L'antiga masia de Can Matas és avui la residència de la tercera edat Loval que s'alça davant de la nova Biblioteca. Els jardins de Can Matas formaven part del complex, així com l'actual urbanització Can Matas i el Carrer de la Verge. Com aquell qui diu, la família Matas ocupava més de mig poble, i aquest és el principal motiu que avui tinguem diverses referències al seu cognom. Els primers documents i pergamins que demostren la presència dels Matas a Llavaneres, són del segle XVI. Des d'aleshores, generació rere generació, la família s'ha anat bifurcant mantenint un fort lligam amb el poble que els ha vist créixer. “Feia molta gràcia, perquè quan no et coneixia algú i els deien <>, ràpidament ho lligaven tot”. Però la Llavaneres d'ençà, no té res a veure amb la vila que avui veiem, per això ens hem dirigit a Lita Matas, que aviat ens ha posat en contacte amb la resta de la família Matas -que en són uns quants- per ajuntar-ho tot en una sola mirada.
La Casa Gran
Comencem xerrant sobre la Casa Gran, l'antiga masia de Can Matas. La Lita té un llibre familiar que demostra l'arribada de la seva família a Llavaneres amb fotografies d'època. “És del segle XIV, però el seu caràcter senyorial és fruit d'una reforma del segle XIX”, ens explica Lita, “ocupava el què ara és la Biblioteca i els jardins de Can Matas, i fins la Verge de Lourdes”. La seva germana petita, la Míriam, ens explica que hi havia una gruta que travessava la muntanya de Sant Sebastià fins a l'ermita: “Segurament per fugir d'amagades en temps de guerra”. Javier Matas, un altre germà, recorda al Sr. Jordi Tomàs, el pagès que treballava els camps dels que s'obtenien part dels nostres famosos pèsols.
Però no tot era agricultura: els nombrosos terrenys es cedien durant les Festes per fer l'envelat. “Ara encara es manté la idea de ball popular, però abans cada família llogava la seva llotja, i qui no en tenia estava a les cadires”, explica Lita, “es feia a la Casa Gran, perquè aleshores, Ca l'Alfaro era la residència d'estiu dels Rocha”. Tothom del poble podia entrar a agafar aigua de la mina del “Negritu”, o jugar a la pista de frontó. “Un dels antics camps de futbol de Llavaneres estava en aquests terrenys”, comenta Javier.
Els Matas només estiuejaven al poble, però poc a poc es van anar arrelant més. El 1971, el pare de la Lita, Joaquim Matas Vallmajor -un dels impulsors del Casal de Llavaneres-, va emmalaltir, fet que va traslladar a tota la família a Llavaneres. “Jo em sento més llavanerenca que barcelonina” assegura la Míriam, que ha viscut més aquí que no pas a la capital. Joaquim Matas va morir el 1982, i la seva mare es va quedar sola a la Casa Gran fins el 1992. Des d'aleshores, l'antiga masia de Can Matas està llogada com a residència per la tercera edat.
Joventut
Imaginant una Llavaneres tan diferent a la d'ara, sense comerços que canvien contínuament, sense autobusos ni edificacions que han anat reduint parcs i jardins, em pregunto què hi feien els joves d'aleshores. La Lita m'explica que entre els estiuejants hi havia molt de contacte, havien arribat a juntar-se fins a 100 persones que anaven plegats a tot arreu. “Ara s'han multiplicat vertiginosament els estiuejants, abans de seguida coneixies a qui arribava, hi havia un ambient molt més familiar”. Quan encara no tenien edat ni permís per allunyar-se massa, feien excursions a peu: a la font de la Llorita, a Les 3 taules, a la Font del Mal Pas. “Anàvem a berenar, i a mida que ens anàvem fent grans, ens permetien anar una miqueta més lluny”, ens comenta, “després van arribar les vespinos, i ja ens movíem per les poblacions dels voltants, Mataró, Caldetes, anàvem a ballar a La Mula Coja i coses així”.
A Llavaneres hi havia un bar que era punt de trobada: La Tomasa -que feia cantonada a l'Avinguda Catalunya, on ara hi trobem les finques M2. “Tothom controlava qui venia des de la Tomasa, era el nostre punt de reunió”. Al carrer del Doctor hi havia la Sala Matas -creada per Joan Matas Oriach-, que era un gran pati on s'hi feien festes i representacions. Al poble també hi teníem un cinema, i més tard, una bolera a l'aire lliure -just on ara hi tenim la botiga de fotografia Buch. Quan et volies comunicar amb els de casa, com que no hi havia mòbils, havies d'anar a la centraleta, per on passava tota la informació del poble, a través de la Paquita.
Si ens desviàvem cap a la platja de Llavaneres, ens hi haguéssim trobat al Jaume de la platja -el pare del propietari actual de Can Jaume-. “Era un home molt amable, t'ajudava, et col·locava els para-sols, i després anàvem a les casetes que ell regentava, on ens canviàvem i guardàvem les coses”. Parlem d'una platja sense port Balís, i que s'estenia fins a la de Sant Vicenç. Precisament, la Lita recorda haver sentit onades des de l'Església, un dia en el què un temporal increïble es va endur per davant gran part dels velers d'una regata que venia d'Arenys. “Ho sentíem des del poble, i vam baixar sense saber que ens trobaríem amb gent ofegant-se”, explica, “molts dels joves que van baixar es van tirar a l'aigua a ajudar”.
El poble, ahir i avui
“Llavaneres era tot vinyes, horts i cases grans, al voltant del què ara és el centre del poble, o sigui el carrer de Munt, el carrer del Doctor, etc”. La Lita ens parla d'unes cases grans i meravelloses que han anat caient amb la massificació, tot i que ara s'ha prohibit modificar-ne les que hi queden. “Se'ls hi diu cases catalogades, i els propietaris no poden tocar-ne les façanes”. Però sobre l'evolució del poble, el què més destaca, és la pèrdua progressiva de la familiaritat i l'afecte amb el que es vivia: “Fixa't que els meus avis anaven a comprar a Casa Tàpies, als Figueres, a l'Alzina,... i no es pagava fins l'últim dia d'estiu, cosa que avui dia em sembla al·lucinant!”.
La Lita m'assegura que ara prefereix quedar-se amb els seus que moure's pel poble. “Abans anaves pel carrer, i coneixies a tothom; ara, per veure la gent de tota la vida, o la trobes a missa, o l'has de trucar”. Entre tots aquests, hi ha els 35 cosins Matas d'aquesta generació, que es reuneixen sovint per rememorar vells temps. “Hi ha molt de caliu, fem molta pinya, i ens agrada anar recopilant dades sobre la família”. I és que gairebé tots ells, senten un vincle important amb Llavaneres.
La Casa Gran
Comencem xerrant sobre la Casa Gran, l'antiga masia de Can Matas. La Lita té un llibre familiar que demostra l'arribada de la seva família a Llavaneres amb fotografies d'època. “És del segle XIV, però el seu caràcter senyorial és fruit d'una reforma del segle XIX”, ens explica Lita, “ocupava el què ara és la Biblioteca i els jardins de Can Matas, i fins la Verge de Lourdes”. La seva germana petita, la Míriam, ens explica que hi havia una gruta que travessava la muntanya de Sant Sebastià fins a l'ermita: “Segurament per fugir d'amagades en temps de guerra”. Javier Matas, un altre germà, recorda al Sr. Jordi Tomàs, el pagès que treballava els camps dels que s'obtenien part dels nostres famosos pèsols.
Però no tot era agricultura: els nombrosos terrenys es cedien durant les Festes per fer l'envelat. “Ara encara es manté la idea de ball popular, però abans cada família llogava la seva llotja, i qui no en tenia estava a les cadires”, explica Lita, “es feia a la Casa Gran, perquè aleshores, Ca l'Alfaro era la residència d'estiu dels Rocha”. Tothom del poble podia entrar a agafar aigua de la mina del “Negritu”, o jugar a la pista de frontó. “Un dels antics camps de futbol de Llavaneres estava en aquests terrenys”, comenta Javier.
Els Matas només estiuejaven al poble, però poc a poc es van anar arrelant més. El 1971, el pare de la Lita, Joaquim Matas Vallmajor -un dels impulsors del Casal de Llavaneres-, va emmalaltir, fet que va traslladar a tota la família a Llavaneres. “Jo em sento més llavanerenca que barcelonina” assegura la Míriam, que ha viscut més aquí que no pas a la capital. Joaquim Matas va morir el 1982, i la seva mare es va quedar sola a la Casa Gran fins el 1992. Des d'aleshores, l'antiga masia de Can Matas està llogada com a residència per la tercera edat.
Joventut
Imaginant una Llavaneres tan diferent a la d'ara, sense comerços que canvien contínuament, sense autobusos ni edificacions que han anat reduint parcs i jardins, em pregunto què hi feien els joves d'aleshores. La Lita m'explica que entre els estiuejants hi havia molt de contacte, havien arribat a juntar-se fins a 100 persones que anaven plegats a tot arreu. “Ara s'han multiplicat vertiginosament els estiuejants, abans de seguida coneixies a qui arribava, hi havia un ambient molt més familiar”. Quan encara no tenien edat ni permís per allunyar-se massa, feien excursions a peu: a la font de la Llorita, a Les 3 taules, a la Font del Mal Pas. “Anàvem a berenar, i a mida que ens anàvem fent grans, ens permetien anar una miqueta més lluny”, ens comenta, “després van arribar les vespinos, i ja ens movíem per les poblacions dels voltants, Mataró, Caldetes, anàvem a ballar a La Mula Coja i coses així”.
A Llavaneres hi havia un bar que era punt de trobada: La Tomasa -que feia cantonada a l'Avinguda Catalunya, on ara hi trobem les finques M2. “Tothom controlava qui venia des de la Tomasa, era el nostre punt de reunió”. Al carrer del Doctor hi havia la Sala Matas -creada per Joan Matas Oriach-, que era un gran pati on s'hi feien festes i representacions. Al poble també hi teníem un cinema, i més tard, una bolera a l'aire lliure -just on ara hi tenim la botiga de fotografia Buch. Quan et volies comunicar amb els de casa, com que no hi havia mòbils, havies d'anar a la centraleta, per on passava tota la informació del poble, a través de la Paquita.
Si ens desviàvem cap a la platja de Llavaneres, ens hi haguéssim trobat al Jaume de la platja -el pare del propietari actual de Can Jaume-. “Era un home molt amable, t'ajudava, et col·locava els para-sols, i després anàvem a les casetes que ell regentava, on ens canviàvem i guardàvem les coses”. Parlem d'una platja sense port Balís, i que s'estenia fins a la de Sant Vicenç. Precisament, la Lita recorda haver sentit onades des de l'Església, un dia en el què un temporal increïble es va endur per davant gran part dels velers d'una regata que venia d'Arenys. “Ho sentíem des del poble, i vam baixar sense saber que ens trobaríem amb gent ofegant-se”, explica, “molts dels joves que van baixar es van tirar a l'aigua a ajudar”.
El poble, ahir i avui
“Llavaneres era tot vinyes, horts i cases grans, al voltant del què ara és el centre del poble, o sigui el carrer de Munt, el carrer del Doctor, etc”. La Lita ens parla d'unes cases grans i meravelloses que han anat caient amb la massificació, tot i que ara s'ha prohibit modificar-ne les que hi queden. “Se'ls hi diu cases catalogades, i els propietaris no poden tocar-ne les façanes”. Però sobre l'evolució del poble, el què més destaca, és la pèrdua progressiva de la familiaritat i l'afecte amb el que es vivia: “Fixa't que els meus avis anaven a comprar a Casa Tàpies, als Figueres, a l'Alzina,... i no es pagava fins l'últim dia d'estiu, cosa que avui dia em sembla al·lucinant!”.
La Lita m'assegura que ara prefereix quedar-se amb els seus que moure's pel poble. “Abans anaves pel carrer, i coneixies a tothom; ara, per veure la gent de tota la vida, o la trobes a missa, o l'has de trucar”. Entre tots aquests, hi ha els 35 cosins Matas d'aquesta generació, que es reuneixen sovint per rememorar vells temps. “Hi ha molt de caliu, fem molta pinya, i ens agrada anar recopilant dades sobre la família”. I és que gairebé tots ells, senten un vincle important amb Llavaneres.
3 viles, Juliol 2009 - http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/5D117841-836E-430C-B9A6-38C2E1377722.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada