Diuen que els llençols s’enganxen a les persones. Ho fan premeditadament per evitar que ningú es llevi. S’emboliquen entre mans i braços, s’entortolliguen als colls i s’encadenen als peus. El mateix pot passar amb nòrdics i cobrellits, amb el valor afegit del seu pes. T’aixafen contra el matalàs amb una suavitat que t’afalaga. La seva escalfor t’acaricia les poques neurones que tens actives, fins que es tornen a dormir, lentament, entrant en una son profunda. I el coixí! Deixant que cap i espatlles encaixin perfectament sobre la seva flonja superfície. Un segrest en tota regla que et deixa gustosament empresonat, per molt que el despertador esbufegui cada cinc minuts; per molt que l’alarma xiscli prop de les orelles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
El + llegit
-
L'antiga masia de Can Matas és avui la residència de la tercera edat Loval que s'alça davant de la nova Biblioteca. Els jardins de C... -
Diuen que al mal temps, bona cara, que de totes les coses dolentes, se'n poden extreure de bones, que no hi ha mal que per bé no vingu... -
M’agradava escriure, de sempre. I les meves mans s’aturaven, i els meus ulls feixucs i cansats no feien més que llegir i rellegir aquesta a...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada