Ciència i consciència

La dècada que m’ha vist néixer porta cabells fregits, muscleres ben marcades, leggins estampats i sabates impossibles. Grans complements, molt de color i rebel·lia, estil que, com tota moda, torna a despuntar entre els joves d’avui com un cercle viciós sense final.

L’hora ja era digital, Casio amb alarma, infal·lible amb les pèrdues despistades: cada dia, a la mateixa hora, el seu bip-bip el descobria als indrets més inexplicables. Llibres amb format “Busco a Wally”, plastilina de colors marca JOVI, baldufes, caniques o el Tetris de la primera Game Boy –mastodòntica i color gris. Les pel·lícules s’apilonaven en VHS, que sempre s’enganxaven als moments clau. A la petita pantalla, uns veiem Babar mentre altres seguien desesperats Sensación de Vivir –una altra que torna en versió moderna.

Però si hagués de posar una banda sonora a la meva infància dels vuitanta –que aniria amb casset, òbviament- portaria la melosa veu de la Torroja. Mecano va omplir tardes de balls i càntics desafinats a la nostra vella habitació: La fuerza del destino, Me colé en una fiesta, Hijo de la Luna, Aire, El 7 de setiembre o Laika -per recordar les més mítiques. Anàvem en vaixell fins a Venus, sense marxa per Nova York, sense tenir res a perdre entre cementiris de riure.

Aquesta tardor, els germans Cano, amb el permís de la seva ex-musa, han portat el musical “Hoy no me puedo levantar” a Barcelona, després del rotund èxit que va tenir a la capital. Amb això, una barreja d’il·lusió i tristesa, em porta a una senzilla conclusió: el pas del temps es percep amb detalls d’aquest tipus, i la nostàlgia té bona sortida. Ciència i consciència: no és la força del destí la que ens empeny, sinó la del passat.

RACÓ VIU - Octubre 2009
http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/2064C49D-BCAF-4ADD-808D-1BDD3A799962.html