Enlairar-se

Camina neguitosa per l’estret passadís arrossegant la maleta darrere seu. Vesteix les sabates de tacó que li van regalar pel seu aniversari. Amb la seva manca d’equil·libri demostra amb escreix que no és dona de sabates altes. En el curt trajecte, topa amb tots els seients, d’ambdós costats. Demana disculpes set vegades per donar cops amb la maleta i els colzes. Finalment, arriba a la seva meta. Agafa la maleta, l’eleva i la guarda al compartiment, juntament amb la seva jaqueta. Demana pas per arribar fins el seient que li han assignat. Un home calb amb bigoti espès s’aixeca per deixar-la seure. Sembla agradable. S’asseu sense molestar ningú més. Li toca finestra. No sap volar sense mirar per la finestra. Li dóna seguretat. Així pot controlar que tot va com ha d’anar. Li fan por les alçades. Des de sempre. I encara no li entra al cap que un aparell d’aquestes dimensions, farcit amb més de vuitanta persones i maletes i hostesses i pilots, pugui mantenir-se enlaire amb un sistema de propulsió. Tampoc mai ha tingut un incident remarcable dins d’un avió.

Agafa el mòbil i envia un missatge a la seva germana, als seus pares i a les seves millors amigues: Us estimo. No ho fa per espantar ningú, és un gest que sempre fa abans d’enlairar-se. Un comiat, només per si de cas. Apaga l’aparell i el torna a guardar mentre l’envaeix de nou aquella sensació de nostàlgia. Encara no ha abandonat Barcelona que ja torna a trobar a faltar la ciutat. Per un moment, es pregunta si fa bé d’abandonar la seva vida per encetar-ne una de nova. Però abans que trobi una resposta, l’avió engega motors, agafa velocitat, es desenganxa del terra i s’inclina totalment. Les mans li suen, prem amb força els reposabraços, tanca els ulls i espera que torni l’estabilitat abans de concentrar-se en res més. No para atenció a la màgia del moment: veure com l’aeroport es va fent petit fins ser absorbit pel seu entorn. El territori s’eixampla i els detalls s’esborronen deixant al descobert una vista d’ocell perfecte de casa seva.