M’agradava escriure, de sempre. I les meves mans s’aturaven, i els meus ulls feixucs i cansats no feien més que llegir i rellegir aquesta afirmació, una vegada, i una altra. Buscava un bon començament, una presentació impactant, fructuosa, increïble; però només sabia dir que m’agradava escriure, que m’agrada de sempre. I els meus dits deixaven de teclejar, i els meus pensaments s’estancaven.
Tot principi hauria de tenir bona presentació, però presentar no és cosa fàcil. Quan comences a estudiar una carrera com periodisme, t’expliquen que s’ha de concebre la realitat com un poliedre, un poliedre amb moltes cares. Cada persona té una mirada diferent, però això no vol dir que un tingui una visió equivocada, sinó que cada fet es pot interpretar de moltes maneres.
Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m’assec –amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m’estic prenent un cafè. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensament són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d’aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l’esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí, i els escric. Me’n sento satisfeta, perquè m’agrada escriure.
Em van dir que la realitat no era paraulable. Jo dic que sí, que encara que no es pugui traduir en lletres la complexitat d’una vivència, sí que es pot obtenir una d’aquestes cares del poliedre: la teva. I si ajuntéssim cada una d’elles, aconseguiríem una panoràmica completa, la veritat absoluta, i tot gràcies a vivacitat de les paraules, perquè les paraules són vives.
En aquest tros de paper, no pretenc altra cosa que plasmar la meva cara del poliedre; és aquí on comença, racó viu.
[Ho trobaràs a:
3 comentaris:
Interessant presentació, però no deixa de ser això una presentació.
Espero que no deixis de publicar més lletres perqué a molts ens agrada completar el poliedre propi amb cares d'altres persones, i més si aquestes són com tu.
Felicitats!
És una delícia llegir-te Elena, espero poder-ho fer a cada número del Tres Viles. No deixis d’explicar-nos la cara del teu poliedre, bona sort!
Escrius molt bé Elena. Una bona entrada. Espero llegir-te moltes vegades. Anims i sort, que el camí que tot just encetes no es gens fàcil
Publica un comentari a l'entrada