Molt hem sentit a parlar de Toni Sors com alpinista, afició innata que el va portar al punt més curt entre la Terra i el cel fa justos 25 anys. “Arribaré molt amunt”, li deia al seu avi feta la comunió, sense saber que les seves paraules ocultaven quelcom de visionari. Aquell home retratat amb barba abundant i somriure amagat va començar a pujar cims molt abans de clavar banderoles a l’Everest. I com a bon santvicentí, va començar les seves aventures al Maresme, caminant per la muntanya a les estones lliures de la seva joventut, carregant una motxilla plena de rocs a l’esquena. La seva mare, Trini Ferrer, explica que de petit solien dir-li que els Reis Mags s’amagaven al cim del Montalt. “Com que vivíem al Passeig Sant Joan, li dèiem que per això no arribava tot el què demanava, perquè pel camí hi havia molts altres nens”, apunta, “i quan vam passar a viure vora del pont, a Ca la Pruniana, em va dir que aleshores sí que seria dels primers en rebre els regals, perquè estàvem més a prop del Montalt”. Potser per aquest motiu, o potser perquè ja ho duia a la sang, va intentar escalar tant amunt com la fisonomia de la Terra li va permetre. Però el què potser no tothom sap, és el món interior de Sors. De les seves fites, apareixien posteriorment notes escrites a mà, que ara, sobre papers groguencs amb olor a flor de neu, fan ballar poemes com aquest:
Aviat canviaria els rocs pel material d’escalada de l’època. Sors es va apuntar a l’Associació de científics de Mataró, des d’on organitzaven escapades arreu del món. “Pedraforca, Montserrat, els Alps, los Andes,...”, explica la seva germana, “devia tenir 15 o 16 anys”. Quan li va tocar fer la mili, continuava sortint d’excursió sempre que podia. “Un dia va venir la Guàrdia Civil a casa a buscar-lo, quin ensurt!”, explica la seva mare, “Ell era així, a la que podia, marxava a la muntanya”. El descriuen com un noi més aviat tímid i reservat que es guardava la broma per la família i els amics. I des de sempre, amb el bigoti o la barba que ara llueix el gegantó de la colla local, en honor a la seva figura. “Quan ens van dir que volien fer aquest gegant ens va fer una il·lusió tremenda”, diu la Trini, la seva germana, “i ens van trucar perquè anéssim a veure si s’assemblava”. “És un dels gegants millor caracteritzat que he vist”, matisa la seva mare, “i dels més macos”.
El dia que li van comunicar que entrava a l’expedició per anar a l’Everest el 1983, estava a casa. “Va penjar el telèfon va venir al menjador cridant: Me’n vaig a l’Everest!”, diu la Trini. El trucava Conrad Blanch, cap de l’expedició. El primer intent, no ho van aconseguir. Dos anys després, farien el cim i passarien a la història. “Eren uns intrèpids, aquella fita va tenir molt ressò i no només a nivell esportiu, també nacionalista, era el post-franquisme”, explica el cunyat, Toni Buch, “i sempre ho recordava com una feina d’equip, van estar tots els expedicionaris els qui van arribar al cim”. Intrèpids, ho eren: van aconseguir-ho sense oxigen, amb els peus congelats i motxilles que pesaven més de 15kg. Això sí, havent penjat les banderoles, Sors es va fumar una cigarreta.
“Ell sempre deia que si li havia de passar alguna cosa, volia que fos a la muntanya; era el seu destí”. Mai hagués imaginat que tindria un carrer i una plaça amb el seu nom a Taradell, i una avinguda i un pavelló en honor a la seva figura a Sant Vicenç. I nombrosos homenatges posteriors. “Quan acabava de fer la comunió li va dir al meu pare que ell arribaria molt amunt”, assegura la seva mare. Més amunt, no hagués pogut arribar.
..consti que uns catalans han deixat rastres
i han obert la muralla amb els seus passos
pel fil d'aranya on no hi havia vida.
Fragment del poema Joan Brossa llegit al cim de l’Everest el 1985.
3 viles - Sant Vicenç de Montalt
Octubre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada