Souvenirs

Fotografies per allà on he passat en algun moment.

10-J

Concentració catalanista a Barcelona contra la retallada de l'Estatut. De crits i de persones, n'hi havia de tots colors... i obtenir una panoràmica general no va estar fàcil.

Maria Coma i Joan Colomo tanquen el cicle de músiques Petitsons

Com endinsar-se al món dels somnis. Maria Coma no ha defraudat en la última sessió del Petitsons que ahir va posar el punt i final de la seva tercera edició. Senzilla i tendra, la compositora barcelonina va atrapar al públic des del primer moment, engrandint el petit escenari del pati de la Fundació Palau. Lletres surr...ealistes que parlen de gats, somnis i paraigües vermells, no ha faltat cap tema del seu treball en solitari “Linòleum”, i fins i tot, va sorprendre amb una cançó dedicada a la seva fillola.

L'arribada de Joan Colomo i la seva banda, amb un contrabaix, un teclat i percussió, va revolucionar l'ambient del petitsons. Descarats i espontanis, la seva eclètica i còmica proposta va encandilar als assitents que no van parar de riure i aplaudir. Amb una mena de monòleg musical, van idear l'entorn familiar i animat perfecte per tancar el cicle Petitsons 2010.
L’elasticitat i la textura de la veu de Colomo i la complicitat amb la seva banda es va fer patent amb constants bromes i comentaris. El conjunt musical va fer gala de la seva inconformitat amb lletres que acaricien l’absurditat i critiquen el món actual. No van faltar els seus temes més coneguts “Un Comino” i “L’infern”, i a més en van sumar un d’inèdit, un “Oh, oh, oh” improvisat per la inoportuna intervenció d’un grup d’espontanis que treien el cap més enllà dels límits del pati de la Fundació Palau.

Fotografia: Elena Viu
Vídeo de Joan Colomo al Petitsons de Diari de la música

First Aid Kit i Bikimel al Petitsons

El cicle musical Petitsons es trasllada de nou a l’enjardinat pati de la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac. Amb alguns minuts de retard, First Aid Kit han estat els encarregats d’obrir la primera sessió, amb una dòcil i radiant Agnès Aran acompanyada de Carles Querol a la guitarra.L’afluència de públic s’ha mantingut en un entorn familiar, aconseguint mantenir el Petitsons com una experiència musical íntima i única.

Amb temes com “Truth can hurt”, aquest grup barceloní ha deixat als assistents encantats amb una veu màgica només interrompuda per aplaudiments i algunes rialles. Tot i la manca del seu habitual equip electrònic, First Aid Kit ha funcionat a la perfecció.

Després de la visita al Museu Palau i Fabre, en la que es va poder gaudir d’exposicions temporals com la de “Palau Polièdric”, la particular veu de Bikimel ha pujat a l’escenari per engrescar la cloenda de la primera cita del Petitsons 2010.

Amb simpatia i molta expressivitat, Vicky de Clascà ha incorporat el seu endolcit rock al pati de la Fundació. La jove de Bellaterra ha anat alternant el so energètic de la guitarra elèctrica amb la tranquil·litat del teclat, sempre acompanyada per la guitarra acústica d’Esteve Felipe.

Amb lletres carregades de sentiment i inconformitat, Bikimel ha triomfat en el seu pas pel Petitsons, que va reconèixer estimar abans de tastar-lo en primera persona. “Mama, jo vull ser gitano”, “Buscant l’espantaocells” o “Jònic” han estat els temes més aplaudits, tot i que també van sonar-ne d’altres no inclosos al seu disc “Stat Jònic”.

Fotografia: Elena Viu
Vídeo Bikimel al Petitsons de Diari de la musica

Marcel Cranc estrena el Petitsons 2010

El mallorquí Miquel Vicensastre, conegut als escenaris com Marcel Cranc, va enlluernar amb la seva música als gairebé quaranta assistents del primer concert del Petitsons 2010. Grans i petits van gaudir d’un espectacle íntim i proper entre les càlides parets del bar caldenc Tête a tête, que va resultar l’entorn ideal per obrir el cartell de la tercera edició d’aquest cicle musical.

Tot i que no es coneixien d’abans, la guitarra i la bateria, amb Ferran i Gerard Aguiló, es van fusionar amb una perfecte complicitat amb la veu i el piano de Miquel Vicensastre, que va fer sonar alguns dels seus temes més coneguts com ara “Naufragi” o “D’amor”. Entre cançó i cançó, el mallorquí va arrencar somriures al públic amb les seves explicacions i va aconseguir acostar als assistents a una nova realitat, com és procés de creació musical. El resultat no va defraudar, i les felicitacions i aplaudiments van estrenar el Petitsons 2010 amb un rotund èxit.

Fotografia: Elena Viu

Recargolat

Té la cuirassa tigrada de colors terra, una casa fràgil de tons més aviat foscos que sempre porta a la seva esquena. Hi ha una esquerda en una de les cantonades, però no sembla molestar-li. El cargol avança molt lentament per la paret del pati, mai en línia recta, i jo me’l quedo mirant hipnotitzada, com quan era petita. La seva cua deixa un rastre de purpurina al seu pas que em permet esbrinar el seu punt d’origen. És la sorra, però no detecto cap brutícia en la seva base, tot i que fa pinta de ser d’una viscositat apegalosa. El tacte gelatinós i granulat de la seva carnositat d’un verd moc, em resulta molt difícil de definir. L’estudio, procurant no fer-li ombra, o acabarà per deixar de delectar-nos amb la seva presència. Les seves banyes es mouen a banda i banda, primes però plenes de vida, s’allarguen i s’escurcen desigualment cercant la direcció correcta. Avança amb parsimònia i poca decisió, donant més voltes de les necessàries per arribar a la seva meta. Tot i que sempre l’he dibuixat amb els ulls ben rodons i marcats, em costa de veure’ls, però sí es defineixen clarament uns bigotis del mateix tacte viscós, igualment extensibles.

Inevitablement, també com quan era petita, acosto molt a poc a poc el meu dit per observar-ne la reacció. El cargol arronsa el nas, i de sobre, sembla que no tingui ni banyes, ni bigotis, ni cara. Quan li faig ombra, sembla que intenti córrer, però arrossegar-se d’aquesta manera només li serveix per malgastar la seva energia. Finalment, cansat de les meves impertinències, entra a casa, i segurament esperarà a que torni la calma per tornar a treure el cap, o les banyes. M’identifico amb aquest animal. Camina molt lentament en un món que avança velocitats desenfrenades. La rapidesa de la societat moderna l’obliga a estar sempre atent als elements exteriors: trepitjades fortuïtes que et fan perdre el ritme.

El batejo com Eyjafjällajokul, com el volcà islandès que ha recargolat les vides de milers d’usuaris. Eyjafjällajokul ha tret banya després de 200 anys, i ha generat gran expectació arreu del món. El seu rastre és compacte i de cendra, i balla per damunt dels continents com el dit d’un nen acostant-se per observar-ne la nostra reacció. Es retarda el ritme habitual de tota la societat. El caos aeri ens converteix a tots en cargols: Avancem molt lentament en un món que gira a tota velocitat. Donem voltes inútils per arribar a la nostra meta: Brussel·les-París en cotxe, París-Girona en autocar, Girona-Barcelona en taxi. El temps d’espera es multiplica, i la maleta carregada a l’esquena es converteix en casa nostra per temps indeterminat. Al final, tothom ha acabat viatjant a ritme recargolat, mentre Eyjafjällajokul continua escopint baba al seu pas.

Cicles

"DONAR VOLTES ALS GIRS"

Santiago de Compostela (Juliol 2009) - Berlin (Desembre 2008/Gener 2009)

Experiència acumulada a Arenys.tv

Aquest és un dels meus últims treballs realitzats per ARENYS.TV, després d'un seguiment informatiu sobre la Consulta Popular per l'autodeterminació de Catalunya del passat 13 de setembre. El portal informatiu de la vila d'Arenys de Mar ha decidit tancar les seves portes, pel que només em queda agraïr que em facilitessin l'oportunitat de créixer professionalment al món de la informació, així com l'experiència que se'm va permetent acumular. Aquí us mostro les dues cares de la jornada, captades a través de la meva càmera, i la meva humil visió dels fets, que no pretenia altra cosa que informar el més objectivament possible.

Fotografies de foc

Fotografies de collita pròpia. Correfoc de Caldes d'Estrac 2009.