Pèsols amb denominació d'origen

Va néixer en plena crisi, amb el Crac del 29, tot i que no pot recordar-ne cap conseqüència. “Sé que Llavaneres era, aleshores, un poble totalment agrícola, pel que mai ens va faltar de menjar”. La seva vida l’ha portat per altres capítols determinants de la nostra història: guerra civil, franquisme i transició democràtica. Amb orgull, explica que va ser impulsor i el primer president de l’Associació de Pares de l’única escola pública que hi havia a Llavaneres, en plena dictadura, i regidor a l’oposició durant la dècada dels 80. Però Salvador Tresserras Casals, llavanerenc amb denominació d’origen, està orgullós per damunt de tot, d’haver ajudat a mantenir la producció dels pèsols garrofals: “Es cultivaven diferents tipus de pèsols, cosa que molta gent no sap, però els més bons eren els garrofals i vam lluitar perquè es diferenciessin de la resta”. El passat 8 d’abril, se li va adjudicar el Pèsol d’Or: “N’estic molt orgullós d’haver ajudat a preservar-los, però el mèrit no és meu, sinó de la meva àvia i de la meva mare, que són les que van començar a promocionar-los”.

Com és el poble que recordes durant la infància? Recordo jugar al carrer i fer molta vida a la Rectoria. Era escolà. Aleshores no hi havia gaires distraccions i els diumenges hi havia cinema i teatre. Quan va arribar la guerra, el meu pare va marxar al front i es va quedar la mare amb mi i dues germanes. Va ser una època molt dura, però de gana no en vam passar. Llavaneres era tot camps de cultiu. Hi havia ametllers, olivers, patates, moltes verdures,... el més difícil era trobar pa i llet.

A quina edat entres a treballar com a jornaler? Vaig començar als 13 anys. Teníem un petit hort de regadiu per on ara està el Tennis Mora. Allà cultivàvem verdures que després anàvem a vendre a plaça. Va començar la meva àvia, després la meva mare i vam seguir jo i la meva dona, la Maria Basela.

Una plaça que tampoc existeix. Estava al davant de l’Església, al costat del Picarol. Tinc un quadre que vaig fer pintar a en Josep Munné abans que la fessin desaparèixer [fotografia]. És de l’any 1969. Aquell terreny s’havia expropiat al sindicat agrícola durant la guerra i amb la democràcia el van reclamar. L’Ajuntament ens va donar locals a tots els que teníem parada: l’Andreu Torrents, peixater, el que venia gallines, en Bonamusa... i nosaltres.

Al passeig de les Monges, on actualment encara hi ha la botiga Tresserras, quatre generacions després. Què veníeu originàriament? Fruita, verdura i ous. I també molts pollastres; aleshores es venien vius! I pèsols! Se’n produïen i es consumien molt, tant a la comarca com a Barcelona i, fins i tot, a Madrid!

A Madrid? Hi havia un senyor que venia a buscar-ne i allà els regalava. Recordo que omplíem coves de 20kg! Et parlo dels bons, eh? N’hi havia de moltes classes.

Quins tipus de pèsols hi havia? Durant la guerra hi havia els pèsols bufats i els negrets, que sortien d’una planta petita. També hi havien els endirà, que venia d’una planta una mica més alta, l’única que feia flor blava, i el garrofal, que és el que ara té denominació d’origen. Més endavant, va arribar el pèsol del ganxo, una varietat molt bona. Després hi havia els pèsols de l’utrillo, que no eren tan bons, però la planta creix molt ràpid i dóna més quilos de pèsol.

És més rentable. La producció del garrofal va anar minvant, perquè no donava tant benefici. Però saps per què es conserva?

Per què? Gràcies a alguns pagesos com nosaltres, que els vam saber diferenciar. Quan estàvem a la plaça, hi havia una senyora que tenia un restaurant, la Petra Lafarga, que només comprava els garrofals i els promocionava. Feia un menú de llenguado a la planxa, pèsols garrofals ofegats a l’estil de Llavaneres i maduixes.

I els de la floreta? Això és una invenció. Quan van començar les pesolades, es va inventar aquest genèric, perquè totes les plantes que fan pèsol tenen una floreta. Inclou els de l’utrillo i varietats que no són tan bones. Per això vam lluitar per diferenciar els garrofals, que no tenen res a veure. De fet, tenim una clientela que ve a buscar aquest tipus de pèsols en concret. I és que la gent que el sap cuinar bé, nota la diferència.

Com s’ha de cuinar? Aquesta varietat ha de ser collida i menjada, que dic jo. Es regaven una mica abans de collir-los, perquè estiguessin tendres i, després, es fa el sofregit i no es posa aigua ni res. Ja tenen prou gust.

De fet, teniu la vostra pròpia recepta. Ja fa anys que li donem als nostres clients, a la botiga. És la recepta original dels pèsols de Llavaneres.

Tot i això, ja no se’n produeixen tant a Llavaneres. Ja fa molts anys que no tenim l’hort. Es va construir molt, va quedar seca i el pèsol necessita molta aigua. Però el fet que n’hi hagin menys, també ha afavorit que estiguin més cotitzats. Hi ha gent que ve a buscar-los de fora! Aquesta varietat es conserva gràcies al nom que s’ha fet. A la denominació d’origen.