Anna Subirana: autorealització amb pinzells

Entrem en una de les habitacions de la casa, un estudi petit on la llum s'emmarca en un finestró que dóna al jardí. Hi trobem teles apilonades a cada racó, gotes de pintura de molts colors marcades a terra, parets banyades de fotografies i pòsters de totes les mides. Si li preguntéssim a l'Ana Subirana si l'artista es fa, o neix, segurament ens diria que neix, i és que aquesta barcelonina resident a Llavaneres és partidària del Carpe Diem, o dit d'una altra manera, de viure feliçment el dia a dia, i de fer el què ens agrada. “Ja de petita tenia clar que no volia estudiar, l'escola em donava claustrofòbia”, assegura l'Ana; la pintura l'ha fet lliure.

Nascuda a Barcelona, des de quan vius a Llavaneres? Vivia a Barcelona però estiuejava aquí, fins que els meus pares van decidir que ens hi quedéssim a viure, jo tenia uns 14 anys.

Ja t'havies “alliberat” de l'escola. Sí, l'escola em donava claustrofòbia, i vaig decidir que m'hi estaria el temps just. A mi m'agradava jugar, de fet, encara m'agrada molt jugar, perquè aprens i et diverteixes. Sempre he tingut les coses molt clares.

I quan arribes als 14, què fas? Ho vaig deixar. Quan estava al Santa Fe, que hi vaig passar dos anys interna, em vaig apuntar a una activitat extraescolar de pintura, i vaig decidir que el què volia era pintar. Però encara em quedaven dos anys per poder entrar a la Massana i estudiar Pintura, i els meus pares em van apuntar a Disseny de Moda.
Però tampoc t'agradava. No. Vaig durar fins Nadal, tres mesos! Així que vaig esperar als 16, i mentre vaig aprendre del meu tiet, Jordi Flaquer, que també és pintor.

Els teus pares no s'amoïnaven? Quan vaig accedir a la Massana, vaig sentir que tampoc era el meu lloc, així que després de Nadal ja no vaig tornar. Aleshores sí que van començar a amoïnar-se, i em van apuntar a classes amb el pintor mataroní Albert Aids. També vaig rebre classes de figura a Barcelona, amb els pintors R. Cortiella i Badia Camps. Finalment, vaig trobar el què buscava.

I més tard, montes un estudi a Mataró amb una companya de classes. Sí, amb l'Albert Alís hi vaig estar 8 anys, i passat aquest temps vaig sentir que era hora de marxar. Ell és un director d'orquestra, deixava fer i dirigeix amb intel·ligència. Aleshores vaig muntar l'estudi, i també vaig començar a donar classes, però no és la meva vocació...

Prefereixes fer tu que ensenyar a fer. És que no té res a veure ensenyar a pintar, que pintar, són coses diferents.
Per què, quan arriba el moment de pintar? Jo sóc molt tranquil·la, conec a gent que es pot passar hores davant la tela, la pintura els absorbeix tant que s'obliden, fins i tot, de dinar. Jo no, jo tinc els meus horaris, quan em ve una idea al cap, faig un esbós, sóc més conscient.
La pintura t'ajuda a desbloquejar emocions, i quan millor pinto, és quan aconsegueixo connectar sincerament amb el meu interior; quan m'oblido de mi, i és el quadre qui em demana el què necessita; jo només busco donar-li.

Com surt l’oportunitat de la primera exposició? A través d'un company de classe que tenia una sala reservada feia temps, però que s'havia oblidat i no tenia obra. No era el què tenia pensat, em van empènyer a fer-ho, i a partir d'aquí, han anat sortint d'altres.
“De la foscor a la llum” és l'exposició que més t'ha agradat fer, per què? Sí, es va fer aquí a Llavaneres, a Can Caralt. Hi barrejo abstracte amb figuratiu, tot són simbolismes. Tinc predilecció per aquesta perquè vaig fer el què volia, sense importar-me realment el que pugui pensar ningú.

Per què, sota quin estil pictòric et situaries? Aquesta n'és una altra, pinto el què em ve de gust, no sóc partidària de decantar-me per res en concret. La pintura ha de reflectir tot el que ets, potser per això no em limito amb res. M'agrada des d’Egon Schiele, fins a Velázquez, però de fet, el que més m'inspira és la música, i ho vaig descobrir amb Michael Jackson: ell va ser el motor principal del meu art.

Michael Jackson? Sí, a mi quan se'm fica una cosa entre cella i cella, l'haig d'aconseguir. M'agradava molt, i vaig proposar-me plasmar el què veia en ell i ensenyar-li. Després de varis intents i viatges, ho vaig aconseguir.

Ha de ser difícil contactar amb un artista d'aquestes dimensions, i que et faci cas, no? No et creguis, ell és com un nen petit. Hi havia un concert a Saragossa, i vaig anar a l'hotel. Estava ple de fans cridant el seu nom, i ell va treure el cap per la finestra per saludar-nos. Vaig aixecar el quadre, em va assenyalar i un dels de seguretat em va venir a buscar perquè puges a l'habitació. Li vaig regalar el quadre.
No hi ha res difícil, això t'ho has de proposar, has de triar què és el què vols, i ho aconseguiràs. En aquella època, aquest era el meu únic objectiu, no m'importava res més: ni comprar-me roba, ni sortir de festa. Només volia conèixer en Michael i donar-li un quadre que ell havia inspirat, per tant, no vaig sacrificar res.

He vist que defineixes cada una de les teves categories amb una cita. M'agrada molt llegir, especialment filosofia. Em van proposar definir una mica el què estic intentant dir, i ho vaig trobar bona idea. De vegades, mentre pintes, recordes un escrit que reflecteix perfectament el què vols expressar. La meva germana sempre diu que no llegeixo, que m'estudio els llibres.

Per què, sol coincidir el què plasmes amb el què veuen? Bé, jo crec que l'art evocarà coses diferents a cada persona, són sentiments, el què importa és que evoqui alguna cosa. Si a més, s'alinea el què veuen amb el què has volgut dir, és perfecte.

Costa desfer-se d'una cosa tan personal com són els quadres que pintes? La veritat és que sí. Hi ha alguns que acabo guardant-los, com una mena de patrimoni familiar.

Es pot viure de l'art, avui dia? Jo de moment vaig tirant, estic més centrada en evolucionar que en la venta: la meva prioritat sóc jo. Sí que es pot viure de l'art, es pot viure just, bé o molt bé, en funció de com et vagi. Jo sóc de les que confia en la vida, en que les coses t'arriben, i sempre he sentit que m'aniria molt bé.
I sinó, sempre estàs a temps de tornar a ser “normal”, de tenir una feina que t'aporti diners, una casa, un cotxe,... però per mi, això és portar una camisa de força si no fas el què t'agrada.

El què t'importa, doncs, és gaudir de la vida. Sí, sona una mica “Heidi”, però sí; no és que sigui sempre una “Heidi”, eh? però intento seguir el què em diu el meu cor, i la meva intuïció.
He passat uns anys d'interiorització, però ara toca exterioritzar. La pàgina web és una eina molt important per compartir el meu art amb altra gent; i al mateix temps, és una vessant comercial, per donar-me a conèixer.

+ informació de l'artista a: http://www.anasubirana.com/

link de l'entrevista: http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/A0D7E110-4B97-460D-9DF9-D2190F0C6C51.html