Llavanerencs

15 anys de 3 viles. Article Sant Andreu de Llavaneres.

Prenent com a eix Barcelona, capital de Catalunya, Llevant correspon a les costes de l'est, i Ponent, a les de l'oest. El nom del nostre poble podria derivar d'un joc de paraules, originat en “Eres del Llevant”, d'allà Llevaneres, i més endavant, Llavaneres; tot i que és una teoria poc arrelada. D'altres, asseguren que prové del llatí “lab-and-arias”, relacionat amb les caigudes i corrents d'aigua, tot i que no queda clar que, antigament, un riu creués les nostres terres. Hi ha qui diu, que Llavaneres prové de “labinaria”, traduït al català com allau o esllavissada, que quedaria lligat ràpidament al fenomen natural més característic del Maresme: les rierades. També cal considerar la teoria de Serena Vall, que avui dóna nom a la nova escola de primària, i que a l'invers, dóna com a resultat l'origen del nostre gentilici.

Sigui com sigui, avui ens identifiquem com a llavanerencs, i cada vegada en som més, ja que la nostra vila ha passat de ser un dels pobles d'estiueig predilecte dels qui anomenen “pixapins”, a acariciar els 10.000 habitants en pocs anys. Una independència metafòrica de metròpolis que es repeteix, ja que la primera es va produir el 1543, quan Carles I de Castella i Aragó va concedir el privilegi de crear un ajuntament propi a les parròquies de Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres, que depenien de la ciutat de Mataró. Però, tot i que inicialment depeníem de la ciutat de Mataró per gairebé tot, en aquests últims 15 anys la cosa canvia, perquè hem anat construint allò que necessitem: des d'equipaments sanitaris, a l'ensenyament, la higiene -amb la nostra pròpia deixalleria-, els transports i la cultura.

El creixement demogràfic d'aquesta última dècada ha comportat un impacte degradant en els nostres paisatges, que molts enyoren. Les edificacions han crescut com bolets, i han fet minvar la gràcia dels nostres camps, que tanta fama han donat als nostres pèsols. Avui el nostre conreu s'arracona al Sindicat Agrícola, a les botigues de queviures que ens ofereixen diàriament productes de qualitat de les nostres terres.

Però no tot ha estat fruit de l'ambició urbanística. Els estudiants que s'arreplegaven en barracons, poden celebrar que, a la fi, ha arribat el nou Institut. Tenim llars d'infants i escoles noves, projectes que semblaven de broma, per la seva tardança, i que aviat caldrà reprendre, perquè seguim amunt. Els equipaments esportius són més i millors: ja tenim el camp de gespa artificial, aviat arribarà el nou poliesportiu, i la tant cobejada piscina coberta. Més golf, tennis, paddle, vela, equitació i ciclisme. Establiments nous per gaudir de la gastronomia més llavanerenca, de dia, i de nit! Us imaginàveu fa uns anys fer la copa sense sortir del poble? Incrementem el número d'habitants, el d'equipaments, i per tant, la qualitat de vida.

Una passejada pel Carrer de Munt és mostra suficient per observar la diversitat de comerços que han crescut i prosperat entre nosaltres, ja no necessàriament lligats al turisme, i dels que han desaparegut, després de molts anys pintant els nostres carrers. Però tot i que enyorarem el nostre “Tono's”, mai ens faltaran els dolços: la nostra coca de Llavaneres, aplanada i particular, té més que un nom propi i una fama considerable. Som un poble, una mica més gran, amb més oferta i comoditats, però un poble que no oblida els seus orígens.

Cuidem el que és nostre. La Torre Gran, edifici clau del patrimoni artístic llavanerenc, ha recuperat el seu ús com a hotel, gairebé 50 anys més tard. La residència neogòtica de Ca l'Alfaro, amb els seus jardins ara municipals: sabíeu que aquest casalot es va construir a finals del segle XIX L'església nova, i la vella, al capdamunt del poble, rodejada de bosc. La casa senyorial de Can Caralt, habilitada com a Escola Municipal de Música i Museu Arxiu. Les Torres Bessones dels germans Matas al carrer Clòsens, que airegen el seu noucentisme davant la nova Biblioteca.

Oscar Wilde va dir que l'únic deure que tenim amb la història, és el de rescriure-la. Llavaneres ho sap, per això ha reforçat el seu Museu Arxiu, per arrelar la tradició, per recuperar el nostre passat. És important conèixer d'on venim, per saber on anem, i 15 anys després que el primer exemplar de Les 3 Viles circulés per les nostres mans, hem volgut retornar-nos als nostres orígens, sense abandonar l'actualitat i els canvis que han envaït els nostres pobles, que no en són pocs. Hem crescut en tots els sentits, però si una cosa queda clara, és que el lligam que ens uneix ens ha fet més grans, ja des de l'època medieval, i fins avui. El nostre deure, és el de mantenir-lo, en benefici dels que hi som, i dels que vindran.