a la seva memòria.

“Segurament, Catalunya és un dels gustos més rics en complexitat que hi ha, perquè és un territori esponja que ha rebut moltes influències”

Quin paper de memòria tindria Catalunya, quin és el seu registre?

Segurament, Catalunya és un dels gustos més rics en complexitat que hi ha, perquè és un territori esponja que ha rebut moltes influències, i que ara mateix, si té aquest pes a nivell de cuina, és gràcies al recorregut històric que ha patit. La cuina catalana té coses que semblen modernes però són antiquíssimes, l’agredolç, la barreja de dolç i salat, el mar i muntanya,... són combinatòries de fa molts anys. El registre de Catalunya és dels més rics del món.

I amb això, creus que la nostra cuina està en auge?

Sí, concretament la cuina catalana i la basca. Bàsicament gràcies a la revolució que ha generat Ferran Adrià, que ha dinamitzat el món de la gastronomia catalana i espanyola de manera espectacular, i no es pot oblidar. No és per tant pel receptari, sinó per la manera de plantejar-ho: senyors, la cuina pot aportar moltes més coses. Hi ha un discurs conceptual que dóna un missatge d’obertura, que dóna una visió molt més interessant del què fem.

“Totes les opinions s’han de respectar, i cadascú ha de fer la seva cuina, amb els ingredients, instruments i les tècniques que cregui convenients”

Però tot això també dóna peu al naixement d’altres polèmiques, com la de l’ús d’additius.

Està clar que hi ha aquest debat, cosa que trobo bé, que s’hi reflexioni entorn a la cuina, fins i tot en temes més conceptuals. Tot això està molt bé, però no s’ha de polemitzar, el debat no ha d’entrar en acusacions, ni amb aquesta mena de dinàmiques, que no són bones. Es distorsionen reflexions interessants.

I creus que totes aquestes polèmiques deixen de banda a bons cuiners alhora de repartir reconeixements i premis?

No hauria de ser així, ni molt menys. Jo crec que les polèmiques, al final, sempre aporten reflexió, encara que siguin desafortunades. Totes les opinions s’han de respectar, i cadascú ha de fer la seva cuina, amb els ingredients, instruments i les tècniques que cregui convenients.

En el cas de Londres, on es va publicar la llista dels millors restaurants del món per part de la revista Restaurant, va ser justa la decisió? Vas estar d’acord amb els resultats?

D’acord? No. Jo crec que està molt bé, i n’hem de parlar bé, però és injusta perquè ha deixat fora a gent que hi havia d’estar, com ara el Santi Santamaria, o la Carme Ruscalleda, que són excel·lents cuiners del nostre país. Però aquestes llistes són molt difícils, sempre seran injustes perquè d’entrada és molt agosarat fer-les, i sempre en quedarà gent a fora. A mi m’han tractat molt bé, però sempre serà això, una llista amb la que no estarem del tot d’acord.

És més important aquesta llista que una estrella Michelín, per exemple?

A nosaltres, en el cas de Londres, ens van donar el premi per haver fet la pujada més ràpida de l’any, va ser una mica simbòlic, per pujar 21 posicions de cop, cosa poc habitual. Per tant, és un premi important perquè té un abast mundial, una notícia que surt a tot el món. Els sud africans que té comentat abans que van venir a sopar ahir, van venir perquè no ens coneixien, i gràcies a això doncs van desviar-se una mica de la seva ruta per provar-nos. Les estrelles Michelín tenen un abast nacional, no té la mateixa transcendència. I de restaurants amb tres estrelles n’hi ha molts, però que et posin cinquè en una llista com aquesta, no passa tant. I una altra cosa, aquesta guia és bastant irreverent, perquè tres dels restaurants que estem entre els 10 primers a la llista, no tenim la tercera estrella Michelín, per tant, la llista és una mena de contrapoder, una alternativa.

“Els cuiners d’avantguarda hem d’ajudar a preservar i difondre la cuina casolana catalana, perquè sinó, els nostres plats no tenen sentit”

Els teus germans i tu vau trencar amb la cuina tradicional del restaurant de la vostra família, per dedicar-vos a “crear”. Busqueu un equilibri entre les dues coses?

No trenquem amb la cuina tradicional, de fet, hi anem a dinar cada dia. La meva mare encara cuina, i prepara el què ha fet sempre, és un vincle que no es pot trencar. Els cuiners d’avantguarda hem d’ajudar a preservar i difondre la cuina casolana catalana, perquè sinó, els nostres plats no tenen sentit. És el nostre punt de partida.

I creus que els joves estan perdent aquest punt de partida a les escoles d’hoteleria?

No sé què passarà d’aquí uns anys. Crec que segurament es cuinarà molt menys a casa, i els restaurants es convertiran una mica en els guardians d’aquesta tradició, de la cuina de sempre i de la nova. Cada vegada veiem més cases noves amb cuines maques, grans, amb la tecnologia més sofisticada, i en canvi, després es fan servir molt poc. A mi em sap greu, i m’agradaria poder veure un futur on es cuinés més a casa, on es recuperi l’hàbit de menjar en família, cosa que dóna sentit a moltes coses. Cuinar per algú és un acte d’amor molt important, i no s’hauria de perdre, més enllà del receptari. És de les coses que em sap més greu que es perdi.

Fins a on voldries arribar, professionalment?

Jo ja he arribat més lluny del què mai hagués imaginat, i amb això ja estic molt satisfet. No em plantejo anar més enllà, estic molt content, i tampoc havia sigut el meu objectiu. Si n’arriben més, fantàstic, i sinó, em considero plenament satisfet.

“Tot queda en la memòria, i per tant, és el client qui decideix si ets o no un artista, no tu”

Hi ha molts cuiners que s’han anat expandint en territori, de fet, esteu a les rodalies de Girona, no esteu al centre. No penseu mai en obrir un altre restaurant, ja sigui més cèntric o en una altra ciutat?

No. En tot cas, el què fem és ajudar a muntar-los a la gent que ha treballat amb nosaltres, que ha format part del nostre equip. A través d’assessorament, implicant-nos més o menys, però sobretot per afavorir-los. Quan vam començar, on estem ara era un barri residencial més aviat marginal, desconnectat de la ciutat. Era un handicap que s’ha anat superant. A la gent el què l’interessa és trobar una proposta potent, estigui on estigui.

Ets un artista de la cuina, però davant de tot, com sempre dius: cuiner.

Jo sóc cuiner, com bé dius, no crec que sigui un artista. També és veritat, que darrerament s’ha fet molt debat de tot aquest tema, però jo tinc els meus dubtes que això sigui art. És molt maco que la gent ho vegi així, i que t’ho digui, però als cuiners ens costa molt dir que som artistes, és massa pretensiós. No crec que el meu objectiu sigui el de fer art, la meva feina és una artesania absolutament efímera: els plats s’acaben i s’han de tornar a preparar. Tot queda en la memòria, i per tant, és el client qui decideix si ets o no un artista, no tu.

Entrevista al cuiner del Celler de Can Roca per DiarideMataró.com.

Reflexiona. Flexiona. Salta. Bota. Vota?

Una nena de 8 anys em pregunta què vol dir ser de dretes. Ha vist per la televisió que la crisi, que tampoc sap ben bé què és, és culpa seva. Es mira les mans: dreta –fa veure que escriu per verificar la tria-, i esquerra. “Vol dir que uns són esquerrans i els altres no?”. Intento simplificar el concepte polític, però no m’acaba d’entendre. “Els rics votaran amb la dreta i els pobres amb l’esquerra?”. Torno a provar, però el meu intent pedagògic segueix sense donar fruits. “Però quan diuen que t’aixeques amb el peu esquerre, és una cosa dolenta, oi?”. Com que ja no sé què dir-li, em poso a parlar del Barça. Van dir que els catalans no estaríem preparats per pensar en les eleccions europees fins que acabés el partit de la Champions. Guanyades les tres copes, crec que els catalans encara no estem capacitats per anar a votar: portem masses dies botant, amb el peu esquerre i amb el peu dret.

Un catalanista de descendència alemanya

Llicenciat en química, filosofia i pràcticament en dret; editor, escriptor, polític i professor; les etiquetes que podríem penjar sota el nom de Max Cahner són innumerables. És veí de Sant Vicenç des del 1972, any en el que va comprar una vella casa al centre de la vila: “Em va costar quatre duros, és del segle XVI i estava que es queia a trossos, però ara no me’n penedeixo gens d’haver-la adquirit”. Fill de mare madrilenya i pare de descendència alemanya, i nét d’avi jueu “convertit” i àvia francesa catòlica, Cahner confessa que és de família d’arrels “complicades”, tot i que el seu país és Catalunya, per la que ha lluitat de diverses maneres al llarg de la seva vida –entre d’altres coses, és l’impulsor de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Amb 73 anys, dedica al seu temps a la Fundació Joan Coromines, de qui va ser nombrat “hereu”, i a recopilar la seva obra sobre la Revolució i la Contrarevolució. “Em fa por no arribar a acabar els sis volums, ara necessito una mica d’ajuda”. Amb una trajectòria d’aquesta magnitut, era difícil que Max no ens expliqués coses interessants, i també, que ens deixés entreveure la seva particular visió de les 3 viles.

Vostè neix a Barcelona, al 1936. Jo hauria d’haver nascut a Badalona. Els meus pares hi tenien una fàbrica de pintures , però abans de la guerra els van fer fora d’aquí, perquè els republicans van expulsar a tots els estrangers procedents dels països contraris a la República, i el meu pare era alemany. Així que van sortir d’aquí en vaixell, fins a Itàlia, i d’allà en van sortir trens cap a diferents destins del centre d’Europa. En arribar a Colònia, vaig néixer jo, com ho podria haver fet a qualsevol punt del camí.

Vaja! I van tornar en acabar la guerra? Vivíem en una habitació, en una residència on ens van deixar estar a gran part de les famílies refugiades de la guerra d’Espanya. Em van voler batejar, perquè tot i que el meu avi era jueu, la meva àvia que era francesa i molt catòlica el va convertir, es van dirigir al rector de la Parròquia de Godesberg. I el capellà, en veure la documentació pel baptisme, va veure que el meu avi... és que Alemania, per un jueu i en aquella època, no era el lloc indicat! I va contactar amb el port de Bremen, on alguns mariners es lucraven rellogaven camarots per famílies que marxaven d’allà, i vam anar a parar a Galícia, on hi vam viure fins el 1939. Aquella època era una bogeria.

I tant! I més tard, quan van tornar a Barcelona, vostè es va començar a interessar pel català quan va emmalaltir de tuberculosi als 14 anys. Sí, bé, en aquella època era molt freqüent patir tuberculosi, pensi que a la Barcelona de la postguerra, a part de les condicions higièniques, no hi havia ni medicines! I clar, et receptaven repòs absolut, i em va tocar estar-me al llit durant 9 mesos! Aleshores, jo diria que em vaig començar a interessar per la cultura catalana a través de dues coses: el llibre de Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, que em va regalar el meu veí, Jordi Maluquer, i que em va enganxar a la literatura catalana, un món que no coneixia; i l’altra, l’enciclopèdia Espasa que el meu pare ens va comprar a mi i a la meva germana perquè tinguéssim “cultura”, on vaig començar a llegir sobre Catalunya. A part, a casa sempre havíem parlat en català. En aquella època, el català era una llengua molt més usual, i els estrangers, l’aprenien. I a partir d’aquí, vaig començar a interessar-me, a llegir més, i a la universitat ja vaig conéixer gent com Albert Manent, Ramon Bastardes o Josep Benet.

Era molt jove quan va començar la universitat, oi? Sí, vaig començar molt jove, cosa extraordinària. Resulta que van tancar l’escola alemanya de Barcelona, on hi anàvem uns 2000 estudiants estrangers. Ens vam haver de repartir per altres escoles, i a mi, em va tocar als escolapis, al davant de casa. I es van equivocar, em van posar dos anys més amunt. Jo anava molt despistat al principi, va ser una època molt surrealista. Entre d’altres coses, jo no tenia confessió! I d’allà vaig anar a la universitat, a fer química, com volia el meu pare, dret, per tenir sortida, i filosofia, que m’agradava. Volia fer-ho tot!

I ja podia? En aquells moments, la universitat era un absolut caos, no funcionava bé. Els professors, en la seva majoria, eren nefastos i no tenien gens de cultura. Recordo al Palomeque, “tonto del...” [riu]. Anava a dir una cosa molt lletja... en fi, eren personatges que algú havia col·locat allà, i es limitaven a llegir el temari, però més enllà, no tenien ni idea. I a més, jo em vaig lliurar de fer Religió i Espíritu Nacional, perquè era estranger, tot i que no m’hagués importat, com a mínim, hagués rigut! També et feien fer Educació Física... en fi, que era un caos tot plegat.

I poc a poc es va anar involucrant en activitats culturals per l’identitat catalana, com ara en els Fets del Paranimf del 1957. Bé, això del Paranimf va ser la primera vegada que em vaig trobar política sense voler! L’acte polític contra el règim es va produïr a la universitat, i jo estava allà, i tenien la meva documentació, per això em van acusar; però no tenia cap mena de sentit. Van suspendre el curs a tots els participants, per això no vaig acabar els estudis de dret, ja en tenia prou amb química i filosofia. I a més, em va costar una setmana a la presó, i les intencions d’expulsar-me de l’estat espanyol! On volien que anés? Sort que el Cònsul Alemany va protestar fort, perquè jo era menor d’edat: un escàndol diplomàtic!

I aquesta setmana a la presó, com la va viure, tan jove? Doncs la veritat és que primer de tot, em van escridassar molt, ja saps que el que intentaven sempre era desmoralitzar-te amb frases com ara: “No sortiràs mai d’aquí dins!”. Després em agafar com a traductor, perquè hi havien uns lladres de cotxes polonesos que no els entenia ningú, i al ser alemany van pensar que els podria ajudar. Jo no parlava polonés, però podia entendre’ls en jiddisch, que s’hi assembla una mica.

I el van acabar expulsant de l’estat espanyol per la seva edició de llibres “perillosos”, el 1964. Sí, quan vaig editar el meu primer llibre, “Nosaltres Valencians”, de Joan Fuster, vaig passar la censura perquè li vaig enviar a un frare valencià dominicà que segurament no va entendre res, però li va fer gràcia i el va passar. Després, el propi Fraga va escriure una carta perquè m’expulsessin! I mira, amb això et demostraré la “limitació” dels policies d’aleshores: em van venir a buscar dos homes a l’editorial Curial, als que havien pagat per portar-me en tren fins a la frontera. M’hi van fer anar en cotxe, i jo vaig anar fins a La Jonquera, però a la Jonquera no hi ha tren! Està a Portbou! I allà es van començar a barallar, entre ells, i al final, vaig passar amb el cotxe. Tu creus que m’han d’expulsar del país amb el meu cotxe? Era insòlit!

Quina bogeria... Sí, l’Espanya de Franco era contradictòria, i gràcies a això trobaves el forat per fer les coses: jo vaig ser un expulsat privil·legiat. Perquè et facis una idea del què dic, quan vaig haver de demanar la nacionalitat espanyola per fer-me funcionari, perquè feia de professor, em van dir que perquè m’havia de dir Max, i no Maxcense o Maximiliano. Imagina’t quin diàleg més absurd vaig haver de tenir per mantenir el meu nom original... era caòtic. De vegades, havies de jugar una mica per aconseguir el què volies, i fer-te una mica l’innocent.

Diu que va ser un expulsat privil·legiat, però com se’n va sortir? Vaig anar a Bonn, però no se’m va fer cas, i també a Itàlia, a veure a l’Abat Esquerré. Tot amb el cotxe! Vaig contactar amb en Benet, en Pujol, amb tothom que podia fer alguna cosa. La meva dona i els meus pares venien a Perpinyà a veurem, perquè vaig estar-me 9 mesos fora. Diguem que vaig tenir una joventut força antiguvernamental. I la gent de l’Opus eren els menys fidels al Franquisme, i el meu sogre, Duran i Sanpere, va connectar amb gent d’aquesta per ajudar-me, que podien més que el senyor ministre que m’havia expulsat... al final, em van cuidar més que a ningú! Entre d’altres coses, només arribar a Perpinyà vaig tenir la sort de trobar-me amb un concert de Raïmon, a qui admirava molt!

I més tard, després de tot això, arriba la seva faceta més política: com a Conseller de Cultura amb Convergència, amb campanyes com la de “En català, si us plau”, Acció Catalana, Esquerra,... Sí, bé, al 1980 vaig entrar a l’equip de Pujol, que ja m’ho havia dit abans de guanyar les eleccions, però després, per desavinences amb altres militants, vaig acabar formant el meu propi equip a Acció Catalana. Més que desavinences, jo diria que no m’acabava de convéncer la manera que hi havia de fer les coses. A tot això, jo ja tenia aquesta obsessió per la llengua catalana d’abans, eh? Però quan Acció Catalana va entrar a Esquerra, sentia que feia nosa. Ja no m’avisaven per les reunions, ni res, i vaig suposar que els hi convenia una altra mena de personatge. Així es va acabar.

Com és que al 1972 decideix abandonar Barcelona per instal·lar-se a Sant Vicenç de Montalt? Jo tenia casa a Barcelona, i després de la crisi del 62, la vam perdre. Però al marge d’això, teníem uns amics que buscaven allunyar-se de Barcelona, i els vam ajudar a trobar-la. Sant Vicenç és el poble que més ens va agradar. Aleshores, vaig pensar en mirar també per nosaltres. Demanaven tants pocs diners per aquesta casa, que no ho vaig dubtar, encara que estava que es queia a trossos, perquè és del segle XVI i estava molt abandonada. Vaig trigar 2 anys a reformar-la! Però m’agradava la idea de viure en un poble, tot més tranquil, i a la vora del mar. I no em vaig equivocar.

I tants anys després, com veu ara el poble? Home, si el comparem amb d’altres en els que l’edificació s’ha massificat de manera exagerada, això és una joia! Ara, si agafem el poble d’abans i el d’ara... jo crec que si no l’espatllen més, perquè de la riera cap a Arenys, deu ni dó, encara s’aguanta. Vaja, que encara té el seu encant natural, però si continuen, ho acabaran d’espatllar tot.

Per què de fet, vostè va entrar com a regidor a l’Ajuntament als anys 80 amb Acció Catalana. Sí, però aleshores no es podia fer gaire cosa. El què volíem era senzillament una bona gestió, i tampoc podíem demanar res més. Però jo crec, que a l’Ajuntament, tampoc hi hem tingut gaire sort. Demogràficament, hem anat creixent, però a nivell de recursos, no s’avança a la mateixa velocitat.

I del lligam de les 3 viles, què me’n diria? Perquè en certa manera es complementen força bé. Sí, si tot això està molt bé, sempre hi quan hi hagi consciència que això serveix d’alguna cosa. El què vull dir és que ni uns ni altres se’n vulguin aprofitar més del compte. És que aquests pobles, ara són una altra cosa. Llavaneres, per exemple, té molts més recursos per viure-hi, aquí en canvi, quan tanca la botiga, ja has d’agafar el cotxe per comprar. I sense cotxe, què fas? El què passa és que la gent ja s’ha acostumat a agafar-lo per tot.

I si jo li pregunto, després de tot això, què vol per Catalunya, què em diria? Jo? Jo el què vull, és un país coherent, i que ho hagi de dependre de ningú. On la cultura hi tingui un pes important, com qualsevol altre país europeu. I no és un elogi a l’independentisme, tot això, crec que primer cal fer altres coses, però l’important, és que se’n facin.

Versió completa de l'entrevista a Max Cahner per Les 3 viles, juny 2009.

Versió publicada: http://www.3viles.com

CARLES SALVADOR: "Qui no estima el peix, no el pot treballar"

Només fer-li la primera pregunta, Carles Salvador, veí llavanerenc eventual, em va demanar que no el parlés de vostè. “Ei, que sóc un xaval de 78 anys!”. Estiueja al poble des del 1968, i n'està encantat. “Vaig començar a estiuejar a molts llocs diferents, però quan arribar aquí va ser tota una troballa”. És fàcil trobar-se'l a primera hora, caps de setmana i estiu, fent la partida de dominó al Tennis Mora amb la colla de tota la vida, i és que assegura que defuig de la massificació i l'anonimat de la ciutat, on creu que la “convivència” és massa difícil. “Pots anar a un campionat de dominó a Barcelona, però ja no és el mateix, un hola i res més”.

Qui fos President del Gremi de Majoristes del Peix durant 25 anys, assegura que el peix és un tema molt delicat, i que s'ha de saber “estimar” per treballar-lo. Només en Carles, el seu fill, ha seguit amb el negoci de majorista del peix -les seves filles, Laura, Maria del Carme i Maria José van anar a la universitat. El futur de la pesca? No el veu gaire clar. El que sí remarca és la necessitat d'escoltar a la gent gran, les seves mirades també formen la història, i un país sense història, no té avenir.

Com és que mai t'has plantejat establir-te tot l'any aquí, a Llavaneres? Ho he intentat, però la meva dona és “ave de ciudad”, que en dirien. I tampoc me'n penedeixo de no haver-ho fet, venir en cotxe fins aquí és un passeig, encara que et facin anar a 80. Jo no tinc pressa: tot i que m'agrada molt manar, he après a obeir. Vinc els caps de setmana a esmorzar i jugar a dominó, després torno a baixar. Abans jugàvem a frontennis, però això ja són temps per recordar.

De la Llavaneres que et vas trobar al 1968, a la d'ara, què canvia, sota el teu punt de vista? Home, abans podies aparcar on volies, ara no [riu]. Això és el progrés! Cosa natural. Pel que fa a la construcció s'han fet barbaritats, però igual que aquí ha passat a tota Espanya. Més recursos? Fa 20 anys teníem una farmàcia, ara tres. Jo m'hi trobo molt bé aquí, però abans era molt millor. Tinc una teoria, i és que m'agrada molt conviure amb la gent, però la massificació resta en qualitat. Això ho penso jo, eh? No és la veritat absoluta.

Ho imagino! Però aquesta teoria ens portaria a pensar que a Barcelona no hi ha convivència? A Barcelona no hi ha amistats, la gent no es coneix. Treballa de 8 del matí a 8 del vespre, ja està. Jo he anat a campionats de dominó a diferents llocs, i no és el mateix. Un hola i fora. No m'hi trobo bé, però no sé el perquè.

Tu va ser President del Gremi de Majoristes del Peix, però com vas començar en aquest ofici? Quan jo tenia 15 anys, es va morir la meva àvia paterna, i el meu pare va haver d'anar a l'enterrament. Hi havia una mercaderia que calia distribuir, i ho vaig fer jo. Aleshores encara estàvem a l'antic Mercat Central del carrer Wellington, no a Mercabarna. Em vaig sentir com un “pato en un garaje”, o sigui, totalment perdut. Però la cosa és que em va agradar! La prova és que he treballat des d'aleshores, i fins els 70. És una feina dura, molt dura, la de majorista, però l'he gaudida molt. Això és bàsic, treballar en el què t'agrada: matines i penques amb gust. Per la persona que treballa del què no li agrada, ha de ser horrorós.

I vas començar amb el teu pare, doncs? El meu pare era un home molt llest en la seva professió, que era la de la viticultura del musclo. Tenia un viver a la Barceloneta. Aleshores va passar una cosa molt interessant, i és que va venir una societat de Villa García de Arosa (Pontevedra), que tenia una parada al Mercat Central, i la volien vendre. El meu pare em va preguntar què podíem fer, perquè no teníem diners per comprar-la. Quan els senyors que va venir em van preguntar amb què comptava per quedar-me-la, jo vaig dir-li's: serietat i crèdit. “És vostre”. Va ser molt maco, jo era un xaval de 25 anys!

I no vas sacrificar moltes coses, tan jove en aquesta professió? Moltes. Jo no podia anar de marxa. Podia, però a la tercera, ja no aguantava. A Mercabarna hi ha un horari antinatural, t'aixeques a les 4 de la matinada, i te'n vas a dormir quan els altres es lleven. Però jo li agraeixo molt al meu pare, perquè em va ensenyar a pencar! I jo els hi he ensenyat als meus fills. No ho oblidaré.

Quan va passar el Mercat Central de Wellington a Mercabarna? Vam canviar el 4 d'octubre del 1983, i vam haver de lluitar molt. Volien fer 150 llocs de venta, i des del punt de vista de la supervivència, no era rentable. A Wellington ens guanyàvem molt bé la vida, érem 40-46 empreses, el canvi era una barbaritat. Potser sí que beneficiava el fet d’aconseguir més parades pels que no en tenien, però era un canvi molt brusc, massa competència. Al final vam aconseguir reduir els punts de venta a 80, els mateixos que hi ha ara. Aleshores, jo era el Secretari del Gremi de Majoristes del Peix, encara no era President. Sempre s'ha cregut que el Mercat del Peix és una mena de lobby, i estan equivocats.

Com ho definiries? Jo vaig tenir una entrevista amb el Governador Civil de l'època, quan encara estàvem al franquisme. Aleshores quan et trucaven et “cagaves als pantalons”. Em va dir que nosaltres fèiem el què ens donava la gana, i això no podia ser. Jo li vaig explicar que al mercat funciona la llei més antiga de la història: la de l'oferta i la demanda. I això és fantàstic.

I amb això de FRIMERCAT que teniu en marxa? És una societat que es va començar a gestionar al 88, quan Mercabarna ens va “amenaçar” amb fer més parades en una parcel·la de 10.000 m2. Pensa que del 83 al 86, va ser molt dur per tots els majoristes que ens vam traslladar, tot just començàvem a guanyar-nos la vida. Aleshores vam fer un petit cop d'estat. Em preguntaven: “Tu què vols fer aquí, doncs?”. Jo tirava pilotes fora: “Una piscina, o no, un poliesportiu!”. Fins que em vaig il·luminar: “Hi farem un frigorífic!”.

Un frigorífic de 10.000 m2? Exacte, un frigorífic on s'hi conserva millor el peix, i sense el qual no sé què faríem avui dia. I alhora, vam crear entre 90 i 100 nous llocs de treball, sense perjudicar la competència. Frimercat és un complement molt important pel Mercat del Peix. A Frimercat, 49 de les 52 empreses majoristes, es van fer accionistes.

Parlant de frigorífics, tu diries que és un sector que està en auge? Els congelats també estan patint una crisi, igual que els frescos. Massa competència. I no ens enganyem, la gent menja poc peix. A més, la dona està incorporada al món laboral, ja no cuinen com abans, inclos diria que les noves generacions ja no en saben. Ho comprenc, eh? Els plats més elaborats arriben el cap de setmana, quan es va a sopar a fora, a un restaurant.

Aleshores, què se'n fa del peix que no es ven? Es guarda en càmeres de fresc a +1 o +2 ºC, per conservar-lo un parell de dies, i el peix per congelar entre -20 i -25ºC. És que el peix és molt delicat, moltíssim. Jo no vull dir cap barbaritat, però diria que és tan delicat com les dones: les has de cuidar molt i s'han de saber tractar. Qui no estima el peix, no el pot treballar.

Una comparació una mica estranya. Qui creus que el treballa millor el peix, a nivell mundial? Els millors pescadors? Els espanyols, sense dubte! Mira què et diré ara: el millor peix del món, és espanyol. Cantàbric i Mediterrani. Ho he discutit fins i tot amb japonesos, però a mi que em diguin el què vulguin, que a Mercabarna n'arriba de tot arreu. Tenim un sabor incomparable. Ara, tenim grans pescadors, però són uns depredadors, no tenen disciplina.

“Pezqueñines, no, gracias”. Pa per avui, fam per demà. És una opinió subjectiva, eh? Un servei de la Guàrdia Civil ho controla a Mercabarna, i sanciona als qui venen peix petit. En canvi, pots anar a un restaurant, i trobar-te'l al plat. Hi ha una falta d'autoritat i de justícia, i sinó guardem la vinya, el raïm s'acaba!

I sembla que s'acaba. Can Sanç era l'antic barri de pescadors de Llavaneres, ara busca'n! Ser pescador és molt sacrificat, pensa que n'hi ha que s'hi juguen la vida cada dia al mar! Amb els majoristes i detallistes passa el mateix, la vida de mercat és molt dura, i generalment els joves no la volen. Però jo ho he gaudit, i molt!

Les 3 viles, edició Juny 2009: http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/8B7A7184-4F88-4DC8-99CF-FF302F8205EA.html

Les males vibracions

Una vegada em van preguntar si jo era supersticiosa. Vaig dir que no. No m'importa trencar un mirall, o passar per sota una escala. He sigut capaç de respirar el mateix aire que un gat negre durant llargues estones. No crec que la meva gràcia o desgràcia tingui res a veure amb sortir de casa un dimarts 13 -en anglès, divendres 13-, o en aixecar-me amb el peu esquerre. La probabilitat de fer complir una idea de la que en desconec l'origen, no em treu la son. No, no sóc supersticiosa, però sí crec que si fas alguna cosa mal feta, se't tornarà d'alguna manera, com un efecte bumerang inintel·ligible. De fet, per acte reflex, potser sí que pico amb els artells a la taula quan dic allò de “Toquem fusta”, o escampo sal a les meves espatlles quan n'he tombat el recipient que la conté. Però en cap cas sóc supersticiosa.

Tampoc crec en els amulets de la sort. No crec que una ferradura de cavall a la meva bossa faci altra cosa que multiplicar-ne el seu pes. I aquells que es freguen a les potes de conill, em produeixen fàstic -pobres animalons. Si vas a un casament sense projectes de futur, per molt que et facis amb el ram de la núvia, creu-me, seguiràs solter. I per molt que freguis el bitllet de loteria sobre la panxa d'una embarassada, no sortirà premiat el teu número, sinó que l'acabaràs desgastant. No tinc amulets de la sort, però sempre m'he examinat amb els mateixos bolígrafs amb els que he pres els apunts: crec que, en certa manera, guarden tot el què he escrit amb ells. Tampoc podem abusar d'aquestes creences, la sort s'ha de dosificar.

Una vegada em van preguntar si jo era supersticiosa. Vaig dir que no. Sempre he pensat que totes aquestes actituds no són més que l'herència de pensaments absurds. Una mena de tradició que ha anat passant generació rera generació, i de la que se n'ha perdut el sentit. No sóc supersticiosa, però tot i això, pensar que amb el meu escepticisme pugui estar arriscant el meu destí, em produeix males vibracions. Tampoc sabria explicar perquè.

Les 3 viles, edició Juny 2009: http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/F5A02C4B-F187-4C9A-BC20-834FA12022DE.html

Contadorweb

Des d'avui ja tenim comptador de visites, a través de www.contadorweb.com.

Ràdio Sant Vicenç de Montalt

Podeu escoltar Ràdio Sant Vicenç en directe a través de http://server1.beatproducciones.com:8048/listen.pls o sintonitzar-la al 107.4FM. Informatius a la 13,05h de dilluns a divendres, a càrrec de Marc Rodríguez i Elena Viu.

Moncho "a seques"

El seu pare, un home tradicional i recte, no deixava que Moncho es fes artista de bones a primeres, abans calia aprendre un ofici. Així que, després de preparar-se per ser retocador d'arts gràfiques, i havent enllestit el Servei Militar, Ramon Calabuch Batista, va tenir la llibertat per obrir-se camí com a cantant de boleros, i complir el seu somni.

Ja fa prop de 9 anys que Moncho es va instal·lar a Sant Andreu de Llavaneres, però el més curiós és que només se l'ha pogut veure sobre l'escenari de la nostra la vila una vegada: “M'agradaria que es sabés que jo he fet tot el possible per fer un concert a casa, perquè és on visc, i la gent m'ho demana pel carrer, però quan ho intento, no sé perquè em trobo amb una paret”.

Després de 50 anys dedicats al món de la música, les seves cançons, barreja indiscutible de ritmes caribenys, rumba catalana, bolero, romanticisme i creativitat, l'han dut al cim dels “grans”. Moncho prepara el seu aniversari dins del panorama musical al Liceu, on espera compartir escenari amb altres companys i amics de la talla de Joan Manel Serrat, Alejandro Sanz, Lolita, Antonio Carmona o Niña Pastori. “Serà difícil poder reunir-los a tots, però estem fent molta feina perquè sigui un espectacle ben gran”.

La teva família fa més de 300 anys que es va establir al barri de Gràcia, a Barcelona, però tu acabes a Llavaneres. Fugies de la gran ciutat? No, jo és que tenia un pare bastant recte, i no volia que sigues artista fins que no acabés d'aprendre un ofici. En acabar-lo i haver fet el Servei Militar, em va dir: “Ara ja ets tot un home, ja pots fer el què vulguis”. El primer que vaig fer és marxar de casa per fer la meva vida, i dedicar-me a fer d'artista.

Definitivament, no ets sud-americà, com molta gent es pensava fa anys. Sí, saps què passa, em prenien per cubà, no sé, em confonien. He hagut d'explicar que no sóc sud-americà milers de vegades, per treure'm aquesta etiqueta. Els meus pares, avis, besavis i rebesavis eren catalans, de Gràcia. Tot i això, fins que no vaig gravar el meu primer disc en català, l'any 92, ningú no s'ho va acabar de creure.

Però clar, al principi de la teva carrera musical se't presentava com: Moncho Batista, ¡el ciclón cubano!. Una estratègia de comercial pel teu tipus de música d'aires caribenys? Això va ser idea d'un director d'orquestra amb el que vaig començar quan tenia 17 anys. Anava amb una orquestra que cantava de tot, i jo no, jo estava especialitzat en boleros. Aleshores em presentava com “¡Moncho Batista, el ciclón Cubano!”, com si jo fos una promesa que venia d'allà, que tal i que qual. Suposo que perquè venia més. Així que em feia passar per cubà fins que es va descobrir el pastís a Igualada, quan una senyora em va preguntar si m'agradaven les mongetes amb botifarra, i li vaig dir: “Sí, i si li afegeix una mica d'ali-oli, millor!”. Vaig demanar-li que no digués res, però a la mitja hora ho sabia tot el poble ja...

Moncho és diminutiu de Ramon, però on queda el Calabuch? Potser vas buscar una mica “l'etiqueta” de la teva figura, un nom més artístic, o alguna cosa per l'estil? Sí, Moncho és Ramon, a molts llocs d'Espanya, i especialment a Sudamèrica. I el Calabuch es va suprimir perquè ja hi havia un cantant català que es deia Ramon Calduch, i Ramon Calduch - Ramon Calabuch, no quedava bé. Aleshores, l'home que em va batejar com “Ciclón cubano”, ja va treure Moncho Batista, que és el meu segon cognom, i que a més, era el cognom d'un president cubà.
Què me'n dius de l'etiqueta que et va regalar Lucho Gatica, com “El rey de los boleros”, com senta que un dels teus ídols et bategés d'aquesta manera? No hi crec gaire amb aquestes coses, però el meu mestre va ser Lucho Gatica, i que quan pensava retirar-se li preguntessin qui quedava com a Rei del Bolero, i ell digués el meu nom, sempre és d'agrair. Després n'hi han hagut d'altres, d'etiquetes, com “El gitano del bolero”, i coses per l'estil, però no m'acaben d'agradar: jo Moncho, “a seques”.

Fas una mica com es va fer antigament amb les havaneres, fusionar una mica d'aquí i d'allà. Ritmes caribenys, rumba catalana, bolero, etc. Quan comença la teva passió per aquests estils? Jo sempre he sigut especialista amb els boleros, ja des de molt petit en cantava, quan els altres jugaven a la pilota. El perquè, per molt que m'ho pregunti, no el sabria respondre. El que he fet és fusionar el què m'agrada per innovar dins del meu estil, que és romàntic totalment.

Has tingut l'oportunitat de col·laborar i treballar amb grans artistes, de la talla de Joan Manel Serrat, Antonio Carmona, Peret, Alejandro Sanz,... de tot tipus de música. També escoltes tota mena d'estils musicals? He tingut la gran sort de tenir l'admiració i el respecte de grans professionals: des dels més antics fins als d'Operación Triunfo. M'agrada la música romàntica, en general, els boleros, la salsa, i d'altres com Barbra Streisand o Withney Houston.

I la música més moderna, com l'electrònica, quina opinió et deixa? Quan em pregunten quin tipus de música m'agrada, jo dic que la bona. Crec que després de 50 anys al món de la música tinc cert criteri alhora de saber quan és mediocre, i quan no. Aleshores, des de la clàssica a l'electrònica, no tothom ho fa bé, i sóc molt selectiu. Potser no és la que em motiva, però la respecto. La música ha d'evolucionar, i cada vegada és més difícil ser novedós.
I a dalt d'un escenari, què sents? És una sensació que només s'entén quan ho vius. Et sents molt bé, sobretot quan veus que el públic viu les teves cançons, i els recorda coses com la seva primera arrambada, cosa que ara s'ha perdut molt. Els boleros inspiren el ballar “juntets”, que és molt maco.

Suposo que res a veure amb la teva primera experiència damunt de l'escenari. Ui, no! Em tremolaven les cames, i ho vaig passar molt malament, la veritat sigui dita. També m'ha passat d'altres vegades, com al Liceu, o el meu primer Palau de la Música. Són dies en els que en la la primera cançó, estàs tens, per la responsabilitat que comporta estar en llocs com aquests. Però quan sents aplaudir al públic, se't passa tot, i et sents això, molt i molt bé.

Com s'escriu una cançó? Jo n'he escrit poques. A mi me les fan, i jo les canto. Crec que no tinc l'habilitat de fer-ho, sóc massa rígid. Alguna vegada m'inspiro, però en general me les envien amics i compositors.

No et porta a compromisos aquest procés? Una mica sí, sobretot al principi, quan un amic et demanava que cantessis la seva cançó i et sabia greu dir-li que no.

I d'altres et porten a l'èxit, com la banda sonora de “Jamón-Jamón”, de Bigas Luna. Devia ser tot un luxe que arribés al cinema, no? Aquesta me la va escriure Concha Valdés, una compositora cubana molt important que té unes lletres molt atrevides. Abans era tot de l'estil: “Que bonitos tus ojos bajo de la luna”. Ara ja diuen: “Como me gustaría estar contigo en la cama”. El bolero també ha evolucionat, és més verídic. I jo agraït, que es pugui dir el què es vol, que ja vam passar una època en la que ens ho censuraven tot.

Quina diries que és la cançó que més t'ha reportat? Jo diria que “Llévatela”, que la va escriure Armando Manzanero, i que va tenir una gran repercussió als anys 60, una època difícil, perquè competíem amb la revolució musical dels Beatles, i el bolero quedava com “antiquat”. Va ser la que em va donar a conèixer en el món del disc.

Creus que ara està “antiquat”, això del bolero? No. Crec que a partir d'Almodóvar, amb “Tacones Lejanos”, on va sonar un bolero amb la veu Luz Casal, que va tenir molt d'èxit, la gent jove va començar a conèixer el què era un bolero. A partir d'aquí, t'agradarà o no, però jo crec que alhora d'estar íntimament amb una persona, busques aquesta mena de cançons romàntiques on s'expliquen situacions que tots hem viscut. Tots ens hem enamorat alguna vegada.

Com veus el futur de la música? Amb això d'Internet, els discos estan caient, perquè qui vol pagar per una cosa que es pot tenir gratuïtament?. El futur de la música haurà de ser molt diferent que el que tenim ara, i caldrà adaptar-se.

Sant Andreu de Llavaneres, 3viles - Maig 2009

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/FAB8830B-E8FC-4C40-91D8-0471F4FE2036.html

El nou paradigma generacional

“Els joves d'ara ja no són com els d'abans”, va comentar un grup d'aquells que veuen la joventut quan giren el cap enrera. Es parla d'un canvi generacional que porta als d'ara a tenir uns valors diferents. Del típic al tòpic, acaba per sonar l'allò del viure per treballar o el treballar per viure. Que si ara, pels joves, la feina és només un mitjà temporal per guanyar-se la vida, que si tenen altres inquietuds més enllà de créixer professionalment.

Els joves d'avui dia, són més actius. Viatgen més, saben jugar millor les seves cartes, perquè fan el què volen. No s'estan tota la vida dins de la mateixa empresa, trencant-se els ossos per arribar a gerents. Tampoc esperen fer més hores de les que pertoquen per conveni. “Els joves d'ara, no saben el què és treballar”, han arribat a dir. Es treuen una carrera, i a viure el màxim possible sota sostre patern. La resta, arribarà més tard.

Personalment, no n'estic del tot segura que així sigui. Per començar, ara, de carreres, en té tothom, i la feina, és més selectiva -i perquè no dir-ho, la majoria de contractes són paper mullat. Mantenir-se requereix una renovació constant de les nostres habilitats professionals, perquè la tecnologia avança més ràpidament que la societat. Ens agrada viure bé, com a tothom, joves i no tan joves. Viatjar, conèixer i moure'ns pel món, per adherir a les nostres carns el què és l'experiència. Encara tenim somnis, que queden per complir, camins que recórrer.

De debò? Sempre hi ha hagut una distància considerable entre la teoria i la pràctica, i crec que sovint ens deixem emportar pels tòpics. O és que si avui sóc d'esquerres, serà veritat que demà sigui de dretes? De liberal a conservadors, d’hippies a pijos! Treballar sempre s'ha fet necessari per viure, i per viure, cal treballar. Potser ens hauríem de preguntar perquè aquests joves, són com són, i si realment hi ha hagut un canvi en el paradigma generacional.

RACÓ VIU, 3viles - Maig 2009

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/BF8CB090-2CAD-42D0-878E-FAC6773104E3.html