Bon dia

Agafa una pinta i la prem resseguint una línia recta enmig dels cabells, que es separen amb facilitat de manera ordenada. Amb el raspall, pentina la fina melena deixant una massa llisa i uniforme. La lliga amb força en una cua baixa que s’allotja a les espatlles, amb una clara tendència a sobrepassar el costat esquerra, gairebé arribant a l’alçada dels pits.  S’observa detingudament el rostre al mirall. Amb el corrector, es pinta les ulleres d’un to pàl·lid que després estendrà delicadament amb el dit. Es pinta una prima línia marró fosc damunt de les pestanyes, i les arrissa. Agafa el coloret i l’escampa suaument per tenyir les galtes d’un to rosat. Es posa colònia, la quantitat justa per desprendre l’olor del gessamí. És la seva flor preferida. Si disposés d’un jardí, l’inundaria amb aquesta planta i la primavera deixaria una empremta única a la seva roba. De moment, però, s’ha de conformar amb quatre cactus, que malviuen a la cartel·la de la finestra de la cuina, i dues plantes de plàstic al menjador. Les de veritat es van morir al poc d’arribar al pis. Hi ha poca llum. Només es filtra entre les cortines a ple migdia, quan el sol es troba en el seu punt més àlgid. Després cau i s’amaga de nou entre els edificis laterals. Li diuen pati de llums, però és més aviat fosc. I humit. I trist. Les vistes no poden ser més depriments. Des del sofà pot veure com la veïna del bloc del davant estén la roba interior sobre quatre cordes mal posades. O les joguines que el nen del cinquè llença d’amagades. Així pot dir-li als seus pares que s’han trencat, o que s’han perdut, i que en necessita de noves. És un barri humil, de gent treballadora. Obrers, que en diuen. Però de feina, ara mateix, en té poca gent. És fàcil veure persones de totes les edats des de primera hora del matí. Hi ha parelles amb fills al parc de la cantonada, jubilats asseguts a les terrasses dels bars, joves que s’aglutinen als bancs de la porteria a petar la xerrada entre cigarrets i rialles. La crisi ha guillotinat poc a poc les vides de moltes famílies que busquen la manera de sortir-se’n. Com ella, que ha hagut de traslladar-se al barri dels pares, perquè el lloguer era el més barat. Recent llicenciada en filologia anglesa, el seu sou com a cambrera no arriba per gaires luxes. Tampoc els extres en negre que guanya donant classes d’anglès els dilluns a la tarda als nens i nenes del barri. Molts pares no poden pagar-li. Però no l’importa. És la manera de mantenir viva aquesta llengua dins seu. D’activar el cervell. De sentir-se útil. No és que el món de l’hosteleria no sigui el seu fort. Tenia experiència: sis mesos a l’estranger treballant com a animadora en una gran cadena hotelera. Però no li agrada. Prefereix submergir-se en els llibres, fer traduccions de grans joies literàries i sentir que, fidelment, reprodueix els sentiments dels autors per fer-los arribar a tothom qui els vulgui. Mai ha estat una persona extremadament sociable. Els llibres no traeixen. Les persones sí.

La Marta es posa la camisa blanca, degudament planxada, damunt dels pantalons negres. S’abriga amb una jaqueta i una bufanda per evitar el fred durant el trajecte. Guarda el mòbil i el tabac dins la bossa de pell i se la penja a l’espatlla. Surt del pis i tanca el pany amb clau. I fins el vespre.