El 2010 no només ha tancat un any marcat per la crisi econòmica. Per alguns santvicentins, també s'ha posat el punt final a un altre cicle. El mercat municipal de Sant Vicenç s'ha esborrat del mapa, i els qui el van fer possible ens han recordat els seus inicis: des d'una plaça de sorra fent parada entre plataners, fins al local on es trobaven antigament les escoles.
La verdura i la fruita d'en Quico Abril; el peix de la Teresa Buch, i més tard el d'en Vicenç Graupera i de la Pegui; la carn de la Rosa Calderón; els marxants de roba i confecció dels dimarts, amb la família Vilà d'Arenys de Munt. Són molts els noms que han circulat al llarg dels anys, i fins a tres generacions diferents guarden una petita part del què va ser el mercat. Nens amb trompetes anunciant la seva arribada, camins amb carros i cavalls, glaçades i ventades, la gent de sempre, els nous residents, els estiuejants. I més tard, l'arribada dels primers cotxes, els supermercats, la dispersió del poble i el canvi en els hàbits socials dels més joves.
El desenllaç del mercat municipal és un bocí més de la història de Sant Vicenç, que fa patent l'evolució de l'estil de vida de tots nosaltres, i de les 3 viles. I com si d'una última passejada es tractés, hem anat parada a parada, per parlar amb alguns d'ells. La verduleria, Francesc Abril
Comencem per les verdures, i més tard també les fruites, dels Abril. En Quico va treballar de pagès a Sant Vicenç des dels 14 anys, i recorda que la parada va sorgir poc després de la gran glaçada del 56. Així va començar el mercat municipal de Sant Vicenç, a la plaça del poble entre plataners, on fins aleshores només s'instal·lava la parada de marxants de roba cada dimarts. La peixateria va sorgir tres o quatre anys més tard amb la Teresa Buch: “Va estar el senyor Buch el qui la va impulsar, a través d'en Carles Torrents de Llavaneres, que era qui li facilitava el peix”. La carnisseria, amb la Rosa Calderón, encara arribaria anys més tard.
Era un mercat a l'aire lliure al davant de l'antiga escola de nois. En Quico anava a ajudar abans i després d'entrar-hi. “Anava a buscar el carro, li portava al pare i marxava corrents a l'escola”, recorda rient, “i al sortir de classe, tornava per ajudar a recollir a la mare”. Més tard, el carro es va convertir en un petit tractor, i l'any 70, en el primer cotxe de la família. La vida a Sant Vicenç anava canviant, i el mercat, també es va reubicar a dins de l'antiga escola: “Quan l'escola es va traslladar més a baix, el peixater va muntar la parada a dins, i poc després, hi vam anar entrant la resta, també els marxants”. Era un local de l'Ajuntament, que segons en Quico, ni va ajudar ni va impedir que el mercat es mantingués al poble. “La veritat és que mai va tirar massa, perquè aleshores, gairebé tothom tenia un hortet a Sant Vicenç”. Els Abril eren un dels que tenien terres, concretament, la Casa Nova, dues hectàrees d'on sortia tota la verdura. “Al principi veníem a Barcelona, però érem massa petits per baixar fins allà, i aquest va ser el motiu pel qual vam obrir parada a Sant Vicenç”, recorda.
“Quan es van començar a desfer les terres de cultiu a la zona, perquè abans hi havia vinyes i tot, pensàvem que la cosa remuntaria, però no va estar així”, explica el Quico, “però aleshores van arribar els supermercats, primer el Pryca [ara Carrefour] i després el Caprabo, que ho va acabar d'enfonsar tot”. El qui era el verduler del mercat, explica que la qualitat d'aquestes grans superfícies ha millorat amb els anys, però que mai ha tingut res a veure amb la que ells venien. Tot i això, la gent d'ara prefereix agafar el cotxe per anar a comprar-ho tot al mateix lloc: “Aquest ha estat un dels problemes de Sant Vicenç, que és un poble massa dispers i sembla que les botigues estan maleïdes, i només remunten amb els tres mesos d'estiuejants”.
Pel que fa a la clientela fixa, la més santvicentina, ha estat la mateixa durant tota la vida del mercat. En Quico recorda, però, que quan algú moria solien dir que “havíem perdut un client”, perquè la gent jove, en general, no ha entrat mai al mercat a comprar. El negoci afluixava, i amb el mercat setmanal dels divendres, instal·lat a la plaça des de fa 15 anys, encara va empitjorar. “Al veure que la cosa no tirava, nosaltres també vam sortir els divendres un parell de vegades”. En Quico va plegar l'any 2000, tot i que les parades de carn i peix van continuar 9 anys més, fins aquest últim Nadal. “Em va saber molt de greu plegar, però si es tornés a fer, tampoc hi tornaria perquè econòmicament no era rendible”. Ara treballa com a jardiner al Castell de l'Oliver.
A més d'ell hi va haver una segona parada de verdures regentada pel Martí Vallalta, encara que de fet, qui realment portava el negoci era la seva germana, la Rosa.
3 Viles, maig 2010. Sant Vicenç de Montalt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada