Li diuen
obsolescència programada i consisteix en planificar la data de defunció dels
aparells electrònics dels quals, els ciutadans, ens hem tornat totalment
dependents. Mentre lluitem per allargar la vida de les persones, deixem que
rentadores, neveres, mòbils o la més simple bombeta tinguin la seva caducitat establerta
per tal de mantenir actiu el mercat. D’aquesta manera persisteix el sistema del
compra-gasta-compra que tant reflecteix el consumisme innat de la nostra
societat. I amb tot això, apareix el somriure elèctric d’una bombeta que porta
111 anys encesa de manera ininterrrompuda en un Parc de Bombers de Califòrnia.
Un circuit interminable d’energia que llueix amb ironia dins d’una càpsula de
vidre sabent que més d’un ha pensat en apagar-la. Lluny d’aconseguir-ho, un
empresari espanyol ha fabricat la primera bombeta immortal, o almenys, pensada
per durar tota una vida. Amb una garantia mínima de 25 anys, surt al mercat a
través de la xarxa, precisament, perquè les distribuïdores veuen en aquest
producte la seva pròpia data de caducitat. Així ho ha denunciat el seu creador,
Benito Muros, qui també ha posat en marxa una plataforma per acabar amb aquest
sistema (Sin Obsolencia Programada), a través de moviments socials. Amenaçat de
mort, Muros parla d’avantatges mediambientals, de creació de mercats de segona
mà, reparacions i mercats que no es basin únicament en el creixement.
Tot i això, puc
imaginar la bombeta centenària penjada al centre de la sala, deixant que els
seus filaments incandescents continuïn reflectint la llum sobre les parets de
ciment, sense descans. És vella però segueix complint la tasca per la qual va
ser fabricada. Mai ha deixat a ningú a les fosques, tot i que ha sentit la
temptació de fer-ho més d’una vegada. Mai ha fet pampallugues, provocant
l’angoixa de qui es pogués trobar a la vora. Però d’allò que abans ens semblava
un fet únic, extraordinari i admirable, amb la nova competidora es converteix
sense voler en un fenomen corrent, mediocre, vulgar i antiquat. Per això, algú
col·loca una banqueta sota d’ella, per ordre directa. Col·loca els peus al
damunt i encimbella el cos fins visualitzar-la cara a cara. L’admira un últim
instant. Ni una arruga, ni un rastre d’òxid, ni una sola senyal de debilitat.
Es prepara per descargolar el casquet i mira al seu company, a una carícia de
l’interruptor. El botxí allarga els seus últims minuts de vida en silenci,
tanca els ulls i executa la sentència de mort. Dies després, lluirà de nou la
llum en aquesta habitació, però aquesta vegada, ho farà una bombeta jove,
moderna, avantguardista. Ningú es pot resistir a l’última tendència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada