‘No hem de canviar el món: El canvi som nosaltres’

“Carpe diem” seria una bona manera de definir el camí de Cristian Ochoa, barceloní acollit a la nostra vila des de fa uns anys. Es va endinsar al món de la música durant l’adolescència, un impuls que el va fer passar per diferents bandes en les quals va aprendre a moure’s dalt d’un escenari. Guitarra en mà, tocava i composava de manera autodidacte, fins que va decidir que calia conèixer més sobre aquest món. El seu pas per l’Escola Moderna del Liceu és entrebancat, però el va farcint poc a poc amb la teoria que li mancava: “Sento que cal viure el present i fer el què un sent en cada moment. De primeres, necessitava experimentar; després vaig començar a estudiar el què realment m’agrada. En la combinació està la gràcia: la música és un món que no t’acabes”.

D’aquesta barreja, naixerà el 2005 Ultraído, grup que l’hi ha deixat un lloc en el panorama musical d’avui, juntament amb els seus companys d’equip, Xavier Rodríguez i Siscu Garcia: “És la construcció idònia, perquè ens compenetrem a la perfecció. Jo composo lletra i música i ells defineixen el tema”. Després de presentar un primer disc, han decidit fer una pausa per reinventar-se i, aviat, podrem escoltar-ne el resultats. Però mai s’han aturat del tot, són dels qui van a buscar l’escenari: “Cal recuperar la idea de portar la teva música arreu i no esperar que vinguin a buscar-te”.

En Cristian es defineix com un espectador més del teatre que és la vida, però que intenta capgirar el seu propi destí actuant diferent als altres. Per ara, ho fa gaudint de la tranquil·litat que li ofereix Sant Andreu de Llavaneres, on diu sentir “la calma i la natura vora de casa”. 

Fotografia: Felipe Mena

Com definiries “Ultraído”? Significa ser obert, veure més enllà de la realitat que se’ns presenta. El nom evoca maneres diferents de veure la vida, més enllà de les estructures que coneixem. És el què intentem transmetre amb la nostra música. A més, en català seria Ultranat. Tindria un doble significat, més enllà de néixer. Hi hauria una doble vessant que també ens agrada molt plasmar. De fet estem preparant un àlbum en català i aquest serà el nostre nom.

Serà en català per algun motiu en especial? Perquè m’ha sortit així, és una llengua amb la qual m’expresso. Encara estem en procés de creació, perquè de moment estem treballant en el segon disc en castellà, que esperem enregistrar aviat. Vam voltar molt amb el primer i necessitàvem aturar-nos i crear alguna cosa nova. Després ens dedicarem de ple al disc en català. Ja tenim alguns temes, però anem amb calma.

Com es construeix una cançó? Escriure una cançó és molt fàcil i molt difícil. A mi sempre m’ha agradat escriure tot allò que se’m passa pel cap... i d’entre les meves notes, a cop de guitarra, surt la lletra i la cançó. En realitat és expressar la teva percepció com a espectador del món, com si la vida fos un teatre. Però no és res especial, és neurològic: fas treballar el cervell i aquest, reacciona i et dóna fruits. Està comprovat.

Generalment podem fitar un esperit crític en la teva música. Però no és una reivindicació, sinó l’intent de mostrar que les coses poden ser diferents de com ens diuen que són. No ens ho hem de creure tot, hi ha altres realitats.

Una mica podria anar lligat a la situació actual de crisi? Hi ha músics d’altres generacions que ja han viscut una crisi i, a través de la música, també han promogut el canvi. Vull dir que no és res nou, ja ens ho van dir! Hi ha una sèrie de valors que ens han inculcat i que no ens deixen veure d’altres coses. I el què ignorem també és real! No parlo de llibertat col·lectiva, ni de sistemes, sinó de la teva llibertat, la personal. No cal canviar el món: El canvi l’has de produir tu, en el teu entorn. És una actitud. I també és educació,...

Educació? El què ens han ensenyat de petits és el què defineix la nostra manera de veure el món. De fet, els nens viuen la música d’una manera molt diferent: no l’escolten, la senten. Conserven l’instint primitiu de música i ball, com si fos una sola cosa. I ho he pogut comprovar durant la gira d’aquest passat estiu per Espanya. Són els qui estan a davant de tot, sota l’escenari, i es deixen emportar. Per això crec que m’agradaria molt fer un repertori infantil. Començar des de baix. La música és una responsabilitat, va més enllà de la diversió. El missatge no ha de ser banal, ha de ser un combat contra la ignorància.

Un públic molt especial d’una gira que tampoc ha estat massa habitual... Hem anat a l’aventura, la majoria de concerts es van anar lligant sobre la marxa. És la manera de portar la teva música arreu, anar picant portes més enllà del circuit establert.

Aquest és el camí que ha de prendre la música? El futur de la música un tema molt complex. La música és feina i s’ha de valorar com a tal. La cultura té un preu, però sí que és veritat que ha d’estar a l’abast de tothom,... i encara queda molt per fer. Podríem abaratir-ne l’accés? Retallar intermediaris? No ho sé. Però sí veig que encara hi ha camins alternatius per recórrer, que estan al marge de l’estructura general. Cal llogar un espai concret o podem muntar un escenari sobre la marxa? Aquesta és la idea: rodar! Tampoc és fàcil, però és una manera.