25a Diada de la Puntaire a Arenys de Mar

'A la falda del Montalt'

Era un enamorat de Sant Vicenç de Montalt. Tant li meravellava la nostra vila, que la disseccionava mentalment per analitzar amb detall cadascuna de les perspectives que ens ofereix. De l’Antoni Buch hem heretat més que un recull històric. Ens ha regalat els seus pensaments. Així que, amb el seu permís, seguint fidelment l’ordre de les seves paraules, aquest mes repassarem els racons del municipi que el van captivar.

Tot comença amb vista d’ocell, des del cim de Sant Vicenç, el Montalt. “El pic més alt i majestuós que conforma la serralada dels Tres Turons”, matisa. Buch defineix aquest punt com “la més genuïna de les danses”: La solució material d’entrellaçar mans amb Sant Andreu de Llavaneres, Arenys de Munt i Dosrius. I mirant cap al mar, com si fos un balcó, el santvicentí sent lliscar “la carícia i frescor del Mediterrani” al passeig Marquès Casa Riera, entre Caldes d’Estrac i de nou, Llavaneres. L’imagino fitant des d’aquesta alçada la fisonomia de la vila. Recordant com ha mutat amb rapidesa en els últims anys. I parant especial atenció en aquells elements que, avui combinats amb la modernitat, són la història de Sant Vicenç.

CASA PAIRAL DE LA FAMÍLIA MORA I RIERA. Al bell mig d’un bosc d’eucaliptus, una típica llar catalana de sang blava. “Correspon al marquesat de Casa Riera, que per línia paterna,  meresqué ser la Reina Fabiola de Bèlgica, qui va veure segada la seva unió amb el Rei Balduí, dissortadament traspassat”, explica Buch. A Sant Vicenç, ha estat representada per la família Mora. D’aquí el nom pel qual la coneixem.

MAS MISSER. Als peus del turó de l’Oriola s’aixeca un majestuós mas que poc va poder apreciar el seu propietari, Josep Misser i Misser. “En plena joventut va perdre la vista” explica Buch, “però com a poeta que era, va expressar el seu record”. Recorda un fragment dels versos que hi va dedicar: “El meu pairal/ A dalt la carena alta i airosa/ Pairal dels meus volguts passats reposa/ ferreny, aixeca el front i esguarda el mar/ d’enlaire dret al cel, com una fada/ que compte les centúries, encantada/ recoberta de salut i benestar...”.

El mas ha anat canviant de mans i ha modificat la seva estètica inicial. “Com gran part de la seva orografia externa”, apunta Buch.

CAN MILANS DEL BOSCH. L’actual Castell de l’Oliver reposa sobre “una fondada amb murs emmerletats”. És l’ancestral residència del cabdill de la Guerra de la Independència del 1808, Francesc Milans del Bosch. “Les escletxes del vetust recinte guarden testimoni d’aquell general d’idees liberals i el record de les seves heroiques gestes: va obtenir diverses victòries sobre les tropes napoleòniques i va lluitar per aconseguir el triomf de la causa constitucional”. També va manar escriure el Diccionari Enciclopèdic Salvat el 1968, recorda Buch.

En el seu passeig, l’Antoni torna a tocar de peus a terra i descendeix del cim, fins arribar a les planes del Montalt, de les quals, escriu: “És com descobrir un nou món entre terra i cel. Una catifa de verd de prat espurnejat de rosada que s’estén per tot arreu com el més fascinant dels pessebres nadalencs. I al fons del passadís, una filera de majestuosos pins, se’ns apareix la Mola del Montalt, tota tupida de boscúria, trencada únicament pel Camí de Ferradura en un extrem, i el Coll de Paiera, per l’altre, contra els qui s’estrella una que altra boira fugissera que creiem a l’abast de la mà”. Buch para atenció a les moles de pedra granítica que es troba en el seu camí, com la Pedra de l’Ou, també dita l’ou còsmic per Esteve Albert, divulgador d’aquest monument natural. El “sedant ambient” que l’embolcalla, explica, només s’altera pel “taronja fosforescent dels ramells de cireres d’arbós, el banquet frustrat d’uns esquirols que fan mutis descarat a l’observar la nostra presència i el vol fugaç d’alguna perdiu”.

“La fondalada de la Riera de Torrentbò, amb la visió llunyana del port d’Arenys de Mar, ens recorda el nostre món mortal”, sentencia al final del viatge. Recorda paraules del gran Maragall, familiaritzat amb la zona, i de Joaquim Mª Nadal. Es posa en la pell del poeta. “Tal vegada fou aquí, en aquella fondalada de riera i de muntanya, fins on arriba la veu amagada del campanar de Sant Vicenç, on va escriure a la llum trista i enyorada de mitjans de setembre, aquell adéu que no ha trobat en una expressió més sentida en la nostra llengua”. Diu així:

Mar blau, adéu,

Muntanyes amansides

que per damunt hi corre el vent suau:

Campanes de viletes, escondides

que tantes hores m’heu tocat en pau:

Adéu-siau.

Carnaval a Arenys de Mar

Contribuint a informar amb imatges: Seguim experimentant amb la càmera!

Estrena de l'obra de teatre "Miralls Tèrbols"

Arenys estrena la Fira d'Artesania

Caravana per l'estat propi

Expedició a Montserrat: un repte sense prececents

Encara que pugui semblar un repte habitual a d’altres pobles, la veritat és que a Sant Vicenç de Montalt ningú mai s’havia proposat anar a peu fins a Montserrat; però com amb tot, sempre hi ha una primera vegada. Una primera vegada amb noms i cognoms: Carlos López, Rosa Puig, Francesc “Sisku” Calopa, Núria Ruiz, Enric Geronès i Robert Subirons. Sis santvicentins aventurers de Montaltrek, l’associació Excursionista de Sant Vicenç de Montalt, que ara veuen amb satisfacció haver complert la seva fita: recórrer els 81 quilòmetres que els separa del santuari català.

En realitat, el repte se’l va proposar Carlos López, quan un dia li va prometre a la mateixa Moreneta que aniria caminant a veure-la. Al adonar-se que mai s’havia fet des del poble, va proposar la seva nova meta a la resta del grup, que poc a poc, es van anar apuntant. “En un principi els vaig enganyar una mica”, explica Carlos López, “especialment a en Sisku, a qui li vaig dir que eren només 60 quilòmetres”. Francesc Calopa no veia clar aguantar el trajecte als seus 74 anys, però va acceptar el repte en veure que Rosa Puig, de 66, s’apuntava a la caminada amb els ulls tancats. “Cal dir que érem un grup molt heterogeni, perquè la Núria és la més jove, amb 25, i jo el més gran”, assegura Calopa, “i la veritat és que ha estat tota una experiència, i ara em sento capaç de qualsevol cosa”. “Volíem comprovar quin és el nostre límit”, afegeixen la Núria i l’Enric, “i haver arribat a la meta és tota una satisfacció”.

L’aventura va començar el passat 4 de juny a les 3 de la matinada a la Plaça del poble, després d’haver entrenat alguns dels trams del trajecte anteriorment. Motxilles a l’esquena i ben mentalitzats, els sis excursionistes van baixar fins a la platja i van iniciar el seu camí cap a Montserrat. “La primera sorpresa ens la vam trobar a l’alçada de Vilassar de Mar, a la platja, que estava plena de conills” explica la Rosa Puig entre rialles, “hi havia almenys una vintena, no ho havíem vist mai!”. El camí va continuar fins a Premià de Dalt, on es va fer una primera parada a l’ermita de Sant Mateu. Eren les 7 del matí i no es tornarien a aturar fins a Vallromanes, a l’hora d’esmorzar, on algun, va arrencar a córrer. Martorelles, Mollet, Polinyà i una fotografia a cadascun dels cartells que anunciava l’entrada a un nou poble. “Fins a Sabadell vam anar fent, i en aquest punt és on vam tenir el primer moment crític del grup, perquè la Núria ja no podia més psicològicament”, explica López. “Eren les 3 de la tarda i els meus peus van dir prou”, matisa ella, “però després de dinar em van convèncer per tirar endavant, i és on veus que pots més del què et penses”.

“A la rambla de Sabadell ens vam treure les sabates perquè havien aparegut les primeres seqüeles de la caminada, tot un espectacle” apunta la Rosa, “la gent ens mirava com si estiguéssim bojos!”. “Durant tot el trajecte ens vam trobar gent que ens preguntava on anàvem i al·lucinava” afegeix en Sisku, “i ens animaven a seguir endavant, ens manteníem motivats”.

El temps els va acompanyar, núvol i amenaça de pluja, fins que a Terrassa, va descarregar amb força. Van aparèixer les primeres trucades des de Sant Vicenç, pensant que s’anul·laria la fita. “A l’alçada de Vacarisses vam tenir el segon moment crític” diu en Carlos, “els vaig enganyar a tots dient que quedaven 7 quilòmetres, que no acabaven mai!”. “Veiem Montserrat de lluny, els cotxes ens pitaven, i el fet de pensar que ja portàvem tants quilòmetres, ens va permetre continuar, encara que fos a quatre grapes”, assegura la Rosa. Tot i això, s’anava fent fosc, i cap d’ells havia caminat sota la lluna per aquelles carreteres. “Tot i que havíem fet la ruta, hi ha trams, especialment arribant a Monistrol, en els que havíem d’anar sobre l’asfalt”, explica López. “Per a mi això va ser el més dur”, apunta Calopa, excursionista experimentat, “em bullien els peus”. Els sis aventurers van perdre el camí durant uns minuts, i van haver de rectificar. Aviat trepitjarien Monistrol de Montserrat, la meta. Eren dos quarts de 12 de la nit i ho havien aconseguit.

“Satisfacció” diu en Francesc Calopa, “això és el què sents, que no et pots abandonar”. “Va estar un repte personal i el vam superar” segons la Núria. “Tenia clar des del principi que ho aconseguiríem”, valora la Rosa, “i va ser massa”. “El millor va ser la dutxa” apunta l’Enric, “la dutxa i el sopar”. “Cadascú de nosaltres va dedicar aquest repte a alguna persona” acaba en Carlos, el cap d’expedició d’aquesta aventura.

L’endemà una vintena de santvicentins de Montaltrek es va acostar fins a Monistrol. Entre aplaudiments, van felicitar als companys de l’associació i els van acompanyar a fer l’ofrena fins a la Moreneta. El mateix Josep Maria Soler, Pare Abat de Montserrat, els va felicitar personalment per haver vingut des de tan lluny, a peu. “Va ser una ofrena molt emotiva per tots”, conclou López, “i fins i tot vam aparèixer per TV3, que retransmetien la missa!”.

Ara ja poden dir que són els primers veïns de Sant Vicenç que van anar fins a Montserrat. I repetiran l’experiència en dues etapes, convidant a tothom qui vulgui, a través de Montaltrek.

'Arribaré molt amunt'

Molt hem sentit a parlar de Toni Sors com alpinista, afició innata que el va portar al punt més curt entre la Terra i el cel fa justos 25 anys. “Arribaré molt amunt”, li deia al seu avi feta la comunió, sense saber que les seves paraules ocultaven quelcom de visionari. Aquell home retratat amb barba abundant i somriure amagat va començar a pujar cims molt abans de clavar banderoles a l’Everest. I com a bon santvicentí, va començar les seves aventures al Maresme, caminant per la muntanya a les estones lliures de la seva joventut, carregant una motxilla plena de rocs a l’esquena. La seva mare, Trini Ferrer, explica que de petit solien dir-li que els Reis Mags s’amagaven al cim del Montalt. “Com que vivíem al Passeig Sant Joan, li dèiem que per això no arribava tot el què demanava, perquè pel camí hi havia molts altres nens”, apunta, “i quan vam passar a viure vora del pont, a Ca la Pruniana, em va dir que aleshores sí que seria dels primers en rebre els regals, perquè estàvem més a prop del Montalt”. Potser per aquest motiu, o potser perquè ja ho duia a la sang, va intentar escalar tant amunt com la fisonomia de la Terra li va permetre.

Però el què potser no tothom sap, és el món interior de Sors. De les seves fites, apareixien posteriorment notes escrites a mà, que ara, sobre papers groguencs amb olor a flor de neu, fan ballar poemes com aquest:

Em trobo amb Trini Ferrer, Trini Sors, i Toni Buch, mare, germana i cunyat del desaparegut alpinista. La primera pregunta que els faig, és com recorden a Toni Sors. “Era un nen a qui tot li feia il·lusió”, explica la seva mare “les petites coses que es feien al poble, quan anava als escolanets, quan sortien d’excursió... tot”. L’atracció per la muntanya va néixer aleshores. Treballava com a fuster a Sant Andreu de Llavaneres, i a les estones lliures, marxava a caminar. “A casa sempre teníem fruits secs i menjar que donés molta energia però que pesés poc”, diu la Trini, “i també es carregava la motxilla de rocs quan es preparava per alguna expedició”.

Aviat canviaria els rocs pel material d’escalada de l’època. Sors es va apuntar a l’Associació de científics de Mataró, des d’on organitzaven escapades arreu del món. “Pedraforca, Montserrat, els Alps, los Andes,...”, explica la seva germana, “devia tenir 15 o 16 anys”. Quan li va tocar fer la mili, continuava sortint d’excursió sempre que podia. “Un dia va venir la Guàrdia Civil a casa a buscar-lo, quin ensurt!”, explica la seva mare, “Ell era així, a la que podia, marxava a la muntanya”. El descriuen com un noi més aviat tímid i reservat que es guardava la broma per la família i els amics. I des de sempre, amb el bigoti o la barba que ara llueix el gegantó de la colla local, en honor a la seva figura. “Quan ens van dir que volien fer aquest gegant ens va fer una il·lusió tremenda”, diu la Trini, la seva germana, “i ens van trucar perquè anéssim a veure si s’assemblava”. “És un dels gegants millor caracteritzat que he vist”, matisa la seva mare, “i dels més macos”.

El dia que li van comunicar que entrava a l’expedició per anar a l’Everest el 1983, estava a casa. “Va penjar el telèfon va venir al menjador cridant: Me’n vaig a l’Everest!”, diu la Trini. El trucava Conrad Blanch, cap de l’expedició. El primer intent, no ho van aconseguir. Dos anys després, farien el cim i passarien a la història. “Eren uns intrèpids, aquella fita va tenir molt ressò i no només a nivell esportiu, també nacionalista, era el post-franquisme”, explica el cunyat, Toni Buch, “i sempre ho recordava com una feina d’equip, van estar tots els expedicionaris els qui van arribar al cim”. Intrèpids, ho eren: van aconseguir-ho sense oxigen, amb els peus congelats i motxilles que pesaven més de 15kg. Això sí, havent penjat les banderoles, Sors es va fumar una cigarreta.

“Ell sempre deia que si li havia de passar alguna cosa, volia que fos a la muntanya; era el seu destí”. Mai hagués imaginat que tindria un carrer i una plaça amb el seu nom a Taradell, i una avinguda i un pavelló en honor a la seva figura a Sant Vicenç. I nombrosos homenatges posteriors. “Quan acabava de fer la comunió li va dir al meu pare que ell arribaria molt amunt”, assegura la seva mare. Més amunt, no hagués pogut arribar.

..consti que uns catalans han deixat rastres

i han obert la muralla amb els seus passos

pel fil d'aranya on no hi havia vida.

Fragment del poema Joan Brossa llegit al cim de l’Everest el 1985.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt

Octubre 2010

Origen i final del mercat de Sant Vicenç (Part I)

El 2010 no només ha tancat un any marcat per la crisi econòmica. Per alguns santvicentins, també s'ha posat el punt final a un altre cicle. El mercat municipal de Sant Vicenç s'ha esborrat del mapa, i els qui el van fer possible ens han recordat els seus inicis: des d'una plaça de sorra fent parada entre plataners, fins al local on es trobaven antigament les escoles.

La verdura i la fruita d'en Quico Abril; el peix de la Teresa Buch, i més tard el d'en Vicenç Graupera i de la Pegui; la carn de la Rosa Calderón; els marxants de roba i confecció dels dimarts, amb la família Vilà d'Arenys de Munt. Són molts els noms que han circulat al llarg dels anys, i fins a tres generacions diferents guarden una petita part del què va ser el mercat. Nens amb trompetes anunciant la seva arribada, camins amb carros i cavalls, glaçades i ventades, la gent de sempre, els nous residents, els estiuejants. I més tard, l'arribada dels primers cotxes, els supermercats, la dispersió del poble i el canvi en els hàbits socials dels més joves.

El desenllaç del mercat municipal és un bocí més de la història de Sant Vicenç, que fa patent l'evolució de l'estil de vida de tots nosaltres, i de les 3 viles. I com si d'una última passejada es tractés, hem anat parada a parada, per parlar amb alguns d'ells.

La verduleria, Francesc Abril

Comencem per les verdures, i més tard també les fruites, dels Abril. En Quico va treballar de pagès a Sant Vicenç des dels 14 anys, i recorda que la parada va sorgir poc després de la gran glaçada del 56. Així va començar el mercat municipal de Sant Vicenç, a la plaça del poble entre plataners, on fins aleshores només s'instal·lava la parada de marxants de roba cada dimarts. La peixateria va sorgir tres o quatre anys més tard amb la Teresa Buch: “Va estar el senyor Buch el qui la va impulsar, a través d'en Carles Torrents de Llavaneres, que era qui li facilitava el peix”. La carnisseria, amb la Rosa Calderón, encara arribaria anys més tard.

Era un mercat a l'aire lliure al davant de l'antiga escola de nois. En Quico anava a ajudar abans i després d'entrar-hi. “Anava a buscar el carro, li portava al pare i marxava corrents a l'escola”, recorda rient, “i al sortir de classe, tornava per ajudar a recollir a la mare”. Més tard, el carro es va convertir en un petit tractor, i l'any 70, en el primer cotxe de la família. La vida a Sant Vicenç anava canviant, i el mercat, també es va reubicar a dins de l'antiga escola: “Quan l'escola es va traslladar més a baix, el peixater va muntar la parada a dins, i poc després, hi vam anar entrant la resta, també els marxants”. Era un local de l'Ajuntament, que segons en Quico, ni va ajudar ni va impedir que el mercat es mantingués al poble. “La veritat és que mai va tirar massa, perquè aleshores, gairebé tothom tenia un hortet a Sant Vicenç”. Els Abril eren un dels que tenien terres, concretament, la Casa Nova, dues hectàrees d'on sortia tota la verdura. “Al principi veníem a Barcelona, però érem massa petits per baixar fins allà, i aquest va ser el motiu pel qual vam obrir parada a Sant Vicenç”, recorda.

“Quan es van començar a desfer les terres de cultiu a la zona, perquè abans hi havia vinyes i tot, pensàvem que la cosa remuntaria, però no va estar així”, explica el Quico, “però aleshores van arribar els supermercats, primer el Pryca [ara Carrefour] i després el Caprabo, que ho va acabar d'enfonsar tot”. El qui era el verduler del mercat, explica que la qualitat d'aquestes grans superfícies ha millorat amb els anys, però que mai ha tingut res a veure amb la que ells venien. Tot i això, la gent d'ara prefereix agafar el cotxe per anar a comprar-ho tot al mateix lloc: “Aquest ha estat un dels problemes de Sant Vicenç, que és un poble massa dispers i sembla que les botigues estan maleïdes, i només remunten amb els tres mesos d'estiuejants”.

Pel que fa a la clientela fixa, la més santvicentina, ha estat la mateixa durant tota la vida del mercat. En Quico recorda, però, que quan algú moria solien dir que “havíem perdut un client”, perquè la gent jove, en general, no ha entrat mai al mercat a comprar. El negoci afluixava, i amb el mercat setmanal dels divendres, instal·lat a la plaça des de fa 15 anys, encara va empitjorar. “Al veure que la cosa no tirava, nosaltres també vam sortir els divendres un parell de vegades”. En Quico va plegar l'any 2000, tot i que les parades de carn i peix van continuar 9 anys més, fins aquest últim Nadal. “Em va saber molt de greu plegar, però si es tornés a fer, tampoc hi tornaria perquè econòmicament no era rendible”. Ara treballa com a jardiner al Castell de l'Oliver.

A més d'ell hi va haver una segona parada de verdures regentada pel Martí Vallalta, encara que de fet, qui realment portava el negoci era la seva germana, la Rosa.

3 Viles, maig 2010. Sant Vicenç de Montalt.

Caldencs

15 anys de 3 Viles. Article de Caldes d'Estrac.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/9679D2C1-49C8-4D59-9B69-89461D2A4403.html

Resulta difícil explicar l'origen d'aquest poble, després d'haver pogut gaudir sobre l'escenari de la Sala Cultural de l'Ajuntament, la història de la Fàtima i en Busquets. I és que tot i ser el quart terme municipal més petit de tota Catalunya, Caldetes guarda contes de fantasmes, basats en els poders curatius de les seves aigües termals i de les seves encantades torres de vigilància, de la mà d'en Busquets. Precisament, les aigües són punt de referència pel nom de la vila, ja que els romans es referien al nostre poble com Aquae Calidae, mentre que el mot Estrac, segons Balari i Jovany, neix del topònim Estarac, que deriva del mot cèltic Astaracus -en llatí Asterius.

Els orígens de Caldes es remunten al segle XI, data en què el terme municipal va passar a dependre del Castell de Montalt al de Mata, és a dir, de Mataró. Pere Gruny, cavaller barceloní, esdevé una figura determinant en l'aixecament de Caldetes, ja que va ordenar la construcció d'un temple i d'un hospital, al voltant del qual s'aniria assentant el poble. El poder d'aquest territori s'aniria passant de mans fins el 1396, en què es va vendre la jurisdicció dels banys i la parròquia, per convertir-se jurídicament en un carrer de la ciutat de Barcelona. L'any 1716, la publicació del Decret de Nova Planta, ens va donar la llibertat. Caldes d'Estrac, es convertia oficialment en una vila independent, fins el dia d'avui.

Però per parlar de Caldetes avui dia, s'ha de conèixer què representava fa uns anys. No fa tant, Caldes es va convertir en el destí predilecte per molts joves en busca de gresca, estrangers i diversió: Cracs, Cuatro, Pachá, les nostres guinguetes, i més. Però la vertadera etapa daurada d'aquest municipi mariner arriba a mitjans del segle XIX, gràcies a l'establiment dels banys termals i l'arribada del ferrocarril. Precursors del turisme d'ençà, Caldes es va convertir en el paradís estiuenc de la jet-set barcelonina, mostra del qual són les grans residències noucentistes que encara queden al Passeig dels Anglesos, o el record del mític Hotel Colon presidint la Platja de les Barques, que també havia estat un Casino. Actualment, s'ha intentat recuperar aquesta esplendor, amb la reconstrucció de l'emblemàtic hotel, envoltat d'un paisatge més modern, que crida l'atenció dels visitants, en base a l'escalfor de les nostres particulars aigües.

Avui, Caldes s'ha convertit en el racó ideal de l'art. Pocs pobles poden sentir-se orgullosos de l'empremta que s'ha deixat sobre el nostre poble, trepitjades que van des dels poetes Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Apel·les Mestres, sense oblidar a Palau i Fabre -recentment desaparegut-, fins als pintors Modest Urgell Laureà Barrau, Carles Vázquez, Domènec Carles, Francesc Labarta, Joan Vila-Puig o Joan Commeleran. De fet, Palau i Fabre, fill predilecte de Caldes, ens deixa en herència la seva fundació, un museu dedicat a les obres de Picasso, i altres autors catalans, que ocupa l'antiga casa de les monges i de Can Muntanyà.

D'altra banda, Can Milans, és ara una biblioteca activa, ambiciosa i acollidora, que vetlla perquè tots assaborim la cultura local. Tenim les nostres Trobades de Creadors Locals, que ens deixen un record permanent davant de l'Ajuntament, la nostra colla gegantera, els nostres màgics correfocs, de la mà dels Diables d'Estrac i un poliesportiu nou, tot i que s'ha envoltat d'algunes polèmiques. Casa Ugalde, de l'emblemàtic arquitecte Coderch, les torres de defensa (Torre Verda i Torre d'en Busquets) i un llarg etcètera.

Avui, tot el què queda es recorda amb una barreja d'il·lusió i nostàlgia, però si d'alguna cosa destaca ara Caldes, és de la seva tranquil·litat, la seva serenor i de la seva gent -atributs tan elogiats abans, pels nostres poetes. Més poble que mai, amb 2.672 habitants, Caldetes continua sent un lloc acollidor per viure que molts envegen, amb el seu “Visca Caldes”.

Santvicentins

15 anys de 3 Viles - Article de Sant Vicenç de Montalt.

Des del cim de Montalt, turó de 595 metres que bateja el poble, Sant Vicenç s'estira fins el mar, en tota la seva magnitud. Es diu que les restes empedrades del turó podrien ser les engrunes d'un Castell de Montalt (Monte Alto), que regnava sobre els caps d'aquestes terres, tot i que no hi ha cap document que ho corrobori.

Etimològicament, Sant Vicenç ha donat voltes al seu nom segle rera segle, i la cua “Montalt” és, relativament, moderna, ja que antigament es coneixia aquesta extensió de terra com Sant Vicenç de Llavaneres, i durant els segles XII i XIII, se'n deia Sant Vicenç de Caldes. El 1597 obtindria la independència parroquial, però el bateig final seria el 1935, tot i que durant la guerra va tornar a canviar breument per Llavaneres de Montalt.

Després de tantes voltes per donar com a gentilici “santvicentins”, algú va decidir dir-li's popularment, “xurravins”, sobrenom que s'ha utilitzat des de temps immemorial, l'origen del qual és encara una incògnita. Una de les teories es basa en la definició científica del mot “xurravins” (en català gafarrons), ocells que freqüentaven les vinyes en busca de grans de raïm, el seu aliment. Sant Vicenç i les seves vinyes van arribar a produir fins a mil hectolitres anuals durant la postguerra, i l'exportació va arribar fins a Cuba, pel que “xurravins” plasma el passat del poble. Aquestes vinyes han anat desapareixent del mapa, donant lloc a noves residències, ja que, com les altres poblacions tresvilatenques, Sant Vicenç ha estat nucli d'estiueg. Actualment, es mantenen escassament alguns productes de la zona, com les maduixes i algunes hortalisses.

Però aquesta no és l’única sortida econòmica que es va trobar a Sant Vicenç, també es va crear una indústria tèxtil prou ferma, en base a les puntaires -puntes de coixí-, tradició ben arrelada entre els maresmencs. Ara, però, els serveis s'enduen la major part de l'ocupació santvicentina, i és que hem crescut de manera exagerada, especialment a la frontera amb Llavaneres, i cap a Les Ànimes, on avui hi podem trobar amuntegades diverses urbanitzacions, i el parc municipal dels Germans Gabrielistes, al Carrer del Montnegre, presidit per una reformada Torre de Can Valls. No gaire lluny d'allà, al Carrer del Padró hi ha una escola nova, que s'ha inaugurat amb el nom de Sot del Camp, per votació popular. No és l'únic avenç en matèria educativa: queden pendents dos projectes, un de reforma i ampliació de l'escola de Sant Jordi, i un altre per construir un institut propi.

Pel que fa als esports, els fanàtics del futbol gaudeixen, a la fi, d'un camp de gespa artificial, just al davant del nou pavelló municipal en memòria de Toni Sors, santvicentí que el 1985 va coronar el cim de l'Everest, per orgull del poble, i va perdre la vida dos anys més tard, a causa d'una esllavissada. Pitch&Putt, Golf, Xurrabikers, i més, per posar les nostra adrenalina a prova.

Cultura, amb el nostre nou Centre Cívic “El Gorg”, la seva biblioteca, l'Orfeó parroquial El Delme, el Museu del pessebre, i les contínues activitats que es porten a terme per diversió i enriquiment de tots nosaltres. Prenem cura del nostre Patrimoni artístic, reformant la façana de la nostra Església Parroquial d'estil tardo-gòtica, i assaborint la riquesa del basament renaixentista encastat a l'exterior, l'únic que es va salvar del retaule cremat el 1936. Donem noves utilitats a les cases pairals que un dia van aixecar el nostre poble. Sabíeu que el Castell de l'Oliver, avui restaurant de banquets i celebracions, era abans Can Milans del Bosch, antiga nissaga militar del nostre país? Es manté dempeus des del segle XVII, perquè tots puguem gaudir de la seva exquisidesa. O les vivendes ajardinades dels anys 20 que encara resten al Passeig del Marqués de Casa Riera, filles del noucentisme català. Can Mora de Dalt i Can Mora de Baix, Can Rams, Ca la Mongia o Can Brunet (abans Can Saurí), formen part de la nostra història, i segueixen entre nosaltres, tants segles després.

“Fins els pobles veïns arriba sempre el ressò vibrant de les campanes de Sant Vicenç; aquest ressò feia dir abans a la gent: Nois, a Sant Vicenç, els xurravins ja es preparen per la Festa Major”. I estiuejants o no, molts acaben rendits a la nostra tranquil·litat, a la nostra qualitat de vida, i només cal recórrer a les xifres per demostrar-ho, que ja sobrepassen de llarg els 5.000 habitants.

Llavanerencs

15 anys de 3 viles. Article Sant Andreu de Llavaneres.

Prenent com a eix Barcelona, capital de Catalunya, Llevant correspon a les costes de l'est, i Ponent, a les de l'oest. El nom del nostre poble podria derivar d'un joc de paraules, originat en “Eres del Llevant”, d'allà Llevaneres, i més endavant, Llavaneres; tot i que és una teoria poc arrelada. D'altres, asseguren que prové del llatí “lab-and-arias”, relacionat amb les caigudes i corrents d'aigua, tot i que no queda clar que, antigament, un riu creués les nostres terres. Hi ha qui diu, que Llavaneres prové de “labinaria”, traduït al català com allau o esllavissada, que quedaria lligat ràpidament al fenomen natural més característic del Maresme: les rierades. També cal considerar la teoria de Serena Vall, que avui dóna nom a la nova escola de primària, i que a l'invers, dóna com a resultat l'origen del nostre gentilici.

Sigui com sigui, avui ens identifiquem com a llavanerencs, i cada vegada en som més, ja que la nostra vila ha passat de ser un dels pobles d'estiueig predilecte dels qui anomenen “pixapins”, a acariciar els 10.000 habitants en pocs anys. Una independència metafòrica de metròpolis que es repeteix, ja que la primera es va produir el 1543, quan Carles I de Castella i Aragó va concedir el privilegi de crear un ajuntament propi a les parròquies de Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres, que depenien de la ciutat de Mataró. Però, tot i que inicialment depeníem de la ciutat de Mataró per gairebé tot, en aquests últims 15 anys la cosa canvia, perquè hem anat construint allò que necessitem: des d'equipaments sanitaris, a l'ensenyament, la higiene -amb la nostra pròpia deixalleria-, els transports i la cultura.

El creixement demogràfic d'aquesta última dècada ha comportat un impacte degradant en els nostres paisatges, que molts enyoren. Les edificacions han crescut com bolets, i han fet minvar la gràcia dels nostres camps, que tanta fama han donat als nostres pèsols. Avui el nostre conreu s'arracona al Sindicat Agrícola, a les botigues de queviures que ens ofereixen diàriament productes de qualitat de les nostres terres.

Però no tot ha estat fruit de l'ambició urbanística. Els estudiants que s'arreplegaven en barracons, poden celebrar que, a la fi, ha arribat el nou Institut. Tenim llars d'infants i escoles noves, projectes que semblaven de broma, per la seva tardança, i que aviat caldrà reprendre, perquè seguim amunt. Els equipaments esportius són més i millors: ja tenim el camp de gespa artificial, aviat arribarà el nou poliesportiu, i la tant cobejada piscina coberta. Més golf, tennis, paddle, vela, equitació i ciclisme. Establiments nous per gaudir de la gastronomia més llavanerenca, de dia, i de nit! Us imaginàveu fa uns anys fer la copa sense sortir del poble? Incrementem el número d'habitants, el d'equipaments, i per tant, la qualitat de vida.

Una passejada pel Carrer de Munt és mostra suficient per observar la diversitat de comerços que han crescut i prosperat entre nosaltres, ja no necessàriament lligats al turisme, i dels que han desaparegut, després de molts anys pintant els nostres carrers. Però tot i que enyorarem el nostre “Tono's”, mai ens faltaran els dolços: la nostra coca de Llavaneres, aplanada i particular, té més que un nom propi i una fama considerable. Som un poble, una mica més gran, amb més oferta i comoditats, però un poble que no oblida els seus orígens.

Cuidem el que és nostre. La Torre Gran, edifici clau del patrimoni artístic llavanerenc, ha recuperat el seu ús com a hotel, gairebé 50 anys més tard. La residència neogòtica de Ca l'Alfaro, amb els seus jardins ara municipals: sabíeu que aquest casalot es va construir a finals del segle XIX L'església nova, i la vella, al capdamunt del poble, rodejada de bosc. La casa senyorial de Can Caralt, habilitada com a Escola Municipal de Música i Museu Arxiu. Les Torres Bessones dels germans Matas al carrer Clòsens, que airegen el seu noucentisme davant la nova Biblioteca.

Oscar Wilde va dir que l'únic deure que tenim amb la història, és el de rescriure-la. Llavaneres ho sap, per això ha reforçat el seu Museu Arxiu, per arrelar la tradició, per recuperar el nostre passat. És important conèixer d'on venim, per saber on anem, i 15 anys després que el primer exemplar de Les 3 Viles circulés per les nostres mans, hem volgut retornar-nos als nostres orígens, sense abandonar l'actualitat i els canvis que han envaït els nostres pobles, que no en són pocs. Hem crescut en tots els sentits, però si una cosa queda clara, és que el lligam que ens uneix ens ha fet més grans, ja des de l'època medieval, i fins avui. El nostre deure, és el de mantenir-lo, en benefici dels que hi som, i dels que vindran.

Un pueblo capacitado

Palafolls estrena su tercera tienda que da trabajo a personas que sufren trastorno mental severo (TMS)

Puede parecer una tienda cualquiera por fuera, un Bershka que ofrece prendas de otras temporadas a un precio razonable, pero en realidad es una tienda muy especial. En la forma y en el fondo, porque da trabajo a personas con discapacidades mentales graves y la tienda se encuentra en Palafolls, un municipio sensibilizado con las personas que padecen trastorno mental severo (TMS) gracias a la labor de la fundación local Molí d'en Puigvert, en una iniciativa enmarcada en el proyecto de integración social For and from special people que impulsa el grupo textil Inditex.

El Bershka también está diseñado

en su interior para las personas

con discapacidad física

La tienda, ubicada en la calle Major, está diseñada, además, para favorecer la accesibilidad y movilidad de personas con discapacidad física y cuenta con un mostrador adaptado para personas en silla de ruedas, perchas a 120 centímetros y probadores más anchos de lo habitual con interruptores de comunicación para avisar al personal.
No es la primera vez que Palafolls tiene una iniciativa de este tipo, que busca proporcionar empleo y capacitar profesionalmente a personas con TMS al mundo laboral. La Fundació Molí d'en Puigvert se convirtió en el 1995 en la sede de los programas de rehabilitación social y laboral para el colectivo de TMS del Maresme, y ha ido desarrollando distintos proyectos realizados por la Generalitat de Catalunya, la Diputación de Barcelona, el Ayuntamiento de Palafolls y la Comunitat Terapèutica del Maresme. En el mismo pueblo ya se habían creado otros dos establecimientos de este tipo: Fora de Sèrie, comercio en el que se ofrece ropa de marca Massimo Dutti –también de Inditex– rebajada hasta un 50%, y que se ubica justo delante del nuevo local, y Moltacte, en el que se vendía ropa artesanal confeccionada por los mismos empleados hasta enero de este mismo año.
En el Ayuntamiento han querido remarcar su interés por seguir trabajando a través de la misma fundación. Valentí Agustí, el alcalde, se siente muy reconfortado con el éxito obtenido con el primer establecimiento, que se amplió hace dos años debido a su éxito, y bromea asegurando: “Pronto haremos la competencia a La Roca del Vallès”. Se espera que la iniciativa prolifere con la incorporación de nuevas firmas o de más marcas del grupo Inditex en la zona, para continuar con la filosofía de vender ropa a mejor precio, y al mismo tiempo, ayudar a personas con trastornos mentales a ser económicamente independientes, y a que puedan trabajar como cualquier otra persona, que de eso se trata.

Publicat a VIVIR, LA VANGUARDIA, 3 setembre de 2008

Locos por un pitillo

Comprar tabaco por la noche se ha convertido en una misión imposible para los habitantes de Caldetes

Hasta diez veces en dos horas, esta pregunta se repite en todas sus versiones, y los establecimientos que permanecen abiertos al caer el sol, no saben como quitársela de encima

ELENA VIU
CALDES D’ESTRAC - Aunque el Gobierno sigue poniendo trabas a la venta de tabaco, el vicio permanece, y en la pequeña localidad de Caldes d’Estrac, el mono salta a la vista. A pesar de que este pueblo sí tiene estanco, y agrupa varios establecimientos que suelen tener máquinas, a partir de media noche es prácticamente imposible adquirir un solo paquete: los bares y restaurantes cierran, y los chiringuitos no disponen de este servicio. “Resulta muy caro mantener la licencia para vender tabaco, es un servicio y por ahora no nos sale a cuenta”, explica el propietario de uno, “además debes controlar que los menores no compren”.
Las consecuencias de esta falta de existencias tabacales causan furor y enfado en los habitantes, que irritados preguntan local tras local dónde o cómo conseguir provisiones para pasar la noche. “Vienen cada cinco minutos a preguntar si vendemos tabaco, o si sabemos dónde pueden encontrarlo”, asegura la camarera de uno de los chiringuitos, que hasta las 3 de la mañana, debe aguantar la desesperación de los fumadores, “pero aún sabiendo que no hay, la gente sigue preguntando, por si acaso”. “Este es un pueblo antitabaco”, bromea el dueño del Bar Marcel·lí. Pero ante el no, los clientes refunfuñan, y continúan en su empeño.
“La alternativa es el Hotel Colón, pero solo quieren vendérselo a sus clientes”, comenta un veraneante. Desde el Hotel han querido remarcar su necesidad dar servicio exclusivo a clientes del bar, para no quedarse sin existencias, ya que la máquina que allí se puede encontrar es de pequeñas dimensiones. “Hay un problema de falta de máquinas de tabaco en el pueblo, y todo el mundo viene aquí, pero no tenemos capacidad suficiente para abastecerlos a todos”. “Yo se lo pido a los mismos huéspedes, porque a mi me dicen que la máquina está estropeada”, asegura un joven, “y ese de ahí dice que está alojado en la 114 durante todo el verano y, a veces, cuela”, añade señalando a su amigo. Lo mismo ocurre en otro chiringuito, que esconde máquina de tabaco para evitar demandas en masa.
Otros comercios se han visto obligados a retirar sus máquinas por causas varias, como la misma estación de Renfe –que ha prohibido fumar en los andenes-, u otros comercios que ya no pueden vender tabaco por ley. Las salidas se reducen al desplazamiento hacia otras poblaciones cercanas, o bien, a intentarlo en el local de alterne de Sant Vicenç de Montalt, Los Caprichos, cosa que la mayoría rehúye. “Yo nunca he visto a una chica entrar allí dentro”, explica un fumador, “y no me extraña, porque cuando entras se te tiran todas encima pensando que buscas otras cosas”.
Contamos uno, dos y hasta tres paquetes los que esconde una clienta: “Los compro a última hora de la tarde, para no quedarme sin por la noche, porqué, quién no tiene, gorronea”. Los cigarrillos se han tornado en un bien muy preciado para los habitantes y veraneantes de la zona. “Me han llegado a ofrecer 10€ por cinco cigarros”, cuenta un cliente. “Yo vendí ayer dos por 4€”, explica otro con orgullo. “La discriminación ha pasado de un extremo a otro”, manifiesta uno de los afectados, “antes perjudicábamos a los pasivos, ¡pero ahora parecemos drogadictos en busca del chute de nicotina!”.

Ho trobaràs a LA VANGUARDIA, Vivir, 23 d'agost de 2008

Copas a ritmo de carcajada

Los humoristas se convierten en la gran atracción nocturna de los chiringuitos playeros del Maresme

Una hora de historias, chistes y espectáculo que ameniza las vacaciones con un toque de humor. Así es como muchos habitantes del Maresme disfrutan de las noches veraniegas, gracias a la amplia oferta de monólogos que se ofrecen en los chiringuitos de las playas. Los martes en el Weke-Weke, de Sant Vicenç de Montalt; los miércoles, en el Diablo Tun-tun de Mataró; los jueves, en el Lau Beach de Canet de Mar; y aún se puede seguir sumando nombres, como el Exterior, en el Masnou, o el Metumbo en Sant Andreu de Llavaneres. Los monólogos al aire libre están a la orden del día.

A media tarde se prepara el escenario, con cuatro focos y un micrófono. Hay carteles por toda la zona, indicando el nombre, el lugar y la hora del encuentro. Suenan nombres como Ramon Guamà, Juan José Bakero, Enrique El Grande, Jonathan Vives, Dani Pérez, Dani Rovira, Toni Mug o María La Vikinga, algunos más reputados que otros, pero todos con un repertorio igual de fresco y ocurrente. Se ha de pedir mesa con antelación o rellenar alguno de los huecos que se dejan en la arena. “Son noches de mucho trabajo, esto se llena como un fin de semana pero en pocas horas”, explica una camarera.

“Es entretenido y diferente”, cuenta una chica. “No es venir a tomar la copa como cada día –añade-, hay más, y a la que se ofrece algo nuevo, vamos todos para allí”. El éxito es más que evidente, no solo hay un aforo que sobrepasa la capacidad de mesas y sillas, sinó que en ocasiones llega incluso al paseo. Marta Lamas, del Weke-Weke, comenta que los monólogos son “una de las maneras más rentables de llenar el chiringuito entre semana, aunque tres cuartas partes de la gente no consuma”. Hecho que corrobora Jordi Serra, propietario del Lau Beach, quien asegura que para él es “lo único” que funciona, a pesar de que “algunos espectadores disfruten de la velada sin pagar ni un duro”.
Aunque tanta oferta conlleva sus inconvenientes, y algunos se quejan de la monotonía: “Muchos se repiten”, asegura un espectador, “hacen los mismos chistes aquí que en otras partes, por eso procuramos venir a ver a los que no hemos oído”. Por su parte, Jordi Serra asegura que “no es fácil ponerse delante de tanta gente para hacerla reír”, y en ocasiones, “los más conocidos no son los que más carcajadas provocan”. Y es que, en la variedad está el gusto. Los clientes lo saben.

Publicat a VIVIR, LA VANGUARDIA, 19/08/2008

Se ha oído un pum y después un ¡pom!

Una avioneta, ocupada por el piloto y una menor que resultaron ilesos, protagoniza un espectacular amerizaje de emergencia a 150 m de una playa de Arenys

Transcurría una jornada holgazana y canicular, un día de agosto convencional en la playa de Cavaió de Arenys de Mar hasta que, sobre las 12 del mediodía, una avioneta de pequeñas dimensiones, una Pioneer 300 Hawk, apareció en el horizonte haciendo extraños movimientos y forzó su amerizaje a pocos metros de la arena. Una hora después del incidente, los bañistas todavía no habían salido de su asombro, mientras seguían atentamente las operaciones de rescate de la Cruz Roja y la policía. "Yo estaba a pocos metros, nadando, y aún había gente más cerca que yo, podría haber sido mucho peor, pero no ha sido nada", explica un bañista". "La avioneta ha ido dando tumbos y lo primero que hemos hecho nosotros es salir del agua con los niños", agrega una pareja. El susto fue mayúsculo, pues el aparato terminó su vuelo a 150 metros de la playa.

“Ha habido un fallo en el motor”, cuenta un socorrista, “ha querido hacer un amerizaje de emergencia, pero cuando el ala ha impactado en el agua, se ha desestabilizado un poco”. “Yo ya veía al piloto sin cabeza”, añade uno de los presentes, aunque por suerte, no ha sido necesario lamentar heridos, ya que tanto el piloto, vecino de Sant Cugat del Vallès, como su acompañante, una menor, salieron ilesos. Según explicaron, la avioneta planeaba desde Canet de Mar, y los tripulantes buscaron acercarse al máximo a la costa para facilitar el rescate en caso de resultar heridos. Afortunadamente, abandonaron la aeronave por sus propios medios, y fueron trasladados al puerto en una de las Zodiacs de la Cruz Roja.

“Se ha oído un pum, pum, pum y después un pom!“, asegura Sheila, una de las testigos que intentaba capturar la imagen con su teléfono móvil, “yo estaba más lejos, pero ha hecho mucho ruido y he venido a verlo”. Acto seguido, la Cruz Roja sacó del agua a la gente, siguiendo el protocolo, e hizo un perímetro de seguridad en la arena que no tardó en ser rodeado por niños, jóvenes y mayores, que se mantuvieron a la expectativa. “No nos lo podíamos creer, estábamos haciendo ronda, repartiendo ceniceros, cuando hemos visto que planeaba demasiado bajo y hemos llamado corriendo a la Central” explican dos socorristas, “y aún suerte, porque ha caído cerca del espigón”. Policia local, Guardia Civil, Mossos y Bomberos no tardaron en aparecer.

“La Cruz Roja ha ido sacando trozos de avión del agua con una red”, y es que aunque estaba aparentemente intacto, tras ser arrastrado con una lancha hasta la arena, el aeroplano había perdido parte de su fuselaje. Finalmente, el problema era cómo retirar la avioneta del agua, ya que el peso y la distancia eran considerables, y entrarla al puerto por mar no se permitió. “Hará falta una grúa, con una buena pluma, como mínimo”, comentaban los bañistas que, aún sin creérlo, rodeaban la avioneta tiempo después del forzoso amerizaje.

Publicat a VIVIR, LA VANGUARDIA, 06/08/2008

Tuvieron que sufrir el calor en la arena

Cómo cada verano, los bañistas han sufrido limitaciones en el baño por la llegada de medusas, aunque ésta vez la alarma ha durado escasos días y no se han registrado muchos incidentes

MATARÓ – La bandera amarilla por medusas ondea ya únicamente en la playa de Ponent, en Mataró, y en otras localidades del Maresme como Masnou o Montgat. La alarma saltó hace cuatro días en la capital de la comarca, ya que se avistó una presencia considerada de medusas en sus playas (Varador, Sant Simó, Callao, Llevant y Ponent) aunque no desproporcionada, ya que no se llegó a colocar en ningún momento la bandera roja. Los bañistas hicieron caso a las recomendaciones de la Cruz Roja, que insistieron en que, aunque no se tratara de una invasión exagerada, hacia falta mantener el respeto a estos animales, para evitar lamentos posteriores. También se recordó que aún trituradas o muertas, las medusas siguen provocando las mismas lesiones, las que, en ningún caso, deben mojarse con agua dulce, ya que con ello, se consigue que el veneno se extienda por el resto del cuerpo. Lo más oportuno ante la picada de medusa, es untarla de vinagre o de agua salada, y esperar a que se pasen sus efectos, y los socorristas, ya estaban preparados para ello.

A lo largo del fin de semana, las banderas amarillas se fueron extendiendo poco a poco hacia las poblaciones cercanas, en las playas de Masnou (Masnou, Ocata y Alella), y Mongat (Pla de Montgat, Mongat i Moreres), llegando a 10 los arenales que señalizaban la presencia de estos animales en sus orillas. Los habitantes del Maresme tuvieron que sufrir el calor en la arena, aunque muchos de ellos, ya están acostumbrados a la amenaza, ya que no es el primer verano que se recibe esta incómoda y picajosa visita. Habitualmente, chiringuitos y piscinas municipales son los que suelen beneficiarse de la llegada de estos pequeños celentéreos, aunque en esta ocasión, el aforo ha sido el habitual de un fin de semana, y según han declarado, no ha habido más gente de la habitual.

Según Oscar Velasco, de Cruz Roja Mataró, la llegada de estos animales es imprevisible, ya que se dejan arrastrar por las corrientes de aguas cálidas, pero que por el momento no han ocasionado muchas incidencias. En general, se han obedecido las recomendaciones de los socorristas, y se han tomado las precauciones pertinentes, por lo que no han sido necesarias demasiadas curas en vinagre.

Publicat al VIVIR, La Vanguardia, el 29 de Juliol de 2008

Slot Meeting a Vilassar de Mar

El municipio maresmenco de Vilassar de Mar celebrará por primera vez el Slot Meeting 2008, los días 11, 12 y 13 de julio. Se trata de un evento que reúne a los aficionados, profesionales, amigos y entusiastas de este mundo de carreras a pequeña escala, popularizado por la marca Scalextric, para compartir sus experiencias y habilidades. El Slot Meeting demuestra que las carreras de coches por pista eléctrica son más que un juguete de niños, y que agrupa aficionados y profesionales de todas las edades que demuestran que esta práctica representa mucho más que un burdo juego. Se trata del primer campeonato de estas dimensiones que se celebra en territorio europeo, y precisamente en la Comunidad Autónoma que más seguidores acoge en toda España.

El Slot Meeting combina mucho más que deporte y diversión, funde fotografía y nuevas tecnologías, aficionados y expertos, mayores y pequeños. El municipio de Vilassar de Mar facilita más de nueve zonas para disfrutar de la variedad que incorpora esta gran afición, desde coleccionismo y parque infantil, a competiciones y debates. Algunos de estos puntos del evento son el Pabellón Municipal, l’Escola del Mar, la Calle Sant Pau (Paseo Marítimo) y la Plaça Picasso. Según Alex Ruestes, el organizador del evento, el objetivo no es solo lúdico, sino también divulgativo, quieren dar a conocer a la gente “lo que se esconde tras la palabra Slot”, y se hace, por primera vez, a lo grande, para “emborrachar a los participantes”.

Los campeonatos están pensados para todo tipo de público, por lo que están distribuidos por categorías, desde Juniors (menores de 13 años), hasta Seniors (mayores de 17). Alex Ruestes asegura que el Slot Meeting está pensado “para todo el mundo, desde los 4 y 5 años hasta pasados los 30”. Habrá carreras de resistencia, por equipos, de camiones, rallies de 1/32 y de 1/24 y duelos.

Pero el Slot Meeting no ofrece únicamente competición, la jornada está repleta de actividades para todos los gustos y edades. El Paseo Marítimo acogerá una feria de coleccionistas, y en el Pabellón Municipal organizarán dos debates entre expertos y seguidores, el primero bajo la premisa “Cómo se vive el Slot”, y el segundo “Perfeccionando el coche”, de carácter más técnico. También habrá un concurso de fotografía de Slot de la mano de AECAS. Durante todo el sábado por la tarde, y el domingo por la mañana, se desarrollarán una serie de actividades pensadas para niños, que por supuesto tendrán acceso gratuito a todo el recinto para comenzar a disfrutar de lo que representa el mundo del Slot. Además, se hará una comida de hermandad en la Penya Blanc i Blava de Vilassar de Mar, en la que todos los presentes podrán compartir sus experiencias y opiniones de manera más relajada, y con el estómago más lleno.

Publicat al VIVIR, La Vanguardia, l'11 de Juliol de 2008