Joaquim Pallarès: L'home multidisciplinar

Un estiuejant més que s’ho repensa. Joaquim Pallarès, barceloní, va establir-se definitivament a Sant Vicenç de Montalt ara fa 10 anys. Per ell, la ciutat, és avui sinònim d’estrès: “No tornaria a Barcelona. És una ciutat amb molt d’encant, però quan estàs a Sant Vicenç, és un altre món!”. A la nostra vila hi ha trobat calma i inspiració, que fan de la seva vida un camí gens estàtic: “Ara que estic jubilat i em dedico plenament a l’art, la inspiració em pot arribar en qualsevol moment, i sempre que puc, estic dibuixant”. Acompanyat de bona música, a Pallarès li agrada instal·lar-se al seu petit taller, al jardí de casa, deixant anar la imaginació. També se’l pot trobar al Centre Artístic Sant Lluc de Barcelona o al peu de qualsevol església de la Vall d’Aran.

La creativitat li ve de família, tot i que ell es podria definir com un artista totalment multidisciplinar, sense por a experimentar noves tècniques: “Potser vaig errar no especialitzant-me en una tècnica i estil concret, però les persones evolucionen, i les meves obres, també ho han fet. Es tracta d’anar bevent de diferents fonts de vida i expressar-ho amb noves formes i maneres. No puc estar fent el mateix que fa 50 anys”. Després d’estudiar Belles Arts, ha passat pel món de l’escultura, la pintura i la ceràmica. També treballa la fusta. I recentment, es va endinsar en el món virtual per il·lustrar el conte de Sant Jordi del seu fill, Agustí Pallarès, amb el seu particular capità Deschamps.

Fins el 13 de juliol exposa part de la seva obra de ceràmica i pintura al Club Nàutic El Balís. També se’l pot trobar a la xarxa: www.joaquimpallares-art.es.

Es podria dir que vas néixer amb un pinzell a la mà. El meu pare era pintor i el meu tiet també. Ja de jove vaig començar amb l’escultura i la pintura. Després vaig estudiar Belles Arts. I anar provant. Ara estic molt enganxat a la ceràmica, des de fa 4 anys. Faig figures realistes i també d’altres abstractes. Experimento. En ella he descobert un món tridimensional: volum i color al mateix temps! I també és més barat que segons quins materials que es fan servir amb l’escultura. La veritat és que a casa sempre vaig tenir molt de suport per tirar endavant amb l’art, tot i que és ara, ja jubilat, que m’hi dedico plenament. És molt difícil viure d’això. Només a Barcelona, hi ha més de 5.000 pintors!

Però no et va aturar mai! Treballava en una empresa de disseny industrial, però seguia pintant. De vegades, totalment abstracte. Davant d’una tela en blanc sense pensar el què vull fer. D’altres meditat. Retrats, natures mortes, paisatges,... He arribat a somiar quadres que mai he pintat! Però els somnis, sovint s’esvaeixen. La inspiració pot arribar en qualsevol moment i t’empeny a provar coses noves. I també fas les coses perquè vols fer-les. Jo vaig decidir un temps que volia fer busts de personalitats catalanes. I vaig contactar amb molts d’ells. Algunes em van rebre; d’altres no. Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Oró, Josep Tarradelles,... d’aquesta època en vaig treure grans amistats i experiències inoblidables. 

Has experimentat tècniques, estils, disciplines,... per què no seguir un únic camí? A Belles Arts no t’ensenyen cap camí. Això ho has de descobrir tu. Et diuen: Crea! Manifesta’t! Però ets tu qui ha de trobar la manera de fer-ho. I això no s’aprèn a les aules. Jo he seguit buscant noves formes d’expressar-me. Per això l’art és tant subjectiu. Quan et diuen que les pintures s’han de comprendre: Menteixen! És una qüestió de connectar o no amb el que tens al davant. Com la música. O t’agrada o no t’agrada. No necessites saber el perquè. Una obra d’art no deixa de ser el reflex del que sent l’autor en un moment molt concret. De vegades poden passar mesos fins que consideres que la peça, està acabada, perquè no expressa exactament el que busques.

Aleshores, les interpretacions,...? Hi ha una dissociació entre el que és art i el que són diners que ens ha portat a una mena de divorci amb el públic. És a dir: Si és car, és bo. Mentida! Una peça pot enamorar-te o no. Depèn de cada persona, no del preu. Però s’ha desenvolupat una mena d’exclusivitat entorn a l’art que ens porta a una mala combinació: Hi ha bones obres que passen desapercebudes i, d’altres, amb la firma, triomfen. Hi va haver una periodista que va portar una tela en blanc a una llar d’infants,... i va fer passar el quadre resultant com si fos d’un gran artista! La gent hi veia de tot...

També hi ha el cas de Joshua Bell, reputat violinista que després d’un gran concert a Nova York, va fer l’experiment de tocar al metro de Washington amb gorra i texans... i només una persona el va reconèixer. Es tracta de connectar amb la peça, de congeniar! No cal que ho entenguis. El que costi la butaca, el quadre o l’obra en qüestió, és indiferent. Aquest és el valor de l’art.

Esmolant notes

Esmolet Quartet. FOTO: Eva Miracle 

No són professionals de la música, només ho és la Gemma, que és professora a l’Escola de Música d’Arenys de Mar. Tot comença perquè ella i l’Eulàlia, que era alumna seva, s’ajunten per tocar la flauta de tant en tant. S’ho passen bé i s’atreveixen amb algun que altre concert. Així aconsegueixen la tercera al grup, l’Anna. I un any després, la formació esdevé quartet amb la incorporació de l’Esther. Esmolet Quartet neix ara fa 4 anys i, poc a poc, pretén fer-se un lloc en el món de la música, amb una proposta gens habitual, centrada en la flauta i, concretament, en el so de la música barroca. Es tracta de la santvicentina Anna Cornudella, la llavanerenca Esther Volmer i dues arenyenques, Gemma Ruiz i Eulàlia Casas. És, segurament, l’únic quartet de flauta dolça que tenim a la comarca.

“Era una cosa que sempre havia volgut fer i, quan vaig apuntar a les meves filles a l’Escola de Música de Llavaneres, encara em van agafar més ganes”, explica l’Esther, d’origen holandès, “però no trobava a ningú per tocar per aquí que tingués més o menys formació amb la flauta”. L’Esther destaca que en el seu país, i en general a tot el nord d’Europa (Bèlgica, Alemanya, Dinamarca,...), la flauta de bec és un instrument amb molta tradició, equiparable a l’estudi de piano o de violí, per exemple. “La flauta és un instrument que aquí es va desprestigiar, sobretot a les escoles”, apunta l’Anna, “tothom sap tocar la flauta, però no coneixen el que es pot arribar a fer”.

Esmolet Quartet ha mostrat la seva feina en algun que altre concert per Arenys de Mar i, fa uns mesos, a la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt. Esperem que aviat, aquest grup ens captivi de nou amb la seva música.

Per què Esmolet? Sorgeix un dia d’assaig a casa la Gemma, mentre fèiem notes molt agudes amb una flauta soprano. El seu company va sortir cridant: “Noies, aquí baix, hi ha una cua llarguíssima de gent amb ganivets!”. Ens va comparar amb els esmoladors de ganivets del carrer! Quan vam buscar un nom pel grup, no vam tenir cap dubte: Esmolet! Estava claríssim.

Quin tipus de música toqueu? Principalment música barroca i medieval, que és l’estil que va més relacionat aquest tipus d’instrument. Des de Purcell a Vivaldi, entre d’altres. Però això no treu que acabem tocant un tema modern, ja sigui la banda sonora de Harry Potter o d’Els Picapedra! Així s’enganxa una mica al públic i es dóna un punt divertit al concert.

No és massa popular la flauta... Aquí, més enllà de l’Auditori per exemple, no es coneix el potencial que pot tenir. A Catalunya s’ha desprestigiat durant molt de temps, sobretot a les escoles. Tots sabem tocar una cançó amb la flauta i això fa que no es vegi com una viola o un trombó,... queda com un instrument de segona, desconegut. De fet, hi ha molts tipus de flauta i en general, només es coneix la soprano, que és la que fan servir a les escoles.

Quantes n’hi ha? Hi ha la flauta dolça o de bec, que és la que toquem nosaltres, la soprano, la sopranino, que és més petita, la tenor, la baixa, la contrabaixa,... o la flauta travessera, que ja seria un altre instrument! Quan més gran, més greu és el so. Hi ha tota una carrera d’estudis superiors, mai deixes d’aprendre.

Deu ni do! És un instrument poc valorat que és molt bonic. Caldria aprendre que més enllà del Sol Solet, es pot fer molts altres tipus de música. Nosaltres, per exemple, adoptem la barroca. I s’hauria d’incorporar aquesta sortida a les escoles, escoltar audicions de flauta que traspassin les fronteres de la música popular.

Us agradaria fer alguna audició a les escoles? I tant! De fet, ho vam fer a una escola d’Arenys, La Presentació, i va agradar molt. Creiem que podria ser molt positiu tot això, explicar-li’s que hi ha molts tipus de flauta, que és un instrument molt seriós, no es tracta només de bufar! Pot sonar de moltes maneres diferents i cal entendre el què estàs comunicant. Un pot saber llegir i escriure, però pot no entendre un text. Amb la música passa el mateix, no és només una nota rere l’altra, hi ha una interpretació, un missatge,... tot un món!

Això també dificulta la vostra feina, és clar! De vegades estem més estona discutint quina lectura fem d’una partitura que assajant amb la flauta. La música fa frases, oracions, i evidentment, cada persona, cada cultura, ho expressa d’una manera o altra. Un dels nostres somnis ara és anar a Zuric, on tenim un conegut que té un cafè on se’ns ha convidat a tocar. Segur que es viu diferent l’experiència!

També esperem veure el resultat aviat, de nou, per les 3 viles. I tant! Sempre és un gust tocar a casa! Fa molt poc vam estar a l’Església d’Arenys de Mar participant d’un acte d’aniversari del retaule i hi tornarem a ser de cara a l’octubre. També hem passat per la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt, i esperem repetir aviat per la zona!

‘Vaig sentir que havia fet una cosa important per a Sant Vicenç’

Poc podia imaginar el capità Deschamps, brau mariner que navegava per l’Atlàntic en plena guerra de Cuba, que acabaria inspirant l’havanera més coneguda de la nostra terra, “El meu avi”. Però encara menys, que la seva mort acabaria sent la base d’un imaginari en el que hi caben des de extraterrestres fins a monstres, passant per la capital del món, un Sant Vicenç més que futurista. Dins la ment del petit Ivo, protagonista del conte més xurraví de la Diada de Sant Jordi, tot és possible.

Aquesta és la proposta que Agustí Pallarès ha dissenyat perquè els santvicentins més joves coneguin part de la seva història a través de la fantasia. “Sovint els contes estan escrits per adults i per als adults”, apunta l’autor, “m’agrada més el concepte de literatura “Fast Food”: que sigui directe, els hi cridi l’atenció i els agradi”. Precisament per això ha decidit seccionar-lo en petites càpsules que poden ser llegides de manera diària. I és que, tot i ser la primera vegada que aquest administratiu escriu un conte, en realitat, és expert en inventar-se’ls. De fet, els seus fills, la Clara i en Santi, són el seu públic més fidel: “El meu avi m’explicava contes de petit i jo mantinc aquesta tradició amb els meus fills. Entre els 3, construïm històries de tot tipus”. En aquesta ocasió, el seu pare, Joaquim Pallarès, ha estat encarregat de posar cara i ulls a la seva història.

Com se’t planteja la possibilitat d’escriure aquest conte? Cada any intento presentar-me als Jocs Florals de Sant Vicenç i el 2011 vaig guanyar el primer premi. Arran d’això, l’Ajuntament em va proposar escriure’l, cosa que em va omplir d’il·lusió.

D’on ve aquesta afició als contes? Quan era petit el meu avi m’explicava molts contes, històries que s’inventava sobre la marxa. M’aportaven moments de tanta felicitat, que vaig decidir seguir la tradició amb els meus fills. Cada vespre, abans d’anar a dormir, els explico un conte que construïm tots tres. Això amb els anys et dóna certa agilitat alhora d’imaginar i narrar. Però en aquesta ocasió, em va costar una mica més trobar la idea.

Per què? Perquè em van demanar que es basés en el lligam del Capità Deschamps amb Sant Vicenç. Aquest mariner va ser conegut durant la Guerra de Cuba i va morir a la nostra vila el 1923. Des d’aleshores, les restes de Manuel Deschamps van estar al cementiri. Fa uns anys van traslladar les restes a Cadis, al Museu Naval de San Fernando. Un tema una mica complex per explicar als més petits en un conte.

Quina ha estat la fórmula? La imaginació. El protagonista és un nen que veu com fan el trasllat del capità, al cementiri de Sant Vicenç. A partir d’aquí, la història es divideix en diferents càpsules independents, on hi podem trobar zombis, extraterrestres i el què vulguis! Així poden llegir una història cada dia.

Zombis i extraterrestres? Jo mai havia fet un conte per escrit. Amb els meus fills, vaig incorporant el què ells em demanen, com feia el meu avi! Un dels personatges que sempre apareix és un extraterrestre. És un element fantàstic que els agrada, i el què jo volia és que els nens gaudissin amb la lectura, perquè sovint els contes estan escrits i pensats per adults. Això fa que molts menuts no s’enganxin a la història, per això prefereixo el concepte de literatura que anomeno “Fast Food”: que sigui directe, els hi cridi l’atenció i els agradi.

Cal incorporar elements més moderns que els que el teu avi descrivia. El meu avi també tenia els seus propis personatges, però sí que és veritat que cada generació té el seu imaginari.

També s’ha perdut molt la tradició oral amb les noves tecnologies,... Sí i no. Els nens tenen la televisió, l’ordinador, els videojocs,... però encara hi ha famílies que els llegeixen un conte abans d’anar a dormir, per exemple. O amb això em trobo quan parlo amb d’altres pares. Cert que moltes vegades arribem cansats a casa, però és un moment que sempre esperen, i vull que el recordin amb molta il·lusió quan siguin grans.  

I en aquest cas, un resultat “de família”, ja que el teu pare ha fet les il·lustracions del conte. Heu treballat colze a colze? No del tot. El meu pare sempre ha estat un artista i des de sempre ha dibuixat i pintat,... l’apassionen moltes disciplines i no diu mai que no a un repte diferent. Va fer una il·lustració per a cada pàgina, partint del que jo havia escrit. Al final de tot, va dibuixar el Sant Vicenç del futur, una ciutat que és el centre del món!

Quin canvi! La imaginació et pot portar a l’època i el moment que vulguis! S’hi pot veure la Torre dels Germans Gabrielistes enmig d’un nucli molt modern i diferent al que tenim.

I la sensació de tenir el teu primer conte publicat a les mans? Moltíssima il·lusió! Mai hagués imaginat que publicaria un conte i, quan el vaig tenir a les mans, vaig sentir que havia fet una cosa important per Sant Vicenç. Ara, si els qui l’han de llegir el gaudeixen, n’estaré més que satisfet!

L'Orfeó de Sant Vicenç

Fa 68 anys que l’Orfeó Parroquial El Delme omple de música coral els actes més simbòlics de la nostra vila. Actualment, hi ha una trentena de cantaires: 5 tenors, 5 baixos, 8 contralts, 11 sopranos i la directora. La majoria d’ells són santvicentins, tot i que hi ha representació de Caldes d’Estrac i de Llavaneres. “És molt bonic, perquè participem als actes dels tres municipis”, explica la directora, Eva Ramon, “és una coral de les 3 viles”. I és que amb els anys, els joves han abandonat El Delme. Però que la mitjana d’edat de la coral sigui alta, no significa que el resultat no sigui jove: el repertori és molt variat i aglutina temes clàssics i moderns. Per aconseguir-ho, cal esforç i constància: Els assajos ocupen quatre hores a la setmana, i encara que de vegades, algun competidor fa modificar els horaris, no fallen. “Els hi exigeixo molt, però haig de dir que són molt bona gent, tenen molt de compromís”, confirma l’Eva, “i això es nota quan pugen dalt l’escenari”.

Tot i que han viscut èpoques de molt esplendor, arribant als 42 cantaires, la coral de l’Orfeó es manté gràcies a les quotes dels cantaires, dels socis protectors, de les subvencions de l’Ajutament i, sobretot, de la participació en moltes activitats. “Hem passat per diferents èpoques, algunes de més bonança econòmica, d’altres com ara, més dures”, apunta el president de l’Orfeó, Joan Carreras, “però pel 70è aniversari de l’entitat només demanem seguir com fins ara i que, tothom a qui li agradi cantar, s’apunti a viure aquesta experiència, que enganxa”.

Abans el Delme era el centre parroquial, on tothom s’unia per passar l’estona. Com ha evolucionat? Es feien tardes de cinema, hi havia teatre, un cor de caramelles i, fins i tot, es jugava a bàsquet i futbol. No hi havia tantes entitats a Sant Vicenç i era l’opció que el jovent tenia per divertir-se. Un requisit era fer-se escolà i col·laborar amb la parròquia. Aquest és l’origen de l’Orfeó. De fet, molts dels cantaires van començar en aquesta època. T’expliquen que, aleshores, s’esperava l’assaig amb il·lusió: més enllà de les festes majors, era l’únic que tenien.

És per això que avui dia els joves s’han deslligat? Avui en dia hi ha molt per escollir. A més, això suposa un compromís. Hi ha assajos, actes en els quals cal complir,... és una responsabilitat. Potser per això, els joves s’han anat desvinculant del Delme. Però no et pensis que els 30 cantaires que hi ha ara ho tenen fàcil per venir sempre. Molts d’ells col·laboren amb altres entitats i és complicat no coincidir en alguns actes, especialment quan venen festes. A part, tenim un competidor molt dur: El Barça! Quan hi ha un partit important hem de modificar els horaris!

Tot i això, sí que hi ha una Escola Municipal de Música amb nens i nenes de Sant Vicenç. No és possible crear un planter? Nosaltres hem intentat que des de l’Escola de Música es formi un grup de nanos que, amb el temps, es pugui incorporar a l’Orfeó. Però no és fàcil, perquè hi ha cors infantils, però fins a nosaltres hi ha un salt, que són els joves. I a aquesta edat, qui realment vol aprendre, estudia música. És com un club de futbol, s’han d’anar pujant categories i entre el segon equip i el primer, la diferència és mínima. Però els nois no arriben al segon equip, ho deixen al juvenil. 

I aprendre d’adult és complicat? No, però cal un període d’adaptació aproximat d’un any. No es tracta només de tenir bona oïda i saber afinar, cal aprendre a cantar la veu que et toca, i no és gens senzill.

Per què? Normalment coneixem la melodia de les cançons que és la part que canten les sopranos. Som un país de tradicions, estem acostumats a cantar tal i com ens han ensenyat de petits. Però, i si et toca fer un contralt, o de tenor, o de baix? Si no et concentres, és molt fàcil acabar cantant la melodia. Aquesta és la gràcia d’una coral: Trobar l’harmonia de les 4 veus. I per això és important assajar molt, això no s’aprèn en dos mesos! Fet que descarta a molts estiuejants que podrien entrar. És necessari compromís i disciplina. Pensa que només que falli una veu, es distorsiona tot.  

Això també complica el repertori. Com a coral mixta, s’han de buscar peces que puguin cantar-se a quatre veus. Tot i això, tenim un repertori molt variat que va des del segle XVI en endavant: Música de l’era romàntica; més clàssica, amb compositors com Beethoven o Mozart; temes populars catalans, francesos o alemanys,... i també hem fet gospel i peces més contemporànies, com Lluís Llach o Frank Sinatra. Evidentment que hi ha temàtica religiosa, als oficis o al concert de Nadal, però busquem peces per a tots els gustos.

Però el resultat és òptim, perquè no hi ha acte en el que no tingueu presència! Com a entitat lligada a la parròquia sempre estem disponibles per dates assenyalades com Setmana Santa o Nadal, amb el concert de Sant Esteve i, com no, per Festa Major. Per  la diada de Sant Vicenç, el 22 de Gener, seguim amb una tradició de més de 60 anys a la nostra vila, que és la interpretació durant l’ofici de la Missa Pontificalis de Perosi. Fins i tot ens criden d’altres municipis, com Caldes, Llavaneres i Argentona. Altres actes on no hi faltem és a la Festa dels Jubilats, a la Mostra d’entitats o per la Diada de l’11 de setembre. Es tracta de buscar actes en els que la gent pugui gaudir. Per exemple, vam participar a l’homenatge que es va fer a Lluís Companys a Montjuïc, i el darrer any vam organitzar el Festival de Corals del Maresme a través de la Federació Catalana d’Entitats Corals i portem tres anys seguits participant a la Missa de TV2.

I en que esteu treballant ara? Ara ja estem preparant el concert que farem per la mostra d’Entitats al maig i el Concert d’estiu, que com sempre serà el primer cap de setmana de juliol. Necessitem uns mesos per preparar-nos bé els temes, ja que hi ha molts cantaires que no llegeixen les partitures, ja que la majoria no sap llegir música: Ho fan de memòria, i això té un gran mèrit!

Caminar per a Camerun

Provinent de Wieringerwerf, zona rural a 60 km d’Amsterdam, l’holandesa Carolien Kroon arriba a Catalunya com a resultat d’una suma d’estímuls espontanis: estudiava francès a la Universitat, però sentia que amb aquesta llengua no podia avançar més; prova l’espanyol i decideix venir a Espanya per acabar-lo de dominar. Inicialment, li tocava Salamanca, però per recomanació del seu professor, aterra a Barcelona. En 15 dies de convivència amb una família local s’enamora de la ciutat: l’ebullició de gent, la gastronomia, el clima, la vida mediterrània! 

L’any 1989, el somni de la Carol de marxar a treballar a Àustria o als Estats Units s’esvaeix i s’instal·la a la capital catalana. Fins al Maresme, només quedava un petit salt molt lligat a la seva formació professional: Turisme i RRPP. Calella és durant uns mesos el seu nou cau: “L’estiu era una bogeria, tot moviment; massa per viure-hi! I l’hivern, un total contrast, carrers buits i tot tancat”. Posteriorment, trobaria la tranquil·litat que buscava de nou al Maresme, però aquesta vegada a Llavaneres: “Fa 8 o 9 anys que sóc aquí i he trobat una zona tranquil·la amb activitats per fer, néta i ben organitzada, que pels qui som del nord, és important! I sobretot, la vista: El mar”. 

La Carol, però, amaga una faceta solidària que, poc a poc, intenta arrelar a les nostres viles. A través de la seva ONG Kirabo recapta diners per a desenvolupar projectes a Camerun. També s’ha incorporat recentment a Fundació Teaming, micro-donacions en grup destinades a causes socials. Properament, prepara una Caminada Solidària a Sant Vicenç de Montalt a la qual, tothom hi està convidat.

Per què deixar Holanda? Sempre m’han interessat les cares diferents, les llengües, maneres de viure... volia conèixer món més enllà del meu poble! La meva idea era marxar a Àustria i després als Estats Units,... ara només són destinacions de viatge. Aquí vaig trobar una bona feina, parella, amics,... quan planifiques el futur no sempre surt com pensaves! La vida ha de ser espontània i, per algun motiu, crec havia de sortir així. I em trobo molt a gust. Com a mínim he guanyat en clima i gastronomia! [riures].

Però no sempre has tingut els ulls ni el cap a Europa. De petita llegia sovint una revista, Sam-Sam, dedicada a projectes en el Tercer Món. Des de que puc, col·laboro amb ONG pagant quotes, apadrinant nens, portant roba o material escolar en alguns viatges... o simplement, com a voluntària per la llengua amb persones estrangeres! Però necessitava fer alguna cosa més. El problema era que un voluntariat no em permetia treballar a jornada completa.  

En quin moment decideixes implicar-te plenament? El 2006, quan vaig fer un viatge a Birmània. És un país preciós amb molta pobresa. Em va impactar veure com un home nord-americà, amb la seva roba de marca i equipat de dalt a baix, fotografiava amb la seva càmera d’últim model la gent que vivia en la més absoluta misèria, damunt de runes! Vaig pensar que això no podia ser. No volia seguir viatjant per viatjar. A la tornava em vaig posar en contacte amb ONG alemanyes que treballaven allà. Però amb les revoltes populars del 2007, es va aturar tot. Vaig buscar un altre destí per ajudar.

Camerun. Va ser aquest país com podria haver estat qualsevol altre. Hi ha tant per fer! Em vaig posar en contacte amb una organització local. Com a la feina no em van concedir una excedència, vaig ajuntar les meves vacances de 2 anys i vaig fer un voluntariat de només 2 mesos. Era molt poc temps, però l’experiència va ser molt intensa.

I fructífera! Escrivia tot el què estava vivint a la família, amics i companys de feina. Convivia amb una família camerunesa. Una de les dones estava embarassada de 7 mesos. Es va posar de part. Va néixer una nena. Compartia incubadora amb una altra. Als 3 dies, es va morir. Ho vaig escriure. Era la meva manera de digerir-ho, res més. Una companya de feina de Madrid em va donar 1.000€. En 15 dies, altres persones van recaptar més diners. En 15 dies tenia 3.000 euros per dedicar a projectes per a dones. Els vam invertir en micro-crèdits: vam comprar gallines, pupitres per a una escola, vam contractar a una professora de literatura per dones analfabetes,...

Déu n’hi do! Un dia em vaig topar amb una caseta de fusta, amb el seu jardinet, molt bucòlica. Estava en venta. Vaig consultar el preu. Adquirir-la em costaria entre 5 i 6.000€; habilitar-la com a casa d’acollida per a nens malalts i discapacitats, uns 5.000€ més. Quan vaig tornar a casa, vaig preparar un projecte demanant ajuda a altres entitats, pensant que podria aconseguir-ho. Però no era tan fàcil. Em vaig quedar molt frustrada: No és el mateix recaptar diners des d’aquí. El meu marit em va empènyer a crear la meva pròpia organització.   

La teva pròpia ONG? Vaig consultar molt per Internet per crear una associació sense ànim de lucre: KIRABO. Significa “regal de Déu” en suahili i és un nom molt comú a Camerun, precisament, perquè els nens són els qui pateixen més la precària situació en la qual viuen moltes famílies. Vaig buscar persones que volguessin implicar-se. Actualment, Kirabo la formem 4 membres, 6 col·laboradors i molts més voluntaris. Vaig posar en marxa una pàgina web. Vaig agafar dues setmanes més de vacances i vaig tornar a Camerun amb nous projectes. Al poc temps, vaig deixar la feina per dedicar-m’hi plenament. Em vaig formar i vaig recaptar prou diners per tirar endavant projectes.

Quines feines feu a Camerun? Són projectes senzills però importants: portar aigua a zones rurals, adequar centres escolars, micro-crèdits per a dones,...

Micro-crèdits per a dones? Es tracta de donar-li facilitats perquè posin en marxa un petit negoci. Se’ls donen 33 euros i elles construeixen el seu propi capital. Per exemple, s’ha comprat un bidó d’oli de palma perquè l’envasin i el puguin vendre. També tenim cosidores, un grup de dones que fan sabons,... hi ha moltes vídues en aquest país. La seva fita és portar els fills a l’escola i pagar factures mèdiques. Actualment tenim 254 crèdits adjudicats. En tenim previstos 700! També financem la carrera de medicina d’un noi camerunès. La condició és treure bones notes i dedicar temps a col·laborar amb un hospital de la zona.

Ha estat un període de combinar diverses feines amb aquesta associació, fins fa uns mesos, que vaig començar amb la Fundació Teaming.

Què és el ‘teaming’? : Són micro-donacions d’1€ en grup. Es sumen aquests diners, es presenta una causa social i es destina la recaptació íntegra per fer-la possible. Fins ara s’ha fet offline, només per empreses i entitats privades. Fa un mes que es pot trobar on-line, per a tothom qui vulgui col·laborar a tirar endavant algun projecte petit prop de casa. La meta és generar més fons per a causes socials.  

També has trobat la manera de col·laborar prop de casa per una causa solidària. El proper 25 de març farem la segona Caminada Solidària a Sant Vicenç, amb l’ajuda de Montaltrek, que ens ha preparat una ruta senzilla apta per a tota la família. També hem rebut ajuda d’un grup de joves, els Espartanos, alguns d’ells maresmencs. Els menors de 4 anys poden participar de manera gratuïta, fins als 15, preinscripció* de 5€ i adults de 10. El mateix dia costarà 2,5€ més. Hi haurà obsequis, un pica-pica a la meta i paradetes. Estem oberts a tothom qui vulgui col·laborar a nivell d’espònsors, voluntaris,... tot és benvingut! La idea és que la gent gaudeixi per recaptar fons i, així, continuar treballant. Aquest any, esperem sobrepassar els 200 participants!

* Les preinscripcions es poden realitzar previ pagament a través de Caixa Laietana/Bankia:

2042 0042 52 3300016023

'A la falda del Montalt'

Era un enamorat de Sant Vicenç de Montalt. Tant li meravellava la nostra vila, que la disseccionava mentalment per analitzar amb detall cadascuna de les perspectives que ens ofereix. De l’Antoni Buch hem heretat més que un recull històric. Ens ha regalat els seus pensaments. Així que, amb el seu permís, seguint fidelment l’ordre de les seves paraules, aquest mes repassarem els racons del municipi que el van captivar.

Tot comença amb vista d’ocell, des del cim de Sant Vicenç, el Montalt. “El pic més alt i majestuós que conforma la serralada dels Tres Turons”, matisa. Buch defineix aquest punt com “la més genuïna de les danses”: La solució material d’entrellaçar mans amb Sant Andreu de Llavaneres, Arenys de Munt i Dosrius. I mirant cap al mar, com si fos un balcó, el santvicentí sent lliscar “la carícia i frescor del Mediterrani” al passeig Marquès Casa Riera, entre Caldes d’Estrac i de nou, Llavaneres. L’imagino fitant des d’aquesta alçada la fisonomia de la vila. Recordant com ha mutat amb rapidesa en els últims anys. I parant especial atenció en aquells elements que, avui combinats amb la modernitat, són la història de Sant Vicenç.

CASA PAIRAL DE LA FAMÍLIA MORA I RIERA. Al bell mig d’un bosc d’eucaliptus, una típica llar catalana de sang blava. “Correspon al marquesat de Casa Riera, que per línia paterna,  meresqué ser la Reina Fabiola de Bèlgica, qui va veure segada la seva unió amb el Rei Balduí, dissortadament traspassat”, explica Buch. A Sant Vicenç, ha estat representada per la família Mora. D’aquí el nom pel qual la coneixem.

MAS MISSER. Als peus del turó de l’Oriola s’aixeca un majestuós mas que poc va poder apreciar el seu propietari, Josep Misser i Misser. “En plena joventut va perdre la vista” explica Buch, “però com a poeta que era, va expressar el seu record”. Recorda un fragment dels versos que hi va dedicar: “El meu pairal/ A dalt la carena alta i airosa/ Pairal dels meus volguts passats reposa/ ferreny, aixeca el front i esguarda el mar/ d’enlaire dret al cel, com una fada/ que compte les centúries, encantada/ recoberta de salut i benestar...”.

El mas ha anat canviant de mans i ha modificat la seva estètica inicial. “Com gran part de la seva orografia externa”, apunta Buch.

CAN MILANS DEL BOSCH. L’actual Castell de l’Oliver reposa sobre “una fondada amb murs emmerletats”. És l’ancestral residència del cabdill de la Guerra de la Independència del 1808, Francesc Milans del Bosch. “Les escletxes del vetust recinte guarden testimoni d’aquell general d’idees liberals i el record de les seves heroiques gestes: va obtenir diverses victòries sobre les tropes napoleòniques i va lluitar per aconseguir el triomf de la causa constitucional”. També va manar escriure el Diccionari Enciclopèdic Salvat el 1968, recorda Buch.

En el seu passeig, l’Antoni torna a tocar de peus a terra i descendeix del cim, fins arribar a les planes del Montalt, de les quals, escriu: “És com descobrir un nou món entre terra i cel. Una catifa de verd de prat espurnejat de rosada que s’estén per tot arreu com el més fascinant dels pessebres nadalencs. I al fons del passadís, una filera de majestuosos pins, se’ns apareix la Mola del Montalt, tota tupida de boscúria, trencada únicament pel Camí de Ferradura en un extrem, i el Coll de Paiera, per l’altre, contra els qui s’estrella una que altra boira fugissera que creiem a l’abast de la mà”. Buch para atenció a les moles de pedra granítica que es troba en el seu camí, com la Pedra de l’Ou, també dita l’ou còsmic per Esteve Albert, divulgador d’aquest monument natural. El “sedant ambient” que l’embolcalla, explica, només s’altera pel “taronja fosforescent dels ramells de cireres d’arbós, el banquet frustrat d’uns esquirols que fan mutis descarat a l’observar la nostra presència i el vol fugaç d’alguna perdiu”.

“La fondalada de la Riera de Torrentbò, amb la visió llunyana del port d’Arenys de Mar, ens recorda el nostre món mortal”, sentencia al final del viatge. Recorda paraules del gran Maragall, familiaritzat amb la zona, i de Joaquim Mª Nadal. Es posa en la pell del poeta. “Tal vegada fou aquí, en aquella fondalada de riera i de muntanya, fins on arriba la veu amagada del campanar de Sant Vicenç, on va escriure a la llum trista i enyorada de mitjans de setembre, aquell adéu que no ha trobat en una expressió més sentida en la nostra llengua”. Diu així:

Mar blau, adéu,

Muntanyes amansides

que per damunt hi corre el vent suau:

Campanes de viletes, escondides

que tantes hores m’heu tocat en pau:

Adéu-siau.

Josep Torras: Orgullós de ser ‘de poble’

Santvicentí de soca-rel, Josep Torras és conegut principalment per la seva etapa política (1979-1998), on va acabar exercint d’alcalde. Un batlle que va assumir el difícil però desitjat pas del municipi a la democràcia. D’aquells anys, recorda un Sant Vicenç poc poblat, precari en serveis, especialment els dedicats a la infància i a la joventut: “A part del cinema i del Delme, no hi havia res més. Anàvem a l’escola i d’allà, a casa. Com a molt, agafaves una pilota i muntaves un partit espontani amb amics, o anàvem al bar a veure la televisió”.

Tres dècades després, assegura que els joves, ara, ho tenen més fàcil per moure’s i viure experiències, encara que hagin hagut de sacrificar la imaginació: “Més enllà de les noves tecnologies, amb l’oci, les noves generacions ho tenen més fàcil que nosaltres”. I és que si una cosa destaca Josep Torras és el creixement de Sant Vicenç, tant en població com en equipaments: “No ens hem convertit ni en una gran ciutat ni en una gran vila. Som un petit poble amb més gent. Això ens ha fet guanyar en diversitat i qualitat de vida”.

Josep Torras va ser l'alcalde de Sant Vicenç entre el 1979 i el 1998. FOTOGRAFIA: Elena Viu.

Seguint el negoci familiar, comences a formar-te en l’ofici d’electricista en un Sant Vicenç molt diferent al d’ara. Als pobles acostumaven a seguir-se les passes del pare, com també ho va fer el meu germà. Jo ho acabaria deixant pel sector immobiliari, que és al què em dedico ara. Sant Vicenç era una vila de poc més de mil habitants, amb quatre botigues, dos bars i alguna empresa de construcció, de serveis i de tèxtil.

Per què decideixes donar el salt a la política? Segurament em vaig deixar emportar per l’ànima del “poder decidir”. Començava la transició, jo tenia poc més de 20 anys i, amb les primeres eleccions generals, tot era una incògnita. A Sant Vicenç van plegar 4 regidors del règim i el governador civil va decidir que representants polítics d’altres partits fessin de gestors municipals. Vaig entrar per CiU, segurament perquè estava molt al dia, ja que participava a Ràdio Mataró fent cròniques polítiques del poble. Al 79, anava a les llistes del partit amb les municipals, encapçalades per Francesc Monfort. Vam guanyar i per problemes de salut, ell ho va haver de deixar i jo vaig agafar les rendes com a alcalde.

Com es va viure la transició a la democràcia a Sant Vicenç? Crec que es va notar més per part dels santvicentins que no pas per estiuejants o nouvinguts, perquè va suposar un canvi a nivell de serveis. Es va treballar per guanyar en equipaments, per exemple, una escola. Fins aleshores s’estudiava a Caldes. Es van aprofitar espais municipals per anar recuperant curs per curs! També es va potenciar el lleure esportiu i d’altres serveis bàsics. L’economia no donava per molt. Eren les primeres passes del què tenim ara. Amb el boom de la construcció la cosa va canviar una mica.

També ha fet canviar la fisonomia del poble. La massificació és una realitat a tot el Maresme. En un principi s’impulsava un creixement vertical, patent a la part costanera. Després vam implantar un model horitzontal per evitar l’impacte visual. Si mirem l’ocupació de territori per quantitat de gent veus que hi ha coses que es podrien haver fet millor. Però també és un dels encants: casetes amb jardí i garatge. I també són així els habitatges de protecció oficial!

I les segons residències! Molts, avui, opten per quedar-se. Encara es nota el contrast hivern-estiu, però menys. Molta gent ha decidit quedar-se per la tranquil·litat. S’han millorat considerablement les comunicacions amb Mataró i Barcelona. Més gent implica més serveis i més qualitat de vida. Abans al poble hi havia la gent del poble. No hi havia possibilitat de desplaçar-se diàriament: anàvem a peu o en bicicleta. Hi havia algun autobús, però horaris molt penosos. Els joves havíem de ser imaginatius!

S’ha perdut aquesta imaginació? Tajuntaves en un tros de camp i improvisaves un partit; ara tenen un pavelló. Van al cinema a multi-sales; abans s’hi anava el dissabte a la nit o el diumenge. Si volíem veure un partit de futbol, a casa no hi havia televisió! Et tocava anar a Can Boatell i pagar una consumició. Nosaltres vam crear un centre de joventut al Delme. El jovent va fer les obres!

Una mena d’espai jove. Hi havia biblioteca, sales de joc, tallers de teatre i, fins i tot, classes de català, perquè en aquella època no ens l’havien ensenyat. Avui,els joves s’han deslligat més del poble, troben divertiments a fora i es mouen fàcilment. Tampoc s’interessen per altres qüestions, com la política: Les llistes va carregades de gent de mitjana edat. Però han guanyat en mentalitat, en experiència. Tenen oportunitat de marxar lluny i viure d’altres maneres. I després, molts tornen. El poble sempre tira, tot depèn de l’etapa en la qual et trobes.

S’han perdut coses, però d’altres també es mantenen. Avui sembla que torna a revifar, especialment per l’oci esportiu. Tenim un espai ideal per gaudir del mar i la muntanya i molta oferta lúdica. Es mantenen tradicions: Geganters, Bòbuls i Margaridasses, el pessebre! L’ànima de poble no es perd, sinó que canvia, s’adapta als nous temps.

I què hem guanyat en tots aquests anys? Hem guanyat en diversitat de gent. Com tota la gent nativa de poble, érem molt tancats. Amb els nouvinguts, hem obert la nostra mentalitat: Som un petit poble amb més gent. I em sento molt orgullós de ser de poble; de ser santvicentí.

Club de Futbol Santvicentí: La suma de valors

El Club de Futbol Santvicentí es va començar a dibuixar als anys 40, a base de trobades i partits amistosos. No va ser fins el 1945 que es fundaria com a tal, en un petit camp de sorra avui engolit pel golf del municipi. Res a veure amb les instal·lacions actuals, construïdes el 1978 i ara ja, amb vestidors, grades i, fins i tot, gespa artificial. Tampoc es pot comparar la quantitat de veïns i veïnes de la vila i de l’entorn que han passat en un moment o altre pel club. Actualment, són més de 300 les persones que vesteixen amb orgull la samarreta vermella en un dels 22 equips formats aquesta temporada. També s’hi han anat incorporant els més petits, amb futbol base des dels 4 anys, i les noies, amb dos equips femenins.

“La nostra filosofia és funcionar com un club social amb el futbol com a denominador comú”, apunta Josep Patau, president de l’entitat, “per això també treballem en la retroalimentació, és a dir, que els mateixos nens i nenes que comencen amb nosaltres acabin formant-se i prenent el relleu com a entrenadors i a la Junta”. L’actual responsable del futbol base, Esteve Díaz, afegeix: “No volem guanyar a qualsevol preu: Volem que els nanos s’ho passin bé amb aquest esport, amb disciplina i respecte”. Tampoc obliden les nombroses persones que han fet créixer aquest club de futbol i han volgut agrair especialment la tasca realitzada per Antoni Buch, president honorífic del Santvicentí: “Nosaltres estem de pas, deixarem la nostra feina feta i d’altres la continuaran; l’Antoni va estar 36 anys com a president i ha seguit oferint sempre la seva experiència”.

Tot va començar amb equips sèniors i poc a poc, es va anar rebaixant l’edat perquè tothom pogués gaudir del futbol. També independentment del sexe. Encara és un món molt masculí el del futbol? Poc a poc deixa de ser-ho. Tenim dos equips femenins, un infantil i un sènior que està a primera divisió. La idea és que les de l’Infantil acabin passant, poc a poc, a formant part del primer equip, i les grans, a entrenar les petites, cosa que ja s’està fent. Aquesta és la nostra filosofia.
Retroalimentació. Actualment hi han 44 entrenadors que han estat escollits un a un, que han estat en aquest club i que han rebut la formació, tant interna com externa, adequada. Busquem fer cantera tant de jugadors com d’entrenadors! La idea és treballar com un club social cap a un bé comú: el Santvicentí.
Fer-los sentir a tots “a casa”. Aquesta feina no es veu i es fa mica en mica, però és molt important, i és la que estem potenciant en els 3 anys que portem al capdavant: La fidelització. I aquesta roda també ha d’arribar fins a la Junta, de manera que també es renovi amb gent que ha crescut al club.
Un valor afegit! Hi han altres valors més enllà del futbol, com la disciplina i el respecte. Respecte tant al camp com a les grades! Quan vam presentar els equips d’aquesta temporada ho vam fer al revés: jugadors a dalt i públic al camp. Vam demanar als nens que aplaudissin i, després, que cridessin. De vegades no pensem en el què fem o diem i cal canviar la perspectiva per adonar-se’n.

Això també es deu notar amb les rivalitats que hi han amb equips veïns. Sempre hi ha partits més “calents” que d’altres. Històricament, el rival ha estat el Llavaneres, tot i que en els últims anys també ho és l’Arenys de Mar. Però són rivalitats sanes. Hi han altres camps o partits que intimiden, però al final, acabes fent amistat amb gent que no imagines!

I pel que fa als salts d’un equip a l’altre? Nosaltres sempre deixem la porta oberta, tant als que entren com els que surten. N’hi han que han arribat a equips com el Barça o l’Espanyol: Josimar Aldair, Víctor Álvarez, Sandra Noria, Sergi Duarte,... per nosaltres és un orgull pensar que han estat formats al Santvicentí.

D’altra banda, el club també s’involucra amb altres causes, tant a Sant Vicenç com més enllà, per exemple, a Anantapur (Índia)! És una iniciativa que ha impulsat en diverses ocasions Pere Ferrer, a través de la Fundació Vicent Ferrer. Delegacions del club hi van anar i van portar material esportiu. És un intercanvi de cultures i una acció solidària molt important. Des del club sempre procurem col·laborar amb la resta d’entitats del poble, tenim les portes obertes. Quan preparem el torneig de Nadal, que enguany es farà al maig, busquem donar vida al poble. Ens ajuntem gairebé 2.000 persones que passen el dia a la nostra vila! També ho fem amb els del KOMMIT. El nostre lema és sumar valors.

Roser Clofent: “M’agrada molt treballar perquè m’agrada el què fem”

L’any 1952, Josep Clofent i Palau i Salvadora Rosique van fundar l’empresa tèxtil Artesana de Clofent entre Arenys de Mar i Sant Vicenç de Montalt. Una fàbrica que a mitjans dels 70 es va traslladar on avui, molts de nosaltres la veiem al passar i que està dirigida per la seva filla, Roser Clofent. “Recordo que quan era petita i vam venir aquí, tot eren camps sembrats” explica, “ara quan miro per la finestra estic al centre de Sant Vicenç”. Tampoc tenen a veure els telers que Josep Clofent i Palau feia servir per proveir altres empreses de la comarca, ja que les noves tecnologies han arribat també al món tèxtil. Artesana de Clofent s’ha especialitzat poc a poc en la producció de peces molt concretes i en la investigació, dins del sector de la Sanitat. Durant la visita a les oficines hem pogut conèixer prototips de microcapsulació amb aromes i medicines i d’altres idees que es cultiven dins d’aquesta empresa. “Avui dia és possible, fins i tot, que la roba que portem indiqui en un dispositiu la nostra ubicació, ja podem parlar de fils intel·ligents” apunta la Roser, “el tèxtil és un mercat molt seriós, el què passa és que aquí està devaluat”. Tot i això, aquesta santvicentina assegura que li agrada molt treballar, perquè li agrada el què fa amb el seu equip: “Amb les nostres idees, també millorem la qualitat de vida”.

Roser Clofent, Imma Prieto, Cristina Farnés, Maite Albarsanz, i Xavier Ledesma. FOTOGRAFIA: Manel Martínez.

Ja des de petita creixes entre telers, com aquell qui diu. Així és com comences a interessar-te per aquest món? Als 13 anys ja vaig començar a treballar al negoci. Estudiava a les tardes a Mataró i la resta del temps, estava aquí. L’empresa la porto a dins. I m’agrada molt. Tinc un gran equip que fa molt bé la seva feina, grans professionals. Tot i que cada vegada costa més. Hem passat per moltes crisis, però han estat més curtes, cap com aquesta. Aquesta s’està fent molt dura, la pitjor que he viscut. De 44 treballadors, actualment només en som 23. Poc a poc s’està acabant a l’empresa tèxtil catalana, que tant havia lluit.

Per què aquesta crisi és diferent? La nostra empresa no és diferent a les altres que estan tancant cada dia. A més, tenim una competència molt més dura, com és l’asiàtica. Per això el camí ha estat definir el nostre producte, diferenciar-lo. I evidentment, tenir els millors proveïdors: qualitat i rapidesa. Així hem fidelitzat els nostres clients.

En què us heu diferenciat? Ens dediquem moltíssim al món de la Sanitat, fem peces molt concretes i amb fins medicinals, tant preventius com ortopèdic. Per exemple, la microcapsulació neix amb la idea de fer cintes aromàtiques o medicinals, per usos terapèutics. Amb això millorem la qualitat de vida de la gent.

Podríem dir un: especialitzar-se o morir? Cada vegada dediquem menys a la producció i més a la investigació. Treballem en nous projectes per ampliar serveis i coneixements. Per exemple, un dels projectes en els que participem té a veure amb el control de les freqüències cardíaques d’esportistes per evitar desgràcies com la sobtada mort d’Antonio Puerta o Daniel Jarque. Prevenció a través de teixits. Avui dia és possible, fins i tot, ubicar una persona en el mapa amb la roba que porta. Parlem de noves tecnologies; de fils intel·ligents.

Fils intel·ligents? Evolucionem o ens quedem enrere: materials intel·ligents, maquinàries d’última generació. El nostre és un món molt seriós, el què passa és que aquí està devaluat, sembla que tothom ho pugui fer. A d’altres països la cosa està més avançada: Itàlia, Alemanya,... hem anat allà a formar-nos, a conèixer. Aproximadament un 25% de les nostres exportacions van a Europa i només fa dos anys i mig que ens hem obert al mercat internacional. Era el nostre repte i, de moment, està sent un èxit.

No hem sabut adaptar-nos al mercat global. A Espanya, els nostres clients es reparteixen entre Madrid, País Basc i València. Aquí no s’ha evolucionat tant, som dels únics. Això és perquè si ens demanen coses noves, les fem sense por. La nostra filosofia és innovar i ider coses noves en les que treballar; evolucionar i no repetir. Mai repetir.

Miquel Àngel Martínez: “Si col•laborem per impulsar la comarca, hi guanyem tots”

Nascut al municipi lleidetà de Linyola, en Miquel Àngel Martínez i Camarasa se sent santvicentí d’ençà que va arribar a Sant Vicenç fa 46 anys. Mestre de professió en excedència, regidor d’Educació i Joventut de la nostra vila per CiU entre els anys 1999 i 2003, actual alcalde per segona legislatura (CiU 2007-Actualitat) i nou president del Consell Comarcal del Maresme (CCM), en Miquel Àngel es planteja aquesta nova etapa com un gran repte: “Hi ha dificultats econòmiques a tot el territori i evidentment no resultarà gens fàcil treballar en aquest context, però gestionant amb cura els recursos disponibles estic convençut que ens en sortirem.” apunta Miquel Àngel, “la finalitat del CCM és donar servei, cooperar i acompanyar els 30 municipis, això en època de bonança econòmica resulta més fàcil, ara, però es farà molt més necessari establir prioritats i gestionar de manera eficient per tal d’obtenir els millors resultats i donar la resposta que s’espera de nosaltres”. Des d’aquesta posició, el president del Consell reivindica un replantejament de la Llei de Finançament Local i la mancomunació d’esforços i de serveis.

De la docència a la política. Què et fa donar el pas? Ramon Ambrós, un gran alcalde i el meu pare polític, em va proposar ajudar-lo amb el projecte de l’escola bressol de Sant Vicenç l’any 1996. Després em va demanar entrar a l’equip de llistes del 1999. Em va convèncer per dues raons: per empatia i convicció humana amb el seu tarannà i pel projecte de poble que volia desenvolupar. Així vaig començar en el món de la política, treballant pel poble i pel partit. No és un camí gaire allunyat de la meva professió: els mestres som persones obertes, implicades i compromeses, treballadores i, sobretot, responsables.

Comences amb una col·laboració i des del 2007 ets l’alcalde de Sant Vicenç. Això és el què fa que demanis excedència com a professor i et dediquis plenament al municipi. Jo comparo aquesta feina amb un caixer automàtic, cal una total dedicació: és una feina que demana disponibilitat permanent: 24 hores els 365 dies a l’any. Un alcalde ha d’estar al servei dels ciutadans, i la manera de demostrar-ho, és fent política a peu de carrer i en contacte directe amb els problemes i neguits dels vilatans i les vilatanes.

Després, des de l’Executiva Comarcal et proposen com a president del CCM. Per què creus que van pensar en tu? La meva arribada a la presidència és fruit de diverses circumstàncies i de tres premisses bàsiques: treball, implicació i dedicació. El fet de ser una persona que coneix molt bé el territori i que, com alcalde juntament amb el meu equip de govern, hem gestionat amb eficiència els recursos, han estat dos dels factors fonamentals. Aquesta última legislatura, a nivell d’obres, per exemple, malgrat la crisi, hem assolit tots els objectius sense comprometre les arques municipals. Calien nous equipaments a Sant Vicenç i hem treballat per oferir-los. A més, el fet que el nostre municipi sigui dels pocs amb un romanent positiu, quan molts pobles i ciutats estan passant per situacions econòmicament molt complicades, és molt significatiu.

