Lucía Rosso: “No m’agrada disfressar les cançons”

Durant una actuació en directe al local Va de Vi.

Lucía Rosso arriba a Caldes després de saltar l’Atlàntic, passant per Palència. De nacionalitat argentina, els seus pares van acabar enamorats del Maresme i van decidir establir-se prop del mar, primer a Premià i després al nostre petit poble: “Teníem uns amics per aquí i ens va captivar l’estil de vida. És molt diferent que Buenos Aires però té molt d’encant, perquè ho tens tot a la vora però, al mateix temps, tot és tranquil·litat”. Potser aquesta calma és la que l’ha inspirat musicalment, convertint-la en poc temps en una jove atrevida que lluita per donar a conèixer la seva particular manera de veure la vida. De fet, confessa que als 16 anys va presentar-se a Operación Triunfo: “Em van apuntar les amigues i en realitat, no volia entrar, va ser només una prova. Vaig passar la primera fase: 16 seleccionats de 1.500 aspirants! Només amb això ja vaig ser molt feliç”.

Guitarra en mà, des de molt petita li agrada cantar, encara que assegura que tota la trajectòria ha estat autodidacte: “Vaig composar la meva primera cançó als 9 anys sabent només 3 notes a la guitarra”. Fa poc ha decidit llençar-se definitivament als escenaris, mentre combina la seva carrera com a artista amb els estudis de Comunicació Audiovisual. Pel moment ja té 40 cançons pròpies i una llarga llista de versions que permeten recuperar temes amb el seu toc personal: sincera, propera, dolça i al mateix temps, irònica. El proper 10 d’agost la podrem veure en directe a casa, a la Quadra del Mar. I també aquest mes, passarà pel Rib&Blues de Mataró.

Què fa que et decideixis a pujar dalt dels escenaris? Des de petita que m’ha apassionat la música, a l’escola ja pujava a l’escenari a cantar sempre que podia! Però decideixo dedicar-m’hi després de penjar un vídeo cantant al youtube [La cançó I got you de Leona Lewis],... vaig començar a sumar visites i vaig dir-me: Això agrada! Vaig penjar-ne més i, a partir, d’aquí vaig començar a actuar per Caldes. Arran de tot això, em van proposar ser ambaixadora de Quiksilver,...

Ambaixadora? Buscaven una noia per Espanya, em vaig presentar, van veure els meus vídeos, i em van seleccionar. Bàsicament sóc imatge de la marca, vesteixo la seva roba, i al mateix temps em promocionen. Vaig tocar per la inauguració de la botiga que van obrir a Portaferrissa, a Barcelona, amb Me & The Bees. Més endavant, també vaig fer de telonera per Charlotte O’Connor a Madrid.

 Poc a poc, agafes rodatge! És el que més m’agrada, que poc a poc vas progressant. Al principi em pujava a l’escenari amb molta por, ara estic tranquil·la, tinc els nervis que has de tenir abans de començar, però és diferent. Cada concert t’aporta és experiència i això és el que em compensa, poder cantar, perquè és la meva manera d’expressar-me.

Què vols dir amb les teves cançons? És la meva vida. Cada tema és molt personal, m’inspiren moments que he viscut, relacions amoroses, experiències,... de vegades no parlen de mi, sinó d’amigues, de com veig les seves vides, i sempre intentant aportar un toc d’humor a situacions que solen semblar dramàtiques. M’agrada donar un ritme contraposat al que estic explicant, fer d’una situació complicada un tema animat i divertit. Resulta irònic!

Lucía Rosso en directe durant la inauguració d'una botiga Quiksilver.

Això també fa que t’exposis totalment davant del públic. De vegades em fa una mica de de vergonya cantar-les en públic, perquè les escric tal qual, no m’agrada disfressar les cançons. I sí, els teus sentiments i pensaments queden a l’abast de tothom. Però també crec que això les fa especials, perquè la gent connecta amb el que estàs dient, es pot sentir identificat.

Com escrius una cançó? Em ve de cop, és impossible forçar que em vingui la inspiració. He escrit cançons en tiquets de tren, al mòbil, on sigui! La meva habitació és un caos de papers escrits amb coses que he apuntat en un moment donat que deixo i recupero. De vegades un tema és la suma de molts pensaments, perquè la lletra no sempre enganxa amb la música que estàs composant, però més endavant, igual congenia amb una altra història. La música és la manera que tinc de transmetre allò que sento.

Però de moment no tenim CD. Prefereixo esperar. De moment tinc unes 40 cançons, però fins que no ho pugui fer en condicions, no les enregistraré. Les vaig penjant a través del meu perfil de Facebook i al meu canal de Youtube, on tothom qui vulgui anirà trobant el què vaig fent. Donar-se a conèixer és un procés lent però, poc a poc, et vas promocionant i estic més que feliç, fa un any no m’hagués pogut imaginar que arribaria aquí.

Per ara t’hem pogut veure en un format petit, més aviat íntim, proper. Què prefereixes? No et negaré que m’encantaria saltar en un escenari enorme, és somni de tothom a qui li agrada la música! Encara que també m’agrada aquesta relació amb el públic que et permet un petit concert. La veritat és que sóc realista i mentre pugui cantar, més igual on sigui, estic oberta a tot. He actuat en locals amb menys de quatre persones i d’altres plens a vessar, enmig d’un comiat de solteres, en privat, enmig del carrer,... la qüestió és cantar i obrir-se un camí en aquest món, que no és fàcil!