Visitants

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ment de paper. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ment de paper. Mostrar tots els missatges

21 de març del 2012

Enlairar-se


Camina neguitosa per l’estret passadís arrossegant la maleta darrere seu. Vesteix les sabates de tacó que li van regalar pel seu aniversari. Amb la seva manca d’equil·libri demostra amb escreix que no és dona de sabates altes. En el curt trajecte, topa amb tots els seients, d’ambdós costats. Demana disculpes set vegades per donar cops amb la maleta i els colzes. Finalment, arriba a la seva meta. Agafa la maleta, l’eleva i la guarda al compartiment, juntament amb la seva jaqueta. Demana pas per arribar fins el seient que li han assignat. Un home calb amb bigoti espès s’aixeca per deixar-la seure. Sembla agradable. S’asseu sense molestar ningú més. Li toca finestra. No sap volar sense mirar per la finestra. Li dóna seguretat. Així pot controlar que tot va com ha d’anar. Li fan por les alçades. Des de sempre. I encara no li entra al cap que un aparell d’aquestes dimensions, farcit amb més de vuitanta persones i maletes i hostesses i pilots, pugui mantenir-se enlaire amb un sistema de propulsió. Tampoc mai ha tingut un incident remarcable dins d’un avió.
Agafa el mòbil i envia un missatge a la seva germana, als seus pares i a les seves millors amigues: Us estimo. No ho fa per espantar ningú, és un gest que sempre fa abans d’enlairar-se. Un comiat, només per si de cas. Apaga l’aparell i el torna a guardar mentre l’envaeix de nou aquella sensació de nostàlgia. Encara no ha abandonat Barcelona que ja torna a trobar a faltar la ciutat. Per un moment, es pregunta si fa bé d’abandonar la seva vida per encetar-ne una de nova. Però abans que trobi una resposta, l’avió engega motors, agafa velocitat, es desenganxa del terra i s’inclina totalment. Les mans li suen, prem amb força els reposabraços, tanca els ulls i espera que torni l’estabilitat abans de concentrar-se en res més. No para atenció a la màgia del moment: veure com l’aeroport es va fent petit fins ser absorbit pel seu entorn. El territori s’eixampla i els detalls s’esborronen deixant al descobert una vista d’ocell perfecte de casa seva.    

15 de març del 2012

Bon dia

Agafa una pinta i la prem resseguint una línia recta enmig dels cabells, que es separen amb facilitat de manera ordenada. Amb el raspall, pentina la fina melena deixant una massa llisa i uniforme. La lliga amb força en una cua baixa que s’allotja a les espatlles, amb una clara tendència a sobrepassar el costat esquerra, gairebé arribant a l’alçada dels pits.  S’observa detingudament el rostre al mirall. Amb el corrector, es pinta les ulleres d’un to pàl·lid que després estendrà delicadament amb el dit. Es pinta una prima línia marró fosc damunt de les pestanyes, i les arrissa. Agafa el coloret i l’escampa suaument per tenyir les galtes d’un to rosat. Es posa colònia, la quantitat justa per desprendre l’olor del gessamí. És la seva flor preferida. Si disposés d’un jardí, l’inundaria amb aquesta planta i la primavera deixaria una empremta única a la seva roba. De moment, però, s’ha de conformar amb quatre cactus, que malviuen a la cartel·la de la finestra de la cuina, i dues plantes de plàstic al menjador. Les de veritat es van morir al poc d’arribar al pis. Hi ha poca llum. Només es filtra entre les cortines a ple migdia, quan el sol es troba en el seu punt més àlgid. Després cau i s’amaga de nou entre els edificis laterals. Li diuen pati de llums, però és més aviat fosc. I humit. I trist. Les vistes no poden ser més depriments. Des del sofà pot veure com la veïna del bloc del davant estén la roba interior sobre quatre cordes mal posades. O les joguines que el nen del cinquè llença d’amagades. Així pot dir-li als seus pares que s’han trencat, o que s’han perdut, i que en necessita de noves. És un barri humil, de gent treballadora. Obrers, que en diuen. Però de feina, ara mateix, en té poca gent. És fàcil veure persones de totes les edats des de primera hora del matí. Hi ha parelles amb fills al parc de la cantonada, jubilats asseguts a les terrasses dels bars, joves que s’aglutinen als bancs de la porteria a petar la xerrada entre cigarrets i rialles. La crisi ha guillotinat poc a poc les vides de moltes famílies que busquen la manera de sortir-se’n. Com ella, que ha hagut de traslladar-se al barri dels pares, perquè el lloguer era el més barat. Recent llicenciada en filologia anglesa, el seu sou com a cambrera no arriba per gaires luxes. Tampoc els extres en negre que guanya donant classes d’anglès els dilluns a la tarda als nens i nenes del barri. Molts pares no poden pagar-li. Però no l’importa. És la manera de mantenir viva aquesta llengua dins seu. D’activar el cervell. De sentir-se útil. No és que el món de l’hosteleria no sigui el seu fort. Tenia experiència: sis mesos a l’estranger treballant com a animadora en una gran cadena hotelera. Però no li agrada. Prefereix submergir-se en els llibres, fer traduccions de grans joies literàries i sentir que, fidelment, reprodueix els sentiments dels autors per fer-los arribar a tothom qui els vulgui. Mai ha estat una persona extremadament sociable. Els llibres no traeixen. Les persones sí.
La Marta es posa la camisa blanca, degudament planxada, damunt dels pantalons negres. S’abriga amb una jaqueta i una bufanda per evitar el fred durant el trajecte. Guarda el mòbil i el tabac dins la bossa de pell i se la penja a l’espatlla. Surt del pis i tanca el pany amb clau. I fins el vespre.      

30 de gener del 2012

Son

Diuen que els llençols s’enganxen a les persones. Ho fan premeditadament per evitar que ningú es llevi. S’emboliquen entre mans i braços, s’entortolliguen als colls i s’encadenen als peus. El mateix pot passar amb nòrdics i cobrellits, amb el valor afegit del seu pes. T’aixafen contra el matalàs amb una suavitat que t’afalaga. La seva escalfor t’acaricia les poques neurones que tens actives, fins que es tornen a dormir, lentament, entrant en una son profunda. I el coixí! Deixant que cap i espatlles encaixin perfectament sobre la seva flonja superfície. Un segrest en tota regla que et deixa gustosament empresonat, per molt que el despertador esbufegui cada cinc minuts; per molt que l’alarma xiscli prop de les orelles.

20 de gener del 2012

Mentides de mentida

De petit li van dir que no es podia dir mentides, que estava malament. El seu avi, li va explicar el conte mil i una vegades: Que ve el llop! Que ve el llop! I no venia. La mentida es va fer realitat i ningú el va ajudar. No se’l van creure. Per mentider. Per això va decidir obeir; però no cegament. No deia mentides: Les imaginava. D’un no-res, en feia una història. I l’amagava dins seu.
De vegades, es veia a si mateix com un calaix de sastre en el qual, hi podries trobar tot tipus d’objectes. Però en comptes d’objectes, hi havia vides. Vides de mentida. Un teatre desendreçat. Un caos d’idees que no porten enlloc, perquè no són reals. Era la manera de ser fidel, de seguir les ordres tiranes dels adults; ordres que no entenia. Mentides de mentida.

25 de desembre del 2011

Conte fugaç

L’home dels contes s’asseu de bon matí al quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre, sota el gruix d’ombra dels plàtans. És qüestió de costums. Amb els seus dits envellits protegits a mitges per les mànigues d’una jaqueta negra, pren nota del què passa al llarg del dia des de la seva perspectiva. Amb un llapis de punta ben afilada, resseguirà les lletres majúscules per tenyir-les de negreta i subratllarà el nom dels personatges que acaba de crear a partir dels originals; aquells que es creuen en el paisatge. Cap d’ells li ha dirigit mai la paraula: ni l’home del barret de les vuit i cinc; ni la veïna elegant de les nou en punt; ni la parella de les quatre i vint; ni la dependenta del quiosc que es planta cada dia als seus nassos; ni tan sols els fortuïts. La gent sol mirar-se’l amb desconfiança, com si fos un captaire pidolant en silenci o un alcohòlic un pertorbat. Però encara que el pas del temps li despentini l’aparença, amb aires d’escriptor frustrat, la seva imaginació resta intacte. 
Passa les hores dibuixant personatges mentalment i despertant-los a través del llenguatge. Li agrada construir-li’s una vida, encara que no sigui la de veritat. Com aquell qui veu una pel·lícula en llengua estrangera i n’inventa els diàlegs. Els uneix en escenaris que mai ha trepitjat, els mareja i embolica, els separa, els hi dóna emocions, poder, objectius,... i després els hi arrenca tot de cop fent miques el tros de paper, perquè puguin seguir caminant de punta a punta de la plaça. Són contes fugaços que neixen i moren al pas de les persones per aquell punt de la ciutat. Contes que inventa i recita sense alçar la veu per després oblidar-los. 
Ja és de nit i l’home dels contes abandona el quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre. Ja no hi camina ningú: És hora de tornar a casa. Avui, però, s’ha guardat un dels contes. El del nen que se l’ha mirat de dalt a baix i li ha dit el seu nom. Abans de marxar el llegeix en veu alta. No l’estripa. El col·loca damunt del seu banc i abandona la plaça. És l’únic personatge que no ha hagut d’inventar. És l’única persona que li ha regalat la veritat.

23 de juny del 2011

Breument.

Es pensava que seria una nit com qualsevol altra, sense res d’especial. Però es va fer tan curta, que al final, gairebé no va tenir temps de pensar-la.

23 de gener del 2011

El lladre d'històries

Sempre li ha agradat llegir, però odia carretejar els llibres. Per això, quan puja al tren, selecciona curosament el seu seient de viatge. Observa els passatgers amb deteniment, un a un, i esbrina les seves personalitats. Sap quan són aquells que, davant una trucada telefònica, cridaran sense remordiment; sap quan es tracta dels que es quedaran immòbils tot el trajecte, i també quan són aquells que davant l’avorriment, trauran qualsevol cosa per llegir. Tria els tercers. A poder ser, s’asseu de cara al destí, que d’esquenes es mareja; i finestra, que no hi ha millor distracció que el paisatge que acompanya un viatge en tren. És el més similar a les lletres, perquè les imatges també conformen històries.

Avui, l’afortunada és una dona de mitjana edat, morena, amb ulleres verdes de pasta. Aviat treu un llibre de la seva bossa, un llibre que li obre els pensaments només en veure la portada. És de tapa dura, de les bones, i no aquestes edicions de butxaca que s’arruguen amb la força de les mans. Conté una fotografia de tons blavosos de la gran capital, i unes grans lletres vermelles: “Riña de gatos. Madrid 1936”, Eduardo Mendoza. No és un clàssic, sinó un dels últims exemplars que ha sortit al mercat, i d’un autor que, pel què ha pogut llegir, no sol defraudar el seu públic. Somriu sense que ella s’assabenti; no convé espantar la font de lectura o la perdrà. La dona enceta les primeres pàgines amb gest d’il·lusió, sense importunar-se de l’home que, assegut al seu costat, repassa les primeres lletres de l’exemplar al seu pas.

Més d’una vegada s’ha trobat amb l’incomoditat que l’afortunat retiri el llibre dels seus ulls, que impedeixi escrupolosament el robatori de la seva lectura. Però moltes d’altres ha gaudit de petits trossos d’històries diferents; de vegades, dues o tres en el mateix viatge. El lladre en qüestió, les uneix mentalment, i dibuixa un sol fil conductor per totes elles. Li és igual que no pertanyin a la mateixa categoria literària. Gaudeix cada fragment amb la mateixa intensitat, barreja els personatges i les escenes i s’imagina un sol llibre: un llibre fet de llibres.

26 de novembre del 2010

Hola i adéu

Distingeixo a la llunyania una cara coneguda i em preparo per pronunciar un “adéu” que aviat surt a l’exterior. Les paraules s’escampen per l’aire i impacten contra un “hola”. En aquell moment penso que es tracta d’un convencionalisme que no queda protocolàriament ben definit: Teòricament, hauria d’haver dit hola, perquè és la primera vegada que el veig avui, però un segon raonament em porta a l’adéu, perquè no tinc intenció d’aturar-me. A la pràctica, durant el xoc de salutacions adverses he passat de llarg la seva persona, i ella ha aturat la marxa, segurament esperant entaular una conversa supèrflua. Així que finalment, tot ha quedat en un “Hola i adéu”.

22 de novembre del 2010

Fotografia

Ara els records es guarden en carpetes, amb formats intel·ligibles i denominacions numèriques. La fotografia predilecta del nostre viatge a París queda enregistrada amb un IMG_0549.bmp que gairebé mai obrim, perquè les fotografies es multipliquen i la tinta no dóna per tant. El nostre propi patrimoni material queda, sense voler, oblidat al fons de l'escriptori; però no el que tenim a l'habitació amagat sota pilons de paperassa.

31 d’octubre del 2010

Fusió de blogs: Ment de paper

Amb aquestes paraules iniciava l'any 2009 la secció RACÓ VIU a la revista 3 viles i inaugurava també un blog de nom MENT DE PAPER que ara adhereixo a aquest mateix. Una fusió en tota regla, vaja.

Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m’assec –amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m’estic prenent un café. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensaments són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d’aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l’esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí. I me’n sento satisfeta.

1 d’octubre del 2010

Compartir oxigen

S’havia canviat la samarreta més de vint vegades. La negra, amb el logotip d’aquell grup de música que estava tan de moda; la taronja, que el va deixar de convèncer per por a que els nervis poguessin pintar-hi noves tonalitats; la blanca, llisa, senzilla i poc atrevida; fins i tot aquella camisa que la mare li va regalar perquè es mudés en ocasions especials.

Dubtava amb els pantalons: els texans tres talles per sobre que deixen a la vista part dels seus calçotets?. Això comportava decidir quins calçotets eren els òptims per deixar-se veure. I els color cru?. Encara es pensarien que la roba li compra la mamà –que només la paga. Curts? Potser fa massa fresca. Pirates?. Passats de moda.

Va sortir de l’habitació donant cops a les portes, malhumorat i amoïnat per la seva falta d’empenta, fet que l’impedia trobar la combinació idònia: modern però desenfadat. I tota aquella estona només l’havia portat a remarcar la necessitat de renovar l’armari quan més aviat millor. Les sis de la tarda s’atansaven a tota velocitat. De fet, li semblava que el rellotge li feia la guitza, i que les agulles feien córrer els minuts com si fossin segons. La mare l’anava mirant de reüll des del sofà del menjador. Tenia el llibre que el pare va regalar-li per Sant Jordi a les mans, però ell sabia que no l’estava llegint, perquè no duia posades les ulleres de prop. De tant en tant, deixava anar un sospir, com volen dir, que podia comptar amb ella per aquesta mena de situacions. Però el noi continuava donant tombs de l’habitació al lavabo, i pujant-se a la tassa del vàter per veure’s de cos sencer al mirall, cosa que encara el posava més nerviós, i provocava que la roba que duia posada acabés en una bola d’arrugues a mig camí de l’armari.

Va sortir de casa que les mans li tremolaven de mala manera. La mare havia dit adéu amb un somriure estúpid que encara l’havia posat més nerviós, perquè suposava que a la tornada estaria esperant que li expliqués tot. Però això ho feia la Regina, la seva germana. Ell no explicava aquesta mena de coses a casa, de fet, no n’explicava cap, de cosa.

Una vegada al carrer caminava a pas ràpid, movent les espatlles de cantó a cantó. Es va aturar davant un aparador, per comprovar la posició dels seus cabells. El reflex, enterbolit per dues àvies que des de darrera, se’n reien, encara el va exaltar més, així que va continuar la marxa sense aturar-se de nou.

Només arribar al Passeig Marítim, va notar com li suaven les mans, i se les va posar a la butxaca. Va mirar cap a l’horitzó en busca de la seva figura, i de seguida la va reconèixer. Estava d’esquenes, asseguda a la sorra, mirant el mar. Després del temporal havien posat tanta sorra nova que semblava que estigués a quilòmetres d’ell, i la veia petita, minúscula.
Quan estava a pocs metres d’ella, es va treure les mans de la butxaca, que encara suaven, però es va adonar que se li havia enganxat la porqueria que hi havia a dins. Se les va espolsar, i va decidir que li donaria dos petons sense tocar-la.

- Pensava que no vindries –va dir ella sense girar-se. Els seus cabells llargs i rossos onejaven damunt d’una samarreta blanca de tirants que contrastaven amb la seva pell torrada pel sol.

- I això? – va dir el noi, preguntant-se a mode de nota mental si era convenient donar-li dos petons o seure al costat sense dir res, ja que ella havia iniciat conversa sense ni tan sols mirar-lo a la cara, ni fixar-se en com anava vestit, cosa que tanta estona li havia costat decidir.

- Pensava que et faria cosa. Com que mai parlem a l’escola –ara sí es va girar deixant veure una filera de dents blanques envoltades d’uns llavis molsuts de to rosat emmarcats en una cara impossible d’evitar.

- Doncs ja veus – va respondre el noi, sense estar segur del què havia dit.

- Sí, ja veus. La nostra primera cita vora el mar. Què romàntic sona.

La paraula cita va disparar totes les alarmes del seu cervell a ritme vertiginós. Les mans, encara plenes de porqueria enganxava, rajaven un suor fred incontrolable. “Ha dit cita?” s’anava repetint per dins, esperant que les neurones treballessin ràpid en la seva cerca de trobar una bona resposta.

- Sona tan formal, això de cita... – “Molt bé Manel!, ara semblaràs un sobrat”.

- Si això fos una escena de qualsevol sèrie televisiva americana, en dirien cita. Sense cap mena de dubte, sí, això seria la definició exacta d’una cita. Noi, noia, platja, quedar. És una cita. Però per mi no ho és.

- Ah, no?

- No. Dir cita és posar-hi una etiqueta supèrflua i poc treballada. A mi m’agrada pensar que estem compartint oxigen per pròpia voluntat, que no és com quan vas en tren i un home gras, amb bigoti i calb, se t’asseu al damunt per falta d’espai.

- Compartir oxigen... – repeteix en Manel, el noi nerviós que no s’havia què posar-se, mentre analitza lletra per lletra el significat d’aquella frase.

- Jo crec que si aconsegueixes compartir oxigen amb una persona, i per voluntat pròpia, és que estàs disposat a obrir el teu espai a algú altre. Si després de tota una tarda, la presència invasora d’aquesta persona en la teva bombolla íntima, no ha suposat un pal insuportable, vol dir que pots arribar a compartir altres coses. I a partir del simple fet de compartir oxigen, s’inicia una relació.

La paraula relació reactiva de nou les alarmes del cervell d’en Manel, el noi que s’ha provat més de vint samarretes i ha decidit que necessita un canvi d’armari. De fet, ja no són alarmes, sinó sirenes, sirenes acompanyades de llums brillants que cegarien a qualsevol. Tanca els ulls, es posa les mans al damunt, prement els dits amb força al front, esperant que la sang circuli amb rapidesa i estimuli la creativitat del seu llenguatge.

- Quina mena de coses? – diu finalment.

- Quina mena de coses, què? – respon secament.

- Es poden arribar a compartir... – contesta allargant la pregunta que no ha formulat correctament, ja que no hi ha hagut una comprensió adequada.

- Un gelat de xocolata. Una Coca-cola. Un matí de dissabte. No sé, coses.

- Ja... – en Manel s’adona que les paraules s’han quedat entortolligades a dins seu i que la seva llengua només dóna pas a monosíl·labs, així que fa un esforç per seguir la conversa que no és capaç d’assimilar-. M’agraden els gelats de xocolata – “Nota mental: no deixar pas a l’improvisació”.

- I el mar, t’agrada el mar?. A mi m’encanta. Portar aquí un noi per compartir oxigen amb ell per primera vegada, és com una prova.

- Una prova... una prova de quin tipus? – es pregunta si està superant aquesta prova.

- Una prova del tipus simbiòtica. Congeniem?. Jo necessito que la persona que comparteixi oxigen amb mi, valori coses com aquestes. El mar, amb el rebombori constant de les onades petant a la sorra; el xiuxiueig salat que t’entra pel nas i se t’arrapa al cervell; no sé, la sensació d’endinsar-se en la immensitat d’una cosa tan gegant com n’és el mar. És serenitat, companyia, benestar. Un luxe.

- A mi m’agrada el mar – en Manel no es pega per por a que ja no surtin paraules, tot i que les frases que articula siguin estúpides i pròpies d’un nen de parvulari.

- Genial. Hi ha gent que tot el que t’he dit li posa nerviosa. Jo no entenc que algú li posi nerviós el mar.

- Jo tampoc.

En Manel mai s’havia parat a pensar que el mar el pogués posar nerviós. Però de sobte, el xiuxiueig salat se li clavava al cervell com una picada de mosquit punyetera, i la remenada de les ones petant a la sorra, li provocava pixera. Però ella continua filosofant amb la seva teoria de la compartició oxigenada, i estira el cap en busca del cos del Manel, per deixar-lo caure sobra el seu tors, que denota certa respiració entretallada.

El noi, espolsa de nou la mà i estira el braç, per agafar-la com un home. Per primera vegada en tota la tarda, no ha dubtat.


3 viles - Racó Viu
Octubre 2010

28 de febrer del 2010

Necessitats

La parella entra al bar, i s’asseu a la primera taula que troben buida, just a la meva esquerra. No trigo en adonar-me que alguna cosa no va bé, perquè gairebé no es diuen res. Ell es demana una cervesa de pressió; ella un cafè amb llet tan desgraciat que fa ràbia: curt de cafè, amb llet descremada i sacarina. Com que auditivament no hi ha cap interès –la conversa és pràcticament inexistent-, decideixo desconnectar i tornar al meu llibre.

De sobte, noto uns ulls clavats a la portada. Són els d’ella, que a manca d’activitat lingüística a la seva taula, ha decidit robar-la. Inclino una mica la tapa cap a mi, perquè no distingeixi una ‘a’, d’una ‘e’, perquè confongui els tots els ‘ets’ per ‘uts’. Ella torna al cafè de la vergonya, agafa el sobre de sacarina i comença a llegir la lletra petita.

20 de gener del 2010

Hipocondríacs

Tot comença amb un picor de coll, d’aquell que t’irrita els pensaments. Procures no pensar-hi, però a cada esternut del company, sents que et tremolen les cames i et bull el front. Te’l mires de reüll, com acusant-lo. Ell et retorna la mirada amb celles arquejades en senyal d’amenaça. Algun dels dos és el culpable d’aquest cercle viciós, que farà caure tot el despatx un a un, com mosques.

25 de desembre del 2009

Bon Nadal i Feliç any!




Diuen que sempre s’ha de posar el títol al final de la història. Només tenint coneixement de tot el contingut, és quan podem definir en una o dues paraules, el què significa. De vegades, fins i tot necessitem apartats per digerir lentament la informació apilonada. Petits capítols resumint els aspectes que creiem més destacats. Però si tenim en compte la visió particular i quadriculada de cada persona, ens tornem a equivocar.

Si tots llegíssim aquestes mateixes paraules i busquéssim un títol, cauríem en una pluralitat d’opinions. És el problema de la impossibilitat de l’objectivitat. Si haguéssim de titular amb un mot aquest 2009, segur que no ens posaríem d’acord. Deixem-lo doncs, que es tanqui sense etiquetes.

3 de desembre del 2009

Empañado

En la mesa del comedor, acomodada como segundo, o quizás tercer escritorio, encontramos un montón de papeles desordenados, que a su vez, conforman una estructura perfectamente razonable, pero que solo ella conoce. Entre esa montaña de hojas manuscritas y pasadas a máquina, encontramos un dossier de tapas rojas y duras con aspecto impecable. Se trata de su próxima presentación oral, una propuesta innovadora y creativa, tal y como sus profesores pidieron semanas atrás. A pesar de que la universidad se ha convertido en un lugar plagado de muchedumbres sin ganas de nada, ella sigue creyendo en su objetivo: crecer, aprender, formarse.

Es una chica joven, de unos veintitantos. No es ni alta, ni baja. De pelo rubio oscuro, de ojos grandes y marrones, de nariz puntiaguda y labios gruesos. Seguramente, ella destacaría sus imperfecciones, como ese segundo dedo del pie, más largo que el primero, o esa peca marcada que tiene dibujada en la mejilla derecha. Pero en realidad, son los pequeños detalles que la hacen diferente al resto. Y, aunque lo tiene muy escondido, se siente orgullosa de ellos. La mañana se despierta perezosa, pero dos tonos del despertador bastan para que se arranque las sábanas y se levante de la cama. Una vez más, se plantea el porqué cuesta tanto separarse del colchón. Según sus teorías, esta vida necesita unos retoques. Uno de ellos sería intercambiar la sensación fría e incómoda justo antes de meterse en la cama una noche de invierno, por esa pereza constante de las mañanas, en las que el calor y el sueño provocan que uno no quiera empezar el día. Así no se puede. Pero el mundo no le hace caso, así que su conciencia la obliga a levantarse. Se dirige al cuarto de baño, se observa en el espejo y se aclara la cara con agua fría. Todavía quedan horas antes de la presentación, pero para ella es muy importante sentirse totalmente despierta, para dar el máximo de todo su intelecto. Para ello, pronto acompañará su mano de un café humeante, esperando que la cafeína pronto cumple su propósito. El calor entela el cristal, sin dejar entrever que se esconde al otro lado. Por un momento, quiso pasar la mano y borrar la neblina, pero finalmente, resigue su nombre en letra redondeada. Solo las letras permitirán observar el exterior, aunque el efecto dura solo unos instantes.

18 de setembre del 2009

Dilluns

Des de primera hora està asseguda al despatx, amb les cames creuades i el telèfon com a prolongació de l’orella. Té la cara bullint de tanta discussió matinera. “No, el paquet ha d’arribar demà al matí, o no podran continuar la feina”, li diu a un dels proveïdors, “què vols dir que és impossible? així és com havíem quedat!”, repeteix amb indignació.

Es recargola un dels rínxols que sobresurt d’una cua mal feta, però perfectament estudiada; es mira les ungles, que ja requereixen una nova pinzellada; observa les seves sabates de taló, les noves, les negres, que han liquidat la meitat del sou del mes passat. Les parets s’estreten, i aquell habitacle espaiós es converteix en un calabós de mides claustrofòbiques. Dins d’aquella caverna, el ring-ring constant retomba com un eco que s’enganxa al cervell. Les cames creuades s’han adormit, però no queda espai per estirar-les. La seva respiració s’accelera, i l’estrès es patenta en aquelles ungles mig pintades, que de seguida queden esquinçades per les dents. Cada vegada que mira el seu rellotge de polsera, els ulls li fan pampallugues: “Les 9 i mitja, encara?”. L’hora del cafè no arriba ni que forcin les agulles del temps. El telèfon no para de sonar, i els esbufecs són reiterats a cada minut que passa.

Falten cinc minuts per les 11, però ella no pot més. Les seves pupil·les ja visualitzen la cigarreta, el donut i el cafè. Agafa la jaqueta, també d’estrena, color verd militar, tot i que d’aspecte de guerra en té ben poc. El seu model combina a la perfecció amb els pantalons foscos i les sabates noves de taló, les negres, les que li han buidat significativament el compte bancari. La bossa, vermella i petita, té l’espai just per guardar mòbil, paquet de tabac i moneder. Abans que el rellotge marqui l’hora punta, ella ja prem el botó de l’ascensor, en un esma de fugida sense precedents.

Per fi trepitja el tacte consistent del carrers de Barcelona, sentint les seves sabates friccionar amb les rajoles del terra, a pas militar. Passa per davant de l’obra, sentint més d’un xiulet, i d’altres comentaris pujats de to, mentre xucla nicotina amb ànsia. Davant de la fleca, apaga la cigarreta, fent ballar el taló amb gràcia al seu damunt. La cua avança ràpid: dona gran, barra de quart, bitllet, canvi; noi jove, croissant de frankfurt, monedes, i fora; donut i tallat per emportar, import just i bon dia. Respira feliç amb el seu esmorzar en ma, de tornada al despatx.

A mig camí, es para davant l’aparador de la seva botiga predilecta. Estan canviant el model de la maniquí, i oh!, hi deixen les sabates de la nova temporada. S’enamora, tot i que sap que fins el mes següent, no hi han capricis que valguin. Fa una mossegada del donut que aguanta a la mà dreta, embolicat en un tovalló, i s’empassa un glop del tallat, que està bullint, com a ella li agrada. Però quan intenta avançar un dels seus peus per continuar el trajecte, no pot. “Què passa?”, es pregunta automàticament el seu cervell deleïtat per aquests minuts de glòria. Abans de mirar el terra, s’adona que s’està enfonsant. “M’enfonso!”, es confirma interiorment en un crit d’auxili que ningú escolta.

S’ha quedat atrapada en una vorera de ciment tendre, no senyalitzada. Al seu darrera, quatre treballadors de l’obra la miren meravellats. Porten a la ma la senyal que prohibeix el pas de vianants per aquell tram. Intenten que el riure no se’ls escapi, tot i que a algun d’ells ja li pica el nas. L’agafen pels braços, li aguanten el tallat i el donut mossegat. Ella es caga en tot ésser vivent. Els hi diu incompetents, els escridassa amb insults intel·ligibles entre plors d’impotència i de desesperació. Ells es disculpen amb el cap cot, i amb una samarreta vella intenten netejar el ciment de les seves sabates, ara ja, grises.

La dona de la botiga de roba, la seva predilecta, surt amb un cubell d’aigua. “Posa els peus a dins, i les sabates, corre!”. Obeïx. Després li freguen amb un drap sec, en un intent de treure tot el ciment concentrat a les sabates. El resultat no és del tot satisfactori, menys tenint en compte que l’estat del baix dels pantalons és similar, i comença a petrificar-se. Comença a sentir vergonya, tothom la mira, es el centre d’atenció de tot el carrer. Dóna les gràcies a la dona, arrabassa el seu donut i el seu tallat amb un gemec que espanta, i fuig cames ajudeu-me de nou al despatx.

El recorregut de l’ascensor es fa interminable, i això que només són tres pisos. Entra al seu habitacle, llença bossa, jaqueta, donut i cafè, i es dirigeix al lavabo. Es tanca a dins i es treu pantalons i sabates. Té els dits del peu gelats, i els turmells cimentats. Se’ls frega amb aigua i sabó. Intenta netejar les sabates i el baix dels pantalons, que ja estan força consistents. Algú pica a la porta del bany, i ella respon amb un grunyit.

Torna al seu habitacle, amb els peus, les sabates i els pantalons mullats. Està xopa, té fred, i està molt enfadada. Mira el rellotge, esperant l’hora de dinar. Només pensa en arribar a casa, canviar-se, embetumar les sabates i tirar-se al sofà. Però només passa un quart d’hora de les 11 del matí. El telèfon torna a sonar, i l’habitacle es torna a convertir en un forat petit, minúscul, claustrofòbic. Amb llàgrimes de ràbia als ulls, pensa que almenys tindrà els seus mil anys de bona sort per trepitjar ciment tendre. O era merda?

3 d’abril del 2009

Quan jo era una adolescent...

Quan jo era una adolescent, no portava pantalons lligats a les cames, ni gorres que sobresurten de la closca, ni mocadors de significat desconegut. Quan jo era adolescent, deixava lloc a la imaginació, a través de la suggestió, per posar-ho més difícil a les mirades alienes. Tenia el mateix nivell de fatxenderia, però el reservava pels de casa. Portava ulleres amb vidres colorits i boines, dins la discoteca, botes amb una mica de taló, però res exagerat. Em planxava els cabells, perquè quedessin ben estirats per sobre la cara, però no me'ls decolorava ni destrossava. Fumava cigarrets com una descosida, per sentir-me adulta. Bevia tequila amb kiwi, per arribar ràpidament a l'estat etílic en el que s'esvaeixen els pudors.

Quan jo era una adolescent, no era com els d'ara, però provocava la mateixa mirada de paciència que provoquen els que ens han reemplaçat. Perquè ser adolescent, suposa cridar l'atenció, rebel·lar-se, i això només s'entén des de la mateixa posició: més amunt, ja no.

Quan aquests de més amunt, eren adolescents, duien samarretes tres talles més petites, deixant al descobert tota la panxa. S'arrapaven dins d'uns texans de campana, i es posaven sabatots amb plataforma. També fumaven i bevien. Responien de mala gana els consells dels adults, i no acceptaven les crítiques dels de casa.

Encara més amunt, es va posar de moda el cap pelat, i si anem una mica més lluny, les crestes, els cabells destartalats i les trenes.

Quan jo era una adolescent, no m'importava res ni ningú. I quan vaig deixar de ser-ho, mirava enrere amb nostàlgia: etapa de preocupacions estúpides i superficials, de llibertat, de descoberta, d'equivocar-se.

Ara, només sóc l’empremta del que, aleshores, era.

2 d’abril del 2009

Silenci

Li agraden els tòpics, és per això que ha decidit comprar-se una boina negra que cau meticulosamente pel costat dret del seu cap. Els cabells, llisos i negres, s’estiren des de sota, i s’ondulen a mitja espatlla. Se’ls ha deixat llargs, molt llargs, potser per compensar els anys de pentinat d’orinal, de serrell recte i sense gràcia. Per combinar el model, ha decidit posar-se un jersei coll alt negre, sense mànigues, i uns pantalons texans desgastats que marquen les nombroses curves de la seva silueta. uns tacons de molts centímetres, com les senyoretes, que és el que sempre li deia el seu pare.

Un megàfon s’alça a l’esquerra d’una cadira plegable, amb tela negra, on ballen mal pintades les lletres “DIRECCIÓ”. Els seus tacons s’escolten per tot el plató amunt i avall. Una melodia rítmica i constant fruit del seu no saber estar-se quieta. S’acosta a la bossa, a mirar el mòbil, però no té cap trucada, ni tan sols un missatge. Torna a la cadira, s’hi asseu, però no passa ni un minut que ja torna a dirigir-se cap el mostrador de begudes. Agafa un aigua, l’obre i en fa dos glops. La deixa sense tapar-la. Torna a la cadira, però abans de deixar descansar-hi el cul, s’acosta a la l’actriu principal. Després d’assegurar-se que tot està bé, camina cap a la bossa, però abans de tornar a mirar la pantalla del seu mòbil, es mira al mirall que hi ha al davant. Dos murmurs de queixa crònica sobre el seu aspecte, i els tacons continuen ressonant pel plató, un run-run constant, una melodia melòdica, fruit del no saber estar-se quieta.

No és que estigui nerviosa, que també. És que té els nervis a flor de pell les vint-i-quatre hores del dia. Ella és així, hiperactiva, inquieta, neguitosa. I la seva ment funciona de la mateixa manera, hi circulen milres de pensaments al mateix temps, i cap d’ells té prioritat sobre els altres. Es tracta d’una bomba de rellotgeria, d’una rifa vertiginosa de comentaris que pot exterioritzar-se en qualsevol moment. El sentit i la lògica no tenen cabuda pel seu cervell, allà es funciona d’una altra manera: el més ràpid, surt. Potser per aquest motiu l’han acabat titllant de directora esbojarrada, estrafolària i esperpèntica.

Agafa el megàfon i crida que s’ha acabat el descans. Demana silenci, però ella no calla. No calla mai, perquè té que deixar sortir tots els pensaments que té el cap, sinó explotarà. De fet xerra tant i tan ràpid, que sembla que dispari les paraules a trets, i es vagin acumulant en una nebulosa de lletres i frases sintàcticament inconnexes, morfològicament incomprensibles. Però ella sempre demana silenci abans de començar el rodatge. Un silenci que no és capaç de mantenir al seu interior.

10 de març del 2009

Res

Amb cara arrugada i rostre seré, agafa la cadira i aposenta el seu cos, com a mínim, sexagenari. El paquet de cigarrets resta sobre la taula, que reflexa els quatre raigs de sols que traspassen el cel ennuvolat. No somriu.


- Un cafè americà, amb gel i sacarina.


Acaricia el paquet amb el dit. Es decanta pel vici. Dues calades per fer curta l’espera. I encara amb el cafè fumejant, perd la mirada a l’horitzó. En silenci, medita. Segueix sense somriure.

Els cabells grisos i desendreçats han seguit el joc d’un cop d’aire. El cafè desfà el gel amb lentitud. No porta diari, ni llibre ni revista. Tampoc l’espera una conversació interessant. No hi ha companyia alguna, ni gest que busqui trobar-ne. Es manté seriós, distant i concentrat.

Una hora de rellotge més tard, s’aixeca amb la mateixa parsimònia. Deixa els cèntims sobre la taula. Import exacte. S’allunya en solitari. Segueix sense somriure. Les restes d’un últim cigarret es consumeixen sense dir res.

6 de març del 2009

Tòpic de comèdia romàntica

Havia estat una vetllada gairebé perfecte. Ella s'havia comprat el vestit ideal per l'ocasió: provocatiu però no evident. Ell s'havia mudat, però sense que es notés. Tots dos havien dissimulat la seva timidesa, els seus dubtes i els seus complexes, i havien sabut aparcar els nervis a la porta del restaurant.

El sopar va ser correcte. De primer tots dos amanida, de segon, ella filet al pebre, ell pollastre farcit. Els comentaris havien fluid amb lleugeresa i naturalitat, i els somriures mostraven cada vegada més lliure el camí a la complicitat. Ella parlava de literatura, de la seva feina, de les seves aspiracions i inquietuds, i ell l'escoltava atentament i amb interès. Es miraven, s'acariciaven els dits sense arribar a agafar-se les mans. Ella es recargolava encara més els rínxols que li penjaven darrera les orelles, i a ell l'observava sense pensar en res. Li agradava, i això saltava a la vista des de feia anys. L'havia conegut una nit de copes, en una de les guinguetes de la zona. Encara recorda com anava vestida, amb aquells odiosos pantalons de pota d'elefant, que amagaven el contorn d'una silueta arrodonida però ben modelada. Eren blau marí, i els combinava amb una samarreta blanca de tirants que contrastava amb una pell torrada i ben cuidada. Ja en aquell moment li havia robat més que les paraules, i no havia pogut oblidar-la; però aleshores, no podia imaginar acabar on era, a un restaurant com aquell, en una situació com aquella, i que totes les peces anessin encaixant sense haver de forçar-les.

Va arribar l'hora de demanar el compte, i ell va aixecar la vista de la taula en busca del cambrer, que de seguida va obeir el gest. Ella va treure la cartera de pell vermella amb parsimònia, i un cop a fora, ell li va fer guardar amb un "no la necessites, avui et convido jo". No era la primera vegada, però sí la més important, i no volia semblar miserable. Ella era la classe de noia que adora la generositat, però amb discreció i tacte, i li va agrair amb un petó força discret a la galta dreta, i un "gràcies" a cau d'orella.

Caminaven molt lentament, i cada pas ressonava en la buidor del carrer. No hi havia lluna plena, tampoc estrelles, però a ells els semblava una de les nits més maques a les que mai havien assistit. Havia sigut una vetllada, gairebé, perfecte, que poc a poc s’anava apagant.

L’hora del comiat es va fer intens i apassionat. Ella se’l mirava amb sensualitat, i es mossegava el contorn dels llavis. No volia convidar-lo a pujar, perquè era massa atrevit, però volia fer-li veure que ganes no en faltaven. Ell va agafar la idear sense problemes, així que la va prémer de la cintura, i la va besar primer, a la galta dreta, després, a l’esquerra, apurant molt la distància a la comissura; i per últim, va regalar-li un petó al nas, aquell nasset petit i tan ben fet que quedava centrat en un rostre imperfecte, i alhora, especial i agradable. Després va afluixar la força dels seus dits, que en realitat només desitjaven fregar la nuesa del seu cos racó a racó, i es va distanciar d’ella. I així, cada un es va separar fins l’endemà. I la història es va anar repetint, cada vegada més sovint, un dia aquí, un allà, fins que van deixar de separar-se.

La primera nit... ai la primera nit. Aquella sí que va recopilar nervis, pors i dubtes. Havien tornat al restaurant de sempre i havien demanat els mateixos plats. Ella anava més escotada que normalment, fet que li va fer veure que aquella, era la nit, aquella i no cap altra. Ell desprenia felicitat allà on trepitjava. Feia mesos que s’havia iniciat el seu idil·li, però no s’havia pas consumat. Ell ho desitjava, però preferia caminar al seu pas, i si ella necessitava més temps, ell estava disposat a esperar; i així ho havia fet. Però aquell escot... era una indirecta, era una senyal. Aquella era la nit, aquella i no cap altra.

L’hora de les postres no arribava i ell es va començar a posar nerviós, però va saber aguantar la figura. Li suaven les mans, però havia recordat portar-se un mocador a la butxaca. Ella es va aixecar per anar a retocar-se al bany, perquè estava amoïnada de perdre la feina de maquillatge que tanta estona li havia portat, i també per assegurar-se que del seu escot no s’escapava més del que calia mostrar. Ell la va esperar pacientment, mentre li demanava el compte al cambrer, que ja els coneixia. En tornar, ell estava de peu, amb la seva jaqueta a la mà, i un somriure força suggerent. Arribava l’hora.

Tornaven a ser al mateix portal, amb la mateixa posició, però ell no estava disposat a regalar-li únicament un petó al nas, per molt que li agradés aquell nasset tan ben fet i tan graciosament col·locat. Ella es mirava els pits, per assegurar-se que no en sortia res, i somreia i se’l mirava forçant la sexualitat dels seus ulls. Estaven nerviosos, temorosos, però res importava perquè aquella, aquella i no una altra, era la nit, la nit definitivament perfecte.

“Puges?” va dir ella amb un fil de veu. Ell no va respondre, només la prémer de la cintura, com feia sempre, i aquesta vegada, li va plasmar un petó als llavis. Ella va creure, en aquell moment, que hi havia massa sucositat en aquell petó, i que les dues llengües s’havien entortolligat sense cap mena de gràcia, però n’estava segura que amb el temps, aquells nusos es desfarien.

Ell havia posat el peu on no tocava, ella no sabia com moure’s. Li havia enganxat un dels rínxols amb el colze, i ella havia xisclat de dolor, cosa que ell va malinterpretar. Ella va fer força amb el braç per separar-se, perquè de tan tibat el rínxol era llis, i ell va sortir disparat al terra. Ella s’havia aixecat, per ajudar-lo a refer-se, però ell va agafar de nou per la cintura, i ho va tornar intentar, oblidant que ja no tenia el mocador a la butxaca, perquè ja no tenia butxaca ni pantaló. La va besar una i una altra vegada, fent girar la llengua a la seva boca a tota velocitat, a un ritme vertiginós que produïa mareig. Ella no podia seguir-lo, i de cop, es van quedar lligats. Sí, sí, es van quedar fets un nus de llengües, i no podien ni riure ni plorar, perquè el més mínim moviment els provocava un intens dolor fins la campaneta.

Estaven tots dos callats. Es miraven, somreien, i tornaven a centrar la seva atenció en el sostre. Ell pensava en la seva patositat, en la seva falta d’experiència, en la vergonya que havia passat per haver de separar-se amb els dits, mirant-se al mirall.

Ella repassava les taques d’humitat de cada una de les cantonades de l’habitació, i prometia una i una altra vegada que aquell estiu pintaria de nou. Després es tornaven a mirar, tornaven a ensenyar-se les dents, però seguien mantenint una distància prudencial entre els seus cossos, ja que la unió havia resultat ser un desastre sense precedents.

No s’adormia, i ell es posava cada vegada més nerviós. Estava esperant que tanqués els ulls, però cada vegada que la mirava ella somreia, i ell n’estava fins els collons de veure brillar aquelles dents tan blanques, perquè tenia son, però havia d’esperar que ella s’adormís, per por a molestar-la amb els sons indecorosos i poc agradables que deixava anar a les nits. Roncava; què roncava: del seu nas en sonava un concert amb alts i baixos, d’aguts i greus. I aquella nit, precisament, tenia la llengua escaldada i fatigosa, després de l’incident, i necessitava roncar, fer-la vibrar, relaxar-la i deixar que l’aire es filtres i evoques aquella melodia tan poc sensible, tan poc suportable.

Ella se’l mirava arquejant les celles amb gest preocupat. “Perquè no tanca els ulls, perquè no s’adorm?”. Tenia els seus taps preparats a la bossa, i l’antifaç al quart calaix de l’armari. No sabia dormir sense ells, era el seu petit kit de supervivència nocturna, les seves necessitat somníferes per excel·lència des d’abans que pogués recordar-ho. I tenia son i ganes d’acabar el dia, o més ben dit, la nit; perquè quina nit.

El + llegit