Després d’un mes i escaig, quina valoració faries de la teva presidència? L’agost ha estat un mes d’impàs, però el què m’he trobat és una molt bona acollida per part del personal. Estem parlant de grans professionals que imprimeixen caràcter al Consell i que amb la seva feina i dedicació l’han fet gran i l’han consolidat. D’altra banda, també he comprovat que no és el mateix gestionar un municipi que una comarca. Els pressupostos, la resolució de temes, la manera de funcionar, l’estructura!

I la crisi! Cert! Hi havia un romanent positiu al Consell, però també hi ha factures impagades per part d’altres institucions supramunicipals. Les dificultats econòmiques són presents a tot el territori, però com he dit abans amb una gestió eficient, prioritzant les necessitats i optimitzant els recursos disponibles, ens en sortirem.

A més, trobem les retallades. Ens plantegem aquesta situació com un gran repte. Sempre s’ha de ser curós al gestionar els recursos, però en època de crisis resulta imprescindible afinar més, i s’accentua la recerca d’ajut en organismes supramunicipals. El CCM és l’ens més proper als municipis i s’han d’intentar cobrir tots aquells serveis que són de la nostra competència.

I el tancament dels CAP en servei d’urgències? Són decisions impopulistes que no agraden a ningú, però necessàries, meditades i fructíferes. Tot i la reestructuració d’alguns CAP, com el de Llavaneres, la Sanitat ha estat i continuarà estant garantida. Sempre, abans de reestructurar serveis, es fan estudis previs per tal de garantir que les necessitats bàsiques dels ciutadans quedin cobertes i que les afectacions a l’usuari siguin mínimes. Cal optimitzar i gestionar amb cura els recursos, tant humans com materials.

Quin camí haurien de seguir els ajuntaments del Maresme? Els ajuntaments han de mirar de consensuar solucions, perquè ens trobem en un context de crisi generalitzat que ha afavorit un nivell d’endeutament que no podem, ni hem d’afrontar en solitari. Cal una nova Llei de Finançament Local. Des de les entitats municipals ho reclamem des de fa anys: S’ha de replantejar el sistema de finançament dels municipis.

D’altra banda, també s’intenta potenciar l’economia a través del turisme. Paper que també es treballa des del CCM, amb el Consorci Costa Barcelona-Maresme. Cal mancomunar esforços i serveis! Les 3 viles fa anys que vam signar un conveni marc de col·laboració en diferents àrees, com el turisme, la gestió dels residus o l’ocupació. Conveni que ha suscitat l’interès d’altres pobles, perquè obre un camí que facilita i propicia l’abaratiment de costos, gràcies a la suma d’esforços. Què més? Noves tecnologies, estalvi energètic, recollida de residus! Treballar per la millora continuada dels serveis als municipis és l’essència fonamental del Consell. Els nostres conciutadans ens reclamen més i millors serveis. Difícilment podrem afrontar aquesta demanda de serveis sinó els podem donar conjuntament. Si col·laborem per impulsar la comarca, si la potenciem, tots en sortirem beneficiats.

Amb nom de dona

Tot comença com un repte. La Iolanda Pajares, veïna de Sant Vicenç, buscava feina quan li plantegen crear una associació de dones al poble. “Era una feina totalment altruista”, explica, “però em va picar i vaig decidir tirar-la endavant”. L’objectiu principal era el d’unir les dones de Sant Vicenç: “Volia que totes aquelles dones que prenien el cafè soles després de deixar els nens a l’escola, fessin alguna cosa juntes”. Per això va decidir, juntament amb 6 companyes més, enviar butlletes a totes les cases amb una petita enquesta adreçada a les dones que volguessin formar part d’una entitat. “El poble va començar a créixer fa 8 o 9 anys, hi havia poques ofertes d’oci, no era com ara”, apunta la Iolanda, “volíem saber si hi havia gent interessada i que ens ajudessin a crear l’associació, tenint en compte les seves necessitats”. Se’ls va dir que seria difícil aconseguir un centenar de respostes. En van rebre 800. “Encara guardo totes aquelles cartes, perquè em va fer molta il·lusió”, assegura, “significava que s’havia de tirar endavant”. Es van escriure uns estatuts, es van omplir els papers, es va dissenyar un logotip i va néixer l’associació Dona Activa, que ràpidament va aconseguir 300 sòcies.

Aquesta xifra es manté 7 anys més tard entorn les 200. La Iolanda encara és la presidenta, tot i que la seva mare, Maria Alòdia, ha assumit gran part de funcions: “Per motius personals no podia continuar, a més havia estat regidora i em vaig desvincular una mica. Des d’aleshores, pràcticament m’ha pres el relleu”. Es mostren satisfetes del resultat de la feina feta: “El més important és que en tot aquest temps hem forjat molt bones amistats, és el més gratificant”. Tampoc s’obliden de les dones que han ajudat a fer possible complir-lo: l’Antònia, la Gemma, l’Oyana, la Mari, l’Olga o una sòcia honorífica, l’Angelina.

Ja sabem com va començar tot, Iolanda. Però què oferiu a totes aquestes sòcies? El primer que vam fer és buscar professorat per poder oferir activitats a totes les sòcies. Activitats pensades per les dones a un preu assequible. Ioga, taichí, ball country, dansa del ventre, defensa personal femenina... anem proposant i en funció de l’acceptació, les mantenim o en busquem de noves. Des dels inicis a l’actualitat, hi ha un abisme!

És només per dones? En algunes s’hi han apuntat homes! Ara hi ha molta més oferta, l’Ajuntament i d’altres associacions també organitzen cursos. Alguns coincideixen i, fins i tot, compartim professors. Però quan vam començar érem només nosaltres. Fem activitats pel poble. També preparem xerrades, exposicions i festes.

I el 8 de març, el Dia de la Dona. Per exemple! Tot això és la part activa. Després també hi ha la passiva.

La passiva? Totes les sòcies paguen una quota trimestral. A més rebem una petita subvenció de l’Ajuntament i de la Generalitat, que normalment dediquem a festes que pugui més gent del poble. Amb aquests diners financem l’entitat. Hem organitzat festes de Halloween per nens i nenes, una trobada de Country a nivell català, paelles populars, trobades de grups de Taichí amb altres associacions de les rodalies, etc. La part passiva és el romanent, que destinem cada any a una ONG diferent. Per ajudar a nens amb síndrome de Down, o de l’Àfrica,... quan vam fer la Caminada Popular, vam donar els beneficis a una ONG de Mataró per ajudar a dones maltractades. Van venir 1.800 persones, com a mínim. Fins i tot vam sortir per tv3! Era la primera activitat d’aquestes característiques que es feia a Sant Vicenç i va ser increïble. Vam crear un precedent.

També ajudeu a dones del poble donar-se a conèixer, oi? Una altra de les fites que tenim és donar a conèixer la vàlua de moltes dones del poble. Perquè sovint han d’anar a d’altres llocs a promocionar-se. Per exemple, vam fer un Musical dels anys 80, en el qual ens van ajudar molt els comerços del poble. També tenim una borsa de treball en la que s’ofereixen per fer de cangurs, per cuidar gent gran o qualsevol altra activitat. Fins fa poc fins i tot teníem una psicòloga a la que es podia acudir si es tenia algun problema. Era una sòcia que es va oferir, la Pilar.

Tothom aporta el seu granet de sorra. Hem aconseguit el què volíem. Hi ha dones que ara són íntimes amigues i abans només es deien hola i adéu. L’exemple perfecte és el grup de taichí, en el que encara hi trobem a les 12 primeres alumnes. Hem aconseguit un ambient molt maco. De fet, fa poc vam aparèixer com l’associació més popular a través d’una enquesta que va fer l’Ajuntament. I això, és una satisfacció.