"Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m'assec -amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m'estic prenent un cafè. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensament són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d'aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l'esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí, i els escric. Me'n sento satisfeta, perquè m'agrada escriure". Ja fa un any que les primeres lletres de Racó Viu trepitjaven per primera vegada una de les pàgines d'aquesta revista; una pàgina que es va convertir en una oportunitat per expressar-me, per donar veu als meus pensaments: per escriure com una descosida tot allò que es dibuixa a la meva ment.
Les dates importants es poden acompanyar d'un “Felicitats” aliè, d'un sopar íntim, d'una rotllana d'amics al voltant d'un pastís amb espelmes; i desconcentrats, entre el rebombori d'aplaudiments i cançons populars, mirem de demanar un desig mentalment, tot i que la contaminació acústica i visual que ens envolta impedirà que es pensi amb claredat -però la superstició ens porta a repetir els nostres anhels de manera reiterada, i guardar-los en silenci.
Aquest primer aniversari escripturat, m'ha portat a pensar en la necessitat humana de recopilar les dates importants, de pintar un cercle vermell al volant d'un dels números del calendari, de bufar espelmes cada 365 dies. L'espera d'aquella data es converteix, sense voler, en una il·lusió; una il·lusió acompanyada de projectes d'unió amb els qui volem al nostre costat, de dinars, riures i papers d'embolicar, sigui quin sigui el motiu. Per uns instants, ens oblidem de les turbulències i deixem pas als bons moments.
El nostre objectiu a la vida hauria el de ser el de trobar constantment l'excusa d'una celebració, per omplir diàriament la nostra agenda de bon humor; perquè cada dia valgui la pena.
Només em queda dir-vos gràcies, a tots els que em llegiu cada mes, bufar espelmes i demanar un desig, per si de cas.
Les dates importants es poden acompanyar d'un “Felicitats” aliè, d'un sopar íntim, d'una rotllana d'amics al voltant d'un pastís amb espelmes; i desconcentrats, entre el rebombori d'aplaudiments i cançons populars, mirem de demanar un desig mentalment, tot i que la contaminació acústica i visual que ens envolta impedirà que es pensi amb claredat -però la superstició ens porta a repetir els nostres anhels de manera reiterada, i guardar-los en silenci.
Aquest primer aniversari escripturat, m'ha portat a pensar en la necessitat humana de recopilar les dates importants, de pintar un cercle vermell al volant d'un dels números del calendari, de bufar espelmes cada 365 dies. L'espera d'aquella data es converteix, sense voler, en una il·lusió; una il·lusió acompanyada de projectes d'unió amb els qui volem al nostre costat, de dinars, riures i papers d'embolicar, sigui quin sigui el motiu. Per uns instants, ens oblidem de les turbulències i deixem pas als bons moments.
El nostre objectiu a la vida hauria el de ser el de trobar constantment l'excusa d'una celebració, per omplir diàriament la nostra agenda de bon humor; perquè cada dia valgui la pena.
Només em queda dir-vos gràcies, a tots els que em llegiu cada mes, bufar espelmes i demanar un desig, per si de cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada