Ara, també Ofiücs

Aquest és el meu pronòstic per avui com a Balança, segons l’horòscop triat a l’atzar entre diversos diaris nacionals.

“El dia pot ser força controvertit, doncs algunes persones properes, ja siguin de l’àmbit laboral o familiar, semblen actuar en contra teva: Estigues alerta. Una persona a qui havies ajudat en el passat vindrà a donar-te la ma, i podries guanyar diners gràcies a ella”.

Però resulta que els signes zodiacals que coneixem han mutat, i aquesta predicció, per la meva persona, és incorrecta, donat que ara sóc Verge:

“Tot va bé en territori laboral, i si tens que viatjar per feina, tot funcionarà sense problemes; serà un dia fructífer. Tot i això, la teva salut està debilitada, potser a causa dels nervis, així que procura equil·librar-te i guanyaràs més. Estigues més atent a la parella, si la tens”.

La notícia apareix als mitjans al llarg de la setmana: segons la Societat Planetària de Minnesota, el signes zodiacals estan equivocats. D’una banda, el recorregut del Sol per les constel·lacions ja no es correspon amb el que van fixar els neobabilònics fa 2.600 anys. Si fins ara, entre el 22 de setembre i el 22 d’octubre, el Sol travessava la constel·lació de Balança, ara ho fa entre el 31 d’octubre i el 21 de novembre. El què significa que una persona nascuda el dia 15 d’octubre, ja no és Balança, sinó Verge. D’altra banda, existeix un tretzè signe, Ofiüc, una constel·lació que la NASA ja considerava part del Zodíac, però que fins ara, pràcticament no s’havia contemplat.

He confessat en vàries ocasions que no puc evitar llegir les prediccions de la premsa diària. Segurament aquesta acció forma part del desig de l’ésser humà de trobar una referència abans d’encetar el camí, encara que mai s’hagi demostrat que els astres tinguin realment algun efecte sobre qui o com som. Es creu que segons el nostre zodíac, tenim una línia de personalitat marcada, que varia també en funció de l’ascendent. Els Balança, creatius i bells, equil·libren als del seu entorn; els Verge, són analítics i pràctics, amb una bona dosi de timidesa; els Lleó, nobles, generosos i idealistes; els Cranc, sensibles i emotius; i els Ofiücs... com són -o seran- els Ofiücs?

Potser per això no es complien les prediccions de l’horòscop que llegia: perquè m’equivocava de signe. Ara em pregunto què faran amb l’stock de merchandising zodiacal existent; un 2x1 per producte fora de temporada?

Paradigma Ni-ni

D'alguna pel·lícula que ara no ve al cas hauré heretat l'afirmació que remet a un mateix a expressar una idea a través de les paraules d'algú que ja ho ha fet amb antel·lació. Feia dies que pensava en construir jocs de paraules per desmuntar l'estratègia, deixeu-m'ho dir, oportunista, que l'encara President de la Generalitat, José Montilla, presenta per "solventar" l’atur juvenil. El paradigma lèxic dels Ni-ni que emmarquen uns pocs i exclouen uns altres que podrien i haurien de beneficiar-se també d’aquestes prestacions socials. I és que no entenc de què servirà intentar formar gratuïtament als qui no tenen estudis, si els qui en tenen tampoc troben feina. No seria més lògic aplicar aquestes ajudes de manera generalitzada a la creació de llocs de treball?

En definitiva, que continuo a l’espera del disseny del paraigües perfecte. Però com bé diu l’expressió castellana “Para muestra, un botón”, us remeto a l’article que s’ha avançat a les meves intencions reflexives. I amb el permís de Pilar Rahola, l'imprimeixo també a continuació:

Los otros ni-ni

¡Qué manía de repartir el dinero público como si fueran caramelitos, para arañar cuatro votos!

Me interesa muy poco el debate sobre "el electoralismo" de la medida. Evidentemente que es electoralista tomar una decisión económica que afecta a un colectivo muy definido y hacerlo a un mes de las elecciones. Primero, porque deja la patata caliente al gobierno que vendrá, a sabiendas de que las telarañas que encontrará en las arcas públicas caparán cualquier otra iniciativa que quiera adoptar. Y segundo, porque obliga a mantener una política de subvención que forzosamente tendrá que comerse el nuevo gobierno. Esto no se hace, aunque sea cierto que lo hagan todos, cuando las prisas electoras les aprietan el trasero. ¡Qué manía de jugar con el dinero público como si fuera parte del propio dispendio electoral! ¡Y qué manía de repartir el dinero público como si fueran caramelitos, para arañar cuatro votos!

Pero más allá de este debate recurrente y aburrido, la medida me parece bochornosa, y no sólo porque abunda en la nefasta cultura de la subvención. Me lo parece porque, puestos a preocuparse por los ni-ni, y, peor aún, puestos a considerar que hay que darles pescadito barato en lugar de la caña de pescar, ¿por qué no preocuparse por los otros ni-ni, mucho más ni nada que los jovencitos que ni estudian, ni trabajan, ni vaya usted a saber si todos lo han querido alguna vez? Perdonen, pero en esta crisis profunda que está comportando tanto dolor en tantos miles de hogares, el ni-ni es algo que se ve todos los días.

Por ejemplo, está la generación ni-ni de los padres de familia de más de 45 años en el paro que ni pueden pagar la hipoteca, ni consiguen que nadie les dé ya un trabajo. Están las famosas viudas, quizás la generación ni-ni más pobre de todas, que ni consiguen que nadie les pague lo que sería de justicia, ni consiguen llevar dignamente la vida que merecen. Ni tienen dinero, ni tienen esperanzas. Y si hablamos de jóvenes, están los ni-ni que estudiaron duramente, asumieron su responsabilidad, y ahora ni tienen un trabajo para el que se prepararon, ni consiguen emanciparse. Están los ni-ni que un día decidieron poner su patrimonio y su esfuerzo al servicio de nuevas iniciativas empresariales, y ahora ni les pagan ni nadie les escucha, ni saben cuál será su futuro. Están los ni-ni de siempre, los que tienen un trabajo o son autónomos, pero están tan cosidos a impuestos –al fin y al cabo, son los que financian las ingeniosas ideas políticas–, que ni dejan de trabajar como enanos, ni les cunde demasiado. Todos necesitan dinero urgentemente, aunque no sean un bocado electoral tan simpático como estos jóvenes ni-ni que, quizás, por ser ni-ni, ni votan. Deplorable que se juegue así con el dinero público.

Deplorable el torpe populismo que esconde. Y deplorable la poca originalidad de meter mano en la caja pública cuando no hay ideas en el saco de las propuestas. Deplorable y triste.

Contador de visites

A punt d'arribar a les 3.800 visites, un any després del contador web.
Gràcies els que compartiu el temps amb mi!

Podria ser ELA?

"Les sèries televisives 'de moda' com a plataforma
de comunicació mèdica"

Redacció i maquetació: ELENA VIU

Reportatge presentat a l'assignatura d'especialització
en Periodisme Científic (article pensat per una revista de divulgació científica)
4t curs - Universitat Autònoma de Barcelona 2008
Qualificació: 9,75

* El més curiós de tot plegat, és que aquest treball té més de dos anys i aquest 2010, l'entrenador del Pep Guardiola ha apadrinat la mateixa fundació que em va servir de font per conèixer la malaltia, que la cadena de televisió que emet House ha estat jugant amb la mateixa idea en les seves autopromocions (especialment entorn el Lupus), i que les malalties minoritàries han estat les protagonistes de la última marató de TV3.

Salúdate

Es tracta d'un projecte creat per l'assignatura "Comunicació i Educació". La nostra idea era idear la manera d'aconseguir sensibilitzar (o desensibilitzar) als joves dels instituts de la importància de l'aspecte físic. Aquest vídeo va ser enregistrat per Susana De Miguel, Cristina Carrasco i Elena Viu la primavera del 2006. A través del seu analisi s'incloien una sèrie de treballs i activitats de grup per continuar desenvolupant aquesta temàtica.

Salúdate és un joc de paraules que t'impulsa a mirar-te al mirall i acceptar-te tal com ets. Es tracta cuidar-se, donant a cada detall la importància que realment mereix. Salúdate és salut, saludable.

Aquest treball va ser qualificat amb la nota màxima i va aconseguir l'aplaudiment de la resta de companys de classe. Ens va portar molta feina amb les poques eines de les que disposàvem i l'escassa experiència en el món audiovisual. Però, la veritat, vam quedar molt satisfetes amb la idea de desintoxicar la societat de la importància psicològica que es dóna a la imatge física de les persones; encara que només quedés en això, una idea.

Autoretrat

A primer de carrera (2004), a l'assignatura Gèneres informatius i interpretatius en premsa, ens van demanar que escrivissim sobre nosaltres mateixos; un autoretrat que en deien. Aquest va ser el meu resultat. Més tard em van dir que potser caldria que passés pel psicòleg, perquè més aviat semblo la protagonista d'una tragicomèdia; potser exageren.

Es podria dir que la meva persona va lligada a la variabilitat, tan en l’àmbit psicològic com en el físic. Així doncs, em descriuré tot seguit partint d’aquest mot, que per qui no el conegui vol dir que la meva forma varia segons l’estat d’ànim o, perquè no, segons el dia que fa.

Per qui vulgui alguna prova que certifiqui l’afirmació anterior, només s’haurà de fixar en els meus cabells: avui més foscos, demà més rossos. I perquè? Doncs perquè el sol decideix quin to ha de donar-li’s. Per si encara en voleu més, deixem de banda el color: arrissats, llisos o pentinats al gust del vent. El que està clar és que cada moment canvia, i és per això que van lligats al terme variabilitat.

Què seria de mi sense els meus ulls? Parlen per si sols, és per això que sóc incapaç d’amagar què penso. La llum els fa canviar de color, i fins i tot el meu estat d’ànim: més grisos quan estic trista, groguencs quan emmalalteixo i d’un blau més viu quan tinc ganes de somriure. I encara diria més: petits quan la son em pot, ullerosos després d’una ressaca i grossos quan la lupa de les ulleres els fa més grans. Però sempre atents, observadors fins l’hora de dormir, pendents de cada gest i cada moviment de la gent que em rodeja.

La boca gairebé sempre està tancada, ja que sóc poc parladora quan no tinc res bo a dir. Hi han dies, però, que em veig incapaç de callar. Tot deu ser qüestió de confiança. En moltes ocasions ensenyo les dents amb un tímid somriure, i en d’altres se’m podria veure l’estómac d’una sola rialla.

El nas hi juga un altre paper important en aquesta variabilitat de la que us parlo, perquè sense ell els gestos no tindrien sentit. De vegades s’arronsa i sembla una patata enganxada a la cara. D’altres es posa vermell a causa del fred, blau si és molt intens. Si aquesta vermellor ve acompanyada d’unes galtes del mateix color és que la vergonya m’envaeix, fet que sol passar molt sovint. Aleshores em sento encara més petita del que sóc, perquè no us creieu que sóc massa alta. Hi han dies però, que sento que puc anar més enllà de mi mateixa, i em crec més gran del que podria aparentar.

Potser avui tinc molta vergonya i la timidesa envaeix els meus pensaments, però demà la xuleria guanya aquesta angoixa i passo a ser una pocavergonya. Qui sap si al despertar-me tindré ganes de parlar pels descosits fins que acabi discutint amb la paret, o bé m’empassaré les paraules i guardaré les meves forces en escoltar. El que està clar és que tot depèn de qui tingui al meu davant i de la situació en la que em trobi, per això us parlo de variabilitat, perquè canvio molt segons el moment.

Per si encara no en teniu prou només cal que mireu de passar un parell de dies amb mi, doncs a vegades se’m titlla d’antipàtica i reservada i d’altres se m’acusa de tot el contrari. Puc ser molt afable i generosa i a la vegada em podrieu considerar una egocèntrica força agressiva. Insegura quan no em conec el terreny i molt segura quan veig que puc trepitjar fort. El que sí que us puc assegurar és que per aquells que em coneixen bé i als que aprecio, solc ser xerraire i divertida i saben que sempre em tindran allà. Si no ets del meu gust, segurament els meus ulls i algun que altre comentari t’ho deixarà clar. Potser és una creu o qui sap si és una virtut, però sóc molt expressiva, i és una de les poques coses que no podré canviar.

I què seria d’aquesta variabilitat sense un paper per l’ironia. Es pot dir que juguem al mateix equip. M’agrada molt fer broma i deixar anar indirectes, per tal de fer enfadar o desconcertar a qui s’asseu al meu davant. De vegades puc resultar fins i tot pesada o grollera, però si em coneixes saps per on vaig. Això sí, sempre procuro fer-me amb la raó, tot i que de vegades l’orgull fa que no vegi realment el què hi ha.

Però ara no us penseu que pateixo d’una bipol·laritat permanent. El meu estat camaleònic no és cap malaltia, simplement em deixo emportar molt (potser massa) pels meus sentiments. I com aquests mai resten immòbils, jo també canvio, i és per aquest motiu que l’adjectiu més adequat per definir-me és variable.

Estrelles de la cuina

Nova estrella Michelín pel Celler de Can Roca (Joan Roca), que aconsegueix la màxima distinció amb 3 estrelles. També guanya premi el restaurant de Santi Santamaría.

Elena Viu (periodista) i Santi Santamaría (cuiner)
Fotografia: Òscar Batet, Diari de Mataró

Des de Les 3 viles...

Les entrevistes d'en Pep Guardiola i d'en Max Cahner a Diari de Mataró.

Fotografies de Les 3 Viles.