Un catalanista de descendència alemanya

Llicenciat en química, filosofia i pràcticament en dret; editor, escriptor, polític i professor; les etiquetes que podríem penjar sota el nom de Max Cahner són innumerables. És veí de Sant Vicenç des del 1972, any en el que va comprar una vella casa al centre de la vila: “Em va costar quatre duros, és del segle XVI i estava que es queia a trossos, però ara no me’n penedeixo gens d’haver-la adquirit”. Fill de mare madrilenya i pare de descendència alemanya, i nét d’avi jueu “convertit” i àvia francesa catòlica, Cahner confessa que és de família d’arrels “complicades”, tot i que el seu país és Catalunya, per la que ha lluitat de diverses maneres al llarg de la seva vida –entre d’altres coses, és l’impulsor de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Amb 73 anys, dedica al seu temps a la Fundació Joan Coromines, de qui va ser nombrat “hereu”, i a recopilar la seva obra sobre la Revolució i la Contrarevolució. “Em fa por no arribar a acabar els sis volums, ara necessito una mica d’ajuda”. Amb una trajectòria d’aquesta magnitut, era difícil que Max no ens expliqués coses interessants, i també, que ens deixés entreveure la seva particular visió de les 3 viles.

Vostè neix a Barcelona, al 1936. Jo hauria d’haver nascut a Badalona. Els meus pares hi tenien una fàbrica de pintures , però abans de la guerra els van fer fora d’aquí, perquè els republicans van expulsar a tots els estrangers procedents dels països contraris a la República, i el meu pare era alemany. Així que van sortir d’aquí en vaixell, fins a Itàlia, i d’allà en van sortir trens cap a diferents destins del centre d’Europa. En arribar a Colònia, vaig néixer jo, com ho podria haver fet a qualsevol punt del camí.

Vaja! I van tornar en acabar la guerra? Vivíem en una habitació, en una residència on ens van deixar estar a gran part de les famílies refugiades de la guerra d’Espanya. Em van voler batejar, perquè tot i que el meu avi era jueu, la meva àvia que era francesa i molt catòlica el va convertir, es van dirigir al rector de la Parròquia de Godesberg. I el capellà, en veure la documentació pel baptisme, va veure que el meu avi... és que Alemania, per un jueu i en aquella època, no era el lloc indicat! I va contactar amb el port de Bremen, on alguns mariners es lucraven rellogaven camarots per famílies que marxaven d’allà, i vam anar a parar a Galícia, on hi vam viure fins el 1939. Aquella època era una bogeria.

I tant! I més tard, quan van tornar a Barcelona, vostè es va començar a interessar pel català quan va emmalaltir de tuberculosi als 14 anys. Sí, bé, en aquella època era molt freqüent patir tuberculosi, pensi que a la Barcelona de la postguerra, a part de les condicions higièniques, no hi havia ni medicines! I clar, et receptaven repòs absolut, i em va tocar estar-me al llit durant 9 mesos! Aleshores, jo diria que em vaig començar a interessar per la cultura catalana a través de dues coses: el llibre de Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, que em va regalar el meu veí, Jordi Maluquer, i que em va enganxar a la literatura catalana, un món que no coneixia; i l’altra, l’enciclopèdia Espasa que el meu pare ens va comprar a mi i a la meva germana perquè tinguéssim “cultura”, on vaig començar a llegir sobre Catalunya. A part, a casa sempre havíem parlat en català. En aquella època, el català era una llengua molt més usual, i els estrangers, l’aprenien. I a partir d’aquí, vaig començar a interessar-me, a llegir més, i a la universitat ja vaig conéixer gent com Albert Manent, Ramon Bastardes o Josep Benet.

Era molt jove quan va començar la universitat, oi? Sí, vaig començar molt jove, cosa extraordinària. Resulta que van tancar l’escola alemanya de Barcelona, on hi anàvem uns 2000 estudiants estrangers. Ens vam haver de repartir per altres escoles, i a mi, em va tocar als escolapis, al davant de casa. I es van equivocar, em van posar dos anys més amunt. Jo anava molt despistat al principi, va ser una època molt surrealista. Entre d’altres coses, jo no tenia confessió! I d’allà vaig anar a la universitat, a fer química, com volia el meu pare, dret, per tenir sortida, i filosofia, que m’agradava. Volia fer-ho tot!

I ja podia? En aquells moments, la universitat era un absolut caos, no funcionava bé. Els professors, en la seva majoria, eren nefastos i no tenien gens de cultura. Recordo al Palomeque, “tonto del...” [riu]. Anava a dir una cosa molt lletja... en fi, eren personatges que algú havia col·locat allà, i es limitaven a llegir el temari, però més enllà, no tenien ni idea. I a més, jo em vaig lliurar de fer Religió i Espíritu Nacional, perquè era estranger, tot i que no m’hagués importat, com a mínim, hagués rigut! També et feien fer Educació Física... en fi, que era un caos tot plegat.

I poc a poc es va anar involucrant en activitats culturals per l’identitat catalana, com ara en els Fets del Paranimf del 1957. Bé, això del Paranimf va ser la primera vegada que em vaig trobar política sense voler! L’acte polític contra el règim es va produïr a la universitat, i jo estava allà, i tenien la meva documentació, per això em van acusar; però no tenia cap mena de sentit. Van suspendre el curs a tots els participants, per això no vaig acabar els estudis de dret, ja en tenia prou amb química i filosofia. I a més, em va costar una setmana a la presó, i les intencions d’expulsar-me de l’estat espanyol! On volien que anés? Sort que el Cònsul Alemany va protestar fort, perquè jo era menor d’edat: un escàndol diplomàtic!

I aquesta setmana a la presó, com la va viure, tan jove? Doncs la veritat és que primer de tot, em van escridassar molt, ja saps que el que intentaven sempre era desmoralitzar-te amb frases com ara: “No sortiràs mai d’aquí dins!”. Després em agafar com a traductor, perquè hi havien uns lladres de cotxes polonesos que no els entenia ningú, i al ser alemany van pensar que els podria ajudar. Jo no parlava polonés, però podia entendre’ls en jiddisch, que s’hi assembla una mica.

I el van acabar expulsant de l’estat espanyol per la seva edició de llibres “perillosos”, el 1964. Sí, quan vaig editar el meu primer llibre, “Nosaltres Valencians”, de Joan Fuster, vaig passar la censura perquè li vaig enviar a un frare valencià dominicà que segurament no va entendre res, però li va fer gràcia i el va passar. Després, el propi Fraga va escriure una carta perquè m’expulsessin! I mira, amb això et demostraré la “limitació” dels policies d’aleshores: em van venir a buscar dos homes a l’editorial Curial, als que havien pagat per portar-me en tren fins a la frontera. M’hi van fer anar en cotxe, i jo vaig anar fins a La Jonquera, però a la Jonquera no hi ha tren! Està a Portbou! I allà es van començar a barallar, entre ells, i al final, vaig passar amb el cotxe. Tu creus que m’han d’expulsar del país amb el meu cotxe? Era insòlit!

Quina bogeria... Sí, l’Espanya de Franco era contradictòria, i gràcies a això trobaves el forat per fer les coses: jo vaig ser un expulsat privil·legiat. Perquè et facis una idea del què dic, quan vaig haver de demanar la nacionalitat espanyola per fer-me funcionari, perquè feia de professor, em van dir que perquè m’havia de dir Max, i no Maxcense o Maximiliano. Imagina’t quin diàleg més absurd vaig haver de tenir per mantenir el meu nom original... era caòtic. De vegades, havies de jugar una mica per aconseguir el què volies, i fer-te una mica l’innocent.

Diu que va ser un expulsat privil·legiat, però com se’n va sortir? Vaig anar a Bonn, però no se’m va fer cas, i també a Itàlia, a veure a l’Abat Esquerré. Tot amb el cotxe! Vaig contactar amb en Benet, en Pujol, amb tothom que podia fer alguna cosa. La meva dona i els meus pares venien a Perpinyà a veurem, perquè vaig estar-me 9 mesos fora. Diguem que vaig tenir una joventut força antiguvernamental. I la gent de l’Opus eren els menys fidels al Franquisme, i el meu sogre, Duran i Sanpere, va connectar amb gent d’aquesta per ajudar-me, que podien més que el senyor ministre que m’havia expulsat... al final, em van cuidar més que a ningú! Entre d’altres coses, només arribar a Perpinyà vaig tenir la sort de trobar-me amb un concert de Raïmon, a qui admirava molt!

I més tard, després de tot això, arriba la seva faceta més política: com a Conseller de Cultura amb Convergència, amb campanyes com la de “En català, si us plau”, Acció Catalana, Esquerra,... Sí, bé, al 1980 vaig entrar a l’equip de Pujol, que ja m’ho havia dit abans de guanyar les eleccions, però després, per desavinences amb altres militants, vaig acabar formant el meu propi equip a Acció Catalana. Més que desavinences, jo diria que no m’acabava de convéncer la manera que hi havia de fer les coses. A tot això, jo ja tenia aquesta obsessió per la llengua catalana d’abans, eh? Però quan Acció Catalana va entrar a Esquerra, sentia que feia nosa. Ja no m’avisaven per les reunions, ni res, i vaig suposar que els hi convenia una altra mena de personatge. Així es va acabar.

Com és que al 1972 decideix abandonar Barcelona per instal·lar-se a Sant Vicenç de Montalt? Jo tenia casa a Barcelona, i després de la crisi del 62, la vam perdre. Però al marge d’això, teníem uns amics que buscaven allunyar-se de Barcelona, i els vam ajudar a trobar-la. Sant Vicenç és el poble que més ens va agradar. Aleshores, vaig pensar en mirar també per nosaltres. Demanaven tants pocs diners per aquesta casa, que no ho vaig dubtar, encara que estava que es queia a trossos, perquè és del segle XVI i estava molt abandonada. Vaig trigar 2 anys a reformar-la! Però m’agradava la idea de viure en un poble, tot més tranquil, i a la vora del mar. I no em vaig equivocar.

I tants anys després, com veu ara el poble? Home, si el comparem amb d’altres en els que l’edificació s’ha massificat de manera exagerada, això és una joia! Ara, si agafem el poble d’abans i el d’ara... jo crec que si no l’espatllen més, perquè de la riera cap a Arenys, deu ni dó, encara s’aguanta. Vaja, que encara té el seu encant natural, però si continuen, ho acabaran d’espatllar tot.

Per què de fet, vostè va entrar com a regidor a l’Ajuntament als anys 80 amb Acció Catalana. Sí, però aleshores no es podia fer gaire cosa. El què volíem era senzillament una bona gestió, i tampoc podíem demanar res més. Però jo crec, que a l’Ajuntament, tampoc hi hem tingut gaire sort. Demogràficament, hem anat creixent, però a nivell de recursos, no s’avança a la mateixa velocitat.

I del lligam de les 3 viles, què me’n diria? Perquè en certa manera es complementen força bé. Sí, si tot això està molt bé, sempre hi quan hi hagi consciència que això serveix d’alguna cosa. El què vull dir és que ni uns ni altres se’n vulguin aprofitar més del compte. És que aquests pobles, ara són una altra cosa. Llavaneres, per exemple, té molts més recursos per viure-hi, aquí en canvi, quan tanca la botiga, ja has d’agafar el cotxe per comprar. I sense cotxe, què fas? El què passa és que la gent ja s’ha acostumat a agafar-lo per tot.

I si jo li pregunto, després de tot això, què vol per Catalunya, què em diria? Jo? Jo el què vull, és un país coherent, i que ho hagi de dependre de ningú. On la cultura hi tingui un pes important, com qualsevol altre país europeu. I no és un elogi a l’independentisme, tot això, crec que primer cal fer altres coses, però l’important, és que se’n facin.

Versió completa de l'entrevista a Max Cahner per Les 3 viles, juny 2009.

Versió publicada: http://www.3viles.com