Diuen que al mal temps, bona cara, que de totes les coses dolentes, se'n poden extreure de bones, que no hi ha mal que per bé no vingui. S'ha d'estar al límit de la misèria, per apreciar el què realment estimem, ballar en hores baixes, per tornar a volar. L'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, però a base de caure, acabem per aprendre dels nostres errors.
Després de la I Guerra Mundial es van castigar als culpables de manera desmesurada, sense pensar en les conseqüències del què s'estava fent. La història es va repetir, i la magnitud del conflicte es va multiplicar. Segona pedra. Però, a partir d'un fet tan esgarrifós com n'és una guerra, vam aprendre a conviure, o almenys, teníem la voluntat d'intentar-ho, d'allà al naixement de la Unió Europea, de l'Estat del Benestar i el creixement econòmic.
Però aquell empedrat es va vendre pel doble del seu preu d'adquisició, una pràctica insostenible que tard o d'hora acabaria per fer explotar la ja famosa bombolla immobiliària. Les empreses cotitzaven segons els beneficis potencials, no sobre els béns assegurats. Vivim per sobre de les possibilitats dels nostres sous, i això és matemàticament impensable. Una crisi financera transitòria no suposa la fi del món, sinó una pedra contra la que entrebancar-se, i de la què aprendre. Creixíem en la seu del consumisme, taponant les esquerdes d'una olla a pressió que apuntava amb força.
Des del primer moment, la paraula CRISI ens ha paralitzat, però a partir d'ella hem abandonat la superfluïtat, per fixar-nos en els detalls. Les estacions recopilen més cotxes que mai, i els trens circulen a vessar de passatgers que, sense saber-ho, ajuden a minvar les taxes contaminants. A una petjada de les compres nadalenques, es retallarà l'obligació i el materialisme, per regalar per plaer. Els bitllets de 200 que fins ara ens semblaven fruit d'una llegenda urbana, comencen a treure el cap. El més insignificant, avarca moltes coses, i és que amb un pintallavis n'hi ha prou per perfilar somriures.
No hi ha mal que per bé no vingui. Quan un sistema sobrepassa els seus límits, genera la llavor de la seva destrucció; ha arribat el moment de tornar a sembrar, més i millor.
Després de la I Guerra Mundial es van castigar als culpables de manera desmesurada, sense pensar en les conseqüències del què s'estava fent. La història es va repetir, i la magnitud del conflicte es va multiplicar. Segona pedra. Però, a partir d'un fet tan esgarrifós com n'és una guerra, vam aprendre a conviure, o almenys, teníem la voluntat d'intentar-ho, d'allà al naixement de la Unió Europea, de l'Estat del Benestar i el creixement econòmic.
Però aquell empedrat es va vendre pel doble del seu preu d'adquisició, una pràctica insostenible que tard o d'hora acabaria per fer explotar la ja famosa bombolla immobiliària. Les empreses cotitzaven segons els beneficis potencials, no sobre els béns assegurats. Vivim per sobre de les possibilitats dels nostres sous, i això és matemàticament impensable. Una crisi financera transitòria no suposa la fi del món, sinó una pedra contra la que entrebancar-se, i de la què aprendre. Creixíem en la seu del consumisme, taponant les esquerdes d'una olla a pressió que apuntava amb força.
Des del primer moment, la paraula CRISI ens ha paralitzat, però a partir d'ella hem abandonat la superfluïtat, per fixar-nos en els detalls. Les estacions recopilen més cotxes que mai, i els trens circulen a vessar de passatgers que, sense saber-ho, ajuden a minvar les taxes contaminants. A una petjada de les compres nadalenques, es retallarà l'obligació i el materialisme, per regalar per plaer. Els bitllets de 200 que fins ara ens semblaven fruit d'una llegenda urbana, comencen a treure el cap. El més insignificant, avarca moltes coses, i és que amb un pintallavis n'hi ha prou per perfilar somriures.
No hi ha mal que per bé no vingui. Quan un sistema sobrepassa els seus límits, genera la llavor de la seva destrucció; ha arribat el moment de tornar a sembrar, més i millor.
Racó Viu. Les 3 Viles, desembre 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada