La televisió l’ha acabat de convèncer. Aquell home vestit amb camisa i corbata li ha donat l’empenta que necessitava per decidir-se. Al programa d’avui explicava als teleespectadors la importància de ser previngut, sense importar l’edat a la que es comença. “Quan més aviat, més prolífers seran els fruits”, ha dit mirant fixament a càmera. Ho ha dit somrient, entusiasta, però amb gest relaxat, com si fos una evidència. Ni tan sols ha dubtat mentre exposava els motius de la seva sentència. Ha dit que el sistema actual no funciona perquè els d’ara estan pagant la manutenció dels d’ahir i, els de demà, els hi pagaran als d’ara. Un cercle viciós que funcionaria si no fos perquè ara hi ha més mantinguts que pagadors. Sí, n’està segur. Demà anirà al banc amb tots els seus estalvis i obrirà un pla de pensions. Ho farà amb totes les monedes i bitllets que, seguint les directrius dels pares, no ha malbaratat en bajanades al llarg dels anys. Els que ha estat amuntegant dins d’aquell pot de llautó, introduint cada cèntim per la ranura, un rere l’altre, sense cap trampa. La guardiola està intacta. Ni tan sols ha parat atenció en cap moment en comptabilitzar la quantitat estalviada. Tant és. L’important és que els diners, facin el servei pel qual han estat destinats. Ni abans, ni després.
L’endemà, arrossegant la guardiola, es presenta al banc de sota de casa. Espera pacientment el seu torn fent cua darrera d’una senyora de mitjana edat, que amb el seu vestit llampant de flors, no deixa de mirar-se’l de reüll. El repassa, somriu i, abans que s’adoni, torna a controlar que segueixi al seu lloc. Darrere seu hi ha un avi que, llibreta en ma, demana a un jove que el deixi seure a una de les cadires mentre dura l’espera. El jove s’aixeca i es col·loca a la cua sense immutar-se. L’avi el controla des del seu seient. La cua avança lentament. La senyora del vestit de flors desapareix per la porta i arriba el seu torn.
El mostrador l’impedeix una visibilitat neta del noi que l’atén. Porta ulleres de pasta negre, el cabell engominat, camisa blanca i corbata verd festuc. Li dóna la guardiola i li explica que vol obrir un pla de pensions amb els seus estalvis. El noi, amb gest desconcertat, s’aixeca i pregunta pel director. El faran passar al despatx mentre la cua segueix avançant, ara, amb l’avi que esperava assegut a la cadira. Torna a exposar les seves intencions dins d’aquella sala, on el director del banc, l’observa incrèdul des de la seva cadira. Trenca la guardiola i fa recompte. Somriu. Li dóna explicacions intel·ligibles, un contracte per signar, una llibreta amb molts colors i un pack d’olles d’acer inoxidable de regal.
Arriba a casa satisfet i guarda la llibreta al primer calaix de l’escriptori de l’habitació. Amb 10 anys ja té preparat el seu pla de pensions. No es pot ser més previngut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada