Enric Font és un mite del professorat de l'escola de Llavaneres. Se'l podria recordar per bé, o per malament, com li passa a tots els mestres, però el què està clar és que tots els que van omplir les seves classes anys enrera tenen la seva imatge guardada a la memòria. I això es va demostrar en l'homenatge que se li va fer per la seva jubilació, al que van acudir molts dels seus antics alumnes, i més tard, l'any 2003, quan el Casal de Llavaneres li va concedir el primer premi honorífic “Pal de paller”.
Professor de llatí i història, va arribar de Mataró l'any 1969 per impartir classes al Colegio Libre Adoptado que s'havia creat a Llavaneres tres anys abans, per recomanació del rector d'aleshores. Però la seva feina anava més enllà: Enric Font va ser dels primers que donava classes de català, i ho feia als vespres a l'Escola de Treballadors Sala Cabanyes, a Mataró, i més tard, a Llavaneres. Tot i que sembla mentida, ja que parlem d’època franquista, estava permès aquesta mena d'ensenyament, però només fora de l'horari escolar, ja que aquesta llengua no era ni obligatòria ni benvolguda per part de les autoritats de la dictadura. I va compaginar les dues feines gairebé 15 anys, que no en són pocs.
De banquer a mestre i també bibliotecari, passant pel Secretariat del Casal de Llavaneres -aleshores Asociación del Casal Familiar- i pel Consell Parroquial, del que encara en forma part, Enric Font va anar creixent al nostre poble, junt amb la seva família, fins que l'any 1992 es va jubilar. Avui el podem trobar a casa seva, entre llibres i papers. “A què es dedica ara, Enric?” li preguntem, “fa poesia” ens diu la seva dona Maria Pilar Ribera, “però no és un poeta qualsevol, fa poesia de veritat”. Ell somriu.
Com va aconseguir el Títol de Català per ensenyar llengua en aquella època? Aleshores només el donaven a l'Institut d'Estudis Catalans, mig clandestinament, i també a l'Escola de Bibliotecàries. Vaig preguntar a la segona opció, però no podia anar a classe perquè treballava, i vaig demanar el programa, però aleshores anava sobre la marxa tot això... em van dir que provés sort a l’examen. I el vaig aprovar a la primera.
Va treballar de bibliotecari a Llavaneres també, oi? Sí, quan vaig venir al poble vaig sol·licitar la plaça, que aleshores havies de posar-te d'acord amb la Diputació, que era la tercera autoritat a Catalunya. Vaig tenir problemes alhora de fer el nomenament, perquè deien que era un càrrec femení i que no em recomanaven acceptar-lo; però finalment el vaig aconseguir.
I quan de temps va estar com a bibliotecari? Aleshores, per fer les oposicions es recomanava que el càrrec l'ocupés un mestre del poble. Però després, per la llei d'incompatibilitats, em van dir que o biblioteca o escola, i per economia, doncs, em va interessar més quedar-me com a professor, i vaig haver de deixar la plaça.
Però per ser mestre aleshores, era necessari no només haver estudiat, sinó tenir un certificat d'adhesió al Moviment Nacional. Com ho va fer? Jo m'havia tret el títol de mestre però em faltava aquest certificat. Era necessari tenir algun contacte entre els falangistes per aconseguir-lo ràpidament, però me'l van donar al·legant: “No se le conocen antecedentes contra el Movimiento Nacional”. Fins aleshores encara no exercia de mestre, perquè treballava a la Banca Majó.
Com a mestre catalanoparlant, va tenir algun problema? Alguna vegada em van cridar l'atenció, perquè molts mestres ens expressàvem en català alhora d'impartir les classes i no es podia. Miràvem de fer-ho en castellà, però de manera natural et sortia en català. Per exemple, a mi m'agradava molt que els nens cantessin, i els ensenyava cançons, però me'n sabia només en català, i abans de la mort de Franco era arriscat.
No va estar sempre a Llavaneres, no és així? Vaig passar 4 anys a Mataró, però quan van legalitzar les classes de català, que aleshores ja havia mort Franco i s'havia aprovat la Constitució, l'Associació de Pares em va venir a buscar de nou, perquè no tenien mestre de català; va ser aleshores quan vaig tornar a Llavaneres, tot i que com a mestre contractat. Més tard, vaig aprovar les oposicions per ser professor de plantilla, així no només podia fer català, sinó que també podia ser tutor.
També era de l'Associació dels Mestres de Català, oi? Sí, jo en vaig ser un dels primers, a Barcelona. Treballàvem per aconseguir la igualtat de drets entre els mestres de plantilla i nosaltres, que érem contractats. Teníem certes desavantatges respecte els altres que calia solucionar, com per exemple, amb l'horari.
L'informe PISA deixa en mal lloc als escolars catalans. Què en diria ara dels estudiants primaris i del sistema educatiu? Ara no s'estudia tant com abans, se'ls ensenya molta gramàtica estructural i sintaxi però després no saben redactar. Jo et parlo dels meus últims anys de mestre, no sé com estarà ara, però aleshores feien controls cada dos per tres, que està bé, però si el mestre perd la classe no s'avança en la matèria. A més, els exàmens tipo test es corregeixen de seguida, però tampoc l'han de redactar. Si no saben escriure bé, de què serveix saber què és adjectiu i què no?
Professor de llatí i història, va arribar de Mataró l'any 1969 per impartir classes al Colegio Libre Adoptado que s'havia creat a Llavaneres tres anys abans, per recomanació del rector d'aleshores. Però la seva feina anava més enllà: Enric Font va ser dels primers que donava classes de català, i ho feia als vespres a l'Escola de Treballadors Sala Cabanyes, a Mataró, i més tard, a Llavaneres. Tot i que sembla mentida, ja que parlem d’època franquista, estava permès aquesta mena d'ensenyament, però només fora de l'horari escolar, ja que aquesta llengua no era ni obligatòria ni benvolguda per part de les autoritats de la dictadura. I va compaginar les dues feines gairebé 15 anys, que no en són pocs.
De banquer a mestre i també bibliotecari, passant pel Secretariat del Casal de Llavaneres -aleshores Asociación del Casal Familiar- i pel Consell Parroquial, del que encara en forma part, Enric Font va anar creixent al nostre poble, junt amb la seva família, fins que l'any 1992 es va jubilar. Avui el podem trobar a casa seva, entre llibres i papers. “A què es dedica ara, Enric?” li preguntem, “fa poesia” ens diu la seva dona Maria Pilar Ribera, “però no és un poeta qualsevol, fa poesia de veritat”. Ell somriu.
Com va aconseguir el Títol de Català per ensenyar llengua en aquella època? Aleshores només el donaven a l'Institut d'Estudis Catalans, mig clandestinament, i també a l'Escola de Bibliotecàries. Vaig preguntar a la segona opció, però no podia anar a classe perquè treballava, i vaig demanar el programa, però aleshores anava sobre la marxa tot això... em van dir que provés sort a l’examen. I el vaig aprovar a la primera.
Va treballar de bibliotecari a Llavaneres també, oi? Sí, quan vaig venir al poble vaig sol·licitar la plaça, que aleshores havies de posar-te d'acord amb la Diputació, que era la tercera autoritat a Catalunya. Vaig tenir problemes alhora de fer el nomenament, perquè deien que era un càrrec femení i que no em recomanaven acceptar-lo; però finalment el vaig aconseguir.
I quan de temps va estar com a bibliotecari? Aleshores, per fer les oposicions es recomanava que el càrrec l'ocupés un mestre del poble. Però després, per la llei d'incompatibilitats, em van dir que o biblioteca o escola, i per economia, doncs, em va interessar més quedar-me com a professor, i vaig haver de deixar la plaça.
Però per ser mestre aleshores, era necessari no només haver estudiat, sinó tenir un certificat d'adhesió al Moviment Nacional. Com ho va fer? Jo m'havia tret el títol de mestre però em faltava aquest certificat. Era necessari tenir algun contacte entre els falangistes per aconseguir-lo ràpidament, però me'l van donar al·legant: “No se le conocen antecedentes contra el Movimiento Nacional”. Fins aleshores encara no exercia de mestre, perquè treballava a la Banca Majó.
Com a mestre catalanoparlant, va tenir algun problema? Alguna vegada em van cridar l'atenció, perquè molts mestres ens expressàvem en català alhora d'impartir les classes i no es podia. Miràvem de fer-ho en castellà, però de manera natural et sortia en català. Per exemple, a mi m'agradava molt que els nens cantessin, i els ensenyava cançons, però me'n sabia només en català, i abans de la mort de Franco era arriscat.
No va estar sempre a Llavaneres, no és així? Vaig passar 4 anys a Mataró, però quan van legalitzar les classes de català, que aleshores ja havia mort Franco i s'havia aprovat la Constitució, l'Associació de Pares em va venir a buscar de nou, perquè no tenien mestre de català; va ser aleshores quan vaig tornar a Llavaneres, tot i que com a mestre contractat. Més tard, vaig aprovar les oposicions per ser professor de plantilla, així no només podia fer català, sinó que també podia ser tutor.
També era de l'Associació dels Mestres de Català, oi? Sí, jo en vaig ser un dels primers, a Barcelona. Treballàvem per aconseguir la igualtat de drets entre els mestres de plantilla i nosaltres, que érem contractats. Teníem certes desavantatges respecte els altres que calia solucionar, com per exemple, amb l'horari.
L'informe PISA deixa en mal lloc als escolars catalans. Què en diria ara dels estudiants primaris i del sistema educatiu? Ara no s'estudia tant com abans, se'ls ensenya molta gramàtica estructural i sintaxi però després no saben redactar. Jo et parlo dels meus últims anys de mestre, no sé com estarà ara, però aleshores feien controls cada dos per tres, que està bé, però si el mestre perd la classe no s'avança en la matèria. A més, els exàmens tipo test es corregeixen de seguida, però tampoc l'han de redactar. Si no saben escriure bé, de què serveix saber què és adjectiu i què no?
Ho pots trobar a:
