De pagès a empresari

ENTREVISTA a Quico Mora fundador del Club de Tennis Mora de Sant Andreu de Llavaneres

Des de les 3 viles, continuem decidits a destapar el Sant Andreu de Llavaneres original, el poble d’ahir. Aquesta vegada ens hem dirigit fins el Tennis Mora per xerrar amb el seu fundador, en Quico Mora, que als seus gairebé 82 anys assegura que aquest club esportiu, que avui ja inclou pistes de paddle i golf, no és mèrit seu: “El meu pare va ser qui va anar recopilant terres poc a poc, perquè nosaltres érem molt pobres, i sense el seu esforç això no hagués estat mai possible”.
A més, Quico ens explica que es considera “retirat”, i que la seva dona, la Lita, i el seu fill, l’Andreu, són els encarregats de tirar endavant el negoci. “Tenen una visió molt diferent a la meva”, ens comenta, “avui, sense ells, no funcionaria”. Tot i això, aquesta iniciativa va canviar l’oferta lúdica municipal en la dècada dels 70: per fer esport, a Llavaneres només hi existia el Golf, el camp municipal de futbol i la platja.

Ets llavanerenc de naixement, però no precisament de família d’empresaris. Sí, vaig néixer aquí el 1927, a la masia dels Gibert, on els meus pares hi feien de masovers. Érem molt pobres, en el sentit que la finca no tenia aigua, i una finca sense aigua pel qui ha de treballar la terra és molt pobre. Ara, si parlem de la parcel·la, ja no ho diríem, però aleshores tampoc teníem res: el meu pare no tenia ni un pam de terreny, això va venir després.

On estem ara [al mateix Club de Tennis]? Sí, a la vora del mar, aquí sí que si podia fer un bon pou per l’aigua. El meu pare va anar estalviant, i va començar per comprar un trosset de terra, després un altre...

Què es cultivava aleshores? Hortalissa, sempre hortalissa. Vam tenir una època en la que es va posar de moda sembrar flor: clavells. Aquí hi havia una Cooperativa, Florsall. A Llavaneres es van arribar a plantar 8 milions de plantes de clavellina! Però això va durar uns 10 anys, perquè després va arribar una època de fred i el clavell no el va suportar.

Tu vas començar de pagès ben jove? En un principi, el meu germà gran era el qui ajudava al meu pare. Però es va morir a la mili, a l’Àfrica. A mi no m’agradava fer de pagès, bé, no ho havia fet mai, però per no deixar als pares sols, vaig començar a treballar la terra. Jo vaig passar gran part de la meva joventut al Born! Al Mercat Central, perquè ho veníem tot directament allà. Mira si m’hi passava hores, que vaig veure les imatges de l’home que arribava a la lluna en directe!

I què va sentir? Jo encara no m’ho crec. Els documentals que han fet imitant aquestes imatges, i es veu pràcticament igual, dóna sensació de muntatge! Per mi, això que no ho hagin tornat a provar, fa pudor de cremat...

Quantes hores treballava al dia, com a pagès? Jo és que no era només pagès, també era qui transportava el gènere i qui el venia directament. No t’exagero si et dic, que a partir del maig i fins el mes de setembre, jo dormia unes 18 o 20 hores setmanals. I ara m’adono que vaig ser molt fort, moltíssim.

Per això va decidir canviar de negoci? No. Jo estava un dia aquí, regant els camps, quan van venir 5 individus de Llavaneres per dir-me: “Aquí a Llavaneres hem de fer un Club de Tennis”. Això va ser a l’any 1966 o 1967. Els hi vaig dir que no, però em van estirar, i la idea em va començar a convèncer, encara que jo poc sabia de tennis,...

No sabia jugar a tennis i pensava muntar un club? Jo jugava a futbol, hi vaig jugar durant 18 anys! Era el capità de l’equip. També jugava molt a frontó, a casa del Sr. Matas, que em cedia la pista perquè em coneixia, i feia natació: jo nedava a l’estiu i a l’hivern! Però això de fer un Club no estava pensat només per nosaltres, jo ja tenia un fill, i a Llavaneres, si volies fer esport només tenies: el camp de futbol municipal, el Golf i la platja! I al Golf era difícil entrar-hi. No era una cosa per nosaltres, era pel poble!

Però aquesta iniciativa es va frustrar, no és així? Sí. Vam parlar amb en Joaquim Matas, que tenia molts terrenys, i va accedir encantat. En un principi es va pensar en la zona on hi està la Mare de Déu de Lourdes, però allà no va poder ser. Aleshores es va mirar per allà on hi trobem la Masia Bartrés. Però en parlar amb l’Ajuntament, es va acabar estripant el projecte... la cosa va acabar amb un frontó, res de pistes de tennis.

I vostè no va desistir. Jo sol, vaig fer el Tennis, jo sol! Poc a poc, van venir les primeres pistes, després les segones, després el paddle, el golf... però això ja és mèrit de la meva dona i del meu fill, l’Andreu, que han tingut una altra visió de negoci. Per mi, amb el tennis, ja n’hi havia prou, però haig de dir que sense ells, això no funcionaria.

Però aquestes són les terres que el seu pare va anar comprant, què va dir ell? Es va endur un disgust, el pobre. Ell somiava amb una gran masia, envoltat dels seus camps, i va fer tot el què va poder per treure’m la idea del cap, perquè el tema del conreu ja funcionava! Però per mi, allò no era vida, no ho podia gaudir!

El tennis va interessar a la gent de Llavaneres des del principi? Si ens haguéssim hagut de refiar només del poble, la cosa no hagués tirat endavant. Ara passem dels 10.000 habitants, però aleshores hi havien uns 800! Quan això va engegar, hi havia gent que venir des de Barcelona, al migdia, en dies de feina! Pujaven, jugaven, es dutxaven i de nou al despatx! Tampoc hi havia gaire més per aquí, de clubs esportius.

I vostè, va acabar aprenent a jugar? Jo vaig ser Campió d’Espanya d’un torneig de Presidents de Clubs de Tennis, que es va jugar a La Corunya. No els tenia totes amb mi, però sempre he estat molt valent. I mira, vaig guanyar-lo.

I ara, què en pensa de tot això? Que he sigut molt afortunat. Mira, hi ha qui diu que vol tornar enrere per fer més coses de les que ha fet. Jo tornaria enrere per desfer-ne: amb el Club, ja en tenia prou!

Les 3 viles [http://www.3viles.com/], Sant Andreu de Llavaneres, Agost 2009