Encara que pugui semblar un repte habitual a d’altres pobles, la veritat és que a Sant Vicenç de Montalt ningú mai s’havia proposat anar a peu fins a Montserrat; però com amb tot, sempre hi ha una primera vegada. Una primera vegada amb noms i cognoms: Carlos López, Rosa Puig, Francesc “Sisku” Calopa, Núria Ruiz, Enric Geronès i Robert Subirons. Sis santvicentins aventurers de Montaltrek, l’associació Excursionista de Sant Vicenç de Montalt, que ara veuen amb satisfacció haver complert la seva fita: recórrer els 81 quilòmetres que els separa del santuari català.
En realitat, el repte se’l va proposar Carlos López, quan un dia li va prometre a la mateixa Moreneta que aniria caminant a veure-la. Al adonar-se que mai s’havia fet des del poble, va proposar la seva nova meta a la resta del grup, que poc a poc, es van anar apuntant. “En un principi els vaig enganyar una mica”, explica Carlos López, “especialment a en Sisku, a qui li vaig dir que eren només 60 quilòmetres”. Francesc Calopa no veia clar aguantar el trajecte als seus 74 anys, però va acceptar el repte en veure que Rosa Puig, de 66, s’apuntava a la caminada amb els ulls tancats. “Cal dir que érem un grup molt heterogeni, perquè la Núria és la més jove, amb 25, i jo el més gran”, assegura Calopa, “i la veritat és que ha estat tota una experiència, i ara em sento capaç de qualsevol cosa”. “Volíem comprovar quin és el nostre límit”, afegeixen la Núria i l’Enric, “i haver arribat a la meta és tota una satisfacció”.
L’aventura va començar el passat 4 de juny a les 3 de la matinada a la Plaça del poble, després d’haver entrenat alguns dels trams del trajecte anteriorment. Motxilles a l’esquena i ben mentalitzats, els sis excursionistes van baixar fins a la platja i van iniciar el seu camí cap a Montserrat. “La primera sorpresa ens la vam trobar a l’alçada de Vilassar de Mar, a la platja, que estava plena de conills” explica la Rosa Puig entre rialles, “hi havia almenys una vintena, no ho havíem vist mai!”. El camí va continuar fins a Premià de Dalt, on es va fer una primera parada a l’ermita de Sant Mateu. Eren les 7 del matí i no es tornarien a aturar fins a Vallromanes, a l’hora d’esmorzar, on algun, va arrencar a córrer. Martorelles, Mollet, Polinyà i una fotografia a cadascun dels cartells que anunciava l’entrada a un nou poble. “Fins a Sabadell vam anar fent, i en aquest punt és on vam tenir el primer moment crític del grup, perquè la Núria ja no podia més psicològicament”, explica López. “Eren les 3 de la tarda i els meus peus van dir prou”, matisa ella, “però després de dinar em van convèncer per tirar endavant, i és on veus que pots més del què et penses”.
“A la rambla de Sabadell ens vam treure les sabates perquè havien aparegut les primeres seqüeles de la caminada, tot un espectacle” apunta la Rosa, “la gent ens mirava com si estiguéssim bojos!”. “Durant tot el trajecte ens vam trobar gent que ens preguntava on anàvem i al·lucinava” afegeix en Sisku, “i ens animaven a seguir endavant, ens manteníem motivats”.
El temps els va acompanyar, núvol i amenaça de pluja, fins que a Terrassa, va descarregar amb força. Van aparèixer les primeres trucades des de Sant Vicenç, pensant que s’anul·laria la fita. “A l’alçada de Vacarisses vam tenir el segon moment crític” diu en Carlos, “els vaig enganyar a tots dient que quedaven 7 quilòmetres, que no acabaven mai!”. “Veiem Montserrat de lluny, els cotxes ens pitaven, i el fet de pensar que ja portàvem tants quilòmetres, ens va permetre continuar, encara que fos a quatre grapes”, assegura la Rosa. Tot i això, s’anava fent fosc, i cap d’ells havia caminat sota la lluna per aquelles carreteres. “Tot i que havíem fet la ruta, hi ha trams, especialment arribant a Monistrol, en els que havíem d’anar sobre l’asfalt”, explica López. “Per a mi això va ser el més dur”, apunta Calopa, excursionista experimentat, “em bullien els peus”. Els sis aventurers van perdre el camí durant uns minuts, i van haver de rectificar. Aviat trepitjarien Monistrol de Montserrat, la meta. Eren dos quarts de 12 de la nit i ho havien aconseguit.
“Satisfacció” diu en Francesc Calopa, “això és el què sents, que no et pots abandonar”. “Va estar un repte personal i el vam superar” segons la Núria. “Tenia clar des del principi que ho aconseguiríem”, valora la Rosa, “i va ser massa”. “El millor va ser la dutxa” apunta l’Enric, “la dutxa i el sopar”. “Cadascú de nosaltres va dedicar aquest repte a alguna persona” acaba en Carlos, el cap d’expedició d’aquesta aventura.
L’endemà una vintena de santvicentins de Montaltrek es va acostar fins a Monistrol. Entre aplaudiments, van felicitar als companys de l’associació i els van acompanyar a fer l’ofrena fins a la Moreneta. El mateix Josep Maria Soler, Pare Abat de Montserrat, els va felicitar personalment per haver vingut des de tan lluny, a peu. “Va ser una ofrena molt emotiva per tots”, conclou López, “i fins i tot vam aparèixer per TV3, que retransmetien la missa!”.
Ara ja poden dir que són els primers veïns de Sant Vicenç que van anar fins a Montserrat. I repetiran l’experiència en dues etapes, convidant a tothom qui vulgui, a través de Montaltrek.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada