Silenci

Li agraden els tòpics, és per això que ha decidit comprar-se una boina negra que cau meticulosamente pel costat dret del seu cap. Els cabells, llisos i negres, s’estiren des de sota, i s’ondulen a mitja espatlla. Se’ls ha deixat llargs, molt llargs, potser per compensar els anys de pentinat d’orinal, de serrell recte i sense gràcia. Per combinar el model, ha decidit posar-se un jersei coll alt negre, sense mànigues, i uns pantalons texans desgastats que marquen les nombroses curves de la seva silueta. uns tacons de molts centímetres, com les senyoretes, que és el que sempre li deia el seu pare.

Un megàfon s’alça a l’esquerra d’una cadira plegable, amb tela negra, on ballen mal pintades les lletres “DIRECCIÓ”. Els seus tacons s’escolten per tot el plató amunt i avall. Una melodia rítmica i constant fruit del seu no saber estar-se quieta. S’acosta a la bossa, a mirar el mòbil, però no té cap trucada, ni tan sols un missatge. Torna a la cadira, s’hi asseu, però no passa ni un minut que ja torna a dirigir-se cap el mostrador de begudes. Agafa un aigua, l’obre i en fa dos glops. La deixa sense tapar-la. Torna a la cadira, però abans de deixar descansar-hi el cul, s’acosta a la l’actriu principal. Després d’assegurar-se que tot està bé, camina cap a la bossa, però abans de tornar a mirar la pantalla del seu mòbil, es mira al mirall que hi ha al davant. Dos murmurs de queixa crònica sobre el seu aspecte, i els tacons continuen ressonant pel plató, un run-run constant, una melodia melòdica, fruit del no saber estar-se quieta.

No és que estigui nerviosa, que també. És que té els nervis a flor de pell les vint-i-quatre hores del dia. Ella és així, hiperactiva, inquieta, neguitosa. I la seva ment funciona de la mateixa manera, hi circulen milres de pensaments al mateix temps, i cap d’ells té prioritat sobre els altres. Es tracta d’una bomba de rellotgeria, d’una rifa vertiginosa de comentaris que pot exterioritzar-se en qualsevol moment. El sentit i la lògica no tenen cabuda pel seu cervell, allà es funciona d’una altra manera: el més ràpid, surt. Potser per aquest motiu l’han acabat titllant de directora esbojarrada, estrafolària i esperpèntica.

Agafa el megàfon i crida que s’ha acabat el descans. Demana silenci, però ella no calla. No calla mai, perquè té que deixar sortir tots els pensaments que té el cap, sinó explotarà. De fet xerra tant i tan ràpid, que sembla que dispari les paraules a trets, i es vagin acumulant en una nebulosa de lletres i frases sintàcticament inconnexes, morfològicament incomprensibles. Però ella sempre demana silenci abans de començar el rodatge. Un silenci que no és capaç de mantenir al seu interior.