Que algú apagui la llum!

Li diuen obsolescència programada i consisteix en planificar la data de defunció dels aparells electrònics dels quals, els ciutadans, ens hem tornat totalment dependents. Mentre lluitem per allargar la vida de les persones, deixem que rentadores, neveres, mòbils o la més simple bombeta tinguin la seva caducitat establerta per tal de mantenir actiu el mercat. D’aquesta manera persisteix el sistema del compra-gasta-compra que tant reflecteix el consumisme innat de la nostra societat. I amb tot això, apareix el somriure elèctric d’una bombeta que porta 111 anys encesa de manera ininterrrompuda en un Parc de Bombers de Califòrnia. Un circuit interminable d’energia que llueix amb ironia dins d’una càpsula de vidre sabent que més d’un ha pensat en apagar-la. Lluny d’aconseguir-ho, un empresari espanyol ha fabricat la primera bombeta immortal, o almenys, pensada per durar tota una vida. Amb una garantia mínima de 25 anys, surt al mercat a través de la xarxa, precisament, perquè les distribuïdores veuen en aquest producte la seva pròpia data de caducitat. Així ho ha denunciat el seu creador, Benito Muros, qui també ha posat en marxa una plataforma per acabar amb aquest sistema (Sin Obsolencia Programada), a través de moviments socials. Amenaçat de mort, Muros parla d’avantatges mediambientals, de creació de mercats de segona mà, reparacions i mercats que no es basin únicament en el creixement.

Tot i això, puc imaginar la bombeta centenària penjada al centre de la sala, deixant que els seus filaments incandescents continuïn reflectint la llum sobre les parets de ciment, sense descans. És vella però segueix complint la tasca per la qual va ser fabricada. Mai ha deixat a ningú a les fosques, tot i que ha sentit la temptació de fer-ho més d’una vegada. Mai ha fet pampallugues, provocant l’angoixa de qui es pogués trobar a la vora. Però d’allò que abans ens semblava un fet únic, extraordinari i admirable, amb la nova competidora es converteix sense voler en un fenomen corrent, mediocre, vulgar i antiquat. Per això, algú col·loca una banqueta sota d’ella, per ordre directa. Col·loca els peus al damunt i encimbella el cos fins visualitzar-la cara a cara. L’admira un últim instant. Ni una arruga, ni un rastre d’òxid, ni una sola senyal de debilitat. Es prepara per descargolar el casquet i mira al seu company, a una carícia de l’interruptor. El botxí allarga els seus últims minuts de vida en silenci, tanca els ulls i executa la sentència de mort. Dies després, lluirà de nou la llum en aquesta habitació, però aquesta vegada, ho farà una bombeta jove, moderna, avantguardista. Ningú es pot resistir a l’última tendència.  

Val per dos

La televisió l’ha acabat de convèncer. Aquell home vestit amb camisa i corbata li ha donat l’empenta que necessitava per decidir-se. Al programa d’avui explicava als teleespectadors la importància de ser previngut, sense importar l’edat a la que es comença. “Quan més aviat, més prolífers seran els fruits”, ha dit mirant fixament a càmera. Ho ha dit somrient, entusiasta, però amb gest relaxat, com si fos una evidència. Ni tan sols ha dubtat mentre exposava els motius de la seva sentència. Ha dit que el sistema actual no funciona perquè els d’ara estan pagant la manutenció dels d’ahir i, els de demà, els hi pagaran als d’ara. Un cercle viciós que funcionaria si no fos perquè ara hi ha més mantinguts que pagadors. Sí, n’està segur. Demà anirà al banc amb tots els seus estalvis i obrirà un pla de pensions. Ho farà amb totes les monedes i bitllets que, seguint les directrius dels pares, no ha malbaratat en bajanades al llarg dels anys. Els que ha estat amuntegant dins d’aquell pot de llautó, introduint cada cèntim per la ranura, un rere l’altre, sense cap trampa. La guardiola està intacta. Ni tan sols ha parat atenció en cap moment en comptabilitzar la quantitat estalviada. Tant és. L’important és que els diners, facin el servei pel qual han estat destinats. Ni abans, ni després. 

L’endemà, arrossegant la guardiola, es presenta al banc de sota de casa. Espera pacientment el seu torn fent cua darrera d’una senyora de mitjana edat, que amb el seu vestit llampant de flors, no deixa de mirar-se’l de reüll. El repassa, somriu i, abans que s’adoni, torna a controlar que segueixi al seu lloc. Darrere seu hi ha un avi que, llibreta en ma, demana a un jove que el deixi seure a una de les cadires mentre dura l’espera. El jove s’aixeca i es col·loca a la cua sense immutar-se. L’avi el controla des del seu seient. La cua avança lentament. La senyora del vestit de flors desapareix per la porta i arriba el seu torn. 

El mostrador l’impedeix una visibilitat neta del noi que l’atén. Porta ulleres de pasta negre, el cabell engominat, camisa blanca i corbata verd festuc. Li dóna la guardiola i li explica que vol obrir un pla de pensions amb els seus estalvis. El noi, amb gest desconcertat, s’aixeca i pregunta pel director. El faran passar al despatx mentre la cua segueix avançant, ara, amb l’avi que esperava assegut a la cadira. Torna a exposar les seves intencions dins d’aquella sala, on el director del banc, l’observa incrèdul des de la seva cadira. Trenca la guardiola i fa recompte. Somriu. Li dóna explicacions intel·ligibles, un contracte per signar, una llibreta amb molts colors i un pack d’olles d’acer inoxidable de regal. 

Arriba a casa satisfet i guarda la llibreta al primer calaix de l’escriptori de l’habitació. Amb 10 anys ja té preparat el seu pla de pensions. No es pot ser més previngut.

L’hora del cafè

El debat ha quedat obert durant la sobretaula i tots els comensals comencen a defensar les seves postures amb més intensitat. Qui és més feliç, l’ignorant o el savi? Uns no ho tenen clar i esperen amb calma el moment idoni per posar cullerada. Altres acusen directament d’alarmisme a l’excés informatiu. Creuen que la nova societat del coneixement és exagerada i ens obliga a assimilar masses conceptes en poc temps. Anem amb presses, mil i una preocupacions al cap. És impossible que el cervell defineixi una opinió consistent i fixa. Els nostres principis varien contínuament. És una societat de canvi. És impossible assimilar una sola realitat. Som mutants! I abans? Ignorants, sí, però amb calma. Sense agitació mental. Posen d’exemple la crisi. Sense repetir el mot de manera constant, potser no s’hagués produït. És una relació de causa i efecte. Cal aconseguir una feina i treballar. Treballar, res més.

L’oposició no triga en fer-se notar. Diuen que la informació fa patent problemes que ja existien. Només es treu a la llum allò que ja es sabia, per conscienciació social. Cal donar a conèixer per actuar en conseqüència. Per evolucionar. No hi ha canvi possible sense treball. Ni treball, sense informació. I sense possibilitat d’avançar, de millorar, no es pot ser feliç. Cal sobreposar-se i crear. Del debat neix la idea. No ens podem quedar quiets. Crea una empresa i dissenya el te propi futur.

En aquest instant, apareix una postura radical d’un desmotivat. De què serveix tenir la informació si el què puguem fer o dir és inútil? Millor no saber. No hi ha feina: Només atur. Replica l’antagonista. Ser un ignorant? Encara estaríem pitjor. No es pot viure enganyat. Cal tirar el sistema a terra i tornar a començar de zero. Deconstrucció.  

El moderador, en silenci, agafa el seu cafè amb les mans, com si volgués esprémer fins l’última gota d’escalfor que li ofereix la ceràmica blanca. Deixa que el vapor que es filtra entre l’escuma li embafi el nas. Li couen els ulls, però poc a poc, el fred, arrapat als ossos, es desfà en el seu interior. Es pregunta perquè aquests debats no passen mai de la sobretaula. I posa punt i final a l’escena. Fins diumenge vinent, a l’hora del cafè.

Son

Diuen que els llençols s’enganxen a les persones. Ho fan premeditadament per evitar que ningú es llevi. S’emboliquen entre mans i braços, s’entortolliguen als colls i s’encadenen als peus. El mateix pot passar amb nòrdics i cobrellits, amb el valor afegit del seu pes. T’aixafen contra el matalàs amb una suavitat que t’afalaga. La seva escalfor t’acaricia les poques neurones que tens actives, fins que es tornen a dormir, lentament, entrant en una son profunda. I el coixí! Deixant que cap i espatlles encaixin perfectament sobre la seva flonja superfície. Un segrest en tota regla que et deixa gustosament empresonat, per molt que el despertador esbufegui cada cinc minuts; per molt que l’alarma xiscli prop de les orelles.

Newstalgia

Cervesa, pizza o batut de xocolata. No importa el producte si la presentació l’embolcalla de nostàlgia. De la mateixa manera que seguim adorant les fotografies en blanc i negre. O amb tonalitat sèpies. O retocades fins que semblen d’una altra època. Fins que es difuminen en un record. Com el retrat que hi ha penjat a la paret de l’habitació de l’àvia, desgastat per la llum que es filtra entre les cortines. O la caixa de llautó per la que han circulat una infinitat de galetes amb formes i sabors diferents. Les parets de paper pintat. Els dibuixos animats. Els contes de lletra lligada. Les cançons que sonaven en casset al cotxe vermell del pare. L’olor de sorra, sal i crema protectora de les vacances. La nostàlgia ven. I el món de la publicitat, ho sap. De fet, als Estats Units, ja han batejat el nou concepte com a Newstalgia: producte vell adaptat als nous temps. És a dir, tot allò que puguem lligar als adjectius retro o vintage.

L’autèntica ampolla de coca-cola de vidre ha tornat al mercat i ha aconseguit incrementar ventes de la marca. Hi ha models de cotxes que es reinventen sobre el mateix esquelet que van conduir els nostres avis. Tornen els mateixos musicals que vam gaudir a la infància o joventut. Els artistes ofereixen les seves creacions, de nou, amb discs de vinil. Tornem a vestir les mateixes ulleres que fa 80 anys!

Una vegada, algú em va dir que la felicitat no existeix, es recorda. És l’etiqueta que donem a la sensació produïda per un canvi anímic. Sabem que hem estat feliços quan ja no ho som. Sense contrast, no hi ha forma: No podem veure la llum sense l’ombra. I ens agrada la retrospectiva. I tornar a reviure mentalment aquelles sensacions. Cervesa, pizza o batut de xocolata. El què ven no és el producte, sinó el què desperta dins de nosaltres. Perquè el què realment som, és nostàlgics. 

 

Mentides de mentida

De petit li van dir que no es podia dir mentides, que estava malament. El seu avi, li va explicar el conte mil i una vegades: Que ve el llop! Que ve el llop! I no venia. La mentida es va fer realitat i ningú el va ajudar. No se’l van creure. Per mentider. Per això va decidir obeir; però no cegament. No deia mentides: Les imaginava. D’un no-res, en feia una història. I l’amagava dins seu.

De vegades, es veia a si mateix com un calaix de sastre en el qual, hi podries trobar tot tipus d’objectes. Però en comptes d’objectes, hi havia vides. Vides de mentida. Un teatre desendreçat. Un caos d’idees que no porten enlloc, perquè no són reals. Era la manera de ser fidel, de seguir les ordres tiranes dels adults; ordres que no entenia. Mentides de mentida.

Bons propòsits

 

Instants abans que el rellotge marqui les 12, amb els nervis a flor de pell per no equivocar-se, el cervell ens funciona a tota velocitat. Comptem repetidament el raïm. O les olives. O els trossets de fuet. O els grills de mandarina. Un, dos, tres. Quatre, cinc, sis, set. Vuit. Nou deu, onze. Espera! I dotze. Ens quedem pendents del televisor. Ens mirem els uns als altres. Pensem el què li demanarem al nou any. Com si fos una persona física amb poders sobrehumans. Com si fos un geni sortit d’una làmpada. I prometem. Prometem què farem per millorar la nostra vida. Bons propòsits, en diuen. Començaré a fer dieta. Aniré al gimnàs. Estaré en forma, sí. Deixaré de fumar. De beure. De sortir. M’aplicaré en els estudis. Trobaré la feina de la meva vida. Deixaré de banda la meva carrera professional per estar amb els meus. M’enamoraré. Marxaré de vacances a Brasil. O a Austràlia. A Londres. Tant és. La qüestió és imaginar. Somiar. Pensar com canviar el què no ens agrada. O millorar el què tenim. I sonen els quarts. I ens mengem el primer raïm de manera automàtica. O l’oliva. O la mandarina. Ens enfadem. Riem. Anem pel segon. Ara sí. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou deu, onze i dotze. I un s’ennuega. I el de davant riu. I la del costat treu els anells de la copa de cava. I el quart crida. I un cinquè, l’abraça. I l’eufòria fins ara continguda es dispara. I els bons propòsits, poc a poc, s’esborronen. Al final de la nit, o al començament del dia, pràcticament ja no hi són. Amb el pas dels dies, desapareixen del tot.

Ella ja ho ha viscut. Any rere any, sense excepcions. Alguns propòsits li duren uns dies. D’altres uns minuts. I no ho vol. Per això, es va marcar com a objectiu no repetir mai la manera de començar l’any. El dia 31, agafa la maleta i l’omple de peces variades. De curt. De llarg. De cotó. De llana. L’imprescidible, vaja. Va fins a l’aeroport. Tria destinació. Aquella més assequible. La d’última hora. La que el destí li deixa més a mà. S’enlaira i desapareix. I torna a començar, però diferent. És la única condició. El bon propòsit per l’any que arriba és trencar amb la rutina. Aquest 2012, també.

Per canviar el món, hem de canviar nosaltres

Érem un escèptics, però lentament hem acabat caient en el seu joc. Parlo de les noves tecnologies, aquells aparells que, sense voler, ens han fet la vida més còmode, tot i que no ho necessitàvem. Molts no volíem que existís la possibilitat de ser contactat en qualsevol moment i, de vegades, encara enyorem la sensació de perdre’ns en la nostra intimitat. Però la immediatesa informativa també sacia la nostra ambició de saber. I al mateix temps, alimenta la nostra impaciència. Per això, tardanes resulten les preguntes que ara susciten aquests mons virtuals, sobre la desinformació que provoca un allau notícies, l’addicció a les xarxes socials o la mandra que suposa retornar als sistemes analògics. La nostra manera de fer s’ha transformat de manera descomunal sense adonar-nos. Només en som conscients quan tota aquesta màgia, s’esvaeix. D’allà a que milions d’usuaris de Blackberry creguessin que només la fi del món justificava la desconnexió a la xarxa. Quina utilitat li veiem a un mòbil amb el qual només podem realitzar i rebre trucades, fer ús de la missatgeria o tenir despertador?

L’avaria es va convertir en el tema de la setmana, un trend topic mundial. Primer Europa, Àfrica i Àsia. Després Canadà i els Estats Units. El món de l’usuari blackberrià es va anar dissolent i, amb ell, l’índex mundial de queixes va anar in crescendo. Com també creixen les queixes orals per altres incidències relacionades amb el món de la telefonia mòbil: Operadores que cobren serveis no sol·licitats. Factures mal efectuades. Reclamacions interminables que et fan passar d’un departament a l’altre i repeticions exhaustives del problema que intentem solucionar. I la impotència accelera la ràbia de l’usuari que veu com el Servei d’Atenció al Client és una enganyifa de la que no podem alliberar-nos, sigui quin sigui el color de la nostra companyia.

Tres dies més tard, les operadores telefòniques prometen indemnitzacions ridícules: de 30 cèntims a 1,50€ per dia d’afectació. Des de Blackberry, ofereixen 72€ en aplicacions. I des de l’Organització dels Consumidors i els Usuaris alerten que la responsabilitat de la incidència és d’ambdues entitats, pel que cada usuari hauria de rebre les dues quantitats compensatòries. Però la garantia és tan minsa, que molts reneguen de lluitar per elles. I com en aquest cas, la majoria de vegades passem de llarg el procés de reclamació. El servei queda restablert i les molèsties ocasionades es converteixen en una anècdota.

Arribo a una ràpida conclusió: Ens queixem molt, però no reclamem. No passem a l’acció i som nosaltres els qui deixem que incidències com aquestes, es facin habituals. Les normalitzem. Cobraments extres en companyies aèries. Connexions a Internet que no compleixen la velocitat promesa. Ofertes amb lletra petita que fan augmentar el preu final. Productes de mala qualitat que no compleixen expectatives. I és que per canviar el món, també cal que canviem nosaltres.

Dibuixos pensats pels grans i fets pels més petits

No puc evitar no sorprendre’m quan llegeixo que Bob Esponja és considera’t un mal exemple pels més petits. No pel contingut, sinó per la forma. Segons un estudi de Virgínia (Estats Units), aquesta sèrie d’animació infantil pot produir dèficit d’atenció als menors de 4 anys i d’altres problemes d’aprenentatge. El motiu al·legat és el ritme trepidant del personatge, el qual provoca un allau d’estímuls que desborden la capacitat de concentració dels nens i nenes. És a dir, els hi provoca un neguit, no s’especifica si transitori o permanent, que afecta al seu rendiment cognitiu. La defensa és que en concret, és un serial pensat per infants de més de 6 anys, tot i que no és precisament, el col·lectiu més fanàtic del protagonista. “La televisió provoca un impacte emocional molt fort a totes les edats pel que hem d’estar preparats, per tant és molt discutible a nivell científic” apuntava Valentí Gómez Oliver, president d’honor de l’Observatori Europeu de Televisió Infantil, durant una entrevista radiofònica. Gómez diu que el problema està en què les sèries infantils “són productes pensats per grans i fets per a petits”, per això diu seria bo que s’expliqui que, tot i que la ficció que representa la realitat d’una manera metafòrica, “tot és producte de la imaginació i perilla el sentit mimètic d’aquest mitjà”. La por és que cada vegada es trenquen més tabús degut a aquest plantejament, fet que ens fa més immunes al llarg dels anys. Cada vegada, ens acostumem més al rol presentat a la televisió des de petits i ja no ens escandalitzen.

Poc puc parlar d’aquest peculiar personatge, del qual només sé que és una esponja que viu al fons del mar dins d’una pinya, com explica la cançó de capçalera. Però més enllà de tota semblança amb la realitat, tots sabem que els dibuixos de la infància ens marquen d’una manera descomunal. Mostra d’això és la extraordinària expectació que ha causat a tota una generació el retorn de Bola de Drac a la televisió catalana. Una expectació que s’ha barrejat amb la nostàlgia de tots els qui vam passar hores davant la pantalla per veure els nostres ídols lluitar sense sentit. També han suposat un fort impacte social els tràgics desenllaços que van acabar amb d’altres sèries com Doraemon o Oliver i Benji, fins el punt, que els creadors es van veure obligats a tancar la història amb un Happy End.

Em pregunto si perillen els valors. I hauríem de retrobar-nos amb la protagonista especial i diferent que vesteix una sabata de cada color, o que es pentina amb dues trenes vermelles que desafien la gravetat, per damunt de les que ara, imposen el seu físic i la popularitat per damunt de la personalitat.

Entrevista a Valentí Gómez realitzada al programa Tot a l'hora de Ràdio Arenys (Josep M Cano i Elena Viu 16.09.2011).

De vacances

Per a tots aquells que encara no han decidit de quina manera malbarataran el seu temps lliure aquest estiu: Si la idea de marxar de creuer no et convenç, ves-te’n a la presó. No és broma, una empresa catalana revoluciona el concepte “vacances” donant-li un toc de morbositat i excentricitat. L’experiència en qüestió es basa en pagar perquè et tanquin en una cel·la de 8 del vespre a 8 del matí, com un autèntic pres. Qui no ha volgut ser-ho alguna vegada? Estar tancat durant una setmana en un espai de pocs metres quadrats amb la companyia d’un llit, un lavabo i la teva pròpia consciència. Obligat a complir una dura normativa davant la mirada freda i poc piadosa d’una colla de falsos policies que vetllen per fer de les teves vacances, una experiència inoblidable. Res de fotografies de paisatges exòtics, ni de flotadors graciosos i aigües transparents. L’estiu es viu amb uniforme de ratlles negres, emmanillat o darrere dels barrots. Vetats de llibertat, sí, però per voluntat pròpia.

No és l’opció, però, més insòlita. També tens la possibilitat, si vols, de contractar el teu propi segrest. En un termini d’un mes, seràs raptat per sorpresa, tancat en un amagatall sota terra, lligat i amenaçat amb tot el realisme que estiguis disposat a suportar. El paquet complet inclou uns dies al zulo a mitja pensió, violència simulada, rescat i, fins i tot, el vídeo de l’experiència. Pels menys atrevits, tortures a base de pessigolles. Li diuen “Cosquillearte” i es ven en format spà per combatre l’estrès. O qui vulgui una proposta més familiar, Escola de Màgia al més pur estil Potter. Una mena de Hogwarts sense en Harry a les muntanyes de Klagenfurt, Àustria, en la que es pot aprendre des d’astrologia i meditació, fins encanteris, pocions i bruixeria.

Diuen que l’objectiu d’aquestes extravagants propostes són més psicològiques que no alarmants: no és símptoma de bogeria voler passar les vacances a la garjola, sinó la manera d’animar-se a viure nous reptes. Tot a un mòdic preu de 399€. I avís! També s’ofereixen descomptes per grups, encarats a les empreses que vulguin tancar als seus treballadors. Està clar que el masoquisme, ven.

No, gràcies

Assegut al sofà, moment crucial a plena tarda de pel·lícula bèl·lica que ara no ve al cas, sona el telèfon en el moment més inoportú. Entre trets escolta el seu nom a l’altra banda i assenteix amb inseguretat. Diuen que la trucada s’ha fet marcant números aleatòriament, com per casualitat. Primera errada: Saben noms i cognoms de la persona que els escolta. No gràcies, no m’interessa una assegurança que cobreixi tots els possibles incidents domèstics que puguin afectar-me. L’endemà a la mateixa hora, es repeteix l’interrupció, aquesta vegada, mentre llegeix atentament les aventures de la protagonista de la seva última adquisició literària. Sí, sóc jo mateix, i no, gràcies, no em vull beneficiar de cap oferta per millorar la meva connexió a Internet. Truquen a la porta. Bona tarda, l’interessaria canviar-se de companyia.... No gràcies. No m’interessa.

Obre la safata del meu correu electrònic i la troba saturada d’ofertes: bitllets d’avió a preus increïbles amb un “des de” al davant que em permet intuir que no, no volarà un dimecres a dos quarts de quatre de la matinada; estàncies en hotels de luxe; 2x1 en revelat de fotografies; imprimeix la cara del teu gos en una samarreta a meitat de preu; compra, paga, consumeix. A totes el coneixen; moltes no les coneix. Encuriosit, escriu noms i cognoms a Google, i apareixen 2.814 resultats en menys de disset centèsimes. Tot i que en molts casos no es tracta de la seva persona, descobreix una quantitat desmesurada d’informació. Qualsevol persona, sense gaire esforç, sap com és, què és, a què es dedica, on viu, què consumeix, i fins i tot què pensa.

Anul·la el seu tracte amb qualsevol empresa. Sol·licita que el donin de baixa de tots els serveis d’alerta i newsletters. Suprimeix el seu usuari a totes les pàgines. El·limina els blogs en els que participa. Torna a introduir el seu nom al Google: el seu ‘jo’ virtual és més petit, però encara és viu. Bloqueja els meus comptes a les xarxes socials. Reconfigura la privacitat dels correus electrònics. S'obsessiona per esborrar qualsevol petjada, i una vegada aconseguit, el persegueix la por d'haver deixat d'existir.

Breument.

Es pensava que seria una nit com qualsevol altra, sense res d’especial. Però es va fer tan curta, que al final, gairebé no va tenir temps de pensar-la.

El significat del silenci

Les 9 en punt i comença la classe de filosofia dels alumnes de batxillerat d’una escola qualsevol. Entra un home amb els cabells desendreçats de tons blancs, grisos i negres, una samarreta blanca que sobresurt per sota d’un jersei blau marí i uns pantalons color crema de pinça. Camina amb l’esquena lleugerament inclinada, com si els llibres que carrega als braços fossin un pes mort que li costa arrossegar. El seu cos és menut i arrodonit, i el seu rostre és un cúmul d’arrugues que neixen asimètricament d’uns ulls petits i cansats, amagats rere unes ulleres quadrades de pasta marró que rellisquen suaument a la punta d’un nas aixafat i ample; just a sota, els llavis són inexistents, una ratlla prima i rosada. Ell és el mestre, però avui es presenta com un estudiant més.

Un dels alumnes de tercera fila s’aixeca amb timidesa. Porta un quadern de tapes dures color verd. És un verd cridaner, com el de les fulles recent nascudes que s’obren pas a principi de primavera. Es col·loca d’esquenes a la pissarra, de cara als seus companys; el mestre a la seva dreta. Obre amb parsimònia el quadern, mira la fulla quadriculada, buida, sense lletres. L’objectiu era omplir aquell tros de paper amb les seves sensacions, amb un text de temàtica oberta, però que expressi la seva opinió sobre qualsevol qüestió. És el quadern dels alumnes, l’espai que el mestre els ha facilitat perquè aprenguin a filosofar; ha de dir la seva, recolzant les seves teories amb arguments; no valen les fal·làcies. L’alumne continua en silenci, sense obrir boca. Passa el primer minut, el segon i el tercer; la dinàmica no varia i la resta es comença a incomodar pendents del rellotge.

“És que no has escrit res? li pregunta el mestre passats 10 minuts, mentre empeny les ulleres de pasta al seu lloc, “no has fet la feina?”. “No, i sí” respon amb nerviosisme l’alumne. S’explica. Ell ha fet l’exercici, però ha considerat que no li calen les paraules per expressar-se. Vol demostrar que el silenci té un significat; que una pàgina en blanc, diu més del que aparenta. Els seus companys inicien un debat, i poc a poc, el silenci inicial desapareix en una lluita d’arguments a favor i en contra. L’aula es divideix entre els qui recolzen la iniciativa, els que no, i els que directament, passen de dir la seva.

Quan tots acaben de barallar-se, l’alumne agafa aire i, a la fi, s’expressa: “Que no digui res, que no prengui partit, no vol dir que no tingui una opinió, sinó que cap de les que m’oferiu em convenç”, comença, “això demostra que el meu silenci és igualment significatiu, encara que aparentment, el vot sigui invisible”. El passat 22 de maig, un 36% de Catalunya es va quedar en silenci. Cal tenir-ho, doncs, tant en compte com la resta.

A cop de tisora

Creua el llindar de la porta mentre sona un picarol entremaliat que posa en alerta a les dues treballadores del local. “Bon dia” es diuen els uns als altres, “venia a arreglar-me els cabells”, continua el client. “Li tallarem!”, diu la que sembla més veterana, que té els ulls tan grans que li donen un aspecte poc proporcionat. “Li tallarem” repeteix l’altra sense alçar el cap, mentre pinta de vermell l’ungla d’una dona d’aspecte poc amable. En pocs segons, es troba assegut en una cadira de pell arrugada i desgastada pel pas del temps i amb el coll atrapat en una pica de porcellana blanca que li provoca esgarrifances al clatell.

Acabat el rentat capil·lar, una tovallola seca li embolica el cap. Falta l’instrument estrella, que ràpidament divisa. Reconeix el seu perfil: meitat corbada, rodona, forjada de forma el·líptica; li segueix un tram recte format per dues làmines afilades i punxegudes. L’eix que les uneix és una peça cilíndrica de petites dimensions, però determinant per fer efectiu el mecanisme. Pell color gris metàl·lic i llis, capaç d’encegar l’enemic amb el simple reflex d’una llum artificial. Figura esquàl·lida de tacte fred, aparentment inerta, però amb un potencial voraç. Capaç de dividir, separar, trencar, fragmentar, escapçar,... retallar. Les tisores esperen pacientment damunt el prestatge que algú les agafi i les faci funcionar.

El client se les mira, desconfiat, atemorit. “Quan sento el ressò de les tisores, em tremolen els drets”, li diu. La perruquera veterana somriu i les agafa del prestatge sense dubtar. Amb dos dits, subjecta el manyoc de cabells, humits i tibats, i els situa just al centre de les dues fulles. Amb un gest, el tall és net, recte, impecable. Tot just acaba de començar, però el canvi ja és notable.

'Que comenci la guerra'

Fa temps que existeix la idea, però ara torna a circular. “Que comenci la guerra”, diu l’encapçalament. Fa referència a la guerra contra les petrolieres i el govern, i planteja la manera d’organitzar-se socialment contra el preu final de la benzina. Una guerra de guerrilles on l’única arma que s’ofereix és la de triar el sortidor que alimentarà el nostre vehicle. El preu, a fi de comptes, es paga, en una caixa o una altra. Per tant, l’índex de consum no varia.

Cert és que els barrils de benzina que consumim ara, fa mesos que s’han omplert. Per tant, poca sinceritat trobem amb l’increment del preu just iniciades les revolucions àrabs. Encara més sospitosa és la pujada de la cotització en borsa de grans companyies petrolíferes, just abans de sumar cèntims al preu final dels carburants, aconseguint una xifra històrica.

Però amb aquesta maniobra ciutadana, tampoc puc evitar pensar en les múltiples campanyes de markèting per desprestigiar l’enemic capitalista que han circulat històricament per les nostres mans: que si s’ha trobat mig rosegador en una hamburguesa de McDonald’s o de Burger King; que si hi han paneroles i d’altres crustacis isòpodes passejant lliurement per les instal·lacions del Kentucky Fried Chicken... Vaja, passem del “No beguis Coca-Cola: passa’t a Pepsi” al “No compris carburants aquí, sinó allà”. Això sí, amb un benzímetre que prohibeix temporalment el punt de compra.

Potser ens estem equivocant de guerra. No es tracta de pressionar perquè baixi el preu, sinó limitar l’ús dels carburants a les nostres necessitats reals. El què hauríem de fer és intentar desenganxar-nos d’aquest vici petrolífer per una causa que va més enllà de les butxaques: el medi ambient. En realitat, la guerra, és contra la nostra pròpia dependència.

paper en blanc

Quan ets petit i et donen un paper en blanc, l'omples sense pensar. Quan ara em donen un paper en blanc, sé que tot el que pugui incorporar a la seva superfície serà una petita representació de la meva persona. Deixa de ser un entreteniment per convertir-se en un repte.

Tinc ganes de pintar-lo.

'Smirting'

Els espais per fumadors –sí, aquells que es troben a les portes de tot local sense fum-, s’han convertit en els nous ascensors. Ja no necessitem quedar-nos tancats en aquest elevadors automàtics amb la persona que ens agrada per comentar banalment el temps que fa; només cal sortir del bar, encendre’s una cigarreta i començar amb un simple “Què et sembla la nova llei?”. Pot semblar absurd, però sense voler, aquesta prohibició ha creat una connexió entre persones fumadores, una complicitat, un punt de partida per relacionar-se. I no és broma: es diu Smirting (neologisme resultant de la suma dels anglicismes smoking&flirting). Tampoc és nou: va néixer a Nova York l’any 2003, amb l’entrada en vigor de la mateixa llei que ara s’ha establert al nostre país –com sempre, tot ens arriba amb retard. Aquesta nova activitat social també s’ha agafat amb força entre els irlandesos, que fins i tot l’han estudiat. Com a resultat asseguren que un 25% de les parelles que van néixer entre el 2007 i el 2008 tenen el seu origen a les portes de bars i discoteques, entre calada i calada.

Els smirters –que són els qui practiquen l’smirting, és clar-, tenen fins i tot una guia professional a la xarxa per perfeccionar les seves estratègies. Una de les tàctiques és la de sortir a fumar en dies de pluja, ja que per no mullar-se, la gent sol resguardar-se sota arbres o terrasses. Vaja, que com al cinema clàssic, on veiem contínuament grans actrius xuclant nicotina amb sensualitat, el cigarret es reincorpora de nou al nostre arsenal d’armes de seducció. Si la cosa funciona, potser fins i tot haurem de canviar el “Love is in the air” de Paul Young per un “Love is in the smoked air”. Qui sap.

Pels qui no fumen, però busquen parella, sempre els quedarà l’opció d’acompanyar als amics a la porta del bar, o simular el vici amb una cigarreta d’herbes aromàtiques com la utilitzada pels actors de l’obra de teatre “Hair”. I és que al carrer no hi ha problema de denuncies; almenys a causa del fum del tabac. Però el què estar clar és que la imaginació no té límits i hi ha qui fa de lligar tot un art. Així que mentre els de Gran Hermano fan edredoning en antena, ocupant l’espai abans informatiu de CNN+, al carrer més d’un practicarà l’smirting, esperant també resguardar-se amb algú sota un cobrellit. Esteu avisats.

Il·lustració Anna Grau.

Preparant 3 viles de març

Amb un cafè humejant i uns minuts de retard dels que no ha parat de disculpar-se, la Tiffany entra al bar on havíem quedat i es demana un cafè amb llet en català. M’assegura parlar-lo com un nen de quatre anys, tot i que jo li veig bona base i ganes de consolidar-lo com a llengua d’expressió pròpia. L’entrevista, però, la fem íntegrament en anglès, per tant, el repte comunicatiu és també meu. Intenta parlar poc a poc, però després d’uns minuts, la conversa es relaxa: comença l’entrevista entre rialles, nervis i un “catenglish” que no passa desapercebut per les taules del costat. Darrere de TGWDE em trobo una melòmana confessada, emprenedora i valenta, disposada a atrapar els seus somnis. Bones energies per encetar un matí de dimarts.

Divendres

Començar el dia marcant-se objectius és molt més que satisfactori. Acabar-lo amb una pluja d’idees per crear-ne de nous, també. Ara falta que es puguin complir.

Seguim amb 3 viles, toca març!

El senyor Tintoré entra a la Biblioteca de Sant Vicenç amb un maletí replet de cartes. Mentre m’explica poc a poc qui era el seu fill, obre el maletí i completa la seva persona amb cartes, poemes i fotografies. Parla d’una gran allau de solidaritat humana. Tot i que tractem una gran pèrdua, es mostra positiu, optimista i esperançador. Em quedo amb una frase: “Tot i la seva absència, en Marc és més present que mai”. Me la guardo.