El debat ha quedat obert durant la sobretaula i tots els comensals comencen a defensar les seves postures amb més intensitat. Qui és més feliç, l’ignorant o el savi? Uns no ho tenen clar i esperen amb calma el moment idoni per posar cullerada. Altres acusen directament d’alarmisme a l’excés informatiu. Creuen que la nova societat del coneixement és exagerada i ens obliga a assimilar masses conceptes en poc temps. Anem amb presses, mil i una preocupacions al cap. És impossible que el cervell defineixi una opinió consistent i fixa. Els nostres principis varien contínuament. És una societat de canvi. És impossible assimilar una sola realitat. Som mutants! I abans? Ignorants, sí, però amb calma. Sense agitació mental. Posen d’exemple la crisi. Sense repetir el mot de manera constant, potser no s’hagués produït. És una relació de causa i efecte. Cal aconseguir una feina i treballar. Treballar, res més.
L’oposició no triga en fer-se notar. Diuen que la informació fa patent problemes que ja existien. Només es treu a la llum allò que ja es sabia, per conscienciació social. Cal donar a conèixer per actuar en conseqüència. Per evolucionar. No hi ha canvi possible sense treball. Ni treball, sense informació. I sense possibilitat d’avançar, de millorar, no es pot ser feliç. Cal sobreposar-se i crear. Del debat neix la idea. No ens podem quedar quiets. Crea una empresa i dissenya el te propi futur.
En aquest instant, apareix una postura radical d’un desmotivat. De què serveix tenir la informació si el què puguem fer o dir és inútil? Millor no saber. No hi ha feina: Només atur. Replica l’antagonista. Ser un ignorant? Encara estaríem pitjor. No es pot viure enganyat. Cal tirar el sistema a terra i tornar a començar de zero. Deconstrucció.
El moderador, en silenci, agafa el seu cafè amb les mans, com si volgués esprémer fins l’última gota d’escalfor que li ofereix la ceràmica blanca. Deixa que el vapor que es filtra entre l’escuma li embafi el nas. Li couen els ulls, però poc a poc, el fred, arrapat als ossos, es desfà en el seu interior. Es pregunta perquè aquests debats no passen mai de la sobretaula. I posa punt i final a l’escena. Fins diumenge vinent, a l’hora del cafè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada