Els millors JJOO de la història

El 25 de juliol farà 20 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, una data que molts recorden amb emoció, especialment l’Àngels Marí, qui recorda amb molt d’afecte aquest gran esdeveniment, del qual en va formar part: “Encara recordo l’eufòria i l’emoció de sentir Joan Antoni Samaranch pronunciant el nom de Barcelona. Era la seva màxima il·lusió. A la ciutat la gent cridava i els cotxes s’aturaven i feien sonar les botzines”. L’Àngels havia estudiat markèting a ESADE i va deixar la seva feina secretària al Reial Club de Tennis El Turó per dedicar-se de ple al Comitè Organitzador de Barcelona’92. “És una etapa de la meva vida que mai oblidaré” assegura, “tots els qui vam participar formem una família olímpica, fet que mostra el gran companyerisme amb el qual vam treballar”.

L’Àngels arriba a Llavaneres com molts altres barcelonins, després de moltes temporades d’estiueig: “Vaig fer la prova una temporada, amb la meva filla gran, la Mireia. Ho vaig tenir clar. El meu segon fill, l’Àlex, ja va néixer aquí”. D’això ja fa pràcticament 40 anys i es sent com una llavanerenca més: “Hi ha un microclima que és meravellós, la tranquil·litat, conèixer la gent!”. I anys després, en descobrir que a la nostra vila, també s’organitzen Olimpíades cada quatre anys, no ho va dubtar: “M’acabo de jubilar i estic encantada d’ajudar amb tot el que pugui”. I encara es mostra més il·lusionada amb poder córrer amb la torxa olímpica llavanerenca el proper 29 de juny, acompanyant a en Joan Villanova, la “3ª generació del Picarol”, a qui considera el seu “nét gran”: “Jo ho vaig fer al 92 i espero repetir l’experiència també amb els meus néts , l’Aldric, l’Abril i l’Alexis, en properes edicions”.

Com aconsegueixes entrar a col·laborar amb el Comitè de les Olimpíades de Barcelona? Per contactes, em proposen col·laborar-hi. Vaig començar els dissabtes al matí i, després, alguns dies puntuals. El projecte em va enganxar de tal manera que ja no el vaig poder deixar. Vaig plegar de la feina i m’hi vaig dedicar de ple. Me la vaig jugar!

Era un moment històric... Tot era intriga. Sovint em preguntava: “Com es deu veure l’organització d’uns Jocs Olímpics des de dins?”. Era viure el procés des d’una altra perspectiva! Tot va començar amb un bloc petit de persones que va creixent poc a poc, com un bolet! I va ser molt bonic. Deixar-ho tot va ser un gest impulsiu i vocacional. I és una etapa de la meva vida molt especial. Mai l’oblidaré! Vaig aprendre molt.

Quina era la teva tasca? Com que era Secretària de Direcció, vaig començar transcrivint a l’ordinador punts del projecte i dedicant-me voluntàriament a feines administratives. Va ser quan Joan Antoni Samaranch va anunciar que Barcelona seria la seu dels Jocs del 92 quan el projecte es va començar a definir com una realitat. I aleshores, vaig adquirir altres responsabilitats, responsabilitats, com per exemple la meva col.laboració amb el Departament de Protocol, ja que sóc Diplomada en Protocol Civil i Reial.

Com es viu aquell moment? Amb molta emoció! Una sensació inexplicable. Els cotxes que entraven i sortien de la Diagonal s’aturaven, tocaven el clàxon, la gent cridava,... eufòria! És una d’aquelles coses que no te la creus fins que arriba el moment. A més, doble satisfacció, perquè es van fer Jocs Olímpics i Paralímpics al mateix temps, cosa que no s’ha tornat a fer! Van ser quatre anys de feina en els que ens ho jugàvem tot a una carta,...

S’havia de filar prim amb tot... Per exemple, pel dia de la inauguració, el Departament de Seguretat juntament amb Protocol van dissenyar el trajecte de recorregut fins l’Estadi de tots els membres de les Casas Reials. Havien decidit anar amb un autocar enlloc de cotxes oficials, per evitar embussos. El recorregut fins l’estadi es va haver de revisar, fins i tot, el clavegueram! Es va treballar no només el que es veu, sinó el que ningú veu! És molta feina! Hi havia molta gent i molt qualificada. Recordo que 4 mesos abans de començar, el Dpt. de RRHH ens va organitzar una festa temàtica, com havien fet cada any. En aquest cas era la Festa del Terror, perquè ja no quedava temps i tots teníem pànic! Ens van dir: “Tot allò que no estigui acabat, ja és inútil”. El moment pel que havíem estat treballant ja arribava i calia centrar-nos en fer bé el què ja teníem.

I va arribar! Com es van viure els JJOO des de dins? Com a Secretària de Direcció General em va tocar viure’ls des de la seu, amb molts nervis, pendent de cada prova, del que es pogués necessitar en qualsevol moment. Una feinada!

Alguna curiositat? Tres hores abans de la cerimònia inaugural, una de les cases reials convidades va excusar la seva assistència. No podien quedar dos llocs buits a la llotja d’autoritats! Endevina qui els va haver d’omplir,... jo i una companya! Em van dir que pugés dalt d’una vespa, un company em duria fins l’Estadi. Només recordo que em va dir: “Agafa’t fort”. Vaig tancar els ulls i no els vaig obrir fins arribar-hi. Una vegada allà, vaig trucar al meu marit, que com tothom estava  seguint l’esdeveniment des de la televisió: “Quique, estoy en el Palco de Autoridades, a ver si me ves!”. El meu marit al·lucinava! Cal dir que tinc pànic a les motos! Però els JJOO mereixien aquest repte i molt més Ara són anècdotes, però els jocs van ser emocionants! Es va dir que havien estat els millors de la història. Per mi, ho van ser.

Ara, repetim l’experiència a Llavaneres, a petita escala. Quan ho vaig descobrir, em vaig oferir sense dubtar-ho. És la primera vegada que col·laboro amb l’organització! Hi ha molts voluntaris però, per suposat, estem oberts a que tothom qui vulgui vingui a ajudar-nos. Sempre es pot col·laborar, ja sigui amb material, amb idees o amb patrocini. Estem segurs que també seran maquíssims!

Revivint la il·lusió de fa 20 anys! Amb un ingredient afegit, i és que aquesta vegada, acompanyaré al meu “nét” gran amb la torxa olímpica! I m’encantaria fer-ho de nou amb els meus néts més endavant.

Esmolant notes

Esmolet Quartet. FOTO: Eva Miracle 

No són professionals de la música, només ho és la Gemma, que és professora a l’Escola de Música d’Arenys de Mar. Tot comença perquè ella i l’Eulàlia, que era alumna seva, s’ajunten per tocar la flauta de tant en tant. S’ho passen bé i s’atreveixen amb algun que altre concert. Així aconsegueixen la tercera al grup, l’Anna. I un any després, la formació esdevé quartet amb la incorporació de l’Esther. Esmolet Quartet neix ara fa 4 anys i, poc a poc, pretén fer-se un lloc en el món de la música, amb una proposta gens habitual, centrada en la flauta i, concretament, en el so de la música barroca. Es tracta de la santvicentina Anna Cornudella, la llavanerenca Esther Volmer i dues arenyenques, Gemma Ruiz i Eulàlia Casas. És, segurament, l’únic quartet de flauta dolça que tenim a la comarca.

“Era una cosa que sempre havia volgut fer i, quan vaig apuntar a les meves filles a l’Escola de Música de Llavaneres, encara em van agafar més ganes”, explica l’Esther, d’origen holandès, “però no trobava a ningú per tocar per aquí que tingués més o menys formació amb la flauta”. L’Esther destaca que en el seu país, i en general a tot el nord d’Europa (Bèlgica, Alemanya, Dinamarca,...), la flauta de bec és un instrument amb molta tradició, equiparable a l’estudi de piano o de violí, per exemple. “La flauta és un instrument que aquí es va desprestigiar, sobretot a les escoles”, apunta l’Anna, “tothom sap tocar la flauta, però no coneixen el que es pot arribar a fer”.

Esmolet Quartet ha mostrat la seva feina en algun que altre concert per Arenys de Mar i, fa uns mesos, a la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt. Esperem que aviat, aquest grup ens captivi de nou amb la seva música.

Per què Esmolet? Sorgeix un dia d’assaig a casa la Gemma, mentre fèiem notes molt agudes amb una flauta soprano. El seu company va sortir cridant: “Noies, aquí baix, hi ha una cua llarguíssima de gent amb ganivets!”. Ens va comparar amb els esmoladors de ganivets del carrer! Quan vam buscar un nom pel grup, no vam tenir cap dubte: Esmolet! Estava claríssim.

Quin tipus de música toqueu? Principalment música barroca i medieval, que és l’estil que va més relacionat aquest tipus d’instrument. Des de Purcell a Vivaldi, entre d’altres. Però això no treu que acabem tocant un tema modern, ja sigui la banda sonora de Harry Potter o d’Els Picapedra! Així s’enganxa una mica al públic i es dóna un punt divertit al concert.

No és massa popular la flauta... Aquí, més enllà de l’Auditori per exemple, no es coneix el potencial que pot tenir. A Catalunya s’ha desprestigiat durant molt de temps, sobretot a les escoles. Tots sabem tocar una cançó amb la flauta i això fa que no es vegi com una viola o un trombó,... queda com un instrument de segona, desconegut. De fet, hi ha molts tipus de flauta i en general, només es coneix la soprano, que és la que fan servir a les escoles.

Quantes n’hi ha? Hi ha la flauta dolça o de bec, que és la que toquem nosaltres, la soprano, la sopranino, que és més petita, la tenor, la baixa, la contrabaixa,... o la flauta travessera, que ja seria un altre instrument! Quan més gran, més greu és el so. Hi ha tota una carrera d’estudis superiors, mai deixes d’aprendre.

Deu ni do! És un instrument poc valorat que és molt bonic. Caldria aprendre que més enllà del Sol Solet, es pot fer molts altres tipus de música. Nosaltres, per exemple, adoptem la barroca. I s’hauria d’incorporar aquesta sortida a les escoles, escoltar audicions de flauta que traspassin les fronteres de la música popular.

Us agradaria fer alguna audició a les escoles? I tant! De fet, ho vam fer a una escola d’Arenys, La Presentació, i va agradar molt. Creiem que podria ser molt positiu tot això, explicar-li’s que hi ha molts tipus de flauta, que és un instrument molt seriós, no es tracta només de bufar! Pot sonar de moltes maneres diferents i cal entendre el què estàs comunicant. Un pot saber llegir i escriure, però pot no entendre un text. Amb la música passa el mateix, no és només una nota rere l’altra, hi ha una interpretació, un missatge,... tot un món!

Això també dificulta la vostra feina, és clar! De vegades estem més estona discutint quina lectura fem d’una partitura que assajant amb la flauta. La música fa frases, oracions, i evidentment, cada persona, cada cultura, ho expressa d’una manera o altra. Un dels nostres somnis ara és anar a Zuric, on tenim un conegut que té un cafè on se’ns ha convidat a tocar. Segur que es viu diferent l’experiència!

També esperem veure el resultat aviat, de nou, per les 3 viles. I tant! Sempre és un gust tocar a casa! Fa molt poc vam estar a l’Església d’Arenys de Mar participant d’un acte d’aniversari del retaule i hi tornarem a ser de cara a l’octubre. També hem passat per la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt, i esperem repetir aviat per la zona!

‘No hem de canviar el món: El canvi som nosaltres’

“Carpe diem” seria una bona manera de definir el camí de Cristian Ochoa, barceloní acollit a la nostra vila des de fa uns anys. Es va endinsar al món de la música durant l’adolescència, un impuls que el va fer passar per diferents bandes en les quals va aprendre a moure’s dalt d’un escenari. Guitarra en mà, tocava i composava de manera autodidacte, fins que va decidir que calia conèixer més sobre aquest món. El seu pas per l’Escola Moderna del Liceu és entrebancat, però el va farcint poc a poc amb la teoria que li mancava: “Sento que cal viure el present i fer el què un sent en cada moment. De primeres, necessitava experimentar; després vaig començar a estudiar el què realment m’agrada. En la combinació està la gràcia: la música és un món que no t’acabes”.

D’aquesta barreja, naixerà el 2005 Ultraído, grup que l’hi ha deixat un lloc en el panorama musical d’avui, juntament amb els seus companys d’equip, Xavier Rodríguez i Siscu Garcia: “És la construcció idònia, perquè ens compenetrem a la perfecció. Jo composo lletra i música i ells defineixen el tema”. Després de presentar un primer disc, han decidit fer una pausa per reinventar-se i, aviat, podrem escoltar-ne el resultats. Però mai s’han aturat del tot, són dels qui van a buscar l’escenari: “Cal recuperar la idea de portar la teva música arreu i no esperar que vinguin a buscar-te”.

En Cristian es defineix com un espectador més del teatre que és la vida, però que intenta capgirar el seu propi destí actuant diferent als altres. Per ara, ho fa gaudint de la tranquil·litat que li ofereix Sant Andreu de Llavaneres, on diu sentir “la calma i la natura vora de casa”. 

Fotografia: Felipe Mena

Com definiries “Ultraído”? Significa ser obert, veure més enllà de la realitat que se’ns presenta. El nom evoca maneres diferents de veure la vida, més enllà de les estructures que coneixem. És el què intentem transmetre amb la nostra música. A més, en català seria Ultranat. Tindria un doble significat, més enllà de néixer. Hi hauria una doble vessant que també ens agrada molt plasmar. De fet estem preparant un àlbum en català i aquest serà el nostre nom.

Serà en català per algun motiu en especial? Perquè m’ha sortit així, és una llengua amb la qual m’expresso. Encara estem en procés de creació, perquè de moment estem treballant en el segon disc en castellà, que esperem enregistrar aviat. Vam voltar molt amb el primer i necessitàvem aturar-nos i crear alguna cosa nova. Després ens dedicarem de ple al disc en català. Ja tenim alguns temes, però anem amb calma.

Com es construeix una cançó? Escriure una cançó és molt fàcil i molt difícil. A mi sempre m’ha agradat escriure tot allò que se’m passa pel cap... i d’entre les meves notes, a cop de guitarra, surt la lletra i la cançó. En realitat és expressar la teva percepció com a espectador del món, com si la vida fos un teatre. Però no és res especial, és neurològic: fas treballar el cervell i aquest, reacciona i et dóna fruits. Està comprovat.

Generalment podem fitar un esperit crític en la teva música. Però no és una reivindicació, sinó l’intent de mostrar que les coses poden ser diferents de com ens diuen que són. No ens ho hem de creure tot, hi ha altres realitats.

Una mica podria anar lligat a la situació actual de crisi? Hi ha músics d’altres generacions que ja han viscut una crisi i, a través de la música, també han promogut el canvi. Vull dir que no és res nou, ja ens ho van dir! Hi ha una sèrie de valors que ens han inculcat i que no ens deixen veure d’altres coses. I el què ignorem també és real! No parlo de llibertat col·lectiva, ni de sistemes, sinó de la teva llibertat, la personal. No cal canviar el món: El canvi l’has de produir tu, en el teu entorn. És una actitud. I també és educació,...

Educació? El què ens han ensenyat de petits és el què defineix la nostra manera de veure el món. De fet, els nens viuen la música d’una manera molt diferent: no l’escolten, la senten. Conserven l’instint primitiu de música i ball, com si fos una sola cosa. I ho he pogut comprovar durant la gira d’aquest passat estiu per Espanya. Són els qui estan a davant de tot, sota l’escenari, i es deixen emportar. Per això crec que m’agradaria molt fer un repertori infantil. Començar des de baix. La música és una responsabilitat, va més enllà de la diversió. El missatge no ha de ser banal, ha de ser un combat contra la ignorància.

Un públic molt especial d’una gira que tampoc ha estat massa habitual... Hem anat a l’aventura, la majoria de concerts es van anar lligant sobre la marxa. És la manera de portar la teva música arreu, anar picant portes més enllà del circuit establert.

Aquest és el camí que ha de prendre la música? El futur de la música un tema molt complex. La música és feina i s’ha de valorar com a tal. La cultura té un preu, però sí que és veritat que ha d’estar a l’abast de tothom,... i encara queda molt per fer. Podríem abaratir-ne l’accés? Retallar intermediaris? No ho sé. Però sí veig que encara hi ha camins alternatius per recórrer, que estan al marge de l’estructura general. Cal llogar un espai concret o podem muntar un escenari sobre la marxa? Aquesta és la idea: rodar! Tampoc és fàcil, però és una manera.

Primeres teules per l'ermita de Sant Sebastià

“D’aquesta blanca ermita, que vetlla per la salut del cos i ànima dels veïns de Llavaneres, i a la qual, ells pugen a visitar en cada contratemps, hi ha goigs impressos ja a mig segle XVII”, va escriure Fortià Solà l’any 1936. L’edifici religiós en qüestió és l’ermita de Sant Sebastià, una de les construccions més antigues del municipi, tot i que per a molts, avui encara desconeguda.

És un punt històric del nostre municipi, de fet, se’n té notícies ja al segle XVI. L’ermita de Sant Sebastià va funcionar com a seu militar durant la guerra del Francès i les posteriors guerres carlines, fet que la va deixar força deteriorada. Quan Llavaneres va esdevenir refugi per a famílies estiuejants durant un brot de còlera que va afectar Barcelona al segle XIX, els llavanerencs, on cal destacar la família Matas i la Masriera, la van tornar a restaurar com a agraïment al sant i per poder seguir gaudint d’aquest indret. Anualment s’hi celebrava l’aplec al mes de gener, en el que no hi han faltat mai les coques i el vi dolç. Una tradició que fa 5 anys que s’ha recuperat gràcies a l’entitat “Salvem l’ermita”, que neix amb la intenció de recuperar l’esplendor d’aquest espai. Quina va ser la sorpresa, quan mesos després, en obrir el diari, molts veïns van llegir un reportatge en el que es mostrava una torre a la venta dalt d’un turó del nucli urbà de Sant Andreu de Llavaneres, ermita inclosa. Gràcies en bona part al seu esforç, avui, l’ermita és oficialment propietat parroquial i es troba en ple procés de restauració.

“Salvem l’ermita” ha aconseguit recaptar prop de 7.000€ des del 2009, a través de donacions populars, que ara serviran per cobrir part de la taulada ensorrada, damunt la sagristia. Un dels seus membres, Andreu Ventura, ha restaurat l’escultura de Sant Sebastià que llueix damunt la portalada. També s’ha recuperat la música que acompanya els goigs de la seva figura. Entre tots, han netejat l’interior i l’exterior del temple, deixant una esplanada digna al seu entorn. En concret es tracta de Tona i Joan Devesa, Andreu Ventura, Guillem Coll i Mossèn Joan Manel Prieto, encara que hi ha una llarga llista de col·laboradors altruistes que fan realitat la seva empenta.

Com és possible que posessin a la venta l’ermita? La parcel·la privada bordejava l’ermita de Sant Sebastià i Quim Bertran va donar la veu d’alarma en veure l’article al diari. S’havia perdut la tradició de celebrar l’aplec el 20 de gener, per Sant Sebastià, i just l’havíem recuperat aquell any, inclosa la tradició de menjar coca i vi dolç, que ens regala el pastisser Jaume Matas, i l’aplec de sardanes. Molts de nosaltres recordem amb molta estima aquest espai: és el nostre patrimoni! 

I ara de qui és? Fa dos anys que s’ha formalitzat que és propietat del Bisbat i, per tant, de la Parròquia de Llavaneres. Hem dut a terme diverses campanyes per donar visibilitat a l’ermita. Primer per subscripció popular, perquè el poble s’involucri en la defensa i preservació d’aquest indret. Tenim una llarga llista de col·laboradors. Gent que s’ha ofert a ajudar en el que pugui. Al 2009 vam iniciar la campanya “Una teula per l’ermita”, on tothom qui vol pot fer una donació econòmica per la seva restauració, amb un mínim de 5€. Ara tenim gairebé 7.000€.

L’objectiu és arribar als 20.000€. És el que vam calcular que costaria arreglar-la. De moment farem servir els diners en cobrir el sostre de la sagristia, que és una de les actuacions més urgents. A mida que anem recaptat més, es continuarà amb les obres per reformar-la. 

Però heu anat fent altres millores. Es va obrir el camí i acabem de netejar l’entorn, per deixar descoberta l’esplanada. Hem netejat els interiors, s’han fet les estovalles del retaule i s’ha fet arribar l’aigua al recinte. També vam restaurar l’escultura de Sant Sebastià, per la que es va fer una festa. Són petites coses per anar adequant l’espai.

Per tot això, volem agrair a la Parròquia de Sant Andreu de Llavaneres, la Secció de Cultura del Casal, les ADF de la Serralada el Montalt i a l’entitat Aventures Llavaneres la seva plena disposició en aquesta fita, així com el suport que ens han donat des de l’Ajuntament des del començament. 

I seguireu amb aquesta tasca. Seguirem presents a les fires amb parada i guardiola, fent loteria i rifes, que ens ajudin a recaptar més diners. I repetirem el pessebre que s’ha fet per primera vegada aquest Nadal, que va tenir molt d’èxit. També vam aprofitar una festa amb els nens i nenes de l’escola perquè la visitessin. La majoria de pares no coneixia ni la seva existència! 

Cal recuperar, a més de l’edifici, la visibilitat al poble. La gent no la coneix. És un monument amb molta història i això també s’ha de preservar. Per exemple, el primer rellotge de Llavaneres estava a l’ermita de Sant Sebastià! Ara es troba desaparegut, però cal donar a conèixer aquests detalls, perquè formen part del nostre passat.

Gwen Perry, premiada amb la Creu Europea d’or

La llavanerenca d’adopció ha estat galardonada amb la Creu  Europea d’or per la seva faceta com a Cantant Internacional, productora i humanitària. Un reconeixement que otorga la Fundació AEFE (Agrupació Espanyola de Foment Europeu).

 

+ informació

Caminar per a Camerun

Provinent de Wieringerwerf, zona rural a 60 km d’Amsterdam, l’holandesa Carolien Kroon arriba a Catalunya com a resultat d’una suma d’estímuls espontanis: estudiava francès a la Universitat, però sentia que amb aquesta llengua no podia avançar més; prova l’espanyol i decideix venir a Espanya per acabar-lo de dominar. Inicialment, li tocava Salamanca, però per recomanació del seu professor, aterra a Barcelona. En 15 dies de convivència amb una família local s’enamora de la ciutat: l’ebullició de gent, la gastronomia, el clima, la vida mediterrània! 

L’any 1989, el somni de la Carol de marxar a treballar a Àustria o als Estats Units s’esvaeix i s’instal·la a la capital catalana. Fins al Maresme, només quedava un petit salt molt lligat a la seva formació professional: Turisme i RRPP. Calella és durant uns mesos el seu nou cau: “L’estiu era una bogeria, tot moviment; massa per viure-hi! I l’hivern, un total contrast, carrers buits i tot tancat”. Posteriorment, trobaria la tranquil·litat que buscava de nou al Maresme, però aquesta vegada a Llavaneres: “Fa 8 o 9 anys que sóc aquí i he trobat una zona tranquil·la amb activitats per fer, néta i ben organitzada, que pels qui som del nord, és important! I sobretot, la vista: El mar”. 

La Carol, però, amaga una faceta solidària que, poc a poc, intenta arrelar a les nostres viles. A través de la seva ONG Kirabo recapta diners per a desenvolupar projectes a Camerun. També s’ha incorporat recentment a Fundació Teaming, micro-donacions en grup destinades a causes socials. Properament, prepara una Caminada Solidària a Sant Vicenç de Montalt a la qual, tothom hi està convidat.

Per què deixar Holanda? Sempre m’han interessat les cares diferents, les llengües, maneres de viure... volia conèixer món més enllà del meu poble! La meva idea era marxar a Àustria i després als Estats Units,... ara només són destinacions de viatge. Aquí vaig trobar una bona feina, parella, amics,... quan planifiques el futur no sempre surt com pensaves! La vida ha de ser espontània i, per algun motiu, crec havia de sortir així. I em trobo molt a gust. Com a mínim he guanyat en clima i gastronomia! [riures].

Però no sempre has tingut els ulls ni el cap a Europa. De petita llegia sovint una revista, Sam-Sam, dedicada a projectes en el Tercer Món. Des de que puc, col·laboro amb ONG pagant quotes, apadrinant nens, portant roba o material escolar en alguns viatges... o simplement, com a voluntària per la llengua amb persones estrangeres! Però necessitava fer alguna cosa més. El problema era que un voluntariat no em permetia treballar a jornada completa.  

En quin moment decideixes implicar-te plenament? El 2006, quan vaig fer un viatge a Birmània. És un país preciós amb molta pobresa. Em va impactar veure com un home nord-americà, amb la seva roba de marca i equipat de dalt a baix, fotografiava amb la seva càmera d’últim model la gent que vivia en la més absoluta misèria, damunt de runes! Vaig pensar que això no podia ser. No volia seguir viatjant per viatjar. A la tornava em vaig posar en contacte amb ONG alemanyes que treballaven allà. Però amb les revoltes populars del 2007, es va aturar tot. Vaig buscar un altre destí per ajudar.

Camerun. Va ser aquest país com podria haver estat qualsevol altre. Hi ha tant per fer! Em vaig posar en contacte amb una organització local. Com a la feina no em van concedir una excedència, vaig ajuntar les meves vacances de 2 anys i vaig fer un voluntariat de només 2 mesos. Era molt poc temps, però l’experiència va ser molt intensa.

I fructífera! Escrivia tot el què estava vivint a la família, amics i companys de feina. Convivia amb una família camerunesa. Una de les dones estava embarassada de 7 mesos. Es va posar de part. Va néixer una nena. Compartia incubadora amb una altra. Als 3 dies, es va morir. Ho vaig escriure. Era la meva manera de digerir-ho, res més. Una companya de feina de Madrid em va donar 1.000€. En 15 dies, altres persones van recaptar més diners. En 15 dies tenia 3.000 euros per dedicar a projectes per a dones. Els vam invertir en micro-crèdits: vam comprar gallines, pupitres per a una escola, vam contractar a una professora de literatura per dones analfabetes,...

Déu n’hi do! Un dia em vaig topar amb una caseta de fusta, amb el seu jardinet, molt bucòlica. Estava en venta. Vaig consultar el preu. Adquirir-la em costaria entre 5 i 6.000€; habilitar-la com a casa d’acollida per a nens malalts i discapacitats, uns 5.000€ més. Quan vaig tornar a casa, vaig preparar un projecte demanant ajuda a altres entitats, pensant que podria aconseguir-ho. Però no era tan fàcil. Em vaig quedar molt frustrada: No és el mateix recaptar diners des d’aquí. El meu marit em va empènyer a crear la meva pròpia organització.   

La teva pròpia ONG? Vaig consultar molt per Internet per crear una associació sense ànim de lucre: KIRABO. Significa “regal de Déu” en suahili i és un nom molt comú a Camerun, precisament, perquè els nens són els qui pateixen més la precària situació en la qual viuen moltes famílies. Vaig buscar persones que volguessin implicar-se. Actualment, Kirabo la formem 4 membres, 6 col·laboradors i molts més voluntaris. Vaig posar en marxa una pàgina web. Vaig agafar dues setmanes més de vacances i vaig tornar a Camerun amb nous projectes. Al poc temps, vaig deixar la feina per dedicar-m’hi plenament. Em vaig formar i vaig recaptar prou diners per tirar endavant projectes.

Quines feines feu a Camerun? Són projectes senzills però importants: portar aigua a zones rurals, adequar centres escolars, micro-crèdits per a dones,...

Micro-crèdits per a dones? Es tracta de donar-li facilitats perquè posin en marxa un petit negoci. Se’ls donen 33 euros i elles construeixen el seu propi capital. Per exemple, s’ha comprat un bidó d’oli de palma perquè l’envasin i el puguin vendre. També tenim cosidores, un grup de dones que fan sabons,... hi ha moltes vídues en aquest país. La seva fita és portar els fills a l’escola i pagar factures mèdiques. Actualment tenim 254 crèdits adjudicats. En tenim previstos 700! També financem la carrera de medicina d’un noi camerunès. La condició és treure bones notes i dedicar temps a col·laborar amb un hospital de la zona.

Ha estat un període de combinar diverses feines amb aquesta associació, fins fa uns mesos, que vaig començar amb la Fundació Teaming.

Què és el ‘teaming’? : Són micro-donacions d’1€ en grup. Es sumen aquests diners, es presenta una causa social i es destina la recaptació íntegra per fer-la possible. Fins ara s’ha fet offline, només per empreses i entitats privades. Fa un mes que es pot trobar on-line, per a tothom qui vulgui col·laborar a tirar endavant algun projecte petit prop de casa. La meta és generar més fons per a causes socials.  

També has trobat la manera de col·laborar prop de casa per una causa solidària. El proper 25 de març farem la segona Caminada Solidària a Sant Vicenç, amb l’ajuda de Montaltrek, que ens ha preparat una ruta senzilla apta per a tota la família. També hem rebut ajuda d’un grup de joves, els Espartanos, alguns d’ells maresmencs. Els menors de 4 anys poden participar de manera gratuïta, fins als 15, preinscripció* de 5€ i adults de 10. El mateix dia costarà 2,5€ més. Hi haurà obsequis, un pica-pica a la meta i paradetes. Estem oberts a tothom qui vulgui col·laborar a nivell d’espònsors, voluntaris,... tot és benvingut! La idea és que la gent gaudeixi per recaptar fons i, així, continuar treballant. Aquest any, esperem sobrepassar els 200 participants!

* Les preinscripcions es poden realitzar previ pagament a través de Caixa Laietana/Bankia:

2042 0042 52 3300016023

Gwen Perry: "Cantar fins l'últim alè"

Gwen Gilmore de Comas, analista de programes del ministeri d’Urbanització i Habitatge de Washington DC, va decidir fer la maleta i deixar-ho tot per anar-se’n a Mallorca i convertir-se en Gwen Perry damunt d’un escenari: “Vaig venir sense una oferta de feina gens clara. Em van dir que, o sabia cantar, o estava boja”. Batejada com la “Senyora de la música i la cançó”, va aconseguir el seu propòsit: Actuar a la sala de festes Tito’s a ritme de jazz, swing i música lleugera. La seva fama l’ha portada fins a Egipte, Itàlia, Zimbabwe o Orient Mitjà. Aquesta vocalista, intèrpret i show woman ha trepitjat pràcticament tot país mediterrani a través de la flota de creuers Costa Cruceros. Des de fa 8 anys, la Gwen s’ha instal·lat al Maresme, a Sant Andreu de Llavaneres, on viu amb el seu marit, el terrassenc Miquel Comas: “Ens vam trobar perquè estava escrit. Va ser cosa del destí”.

L’aventura comença quan ronda la trentena, edat que assegura, continua tenint: “Et puc dir quants anys fa que vaig néixer, però en realitat, en tinc només 38. Em sento jove i no puc parar de fer coses”. I no s’atura: Ha fet de presidenta i és assessora de la Junta Demòcrata Americana a Barcelona. La seva tasca consisteix en informar als americans residents a Catalunya de les operacions del partit i dels programes de govern que poden afectar-los. Col·labora activament amb l’ONG Barcelona Women’s Network. Participa al programa de Mataró Ràdio “Viu la vida dia a dia”. I, a la nostra vila, l’hem pogut veure damunt l’escenari del Festival contra del Càncer. “M’agrada molt col·laborar amb la meva comunitat”, ens explica, “per això no vaig dubtar de participar d’iniciatives solidàries tan grans com aquesta”. El proper 11 de febrer presenta al seu nou disc juntament amb Michele Faber Quartet, “Mellow”, a una de les sales de concerts de jazz més famoses de Barcelona, el Jamboree. La Gwen ho té clar: “No em jubilaré fins que el meu cos digui prou”.

Ho deixes tot per anar fins a Mallorca. Per què? Era jove i tenia una bona feina. Ho compaginava amb la meva passió: Cantar jazz. El què m’omplia, era la música. A Washington D.C., vaig conèixer un mâitre mallorquí, i em parlava molt de la seva illa. Mai havia sortit dels Estats Units, així que vaig decidir anar-hi de vacances. Allà vaig conèixer la sala de festes Tito’s i em vaig dir: Algun dia, actuaré aquí. Quan vaig tornar a casa, els vaig escriure una carta. Em van dir que quan tornés a les Balears, els visités.

I no t’ho vas pensar... M’ho vaig prendre com un sí i vaig fer les maletes. Tot allò que no hi cabia, m’ho vaig vendre. El cotxe me’l vaig vendre a l’aeroport de Washington!

Quina bogeria! Això em van dir quan vaig aparèixer, que estava boja. Vaig fer moltes proves, però no tenia cap número preparat. Només tenia la meva veu. Cançons que m’havia après. Em van dir: “Pot cantar seguint el so d’un piano?”. Jo els vaig respondre que podia cantar sense músics!

Et van donar una oportunitat. Però només vaig aconseguir aplaudiments gentils. Damunt d’aquell escenari, amb un miler de persones pendents només de mi, em va trasbalsar. No tenia res a veure amb els locals en els quals havia cantat a Washington. El cap de sala em va dir que practiqués davant d’un mirall. No ho vaig entendre fins l’endemà.

El mirall era el públic. Havia d’interpretar les cançons. Era un espectacle, un show! Aquella nit, la gent es va aixecar de la cadira. Jazz, swing i balades “a la Gwen”! Així em vaig guanyar el meu lloc.

Tot acaba de començar. Em trucaven per anar a la televisió. Vaig participar amb TVE en un Festival de televisió a Knokke, (Bélgica) amb conegudes artistes espanyoles. Feia números a diferents punts del país. Vaig actuar a les millors sales de festa! Van ser 5 anys increïbles.

Però vas marxar. Em vaig instal·lar uns anys a Egipte, treballant per diferents cadenes d’hotels internacionals. Una època meravellosa en la qual vaig conèixer gent molt diversa: Alemanys, francesos, anglesos, italians, espanyols i, com no, egipcis! També sortia per televisió. Era l’artista internacional més coneguda del moment. També actuava a Itàlia. Durant alguns anys, vaig estar entre els dos països.

I sense abandonar al Mediterrani, t’embarques amb Costa Cruceros. No era fàcil entrar, però vaig aconseguir un contracte amb ells. Sabia que no podia créixer més a Egipte. Era una dona! Vaig passar-me 15 anys de vaixell en vaixell. L’artista convidada! Així vaig conèixer en Miquel. Tot va ser cosa del destí. Jo vivia a Gènova i em vaig comprar un pis a Mataró sense saber qui era.

Mataró? Durant un viatge amb una altra companyia italiana, tota la tripulació vam fer amistat amb una família del Maresme que venia sovint de creuer. Avui, són part de la meva família: Sóc la tieta Gwen! Quan podia, m’escapava uns dies amb ells, durant les vacances. Al final, em vaig comprar un pis a la ciutat. Després, vaig conèixer en Miquel.

En un creuer. La primera vegada que em va veure, em va dir: “Gira pel món, torna al Born”. La segona, em va convidar a ensenyar-me Catalunya. Em vaig deixar emportar. Li vaig presentar l’autèntica Gwen Gilmore, sense vestits de gala ni maquillatge. Vam congeniar! Portava masses anys viatjant i necessitava assentar-me. Ja tenia una edat! Al 2004, ens casàvem.

I cap a Llavaneres! Ell havia trobat al Maresme, on havia estiuejat, la tranquil·litat que buscava. El mar. El vaig descol·locar, perquè jo no paro quieta, sóc molt activa! Aquí vam trobar el nostre lloc.

Però no abandones mai la música... Necessito cantar. Sempre he tingut dos ídols: Frank Sinatra i Ella Fitzgerald. Vaig tenir l’honor d’obrir un dels últims concerts d’Ella, quan ja no hi podia veure i l’havien d’acompanyar fins dalt de l’escenari; tot i això va cantar 14 cançons seguides. Jo vull arribar fins aquí. Cantar fins l’últim alè.

Adall: Millorar la convivència entre persones i animals

Ningú s’havia adonat, o no volia adonar-se, de la quantitat de gats de carrer que hi havien a Sant Andreu de Llavaneres fins fa un any. Colònies incontrolades a diferents punts que, un grup de llavanerencs, ha anat comptabilitzant i esterilitzant per evitar que es contagiïn malalties i proliferin de manera exagerada, com passa per exemple a Can Pi, a Rocaferrera o al passeig Joaquim Matas. L’Associació de Defensa dels Animals de Llavaneres (ADALL) neix el juliol del 2010 arran la preocupació compartida per una sèrie de veïns del poble. “El problema existia, el què passa és que sovint no ens adonem fins que no ens afecta directament”, explica en Ramon Moragas, president de l’entitat. “És necessari que hi hagi gats al carrer, no es poden eliminar”, ens explica l’Assumpció Balielles, secretària d’ADALL, “cal fomentar la convivència entre persones i animals, cosa que fins ara, no es feia”.

En el seu primer any d’activitat han controlat aquestes colònies amb esterilitzacions principalment de femelles, sacrificant els animals malalts i prenent cura de la resta. “Cada gat que agafem i portem al veterinari porta un senyal a l’orella que l’identifica”, apunten, “d’aquesta manera sabem de seguida si hi ha nous membres a les colònies”. De 140 gats abandonats a la nostra vila, ara n’hi han 72 que compten amb unes condicions molt diferents. També s’han donat 32 cadells en adopció, entre d’altres col·laboracions. Per continuar, reclamen l’ajuda de la gent: “Actualment som 12 socis, l’objectiu és arribar als 25 durant el 2012”.

Instal·lació de menjadores a Can Pi. Fotografies d'Assumpció Balielles.

Bonjoch, amb la sensació de volar

Mireia Bonjoch ha destacat durant la última dècada en el món de l’esport pels seus salts. Seguint els passos del seu germà, de petita ja es va començar a interessar pel món de l’atletisme. Als 12 anys, va decidir que la seva fita era volar, i per fer-ho, va agafar embranzida amb una perxa i va aconseguir la seva primera marca rècord: 1,90m d’alçada que mai oblidarà. “Sempre m’han encantat les alçades i era jo la que arribava amunt!”, explica aquesta llavanerenca de 20 anys. De fet, quan no és a pistes, la Mireia dedica el seu temps a d’altres aficions com l’escalada.

Com a perxista de l’Agrupació d’Atletisme de Catalunya (AAC), Bonjoch ha anat acumulant victòries: ors plates i bronzes a campionats d’Espanya, de Catalunya i, fins i tot, participacions en europeus en un mundial. Actualment es troba competint a les files de la secció d’Atletisme del Club Futbol Barcelona, preparant amb força la propera temporada, després que el 2011 s’hagi vist marcat per una lesió al genoll: “Aleshores em vaig adonar que si m’agradava, ho havia de fer per mi” apunta, “li dedico el temps que puc”. La resta, li deixa a la carrera d’Enginyeria Química que estudia i que, segons diu, és una altra de les seves passions.

Per què la perxa? De petita havia fet una competició i sense tenir-se ni idea, vaig fer un rècord: 1,90m! No entenia com, però em va encantar. La sensació és com la de volar. Sempre m’han encantat les alçades i era jo la que arribava amunt! El meu entrenador, Norbert de Haro, em va veure aquell dia i em va dir que valia per això. Així que vaig entrar a l’equip.

Aquí va començar la teva trajectòria. Però quan trigues a començar a competir? Perquè tinc entès que és un dels esports més difícils que hi ha. Requereix molta tècnica, però als 13 anys ja vaig competir per primera vegada a nivell nacional amb l’Agrupació d’Atletisme de Catalunya. Vaig quedar tercera; el següent primera. Aleshores és quan comences a animar-te i a créixer: Catalunya, Espanya, Europa i el Món!

Quin recordes amb més il·lusió? El meu primer europeu. A més, amb les perxes tenim un handicap! I és que no sempre hi caben als avions, depèn de si les bodegues estan dividides en compartiments o no. De vegades, no arriben a temps. Recordo haver estat preguntant contínuament a l’aeroport de Barcelona i al de Sèrbia. I no van arribar.

I què vas fer? Una italiana em va deixar les seves. Aquell Campionat vaig superar dos reptes: Adaptar-me psicològicament a unes perxes que no eren les meves i superar la meva marca. Vaig quedar 13ª, però per molt poc. Passen les 12 primeres. Recordo estar en fila davant de les banderes, amb tota la gent,... estàs allà, i ets tu! Va ser molt emocionant. També ho va ser el mundial a Canadà.

En poc temps has anat amunt i avall. De viatjar te’n fas un fart, sobretot a l’estiu. Tot i que també hi ha hagut moltes coses que no he pogut fer, com ara prendre el sol o sortir amb les amigues. Sempre tens entrenaments, competicions,... necessites concentració.

Et compensa? I tant! És una experiència fantàstica. Tot i els sacrificis, he conegut molta gent amb les quals tinc molt en comú, he fet amigues a tot arreu,... estàs competint, però és un esport molt personal: En realitat el rival ets tu mateix, intentes superar la teva marca.

Però tot i això, no t’hi vols acabar dedicant del tot. També estudies Enginyeria Química. La química és una altra de les meves passions: vaig tenir un bon professor, en Josep Calvet. Però va arribar un punt en el qual havia de decidir a què li restava hores, si als estudis o a la perxa. Vaig triar el camí dels estudis perquè em vaig adonar que la vida d’esportista d’elit no era per sempre. Tenim poques ajudes, donen per molt poc. I amb la lesió, encara ho vaig veure més clar: No s’ha d’apostar tot a un. O hi vas, o no hi vas.

Què vols dir? Quan arribes alt, tothom està al teu costat. Però quan caus, no tothom s’hi queda. La passada temporada vaig recuperar-me però, tot i que em continuava fent mal, vaig forçar el límit i no vaig arribar a la marca esperada. Vaig veure que se m’escapava l’europeu, així que vaig decidir acabar un mes abans. Em va caure el món a sobre: L’any estava perdut! Em vaig adonar que si m’agradava, ho havia de fer per mi. Així que li dedico el temps que puc.

El teu primer salt va ser d’1’90m i el teu rècord és 3,95m. La fita és superar-lo? M’agradaria continuar superant-me, guanyant títols nacionals, europeus... les Olimpíades! És molt difícil, però els somnis sempre hi són.

Joan Rossell: “Ens hem d’adaptar al què hi ha, no al què ens agradaria”

Estiuejant maresmenc des de tota la vida. Primer a Caldes i des de l’any 1970 a Sant Andreu de Llavaneres. “Em vaig instal·lar aquí mentre estudiava una enginyeria a Mataró”, explica Joan Rossell, “dos anys fantàstics”. El poble ha canviat molt des d’aleshores. Ens parla de massificació i d’un considerable augment de l’oferta lúdica i d’equipaments. “Encara hi trobo la tranquil·litat i la llibertat”. Les 3 viles s’han convertit, per ell, en el sinònim de desconnexió: “Venir aquí és trencar amb l’estrès del dia a dia”. I és que ser el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials no és una tasca fàcil. “Hi ha molts incendis”, explica, “no ens podem quedar de braços creuats”.

Entre reunió i reunió, Joan Rossell ens ha dedicat uns minuts al 3 viles. Aposta per les reformes, els emprenedors i la formació de qualitat. No serà fàcil, però sortir de la crisi, és possible: “Ens hem d’estrènyer el cinturó” apunta, “però no ho hem de veure com una gran catàstrofe, es pot assumir”.

Molts incendis, molts desplaçaments, moltes reunions. No pares. Estem en una situació de crisi després d’uns anys en els quals ha anat tot espectacularment bé. Al país li calen reformes. Vam patir un creixement enorme i, ara, el què passa és que hem de competir amb el món, que és on venem els nostres productes i serveis. Havíem arribat massa lluny i ara hem de fer unes passes enrere perquè sinó, no surten els números.

Ets dels què pensa que vivíem una gran mentida? Al contrari, vivíem una gran realitat. A Europa des dels 50 fins el 2007 el creixement econòmic ha estat del 3,5. Però anava tot tan bé, que ens hem llançat massa ràpid i hem acabat endeutant-nos més del compte. No ens queda més remei que iniciar un procés de “desapalancament”. Això suposa que el consum de famílies i empreses estigui baixant. Aquests són els números, viurem una sèrie d’anys que no seran fàcils, o almenys, no seran tan bons com en el passat.

A base de molts sacrificis? Per part de tothom. La clau és mirar de no deixar molta gent pel camí. Ens hem acostumat a viure d’una manera que ja no podem mantenir. S’han de recuperar una sèrie d’elements i de valors radicalment diferents als que teníem fins ara.

Per exemple? Els joves no han d’esperar a que els hi donin la feina. Se’ls ha de convèncer perquè dibuixin el seu propi destí, crear la seva empresa. Hi han drets però també hi ha molts deures. Qui més arrisqui i més treballi, més drets tindrà.

Liberalisme? Liberalisme significa esforç, regles de joc, llibertat econòmica i a partir d’aquí, solidaritat. El què passa és que la solidaritat té uns límits i el què no pot ser és que uns sempre treballin molt i d’altres no tinguin ni la voluntat de treballar, ni de voler-se formar. Són una mica els dos extrems. Jo sóc dels que no creu en el subsidi “perquè sí”.

Creus que la manca de formació és el problema? Formació de qualitat. El sistema no ha estat capaç d’assumir tanta necessitat en tan poc temps. Jo aposto per la formació alemanya, dual. Ens hem d’integrar dins l’empresa des de joves, s’ha de saber què és i com es treballa. El què no és normal és qui hi hagin xavals que no hagin tingut mai feina.

També hi ha joves que tenen molts estudis però segueixen a l’atur. S’ha de veure quina és la feina del futur, crear estudis que tinguin sortida.

S’haurien de limitar les places d’universitat? Adaptar-les a les necessitats del mercat. El què no podem fer és crear llicenciatures per les que després no hi ha llocs de treball. Hem de ser realistes i pràctics, el món canvia cada dia, contínuament, i ens hem d’adaptar al què hi ha, no al què ens agradaria. I una altra qüestió: hem d’esborrar la paraula frau.

Les esquerdes del sistema. No hem de consentir que hi hagi absentisme, gent que cobra l’atur i treballa en negre, o els qui no paguen impostos. Il·legalitats que sovint parlem entre nosaltres d’una manera consentida. Però multiplica-les! Ens estan treien els diners a tots els altres! Això suposa PIB, i sense frau, estic segur que els números serien positius i creixeríem.

Des de la CEOE, insistiu en aquesta mena de qüestions. S’han de fer reformes i és el què s’està plantejant i exposant. Hem de fixar-nos en els altres països, també fan canvis! Sense sacrifici no ens en sortirem. Des de la CEOE defensem a les empreses, demanem que ens deixin gestionar la situació de la millor manera possible. Una de les coses que veiem és que hi ha masses lleis. S’ha de simplificar!

Simplificar? Caldria reduir les lleis a la meitat! De vegades, d’un poble a l’altre canvien radicalment les coses. Per portar un cavall de Huelva a Barcelona hauríem de demanar permisos a 5 comunitats autònomes, el què suposa més temps del que triga el cavall en arribar. És de bojos! Estem a Europa! El localisme és una equivocació. No pot ser que obrir un negoci a Llavaneres sigui diferent a obrir-lo a Sant Vicenç. Cal una grandíssima reestructuració.

I tu assumeixes un paper importantíssim en el pitjor moment! Per què? Conec aquesta casa i sempre he estat vinculat al món empresarial. A més, tinc una avantatge, i és que tinc una excel·lent relació amb tots els grups, m’agrada arribar al consens. Jo vull els polítics que governin, els que es comprometen i prenen la bona direcció.

Pèsols amb denominació d'origen

Va néixer en plena crisi, amb el Crac del 29, tot i que no pot recordar-ne cap conseqüència. “Sé que Llavaneres era, aleshores, un poble totalment agrícola, pel que mai ens va faltar de menjar”. La seva vida l’ha portat per altres capítols determinants de la nostra història: guerra civil, franquisme i transició democràtica. Amb orgull, explica que va ser impulsor i el primer president de l’Associació de Pares de l’única escola pública que hi havia a Llavaneres, en plena dictadura, i regidor a l’oposició durant la dècada dels 80. Però Salvador Tresserras Casals, llavanerenc amb denominació d’origen, està orgullós per damunt de tot, d’haver ajudat a mantenir la producció dels pèsols garrofals: “Es cultivaven diferents tipus de pèsols, cosa que molta gent no sap, però els més bons eren els garrofals i vam lluitar perquè es diferenciessin de la resta”. El passat 8 d’abril, se li va adjudicar el Pèsol d’Or: “N’estic molt orgullós d’haver ajudat a preservar-los, però el mèrit no és meu, sinó de la meva àvia i de la meva mare, que són les que van començar a promocionar-los”.

Com és el poble que recordes durant la infància? Recordo jugar al carrer i fer molta vida a la Rectoria. Era escolà. Aleshores no hi havia gaires distraccions i els diumenges hi havia cinema i teatre. Quan va arribar la guerra, el meu pare va marxar al front i es va quedar la mare amb mi i dues germanes. Va ser una època molt dura, però de gana no en vam passar. Llavaneres era tot camps de cultiu. Hi havia ametllers, olivers, patates, moltes verdures,... el més difícil era trobar pa i llet.

A quina edat entres a treballar com a jornaler? Vaig començar als 13 anys. Teníem un petit hort de regadiu per on ara està el Tennis Mora. Allà cultivàvem verdures que després anàvem a vendre a plaça. Va començar la meva àvia, després la meva mare i vam seguir jo i la meva dona, la Maria Basela.

Una plaça que tampoc existeix. Estava al davant de l’Església, al costat del Picarol. Tinc un quadre que vaig fer pintar a en Josep Munné abans que la fessin desaparèixer [fotografia]. És de l’any 1969. Aquell terreny s’havia expropiat al sindicat agrícola durant la guerra i amb la democràcia el van reclamar. L’Ajuntament ens va donar locals a tots els que teníem parada: l’Andreu Torrents, peixater, el que venia gallines, en Bonamusa... i nosaltres.

Al passeig de les Monges, on actualment encara hi ha la botiga Tresserras, quatre generacions després. Què veníeu originàriament? Fruita, verdura i ous. I també molts pollastres; aleshores es venien vius! I pèsols! Se’n produïen i es consumien molt, tant a la comarca com a Barcelona i, fins i tot, a Madrid!

A Madrid? Hi havia un senyor que venia a buscar-ne i allà els regalava. Recordo que omplíem coves de 20kg! Et parlo dels bons, eh? N’hi havia de moltes classes.

Quins tipus de pèsols hi havia? Durant la guerra hi havia els pèsols bufats i els negrets, que sortien d’una planta petita. També hi havien els endirà, que venia d’una planta una mica més alta, l’única que feia flor blava, i el garrofal, que és el que ara té denominació d’origen. Més endavant, va arribar el pèsol del ganxo, una varietat molt bona. Després hi havia els pèsols de l’utrillo, que no eren tan bons, però la planta creix molt ràpid i dóna més quilos de pèsol.

És més rentable. La producció del garrofal va anar minvant, perquè no donava tant benefici. Però saps per què es conserva?

Per què? Gràcies a alguns pagesos com nosaltres, que els vam saber diferenciar. Quan estàvem a la plaça, hi havia una senyora que tenia un restaurant, la Petra Lafarga, que només comprava els garrofals i els promocionava. Feia un menú de llenguado a la planxa, pèsols garrofals ofegats a l’estil de Llavaneres i maduixes.

I els de la floreta? Això és una invenció. Quan van començar les pesolades, es va inventar aquest genèric, perquè totes les plantes que fan pèsol tenen una floreta. Inclou els de l’utrillo i varietats que no són tan bones. Per això vam lluitar per diferenciar els garrofals, que no tenen res a veure. De fet, tenim una clientela que ve a buscar aquest tipus de pèsols en concret. I és que la gent que el sap cuinar bé, nota la diferència.

Com s’ha de cuinar? Aquesta varietat ha de ser collida i menjada, que dic jo. Es regaven una mica abans de collir-los, perquè estiguessin tendres i, després, es fa el sofregit i no es posa aigua ni res. Ja tenen prou gust.

De fet, teniu la vostra pròpia recepta. Ja fa anys que li donem als nostres clients, a la botiga. És la recepta original dels pèsols de Llavaneres.

Tot i això, ja no se’n produeixen tant a Llavaneres. Ja fa molts anys que no tenim l’hort. Es va construir molt, va quedar seca i el pèsol necessita molta aigua. Però el fet que n’hi hagin menys, també ha afavorit que estiguin més cotitzats. Hi ha gent que ve a buscar-los de fora! Aquesta varietat es conserva gràcies al nom que s’ha fet. A la denominació d’origen.

Més llum per l'Àfrica

Dissabte 23 de juliol, nova edició del Festival Benèfic de les Llums a Sant Andreu de Llavaneres.