Una vegada em van preguntar si jo era supersticiosa. Vaig dir que no. No m'importa trencar un mirall, o passar per sota una escala. He sigut capaç de respirar el mateix aire que un gat negre durant llargues estones. No crec que la meva gràcia o desgràcia tingui res a veure amb sortir de casa un dimarts 13 -en anglès, divendres 13-, o en aixecar-me amb el peu esquerre. La probabilitat de fer complir una idea de la que en desconec l'origen, no em treu la son. No, no sóc supersticiosa, però sí crec que si fas alguna cosa mal feta, se't tornarà d'alguna manera, com un efecte bumerang inintel·ligible. De fet, per acte reflex, potser sí que pico amb els artells a la taula quan dic allò de “Toquem fusta”, o escampo sal a les meves espatlles quan n'he tombat el recipient que la conté. Però en cap cas sóc supersticiosa.
Tampoc crec en els amulets de la sort. No crec que una ferradura de cavall a la meva bossa faci altra cosa que multiplicar-ne el seu pes. I aquells que es freguen a les potes de conill, em produeixen fàstic -pobres animalons. Si vas a un casament sense projectes de futur, per molt que et facis amb el ram de la núvia, creu-me, seguiràs solter. I per molt que freguis el bitllet de loteria sobre la panxa d'una embarassada, no sortirà premiat el teu número, sinó que l'acabaràs desgastant. No tinc amulets de la sort, però sempre m'he examinat amb els mateixos bolígrafs amb els que he pres els apunts: crec que, en certa manera, guarden tot el què he escrit amb ells. Tampoc podem abusar d'aquestes creences, la sort s'ha de dosificar.
Una vegada em van preguntar si jo era supersticiosa. Vaig dir que no. Sempre he pensat que totes aquestes actituds no són més que l'herència de pensaments absurds. Una mena de tradició que ha anat passant generació rera generació, i de la que se n'ha perdut el sentit. No sóc supersticiosa, però tot i això, pensar que amb el meu escepticisme pugui estar arriscant el meu destí, em produeix males vibracions. Tampoc sabria explicar perquè.
Tampoc crec en els amulets de la sort. No crec que una ferradura de cavall a la meva bossa faci altra cosa que multiplicar-ne el seu pes. I aquells que es freguen a les potes de conill, em produeixen fàstic -pobres animalons. Si vas a un casament sense projectes de futur, per molt que et facis amb el ram de la núvia, creu-me, seguiràs solter. I per molt que freguis el bitllet de loteria sobre la panxa d'una embarassada, no sortirà premiat el teu número, sinó que l'acabaràs desgastant. No tinc amulets de la sort, però sempre m'he examinat amb els mateixos bolígrafs amb els que he pres els apunts: crec que, en certa manera, guarden tot el què he escrit amb ells. Tampoc podem abusar d'aquestes creences, la sort s'ha de dosificar.
Una vegada em van preguntar si jo era supersticiosa. Vaig dir que no. Sempre he pensat que totes aquestes actituds no són més que l'herència de pensaments absurds. Una mena de tradició que ha anat passant generació rera generació, i de la que se n'ha perdut el sentit. No sóc supersticiosa, però tot i això, pensar que amb el meu escepticisme pugui estar arriscant el meu destí, em produeix males vibracions. Tampoc sabria explicar perquè.
Les 3 viles, edició Juny 2009: http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/F5A02C4B-F187-4C9A-BC20-834FA12022DE.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada