Josep Torras: Orgullós de ser ‘de poble’

Santvicentí de soca-rel, Josep Torras és conegut principalment per la seva etapa política (1979-1998), on va acabar exercint d’alcalde. Un batlle que va assumir el difícil però desitjat pas del municipi a la democràcia. D’aquells anys, recorda un Sant Vicenç poc poblat, precari en serveis, especialment els dedicats a la infància i a la joventut: “A part del cinema i del Delme, no hi havia res més. Anàvem a l’escola i d’allà, a casa. Com a molt, agafaves una pilota i muntaves un partit espontani amb amics, o anàvem al bar a veure la televisió”.

Tres dècades després, assegura que els joves, ara, ho tenen més fàcil per moure’s i viure experiències, encara que hagin hagut de sacrificar la imaginació: “Més enllà de les noves tecnologies, amb l’oci, les noves generacions ho tenen més fàcil que nosaltres”. I és que si una cosa destaca Josep Torras és el creixement de Sant Vicenç, tant en població com en equipaments: “No ens hem convertit ni en una gran ciutat ni en una gran vila. Som un petit poble amb més gent. Això ens ha fet guanyar en diversitat i qualitat de vida”.

Josep Torras va ser l'alcalde de Sant Vicenç entre el 1979 i el 1998. FOTOGRAFIA: Elena Viu.

Seguint el negoci familiar, comences a formar-te en l’ofici d’electricista en un Sant Vicenç molt diferent al d’ara. Als pobles acostumaven a seguir-se les passes del pare, com també ho va fer el meu germà. Jo ho acabaria deixant pel sector immobiliari, que és al què em dedico ara. Sant Vicenç era una vila de poc més de mil habitants, amb quatre botigues, dos bars i alguna empresa de construcció, de serveis i de tèxtil.

Per què decideixes donar el salt a la política? Segurament em vaig deixar emportar per l’ànima del “poder decidir”. Començava la transició, jo tenia poc més de 20 anys i, amb les primeres eleccions generals, tot era una incògnita. A Sant Vicenç van plegar 4 regidors del règim i el governador civil va decidir que representants polítics d’altres partits fessin de gestors municipals. Vaig entrar per CiU, segurament perquè estava molt al dia, ja que participava a Ràdio Mataró fent cròniques polítiques del poble. Al 79, anava a les llistes del partit amb les municipals, encapçalades per Francesc Monfort. Vam guanyar i per problemes de salut, ell ho va haver de deixar i jo vaig agafar les rendes com a alcalde.

Com es va viure la transició a la democràcia a Sant Vicenç? Crec que es va notar més per part dels santvicentins que no pas per estiuejants o nouvinguts, perquè va suposar un canvi a nivell de serveis. Es va treballar per guanyar en equipaments, per exemple, una escola. Fins aleshores s’estudiava a Caldes. Es van aprofitar espais municipals per anar recuperant curs per curs! També es va potenciar el lleure esportiu i d’altres serveis bàsics. L’economia no donava per molt. Eren les primeres passes del què tenim ara. Amb el boom de la construcció la cosa va canviar una mica.

També ha fet canviar la fisonomia del poble. La massificació és una realitat a tot el Maresme. En un principi s’impulsava un creixement vertical, patent a la part costanera. Després vam implantar un model horitzontal per evitar l’impacte visual. Si mirem l’ocupació de territori per quantitat de gent veus que hi ha coses que es podrien haver fet millor. Però també és un dels encants: casetes amb jardí i garatge. I també són així els habitatges de protecció oficial!

I les segons residències! Molts, avui, opten per quedar-se. Encara es nota el contrast hivern-estiu, però menys. Molta gent ha decidit quedar-se per la tranquil·litat. S’han millorat considerablement les comunicacions amb Mataró i Barcelona. Més gent implica més serveis i més qualitat de vida. Abans al poble hi havia la gent del poble. No hi havia possibilitat de desplaçar-se diàriament: anàvem a peu o en bicicleta. Hi havia algun autobús, però horaris molt penosos. Els joves havíem de ser imaginatius!

S’ha perdut aquesta imaginació? Tajuntaves en un tros de camp i improvisaves un partit; ara tenen un pavelló. Van al cinema a multi-sales; abans s’hi anava el dissabte a la nit o el diumenge. Si volíem veure un partit de futbol, a casa no hi havia televisió! Et tocava anar a Can Boatell i pagar una consumició. Nosaltres vam crear un centre de joventut al Delme. El jovent va fer les obres!

Una mena d’espai jove. Hi havia biblioteca, sales de joc, tallers de teatre i, fins i tot, classes de català, perquè en aquella època no ens l’havien ensenyat. Avui,els joves s’han deslligat més del poble, troben divertiments a fora i es mouen fàcilment. Tampoc s’interessen per altres qüestions, com la política: Les llistes va carregades de gent de mitjana edat. Però han guanyat en mentalitat, en experiència. Tenen oportunitat de marxar lluny i viure d’altres maneres. I després, molts tornen. El poble sempre tira, tot depèn de l’etapa en la qual et trobes.

S’han perdut coses, però d’altres també es mantenen. Avui sembla que torna a revifar, especialment per l’oci esportiu. Tenim un espai ideal per gaudir del mar i la muntanya i molta oferta lúdica. Es mantenen tradicions: Geganters, Bòbuls i Margaridasses, el pessebre! L’ànima de poble no es perd, sinó que canvia, s’adapta als nous temps.

I què hem guanyat en tots aquests anys? Hem guanyat en diversitat de gent. Com tota la gent nativa de poble, érem molt tancats. Amb els nouvinguts, hem obert la nostra mentalitat: Som un petit poble amb més gent. I em sento molt orgullós de ser de poble; de ser santvicentí.