L’home dels contes s’asseu de bon matí al quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre, sota el gruix d’ombra dels plàtans. És qüestió de costums. Amb els seus dits envellits protegits a mitges per les mànigues d’una jaqueta negra, pren nota del què passa al llarg del dia des de la seva perspectiva. Amb un llapis de punta ben afilada, resseguirà les lletres majúscules per tenyir-les de negreta i subratllarà el nom dels personatges que acaba de crear a partir dels originals; aquells que es creuen en el paisatge. Cap d’ells li ha dirigit mai la paraula: ni l’home del barret de les vuit i cinc; ni la veïna elegant de les nou en punt; ni la parella de les quatre i vint; ni la dependenta del quiosc que es planta cada dia als seus nassos; ni tan sols els fortuïts. La gent sol mirar-se’l amb desconfiança, com si fos un captaire pidolant en silenci o un alcohòlic un pertorbat. Però encara que el pas del temps li despentini l’aparença, amb aires d’escriptor frustrat, la seva imaginació resta intacte.
Passa les hores dibuixant personatges mentalment i despertant-los a través del llenguatge. Li agrada construir-li’s una vida, encara que no sigui la de veritat. Com aquell qui veu una pel·lícula en llengua estrangera i n’inventa els diàlegs. Els uneix en escenaris que mai ha trepitjat, els mareja i embolica, els separa, els hi dóna emocions, poder, objectius,... i després els hi arrenca tot de cop fent miques el tros de paper, perquè puguin seguir caminant de punta a punta de la plaça. Són contes fugaços que neixen i moren al pas de les persones per aquell punt de la ciutat. Contes que inventa i recita sense alçar la veu per després oblidar-los.
Ja és de nit i l’home dels contes abandona el quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre. Ja no hi camina ningú: És hora de tornar a casa. Avui, però, s’ha guardat un dels contes. El del nen que se l’ha mirat de dalt a baix i li ha dit el seu nom. Abans de marxar el llegeix en veu alta. No l’estripa. El col·loca damunt del seu banc i abandona la plaça. És l’únic personatge que no ha hagut d’inventar. És l’única persona que li ha regalat la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada