Lucía Rosso: “No m’agrada disfressar les cançons”

Durant una actuació en directe al local Va de Vi.

Lucía Rosso arriba a Caldes després de saltar l’Atlàntic, passant per Palència. De nacionalitat argentina, els seus pares van acabar enamorats del Maresme i van decidir establir-se prop del mar, primer a Premià i després al nostre petit poble: “Teníem uns amics per aquí i ens va captivar l’estil de vida. És molt diferent que Buenos Aires però té molt d’encant, perquè ho tens tot a la vora però, al mateix temps, tot és tranquil·litat”. Potser aquesta calma és la que l’ha inspirat musicalment, convertint-la en poc temps en una jove atrevida que lluita per donar a conèixer la seva particular manera de veure la vida. De fet, confessa que als 16 anys va presentar-se a Operación Triunfo: “Em van apuntar les amigues i en realitat, no volia entrar, va ser només una prova. Vaig passar la primera fase: 16 seleccionats de 1.500 aspirants! Només amb això ja vaig ser molt feliç”.

Guitarra en mà, des de molt petita li agrada cantar, encara que assegura que tota la trajectòria ha estat autodidacte: “Vaig composar la meva primera cançó als 9 anys sabent només 3 notes a la guitarra”. Fa poc ha decidit llençar-se definitivament als escenaris, mentre combina la seva carrera com a artista amb els estudis de Comunicació Audiovisual. Pel moment ja té 40 cançons pròpies i una llarga llista de versions que permeten recuperar temes amb el seu toc personal: sincera, propera, dolça i al mateix temps, irònica. El proper 10 d’agost la podrem veure en directe a casa, a la Quadra del Mar. I també aquest mes, passarà pel Rib&Blues de Mataró.

Què fa que et decideixis a pujar dalt dels escenaris? Des de petita que m’ha apassionat la música, a l’escola ja pujava a l’escenari a cantar sempre que podia! Però decideixo dedicar-m’hi després de penjar un vídeo cantant al youtube [La cançó I got you de Leona Lewis],... vaig començar a sumar visites i vaig dir-me: Això agrada! Vaig penjar-ne més i, a partir, d’aquí vaig començar a actuar per Caldes. Arran de tot això, em van proposar ser ambaixadora de Quiksilver,...

Ambaixadora? Buscaven una noia per Espanya, em vaig presentar, van veure els meus vídeos, i em van seleccionar. Bàsicament sóc imatge de la marca, vesteixo la seva roba, i al mateix temps em promocionen. Vaig tocar per la inauguració de la botiga que van obrir a Portaferrissa, a Barcelona, amb Me & The Bees. Més endavant, també vaig fer de telonera per Charlotte O’Connor a Madrid.

 Poc a poc, agafes rodatge! És el que més m’agrada, que poc a poc vas progressant. Al principi em pujava a l’escenari amb molta por, ara estic tranquil·la, tinc els nervis que has de tenir abans de començar, però és diferent. Cada concert t’aporta és experiència i això és el que em compensa, poder cantar, perquè és la meva manera d’expressar-me.

Què vols dir amb les teves cançons? És la meva vida. Cada tema és molt personal, m’inspiren moments que he viscut, relacions amoroses, experiències,... de vegades no parlen de mi, sinó d’amigues, de com veig les seves vides, i sempre intentant aportar un toc d’humor a situacions que solen semblar dramàtiques. M’agrada donar un ritme contraposat al que estic explicant, fer d’una situació complicada un tema animat i divertit. Resulta irònic!

Lucía Rosso en directe durant la inauguració d'una botiga Quiksilver.

Això també fa que t’exposis totalment davant del públic. De vegades em fa una mica de de vergonya cantar-les en públic, perquè les escric tal qual, no m’agrada disfressar les cançons. I sí, els teus sentiments i pensaments queden a l’abast de tothom. Però també crec que això les fa especials, perquè la gent connecta amb el que estàs dient, es pot sentir identificat.

Com escrius una cançó? Em ve de cop, és impossible forçar que em vingui la inspiració. He escrit cançons en tiquets de tren, al mòbil, on sigui! La meva habitació és un caos de papers escrits amb coses que he apuntat en un moment donat que deixo i recupero. De vegades un tema és la suma de molts pensaments, perquè la lletra no sempre enganxa amb la música que estàs composant, però més endavant, igual congenia amb una altra història. La música és la manera que tinc de transmetre allò que sento.

Però de moment no tenim CD. Prefereixo esperar. De moment tinc unes 40 cançons, però fins que no ho pugui fer en condicions, no les enregistraré. Les vaig penjant a través del meu perfil de Facebook i al meu canal de Youtube, on tothom qui vulgui anirà trobant el què vaig fent. Donar-se a conèixer és un procés lent però, poc a poc, et vas promocionant i estic més que feliç, fa un any no m’hagués pogut imaginar que arribaria aquí.

Per ara t’hem pogut veure en un format petit, més aviat íntim, proper. Què prefereixes? No et negaré que m’encantaria saltar en un escenari enorme, és somni de tothom a qui li agrada la música! Encara que també m’agrada aquesta relació amb el públic que et permet un petit concert. La veritat és que sóc realista i mentre pugui cantar, més igual on sigui, estic oberta a tot. He actuat en locals amb menys de quatre persones i d’altres plens a vessar, enmig d’un comiat de solteres, en privat, enmig del carrer,... la qüestió és cantar i obrir-se un camí en aquest món, que no és fàcil!

JA'T'VAL i les 17 dormides

L’any 1993, un grup de joves de Caldes d’Estrac, cansats de la manca d’oferta cultural del poble, van organitzar una petita trobada a la platja durant una nit d’agost. Tot i que la intenció inicial era dormir, el so de les guitarres, els tambors i els tabals van donar tant de ritme a aquesta nit, que 17 anys més tard, continuen intactes. Des d’aleshores, l’últim cap de setmana d’agost, els joves de Caldes i rodalies, i molts d’altres de tot arreu que es sumen a la festa, celebren el festival de música “La Dormida”, on dormir, dormir, no es dorm gaire. Les guitarres i els tambors segueixen sonant, però damunt d’un escenari i darrere de bandes que comencen a despuntar al panorama musical. Hi trobem tendes de tota mena: de productes artesans, de música electrònica i de hip hop. Dormida s’han anat incorporant, any rere any, tots els elements possibles perquè l’espectacle mantingui despert a tots fins a sortir el sol. Les tendes de campanya ja no són necessàries, i la postal és immillorable.

Enric Monge és un dels responsables del festival JA’T’VAL, més conegut com la Dormida o la Pseudo-Dormida, que avui dóna el tret de sortida a la Festa Major de la vila.

Com va començar tot? Un grup de joves va decidir reivindicar la manca d’oferta lúdica a Caldes, perquè la majoria d’activitats es feien als pobles de les rodalies. En realitat, jo era molt petit quan va començar tot, i encara no formava part de l’organització. La primera nit va ser una reunió d’amics del poble, amb instruments i ganes de passar una bona estona. La música va sonar tota la nit: guitarres, djambés, tabals,... això i quatre espelmes han acabat convertint-se en una festa que reuneix aproximadament 3.000 persones, i que és una oferta per joves i no tan joves que també arriba als pobles veïns, més del què es demanava.

Ara a qui tenim al darrere d’aquesta activitat? A la Colla de Diables de Caldes d’Estrac i als amics que també col·laboren cada any. Gràcies a tots ells podem tirar endavant La Dormida, perquè no és fàcil organitzar un festival d’aquestes característiques. És un sacrifici molt gran, i no només d’un dia, sinó de mesos. Precisament, cal saber que els qui l’organitzem som els que menys gaudim de la festa, perquè ens toca treballar, estar pendents que tot estigui correcte i oferir menjar i beguda a tots els assistents. Només una vegada acabada la festa poden valorar com han funcionat les coses, per millorar-ho de cara l’any següent.

Així és com el festival ha anat evolucionant, 17 edicions donen per molt, però també ha hagut de superar obstacles, no és així? Des de l’Ajuntament sempre se’ns ha recolzat amb el què han pogut, però ja es sap que quan es tracta de joves, alcohol i música sempre hi ha qui no acaba de confiar en nosaltres. Com a organització hem intentat i hem seguit intentant escoltar a la gent i acceptar les crítiques per aconseguir més acceptació. Intentem millorar el festival i evitar aldarulls i altres conseqüències que, per desgràcia, produeixen un percentatge mínim de tots els qui gaudim d’aquesta festa. És un dia únic a la platja, l’excusa perfecte per gaudir d’aquest espai que tenim tan a prop d’una manera totalment diferent.

Però com és que va aparèixer el col·lectiu Pseudo-Dormida? Costes va informar que no es podia acampar a les platges, i molta gent, al principi, venia amb tendes. Amb el nom de La Dormida, segons Costes, instàvem a la gent a fer-ho, per això el festival va a passar a dir-se oficialment JA’T’VAL. Un dels col·lectius que col·labora és la pseudo-Dormida en honor al nom inicial. En realitat tothom coneix aquesta nit com la de la Dormida, és un nom que no han pogut esborrar.

A qui va dirigida aquesta festa? Tot i que inicialment estava dedicada als joves de la vila, hem anat evolucionant i ens hem anat obrint a tot tipus de públic, grans i petits. A les tardes comença el moviment amb espectacles infantils, i a mida que s’acosta la nit, la música està més enfocada als joves. Volem que tots gaudeixin del què fem, per això poc a poc anem contagiant als més menuts d’aquesta tradició.

També es complementa el festival amb altres activitats, com ara les paradetes d’artesania que s’instal·len al Passeig dels Anglesos. Exacte, cada any en tenim més, principalment de roba, complements, joies,... d’aquesta manera durant la tarda i també la nit, la gent pot gaudir d’un petit mercat “hippy”. Això a més, crea ambient ja de bona tarda, perquè la gent es quedi amb nosaltres tota la nit i vegi el què tenim preparat.

Fins que comenci la música. Els grups que venen solen ser novells, la Dormida funciona com un petit trampolí? Teniu un perfil concret? Sempre hem apostat per bandes novells perquè tenim poc pressupost, i són grups que acaben despuntant. És el cas de La Pegatina, que quan va venir a tocar era poc coneguda i ara ja no, o de de Kinky Beat o Sanjosex. Aquest any apostem per Lad Cuig o Microguagua, que estem segut que seguiran la mateixa línia. Es tracta de donar una oportunitat a petits grups musicals, que ens aporten qualitat mentre que es donen a conèixer.

I també participen altres grups de Caldes com la banda de percussió local, Estrac Tuku Pak, no és així? És clar, i no tot és música, també mirem de fer espectacles de foc, malabars i altres participacions per no deixar que ningú s’adormi!

Com a membre de l’organització, com valores aquests 17 anys? De manera molt positiva, és un dels festivals més antics de Catalunya, i mica en mica s’ha anat convertint en un dels més esperats del Maresme. Tot ha estat fruit de la feina i d’anar creixent mica en mica, amb bon rotllo i ganes de fer-ho passar bé a la gent.

Sovint els preguntem si els actes de protesta per part de col·lectius socials serveixen d’alguna cosa. A hores d’ara encara no sabem com anirà la 17a edició de La Dormida, però estem segurs que la platja de Caldes desbordarà alegria, festa i cultura, fet que demostra que la reivindicació del 93 va complir el seu propòsit. I per molts anys!

Caldes d'Estrac - Setembre 2010
3viles

Maria Coma i Joan Colomo tanquen el cicle de músiques Petitsons

Com endinsar-se al món dels somnis. Maria Coma no ha defraudat en la última sessió del Petitsons que ahir va posar el punt i final de la seva tercera edició. Senzilla i tendra, la compositora barcelonina va atrapar al públic des del primer moment, engrandint el petit escenari del pati de la Fundació Palau. Lletres surr...ealistes que parlen de gats, somnis i paraigües vermells, no ha faltat cap tema del seu treball en solitari “Linòleum”, i fins i tot, va sorprendre amb una cançó dedicada a la seva fillola.

L'arribada de Joan Colomo i la seva banda, amb un contrabaix, un teclat i percussió, va revolucionar l'ambient del petitsons. Descarats i espontanis, la seva eclètica i còmica proposta va encandilar als assitents que no van parar de riure i aplaudir. Amb una mena de monòleg musical, van idear l'entorn familiar i animat perfecte per tancar el cicle Petitsons 2010.
L’elasticitat i la textura de la veu de Colomo i la complicitat amb la seva banda es va fer patent amb constants bromes i comentaris. El conjunt musical va fer gala de la seva inconformitat amb lletres que acaricien l’absurditat i critiquen el món actual. No van faltar els seus temes més coneguts “Un Comino” i “L’infern”, i a més en van sumar un d’inèdit, un “Oh, oh, oh” improvisat per la inoportuna intervenció d’un grup d’espontanis que treien el cap més enllà dels límits del pati de la Fundació Palau.

Fotografia: Elena Viu
Vídeo de Joan Colomo al Petitsons de Diari de la música

First Aid Kit i Bikimel al Petitsons

El cicle musical Petitsons es trasllada de nou a l’enjardinat pati de la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac. Amb alguns minuts de retard, First Aid Kit han estat els encarregats d’obrir la primera sessió, amb una dòcil i radiant Agnès Aran acompanyada de Carles Querol a la guitarra.L’afluència de públic s’ha mantingut en un entorn familiar, aconseguint mantenir el Petitsons com una experiència musical íntima i única.

Amb temes com “Truth can hurt”, aquest grup barceloní ha deixat als assistents encantats amb una veu màgica només interrompuda per aplaudiments i algunes rialles. Tot i la manca del seu habitual equip electrònic, First Aid Kit ha funcionat a la perfecció.

Després de la visita al Museu Palau i Fabre, en la que es va poder gaudir d’exposicions temporals com la de “Palau Polièdric”, la particular veu de Bikimel ha pujat a l’escenari per engrescar la cloenda de la primera cita del Petitsons 2010.

Amb simpatia i molta expressivitat, Vicky de Clascà ha incorporat el seu endolcit rock al pati de la Fundació. La jove de Bellaterra ha anat alternant el so energètic de la guitarra elèctrica amb la tranquil·litat del teclat, sempre acompanyada per la guitarra acústica d’Esteve Felipe.

Amb lletres carregades de sentiment i inconformitat, Bikimel ha triomfat en el seu pas pel Petitsons, que va reconèixer estimar abans de tastar-lo en primera persona. “Mama, jo vull ser gitano”, “Buscant l’espantaocells” o “Jònic” han estat els temes més aplaudits, tot i que també van sonar-ne d’altres no inclosos al seu disc “Stat Jònic”.

Fotografia: Elena Viu
Vídeo Bikimel al Petitsons de Diari de la musica

Marcel Cranc estrena el Petitsons 2010

El mallorquí Miquel Vicensastre, conegut als escenaris com Marcel Cranc, va enlluernar amb la seva música als gairebé quaranta assistents del primer concert del Petitsons 2010. Grans i petits van gaudir d’un espectacle íntim i proper entre les càlides parets del bar caldenc Tête a tête, que va resultar l’entorn ideal per obrir el cartell de la tercera edició d’aquest cicle musical.

Tot i que no es coneixien d’abans, la guitarra i la bateria, amb Ferran i Gerard Aguiló, es van fusionar amb una perfecte complicitat amb la veu i el piano de Miquel Vicensastre, que va fer sonar alguns dels seus temes més coneguts com ara “Naufragi” o “D’amor”. Entre cançó i cançó, el mallorquí va arrencar somriures al públic amb les seves explicacions i va aconseguir acostar als assistents a una nova realitat, com és procés de creació musical. El resultat no va defraudar, i les felicitacions i aplaudiments van estrenar el Petitsons 2010 amb un rotund èxit.

Fotografia: Elena Viu

Petitsons 2010

El Petitsons és un íntim cicle musical per refrescar els càlids vespres d’estiu de la Fundació Palau. Aquest cicle pretén donar a conèixer intèrprets comarcals i nacionals i ajudar a difondre la seva proposta musical. De la mateixa manera, també apropem nous valors artístics a la vila de Caldes d’Estrac, i els sumem al seu patrimoni cultural i turístic.

Sense aglomeracions:
petits sons que retomben en el silenci.
Una manera diferent i propera
de gaudir de bona música.

Dissabte 5 de juny
marcel cranc

Encetarem el Petitsons amb la presentació del cartell i assaborint un concert de cançó catalana amb tocs d’indie. Marcel Cranc, pseudònim de Miquel Vicensastre es defineix com un home de fragments, tot i que ha aconseguit lligar-se amb “Animal fràgil” (2006) i “Ara” (2008). Amb ell, gaudirem d’una barreja de música clàssica amb accent mallorquí i de l’elegància de la chason francesa, tot explorant les possibilitats de l’electrònica.

Més informació a www.myspace.com/marcelcranc o www.marcelcranc.com

Dissabte 12 de juny
first aid kit

Una veu delicada sobre un coixí d’electrònica pop. First Aid Kit són els barcelonins Agnès Aran i Carles Querol, una parella de graciencs que t’atrapen a ritme lent amb una petita i gran proposta. Música plàcida i senzilla com la dels seus dos discs al mercat, F1RST i Plaits, que sense voler obren el calaix de les sensacions.

Més informació a www.myspace.com/firstaidkitmusic

bikimel

Rock dolç. El so trencat de Vicky de Clascà és atreviment i contrast en estat pur. Les seves cançons respiren una naturalitat salvatge, amb notes de guitarra que recorden un country modern i catalanitzat. Des del desembre es pot gaudir d’“Stat Jònic”, un recull dels seus millors temes.

Més informació a www.myspace.com/bikimel o www.bikimel.com

Dissabte 19 de juny
maria coma

Original, íntima i delicada. Així és la proposta d'aquesta compositora, pianista i cantant barcelonina, que arriba a l’escenari del pati de la Fundació amb cançons molt personals que es caracteritzen per la seva ingenuïtat i tendresa. Maria Coma acaba de treure el seu primer disc en solitari, Linòleum, un treball poc corrent que promet la revolució del panorama del pop català.

Més informació a www.myspace.com/mariacoma o www.mariacoma.com

joan colomo

Una proposta ben diferent per tancar un cicle ben especial. Joan Colomo és un cantautor lliurepensador i brillant que trenca amb els cànons i les líriques del pop clàssic. El seu tema més conegut és el recent “Comino”, un cant amb aires nihilistes i una crítica a tot plegat que forma part del seu primer àlbum en solitari, “Contra todo pronóstico”. L’essència de la música com a mitjà d’expressió.

Més informació a www.myspace.com/joancolomo

Caldencs

15 anys de 3 Viles. Article de Caldes d'Estrac.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/9679D2C1-49C8-4D59-9B69-89461D2A4403.html

Resulta difícil explicar l'origen d'aquest poble, després d'haver pogut gaudir sobre l'escenari de la Sala Cultural de l'Ajuntament, la història de la Fàtima i en Busquets. I és que tot i ser el quart terme municipal més petit de tota Catalunya, Caldetes guarda contes de fantasmes, basats en els poders curatius de les seves aigües termals i de les seves encantades torres de vigilància, de la mà d'en Busquets. Precisament, les aigües són punt de referència pel nom de la vila, ja que els romans es referien al nostre poble com Aquae Calidae, mentre que el mot Estrac, segons Balari i Jovany, neix del topònim Estarac, que deriva del mot cèltic Astaracus -en llatí Asterius.

Els orígens de Caldes es remunten al segle XI, data en què el terme municipal va passar a dependre del Castell de Montalt al de Mata, és a dir, de Mataró. Pere Gruny, cavaller barceloní, esdevé una figura determinant en l'aixecament de Caldetes, ja que va ordenar la construcció d'un temple i d'un hospital, al voltant del qual s'aniria assentant el poble. El poder d'aquest territori s'aniria passant de mans fins el 1396, en què es va vendre la jurisdicció dels banys i la parròquia, per convertir-se jurídicament en un carrer de la ciutat de Barcelona. L'any 1716, la publicació del Decret de Nova Planta, ens va donar la llibertat. Caldes d'Estrac, es convertia oficialment en una vila independent, fins el dia d'avui.

Però per parlar de Caldetes avui dia, s'ha de conèixer què representava fa uns anys. No fa tant, Caldes es va convertir en el destí predilecte per molts joves en busca de gresca, estrangers i diversió: Cracs, Cuatro, Pachá, les nostres guinguetes, i més. Però la vertadera etapa daurada d'aquest municipi mariner arriba a mitjans del segle XIX, gràcies a l'establiment dels banys termals i l'arribada del ferrocarril. Precursors del turisme d'ençà, Caldes es va convertir en el paradís estiuenc de la jet-set barcelonina, mostra del qual són les grans residències noucentistes que encara queden al Passeig dels Anglesos, o el record del mític Hotel Colon presidint la Platja de les Barques, que també havia estat un Casino. Actualment, s'ha intentat recuperar aquesta esplendor, amb la reconstrucció de l'emblemàtic hotel, envoltat d'un paisatge més modern, que crida l'atenció dels visitants, en base a l'escalfor de les nostres particulars aigües.

Avui, Caldes s'ha convertit en el racó ideal de l'art. Pocs pobles poden sentir-se orgullosos de l'empremta que s'ha deixat sobre el nostre poble, trepitjades que van des dels poetes Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Apel·les Mestres, sense oblidar a Palau i Fabre -recentment desaparegut-, fins als pintors Modest Urgell Laureà Barrau, Carles Vázquez, Domènec Carles, Francesc Labarta, Joan Vila-Puig o Joan Commeleran. De fet, Palau i Fabre, fill predilecte de Caldes, ens deixa en herència la seva fundació, un museu dedicat a les obres de Picasso, i altres autors catalans, que ocupa l'antiga casa de les monges i de Can Muntanyà.

D'altra banda, Can Milans, és ara una biblioteca activa, ambiciosa i acollidora, que vetlla perquè tots assaborim la cultura local. Tenim les nostres Trobades de Creadors Locals, que ens deixen un record permanent davant de l'Ajuntament, la nostra colla gegantera, els nostres màgics correfocs, de la mà dels Diables d'Estrac i un poliesportiu nou, tot i que s'ha envoltat d'algunes polèmiques. Casa Ugalde, de l'emblemàtic arquitecte Coderch, les torres de defensa (Torre Verda i Torre d'en Busquets) i un llarg etcètera.

Avui, tot el què queda es recorda amb una barreja d'il·lusió i nostàlgia, però si d'alguna cosa destaca ara Caldes, és de la seva tranquil·litat, la seva serenor i de la seva gent -atributs tan elogiats abans, pels nostres poetes. Més poble que mai, amb 2.672 habitants, Caldetes continua sent un lloc acollidor per viure que molts envegen, amb el seu “Visca Caldes”.