'A la falda del Montalt'

Era un enamorat de Sant Vicenç de Montalt. Tant li meravellava la nostra vila, que la disseccionava mentalment per analitzar amb detall cadascuna de les perspectives que ens ofereix. De l’Antoni Buch hem heretat més que un recull històric. Ens ha regalat els seus pensaments. Així que, amb el seu permís, seguint fidelment l’ordre de les seves paraules, aquest mes repassarem els racons del municipi que el van captivar.

Tot comença amb vista d’ocell, des del cim de Sant Vicenç, el Montalt. “El pic més alt i majestuós que conforma la serralada dels Tres Turons”, matisa. Buch defineix aquest punt com “la més genuïna de les danses”: La solució material d’entrellaçar mans amb Sant Andreu de Llavaneres, Arenys de Munt i Dosrius. I mirant cap al mar, com si fos un balcó, el santvicentí sent lliscar “la carícia i frescor del Mediterrani” al passeig Marquès Casa Riera, entre Caldes d’Estrac i de nou, Llavaneres. L’imagino fitant des d’aquesta alçada la fisonomia de la vila. Recordant com ha mutat amb rapidesa en els últims anys. I parant especial atenció en aquells elements que, avui combinats amb la modernitat, són la història de Sant Vicenç.

CASA PAIRAL DE LA FAMÍLIA MORA I RIERA. Al bell mig d’un bosc d’eucaliptus, una típica llar catalana de sang blava. “Correspon al marquesat de Casa Riera, que per línia paterna,  meresqué ser la Reina Fabiola de Bèlgica, qui va veure segada la seva unió amb el Rei Balduí, dissortadament traspassat”, explica Buch. A Sant Vicenç, ha estat representada per la família Mora. D’aquí el nom pel qual la coneixem.

MAS MISSER. Als peus del turó de l’Oriola s’aixeca un majestuós mas que poc va poder apreciar el seu propietari, Josep Misser i Misser. “En plena joventut va perdre la vista” explica Buch, “però com a poeta que era, va expressar el seu record”. Recorda un fragment dels versos que hi va dedicar: “El meu pairal/ A dalt la carena alta i airosa/ Pairal dels meus volguts passats reposa/ ferreny, aixeca el front i esguarda el mar/ d’enlaire dret al cel, com una fada/ que compte les centúries, encantada/ recoberta de salut i benestar...”.

El mas ha anat canviant de mans i ha modificat la seva estètica inicial. “Com gran part de la seva orografia externa”, apunta Buch.

CAN MILANS DEL BOSCH. L’actual Castell de l’Oliver reposa sobre “una fondada amb murs emmerletats”. És l’ancestral residència del cabdill de la Guerra de la Independència del 1808, Francesc Milans del Bosch. “Les escletxes del vetust recinte guarden testimoni d’aquell general d’idees liberals i el record de les seves heroiques gestes: va obtenir diverses victòries sobre les tropes napoleòniques i va lluitar per aconseguir el triomf de la causa constitucional”. També va manar escriure el Diccionari Enciclopèdic Salvat el 1968, recorda Buch.

En el seu passeig, l’Antoni torna a tocar de peus a terra i descendeix del cim, fins arribar a les planes del Montalt, de les quals, escriu: “És com descobrir un nou món entre terra i cel. Una catifa de verd de prat espurnejat de rosada que s’estén per tot arreu com el més fascinant dels pessebres nadalencs. I al fons del passadís, una filera de majestuosos pins, se’ns apareix la Mola del Montalt, tota tupida de boscúria, trencada únicament pel Camí de Ferradura en un extrem, i el Coll de Paiera, per l’altre, contra els qui s’estrella una que altra boira fugissera que creiem a l’abast de la mà”. Buch para atenció a les moles de pedra granítica que es troba en el seu camí, com la Pedra de l’Ou, també dita l’ou còsmic per Esteve Albert, divulgador d’aquest monument natural. El “sedant ambient” que l’embolcalla, explica, només s’altera pel “taronja fosforescent dels ramells de cireres d’arbós, el banquet frustrat d’uns esquirols que fan mutis descarat a l’observar la nostra presència i el vol fugaç d’alguna perdiu”.

“La fondalada de la Riera de Torrentbò, amb la visió llunyana del port d’Arenys de Mar, ens recorda el nostre món mortal”, sentencia al final del viatge. Recorda paraules del gran Maragall, familiaritzat amb la zona, i de Joaquim Mª Nadal. Es posa en la pell del poeta. “Tal vegada fou aquí, en aquella fondalada de riera i de muntanya, fins on arriba la veu amagada del campanar de Sant Vicenç, on va escriure a la llum trista i enyorada de mitjans de setembre, aquell adéu que no ha trobat en una expressió més sentida en la nostra llengua”. Diu així:

Mar blau, adéu,

Muntanyes amansides

que per damunt hi corre el vent suau:

Campanes de viletes, escondides

que tantes hores m’heu tocat en pau:

Adéu-siau.