15 anys de 3 Viles - Article de Sant Vicenç de Montalt.
Des del cim de Montalt, turó de 595 metres que bateja el poble, Sant Vicenç s'estira fins el mar, en tota la seva magnitud. Es diu que les restes empedrades del turó podrien ser les engrunes d'un Castell de Montalt (Monte Alto), que regnava sobre els caps d'aquestes terres, tot i que no hi ha cap document que ho corrobori.
Etimològicament, Sant Vicenç ha donat voltes al seu nom segle rera segle, i la cua “Montalt” és, relativament, moderna, ja que antigament es coneixia aquesta extensió de terra com Sant Vicenç de Llavaneres, i durant els segles XII i XIII, se'n deia Sant Vicenç de Caldes. El 1597 obtindria la independència parroquial, però el bateig final seria el 1935, tot i que durant la guerra va tornar a canviar breument per Llavaneres de Montalt.
Després de tantes voltes per donar com a gentilici “santvicentins”, algú va decidir dir-li's popularment, “xurravins”, sobrenom que s'ha utilitzat des de temps immemorial, l'origen del qual és encara una incògnita. Una de les teories es basa en la definició científica del mot “xurravins” (en català gafarrons), ocells que freqüentaven les vinyes en busca de grans de raïm, el seu aliment. Sant Vicenç i les seves vinyes van arribar a produir fins a mil hectolitres anuals durant la postguerra, i l'exportació va arribar fins a Cuba, pel que “xurravins” plasma el passat del poble. Aquestes vinyes han anat desapareixent del mapa, donant lloc a noves residències, ja que, com les altres poblacions tresvilatenques, Sant Vicenç ha estat nucli d'estiueg. Actualment, es mantenen escassament alguns productes de la zona, com les maduixes i algunes hortalisses.
Però aquesta no és l’única sortida econòmica que es va trobar a Sant Vicenç, també es va crear una indústria tèxtil prou ferma, en base a les puntaires -puntes de coixí-, tradició ben arrelada entre els maresmencs. Ara, però, els serveis s'enduen la major part de l'ocupació santvicentina, i és que hem crescut de manera exagerada, especialment a la frontera amb Llavaneres, i cap a Les Ànimes, on avui hi podem trobar amuntegades diverses urbanitzacions, i el parc municipal dels Germans Gabrielistes, al Carrer del Montnegre, presidit per una reformada Torre de Can Valls. No gaire lluny d'allà, al Carrer del Padró hi ha una escola nova, que s'ha inaugurat amb el nom de Sot del Camp, per votació popular. No és l'únic avenç en matèria educativa: queden pendents dos projectes, un de reforma i ampliació de l'escola de Sant Jordi, i un altre per construir un institut propi.
Pel que fa als esports, els fanàtics del futbol gaudeixen, a la fi, d'un camp de gespa artificial, just al davant del nou pavelló municipal en memòria de Toni Sors, santvicentí que el 1985 va coronar el cim de l'Everest, per orgull del poble, i va perdre la vida dos anys més tard, a causa d'una esllavissada. Pitch&Putt, Golf, Xurrabikers, i més, per posar les nostra adrenalina a prova.
Cultura, amb el nostre nou Centre Cívic “El Gorg”, la seva biblioteca, l'Orfeó parroquial El Delme, el Museu del pessebre, i les contínues activitats que es porten a terme per diversió i enriquiment de tots nosaltres. Prenem cura del nostre Patrimoni artístic, reformant la façana de la nostra Església Parroquial d'estil tardo-gòtica, i assaborint la riquesa del basament renaixentista encastat a l'exterior, l'únic que es va salvar del retaule cremat el 1936. Donem noves utilitats a les cases pairals que un dia van aixecar el nostre poble. Sabíeu que el Castell de l'Oliver, avui restaurant de banquets i celebracions, era abans Can Milans del Bosch, antiga nissaga militar del nostre país? Es manté dempeus des del segle XVII, perquè tots puguem gaudir de la seva exquisidesa. O les vivendes ajardinades dels anys 20 que encara resten al Passeig del Marqués de Casa Riera, filles del noucentisme català. Can Mora de Dalt i Can Mora de Baix, Can Rams, Ca la Mongia o Can Brunet (abans Can Saurí), formen part de la nostra història, i segueixen entre nosaltres, tants segles després.
“Fins els pobles veïns arriba sempre el ressò vibrant de les campanes de Sant Vicenç; aquest ressò feia dir abans a la gent: Nois, a Sant Vicenç, els xurravins ja es preparen per la Festa Major”. I estiuejants o no, molts acaben rendits a la nostra tranquil·litat, a la nostra qualitat de vida, i només cal recórrer a les xifres per demostrar-ho, que ja sobrepassen de llarg els 5.000 habitants.
Des del cim de Montalt, turó de 595 metres que bateja el poble, Sant Vicenç s'estira fins el mar, en tota la seva magnitud. Es diu que les restes empedrades del turó podrien ser les engrunes d'un Castell de Montalt (Monte Alto), que regnava sobre els caps d'aquestes terres, tot i que no hi ha cap document que ho corrobori.
Etimològicament, Sant Vicenç ha donat voltes al seu nom segle rera segle, i la cua “Montalt” és, relativament, moderna, ja que antigament es coneixia aquesta extensió de terra com Sant Vicenç de Llavaneres, i durant els segles XII i XIII, se'n deia Sant Vicenç de Caldes. El 1597 obtindria la independència parroquial, però el bateig final seria el 1935, tot i que durant la guerra va tornar a canviar breument per Llavaneres de Montalt.
Després de tantes voltes per donar com a gentilici “santvicentins”, algú va decidir dir-li's popularment, “xurravins”, sobrenom que s'ha utilitzat des de temps immemorial, l'origen del qual és encara una incògnita. Una de les teories es basa en la definició científica del mot “xurravins” (en català gafarrons), ocells que freqüentaven les vinyes en busca de grans de raïm, el seu aliment. Sant Vicenç i les seves vinyes van arribar a produir fins a mil hectolitres anuals durant la postguerra, i l'exportació va arribar fins a Cuba, pel que “xurravins” plasma el passat del poble. Aquestes vinyes han anat desapareixent del mapa, donant lloc a noves residències, ja que, com les altres poblacions tresvilatenques, Sant Vicenç ha estat nucli d'estiueg. Actualment, es mantenen escassament alguns productes de la zona, com les maduixes i algunes hortalisses.
Però aquesta no és l’única sortida econòmica que es va trobar a Sant Vicenç, també es va crear una indústria tèxtil prou ferma, en base a les puntaires -puntes de coixí-, tradició ben arrelada entre els maresmencs. Ara, però, els serveis s'enduen la major part de l'ocupació santvicentina, i és que hem crescut de manera exagerada, especialment a la frontera amb Llavaneres, i cap a Les Ànimes, on avui hi podem trobar amuntegades diverses urbanitzacions, i el parc municipal dels Germans Gabrielistes, al Carrer del Montnegre, presidit per una reformada Torre de Can Valls. No gaire lluny d'allà, al Carrer del Padró hi ha una escola nova, que s'ha inaugurat amb el nom de Sot del Camp, per votació popular. No és l'únic avenç en matèria educativa: queden pendents dos projectes, un de reforma i ampliació de l'escola de Sant Jordi, i un altre per construir un institut propi.
Pel que fa als esports, els fanàtics del futbol gaudeixen, a la fi, d'un camp de gespa artificial, just al davant del nou pavelló municipal en memòria de Toni Sors, santvicentí que el 1985 va coronar el cim de l'Everest, per orgull del poble, i va perdre la vida dos anys més tard, a causa d'una esllavissada. Pitch&Putt, Golf, Xurrabikers, i més, per posar les nostra adrenalina a prova.
Cultura, amb el nostre nou Centre Cívic “El Gorg”, la seva biblioteca, l'Orfeó parroquial El Delme, el Museu del pessebre, i les contínues activitats que es porten a terme per diversió i enriquiment de tots nosaltres. Prenem cura del nostre Patrimoni artístic, reformant la façana de la nostra Església Parroquial d'estil tardo-gòtica, i assaborint la riquesa del basament renaixentista encastat a l'exterior, l'únic que es va salvar del retaule cremat el 1936. Donem noves utilitats a les cases pairals que un dia van aixecar el nostre poble. Sabíeu que el Castell de l'Oliver, avui restaurant de banquets i celebracions, era abans Can Milans del Bosch, antiga nissaga militar del nostre país? Es manté dempeus des del segle XVII, perquè tots puguem gaudir de la seva exquisidesa. O les vivendes ajardinades dels anys 20 que encara resten al Passeig del Marqués de Casa Riera, filles del noucentisme català. Can Mora de Dalt i Can Mora de Baix, Can Rams, Ca la Mongia o Can Brunet (abans Can Saurí), formen part de la nostra història, i segueixen entre nosaltres, tants segles després.
“Fins els pobles veïns arriba sempre el ressò vibrant de les campanes de Sant Vicenç; aquest ressò feia dir abans a la gent: Nois, a Sant Vicenç, els xurravins ja es preparen per la Festa Major”. I estiuejants o no, molts acaben rendits a la nostra tranquil·litat, a la nostra qualitat de vida, i només cal recórrer a les xifres per demostrar-ho, que ja sobrepassen de llarg els 5.000 habitants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada