Substitucions Volem pa amb oli

Magazine cultural VOLEM PA AMB OLI de Ràdio Arenys del 27 de desembre del 2010.

Locutora: Elena Viu
Tècnic: Toni Majó

L'eròtica del poder

No hi ha res que ens agradi més que assaborir les prohibicions. Creixem amb el mite intern que les normes existeixen per no sempre complir-les. I és que no seguir el camí establert ens provoca un vessament d’adrenalina. Potser per això no em sorprenc quan un petit diu que m’explicarà un secret, si jo li confesso un altre, perquè d’aquesta manera, li dono un arma per defensar-se si no compleixo amb la meva paraula. Conèixer fets que ningú més sap ens agrada, perquè tenim el poder de traficar amb tots els secrets que han caigut en les nostres mans. Per patentar aquest gust, sempre deixem anar la cua “no ho diguis a ningú”, una incitació en tota regla a trencar promeses.

Si haguéssim de buscar una acció sinònima i absurda al plaer que sentim quan expliquem un secret a una altra persona, seria la de prémer el blau que tenim per demostrar-nos que ens fa mal. Quan més fort el premem, més dolor sentim, però no per això deixem de fer-ho. O arrencar-se una crosta sabent que ens quedarà la marca. O gratar-nos una picada de mosquit de manera obsessiva, tenint la certesa que en uns segons, l’alleugeriment es converteix en una picor encara més intensa. Així es sent un traficant de secrets. Es tracta de l’eròtica del poder. El mític xantatge del “Sé una cosa que tu no saps, i esbrinar-la té preu”. El fet de saber que el nostre “client” insistirà i oferirà les mil i una per aconseguir-lo.

Ara no cal pressionar ningú perquè t’expliqui un secret. La manca de privacitat de les xarxes socials i l’anonimat internauta faciliten informació gratuïta de tota mena. De fet, hi ha empreses que continuen traficant amb els nostres secrets. Aquesta és la nova eròtica del poder, i nosaltres, les nostres pròpies víctimes.

Racó Viu - Desembre 2010
3 viles

Llavaneres al paladar

Té 55 anys, la cara feta de massapà amb pinyons incrustats, que reposa sobre una fina capa de pasta fullada farcida de crema. Per aquest motiu, a casa, allà on la van crear, li diuen “Coca de crema”. Per la resta, aquells qui l’hem feta nostra, és la “Coca de Llavaneres”, unes postres artesanes amb denominació d’origen que traspassen fronteres: omplen els aparadors de les pastisseries de la comarca, les cartes de molts restaurants catalans i el nostre paladar; també hi ha qui, fins i tot, diu haver-la tastat a la selecta cadena de restaurants franceses Maxim’s. Però en realitat, tot ha estat gràcies a la “voluntat de Déu”, segons expressa el seu inventor, Gaspar Sala i Ros, que devot i humil, va dissenyar la recepta el 1955. Avui, la seva creació forma part de la identitat de Llavaneres.

La tradició al gremi venia de família, de fet, el seu avi i després la seva mare, ja feien de forners a Llavaneres. “La pastisseria Sala podria tenir 200 anys d’història” explica la seva filla, la Fàtima, “era un negoci familiar que va passar de pares a fills, i avui encara n’estem més orgullosos, perquè el meu fill també ha decidit continuar la saga de pastissers”. Després d’aprendre l’ofici a casa, el Gaspar va marxar a Barcelona a ampliar els seus coneixements al món de la pastisseria. La gràcia que demostrava Sala el va portar a obtenir el primer premi “Horno del cisne” mentre treballava a la pastisseria Sant Jordi. “Va fer una mona molt maca”, apunta la seva dona, la Pepeta Cabot, mentre sosté una fotografia. També mostra imatges d’anys enrere de l’aparador que ella mateixa dissenyava amb les creacions del seu marit, i que molts recordaran. “S’ha de dir que ell, en Gaspar, és el creador de la Coca de Llavaneres”, diu la Fàtima, “però és la Pepeta, la meva mare, qui l’ha venuda durant molts i molts anys”.

La clientela principal de les pastisseries llavanerenques durant els anys 40 i 50 era el que els Sala anomenen “la colònia”. “Les famílies que estiuejaven a Llavaneres eren els qui feien els encàrrecs, i el meu pare, que és un artista, sempre estava fent proves i perfilant les seves postres”, explica la Fàtima, “la pastisseria és una barreja d’imaginació i qualitat, i això el meu pare sempre ens ho ha ensenyat: si els ingredients són bons, el producte també ho serà”. Gaspar creia en la seva manera de fer, i un bon dia, va decidir millorar la seva coca de crema afegint dues fines capes de pasta de full, una pinzellada de massapà i uns quants pinyons per sobre. La primera versió del que es convertiria en la Coca de Llavaneres va passar pel paladar de la seva mare i de la seva germana gran, que eren molt llamineres, i que van donar-li el seu vist-i-plau. “Sembla que hi ha d’haver una força que m’ha portat a crear aquesta recepta, però no n’hi ha cap, és gràcies a la voluntat de Déu: va sortir, va agradar i continua repetint-se, i això sí que és important”, puntualitza el Gaspar.

Avui, la procedència dels ingredients principals a la pastisseria Sala ha variat respecte els seus inicis, els ous i la mantega ja no són de Canyamars, però asseguren que continuen sent de primera qualitat per elaborar la recepta al peu de la lletra. “Com que la gent comprava moltes coques, altres pastisseries van començar a copiar la recepta pocs mesos després de crear-la”, comenta la Fàtima, “per una banda, això va popularitzar aquesta coca, que es va convertir en la Coca de Llavaneres i que avui té denominació d’origen; de l’altra, si no es fa amb bons ingredients no surt bona, i això també ens perjudica, per això la gent que ja l’ha tastat sap on ha d’anar a comprar-la”. Sigui com sigui, la pastisseria Sala es va convertir en un punt de referència, de fet, el Gaspar explica que “hi ha treballat mig Llavaneres”, perquè per sort mai els ha faltat la feina.

Cada època té el seu postre: els panellets, els torrons, les mones, etc., però la Coca de Llavaneres és present tot l’any i continua sent el producte estrella: “Hi ha qui la compra per emportar-se-la de postres i també qui se la menja aquí mateix, perquè tenim un petit espai per degustacions”. Avui el Gaspar, ja jubilat, es passeja pel seu antic laboratori per assaborir els productes de les generacions que el precedeixen, sempre amb el seu bon parer. La família Sala ha volgut agrair a tothom la confiança que els han donat durant tants anys. Queda clar que la qualitat és la base de l’èxit, i gràcies a això, ja podem dir que hem portat Llavaneres al paladar.

Sant Andreu de Llavaneres · Desembre 2010 · 3 viles