Joaquim Pallarès: L'home multidisciplinar

Un estiuejant més que s’ho repensa. Joaquim Pallarès, barceloní, va establir-se definitivament a Sant Vicenç de Montalt ara fa 10 anys. Per ell, la ciutat, és avui sinònim d’estrès: “No tornaria a Barcelona. És una ciutat amb molt d’encant, però quan estàs a Sant Vicenç, és un altre món!”. A la nostra vila hi ha trobat calma i inspiració, que fan de la seva vida un camí gens estàtic: “Ara que estic jubilat i em dedico plenament a l’art, la inspiració em pot arribar en qualsevol moment, i sempre que puc, estic dibuixant”. Acompanyat de bona música, a Pallarès li agrada instal·lar-se al seu petit taller, al jardí de casa, deixant anar la imaginació. També se’l pot trobar al Centre Artístic Sant Lluc de Barcelona o al peu de qualsevol església de la Vall d’Aran.

La creativitat li ve de família, tot i que ell es podria definir com un artista totalment multidisciplinar, sense por a experimentar noves tècniques: “Potser vaig errar no especialitzant-me en una tècnica i estil concret, però les persones evolucionen, i les meves obres, també ho han fet. Es tracta d’anar bevent de diferents fonts de vida i expressar-ho amb noves formes i maneres. No puc estar fent el mateix que fa 50 anys”. Després d’estudiar Belles Arts, ha passat pel món de l’escultura, la pintura i la ceràmica. També treballa la fusta. I recentment, es va endinsar en el món virtual per il·lustrar el conte de Sant Jordi del seu fill, Agustí Pallarès, amb el seu particular capità Deschamps.

Fins el 13 de juliol exposa part de la seva obra de ceràmica i pintura al Club Nàutic El Balís. També se’l pot trobar a la xarxa: www.joaquimpallares-art.es.

Es podria dir que vas néixer amb un pinzell a la mà. El meu pare era pintor i el meu tiet també. Ja de jove vaig començar amb l’escultura i la pintura. Després vaig estudiar Belles Arts. I anar provant. Ara estic molt enganxat a la ceràmica, des de fa 4 anys. Faig figures realistes i també d’altres abstractes. Experimento. En ella he descobert un món tridimensional: volum i color al mateix temps! I també és més barat que segons quins materials que es fan servir amb l’escultura. La veritat és que a casa sempre vaig tenir molt de suport per tirar endavant amb l’art, tot i que és ara, ja jubilat, que m’hi dedico plenament. És molt difícil viure d’això. Només a Barcelona, hi ha més de 5.000 pintors!

Però no et va aturar mai! Treballava en una empresa de disseny industrial, però seguia pintant. De vegades, totalment abstracte. Davant d’una tela en blanc sense pensar el què vull fer. D’altres meditat. Retrats, natures mortes, paisatges,... He arribat a somiar quadres que mai he pintat! Però els somnis, sovint s’esvaeixen. La inspiració pot arribar en qualsevol moment i t’empeny a provar coses noves. I també fas les coses perquè vols fer-les. Jo vaig decidir un temps que volia fer busts de personalitats catalanes. I vaig contactar amb molts d’ells. Algunes em van rebre; d’altres no. Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Oró, Josep Tarradelles,... d’aquesta època en vaig treure grans amistats i experiències inoblidables. 

Has experimentat tècniques, estils, disciplines,... per què no seguir un únic camí? A Belles Arts no t’ensenyen cap camí. Això ho has de descobrir tu. Et diuen: Crea! Manifesta’t! Però ets tu qui ha de trobar la manera de fer-ho. I això no s’aprèn a les aules. Jo he seguit buscant noves formes d’expressar-me. Per això l’art és tant subjectiu. Quan et diuen que les pintures s’han de comprendre: Menteixen! És una qüestió de connectar o no amb el que tens al davant. Com la música. O t’agrada o no t’agrada. No necessites saber el perquè. Una obra d’art no deixa de ser el reflex del que sent l’autor en un moment molt concret. De vegades poden passar mesos fins que consideres que la peça, està acabada, perquè no expressa exactament el que busques.

Aleshores, les interpretacions,...? Hi ha una dissociació entre el que és art i el que són diners que ens ha portat a una mena de divorci amb el públic. És a dir: Si és car, és bo. Mentida! Una peça pot enamorar-te o no. Depèn de cada persona, no del preu. Però s’ha desenvolupat una mena d’exclusivitat entorn a l’art que ens porta a una mala combinació: Hi ha bones obres que passen desapercebudes i, d’altres, amb la firma, triomfen. Hi va haver una periodista que va portar una tela en blanc a una llar d’infants,... i va fer passar el quadre resultant com si fos d’un gran artista! La gent hi veia de tot...

També hi ha el cas de Joshua Bell, reputat violinista que després d’un gran concert a Nova York, va fer l’experiment de tocar al metro de Washington amb gorra i texans... i només una persona el va reconèixer. Es tracta de connectar amb la peça, de congeniar! No cal que ho entenguis. El que costi la butaca, el quadre o l’obra en qüestió, és indiferent. Aquest és el valor de l’art.