Quan jo era una adolescent, no portava pantalons lligats a les cames, ni gorres que sobresurten de la closca, ni mocadors de significat desconegut. Quan jo era adolescent, deixava lloc a la imaginació, a través de la suggestió, per posar-ho més difícil a les mirades alienes. Tenia el mateix nivell de fatxenderia, però el reservava pels de casa. Portava ulleres amb vidres colorits i boines, dins la discoteca, botes amb una mica de taló, però res exagerat. Em planxava els cabells, perquè quedessin ben estirats per sobre la cara, però no me'ls decolorava ni destrossava. Fumava cigarrets com una descosida, per sentir-me adulta. Bevia tequila amb kiwi, per arribar ràpidament a l'estat etílic en el que s'esvaeixen els pudors.
Quan jo era una adolescent, no era com els d'ara, però provocava la mateixa mirada de paciència que provoquen els que ens han reemplaçat. Perquè ser adolescent, suposa cridar l'atenció, rebel·lar-se, i això només s'entén des de la mateixa posició: més amunt, ja no.
Quan aquests de més amunt, eren adolescents, duien samarretes tres talles més petites, deixant al descobert tota la panxa. S'arrapaven dins d'uns texans de campana, i es posaven sabatots amb plataforma. També fumaven i bevien. Responien de mala gana els consells dels adults, i no acceptaven les crítiques dels de casa.
Encara més amunt, es va posar de moda el cap pelat, i si anem una mica més lluny, les crestes, els cabells destartalats i les trenes.
Quan jo era una adolescent, no m'importava res ni ningú. I quan vaig deixar de ser-ho, mirava enrere amb nostàlgia: etapa de preocupacions estúpides i superficials, de llibertat, de descoberta, d'equivocar-se.
Ara, només sóc l’empremta del que, aleshores, era.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada