Havia estat una vetllada gairebé perfecte. Ella s'havia comprat el vestit ideal per l'ocasió: provocatiu però no evident. Ell s'havia mudat, però sense que es notés. Tots dos havien dissimulat la seva timidesa, els seus dubtes i els seus complexes, i havien sabut aparcar els nervis a la porta del restaurant.
El sopar va ser correcte. De primer tots dos amanida, de segon, ella filet al pebre, ell pollastre farcit. Els comentaris havien fluid amb lleugeresa i naturalitat, i els somriures mostraven cada vegada més lliure el camí a la complicitat. Ella parlava de literatura, de la seva feina, de les seves aspiracions i inquietuds, i ell l'escoltava atentament i amb interès. Es miraven, s'acariciaven els dits sense arribar a agafar-se les mans. Ella es recargolava encara més els rínxols que li penjaven darrera les orelles, i a ell l'observava sense pensar en res. Li agradava, i això saltava a la vista des de feia anys. L'havia conegut una nit de copes, en una de les guinguetes de la zona. Encara recorda com anava vestida, amb aquells odiosos pantalons de pota d'elefant, que amagaven el contorn d'una silueta arrodonida però ben modelada. Eren blau marí, i els combinava amb una samarreta blanca de tirants que contrastava amb una pell torrada i ben cuidada. Ja en aquell moment li havia robat més que les paraules, i no havia pogut oblidar-la; però aleshores, no podia imaginar acabar on era, a un restaurant com aquell, en una situació com aquella, i que totes les peces anessin encaixant sense haver de forçar-les.
Va arribar l'hora de demanar el compte, i ell va aixecar la vista de la taula en busca del cambrer, que de seguida va obeir el gest. Ella va treure la cartera de pell vermella amb parsimònia, i un cop a fora, ell li va fer guardar amb un "no la necessites, avui et convido jo". No era la primera vegada, però sí la més important, i no volia semblar miserable. Ella era la classe de noia que adora la generositat, però amb discreció i tacte, i li va agrair amb un petó força discret a la galta dreta, i un "gràcies" a cau d'orella.
Caminaven molt lentament, i cada pas ressonava en la buidor del carrer. No hi havia lluna plena, tampoc estrelles, però a ells els semblava una de les nits més maques a les que mai havien assistit. Havia sigut una vetllada, gairebé, perfecte, que poc a poc s’anava apagant.
L’hora del comiat es va fer intens i apassionat. Ella se’l mirava amb sensualitat, i es mossegava el contorn dels llavis. No volia convidar-lo a pujar, perquè era massa atrevit, però volia fer-li veure que ganes no en faltaven. Ell va agafar la idear sense problemes, així que la va prémer de la cintura, i la va besar primer, a la galta dreta, després, a l’esquerra, apurant molt la distància a la comissura; i per últim, va regalar-li un petó al nas, aquell nasset petit i tan ben fet que quedava centrat en un rostre imperfecte, i alhora, especial i agradable. Després va afluixar la força dels seus dits, que en realitat només desitjaven fregar la nuesa del seu cos racó a racó, i es va distanciar d’ella. I així, cada un es va separar fins l’endemà. I la història es va anar repetint, cada vegada més sovint, un dia aquí, un allà, fins que van deixar de separar-se.
La primera nit... ai la primera nit. Aquella sí que va recopilar nervis, pors i dubtes. Havien tornat al restaurant de sempre i havien demanat els mateixos plats. Ella anava més escotada que normalment, fet que li va fer veure que aquella, era la nit, aquella i no cap altra. Ell desprenia felicitat allà on trepitjava. Feia mesos que s’havia iniciat el seu idil·li, però no s’havia pas consumat. Ell ho desitjava, però preferia caminar al seu pas, i si ella necessitava més temps, ell estava disposat a esperar; i així ho havia fet. Però aquell escot... era una indirecta, era una senyal. Aquella era la nit, aquella i no cap altra.
L’hora de les postres no arribava i ell es va començar a posar nerviós, però va saber aguantar la figura. Li suaven les mans, però havia recordat portar-se un mocador a la butxaca. Ella es va aixecar per anar a retocar-se al bany, perquè estava amoïnada de perdre la feina de maquillatge que tanta estona li havia portat, i també per assegurar-se que del seu escot no s’escapava més del que calia mostrar. Ell la va esperar pacientment, mentre li demanava el compte al cambrer, que ja els coneixia. En tornar, ell estava de peu, amb la seva jaqueta a la mà, i un somriure força suggerent. Arribava l’hora.
Tornaven a ser al mateix portal, amb la mateixa posició, però ell no estava disposat a regalar-li únicament un petó al nas, per molt que li agradés aquell nasset tan ben fet i tan graciosament col·locat. Ella es mirava els pits, per assegurar-se que no en sortia res, i somreia i se’l mirava forçant la sexualitat dels seus ulls. Estaven nerviosos, temorosos, però res importava perquè aquella, aquella i no una altra, era la nit, la nit definitivament perfecte.
“Puges?” va dir ella amb un fil de veu. Ell no va respondre, només la prémer de la cintura, com feia sempre, i aquesta vegada, li va plasmar un petó als llavis. Ella va creure, en aquell moment, que hi havia massa sucositat en aquell petó, i que les dues llengües s’havien entortolligat sense cap mena de gràcia, però n’estava segura que amb el temps, aquells nusos es desfarien.
Ell havia posat el peu on no tocava, ella no sabia com moure’s. Li havia enganxat un dels rínxols amb el colze, i ella havia xisclat de dolor, cosa que ell va malinterpretar. Ella va fer força amb el braç per separar-se, perquè de tan tibat el rínxol era llis, i ell va sortir disparat al terra. Ella s’havia aixecat, per ajudar-lo a refer-se, però ell va agafar de nou per la cintura, i ho va tornar intentar, oblidant que ja no tenia el mocador a la butxaca, perquè ja no tenia butxaca ni pantaló. La va besar una i una altra vegada, fent girar la llengua a la seva boca a tota velocitat, a un ritme vertiginós que produïa mareig. Ella no podia seguir-lo, i de cop, es van quedar lligats. Sí, sí, es van quedar fets un nus de llengües, i no podien ni riure ni plorar, perquè el més mínim moviment els provocava un intens dolor fins la campaneta.
Estaven tots dos callats. Es miraven, somreien, i tornaven a centrar la seva atenció en el sostre. Ell pensava en la seva patositat, en la seva falta d’experiència, en la vergonya que havia passat per haver de separar-se amb els dits, mirant-se al mirall.
Ella repassava les taques d’humitat de cada una de les cantonades de l’habitació, i prometia una i una altra vegada que aquell estiu pintaria de nou. Després es tornaven a mirar, tornaven a ensenyar-se les dents, però seguien mantenint una distància prudencial entre els seus cossos, ja que la unió havia resultat ser un desastre sense precedents.
No s’adormia, i ell es posava cada vegada més nerviós. Estava esperant que tanqués els ulls, però cada vegada que la mirava ella somreia, i ell n’estava fins els collons de veure brillar aquelles dents tan blanques, perquè tenia son, però havia d’esperar que ella s’adormís, per por a molestar-la amb els sons indecorosos i poc agradables que deixava anar a les nits. Roncava; què roncava: del seu nas en sonava un concert amb alts i baixos, d’aguts i greus. I aquella nit, precisament, tenia la llengua escaldada i fatigosa, després de l’incident, i necessitava roncar, fer-la vibrar, relaxar-la i deixar que l’aire es filtres i evoques aquella melodia tan poc sensible, tan poc suportable.
Ella se’l mirava arquejant les celles amb gest preocupat. “Perquè no tanca els ulls, perquè no s’adorm?”. Tenia els seus taps preparats a la bossa, i l’antifaç al quart calaix de l’armari. No sabia dormir sense ells, era el seu petit kit de supervivència nocturna, les seves necessitat somníferes per excel·lència des d’abans que pogués recordar-ho. I tenia son i ganes d’acabar el dia, o més ben dit, la nit; perquè quina nit.
