Dilluns

Des de primera hora està asseguda al despatx, amb les cames creuades i el telèfon com a prolongació de l’orella. Té la cara bullint de tanta discussió matinera. “No, el paquet ha d’arribar demà al matí, o no podran continuar la feina”, li diu a un dels proveïdors, “què vols dir que és impossible? així és com havíem quedat!”, repeteix amb indignació.

Es recargola un dels rínxols que sobresurt d’una cua mal feta, però perfectament estudiada; es mira les ungles, que ja requereixen una nova pinzellada; observa les seves sabates de taló, les noves, les negres, que han liquidat la meitat del sou del mes passat. Les parets s’estreten, i aquell habitacle espaiós es converteix en un calabós de mides claustrofòbiques. Dins d’aquella caverna, el ring-ring constant retomba com un eco que s’enganxa al cervell. Les cames creuades s’han adormit, però no queda espai per estirar-les. La seva respiració s’accelera, i l’estrès es patenta en aquelles ungles mig pintades, que de seguida queden esquinçades per les dents. Cada vegada que mira el seu rellotge de polsera, els ulls li fan pampallugues: “Les 9 i mitja, encara?”. L’hora del cafè no arriba ni que forcin les agulles del temps. El telèfon no para de sonar, i els esbufecs són reiterats a cada minut que passa.

Falten cinc minuts per les 11, però ella no pot més. Les seves pupil·les ja visualitzen la cigarreta, el donut i el cafè. Agafa la jaqueta, també d’estrena, color verd militar, tot i que d’aspecte de guerra en té ben poc. El seu model combina a la perfecció amb els pantalons foscos i les sabates noves de taló, les negres, les que li han buidat significativament el compte bancari. La bossa, vermella i petita, té l’espai just per guardar mòbil, paquet de tabac i moneder. Abans que el rellotge marqui l’hora punta, ella ja prem el botó de l’ascensor, en un esma de fugida sense precedents.

Per fi trepitja el tacte consistent del carrers de Barcelona, sentint les seves sabates friccionar amb les rajoles del terra, a pas militar. Passa per davant de l’obra, sentint més d’un xiulet, i d’altres comentaris pujats de to, mentre xucla nicotina amb ànsia. Davant de la fleca, apaga la cigarreta, fent ballar el taló amb gràcia al seu damunt. La cua avança ràpid: dona gran, barra de quart, bitllet, canvi; noi jove, croissant de frankfurt, monedes, i fora; donut i tallat per emportar, import just i bon dia. Respira feliç amb el seu esmorzar en ma, de tornada al despatx.

A mig camí, es para davant l’aparador de la seva botiga predilecta. Estan canviant el model de la maniquí, i oh!, hi deixen les sabates de la nova temporada. S’enamora, tot i que sap que fins el mes següent, no hi han capricis que valguin. Fa una mossegada del donut que aguanta a la mà dreta, embolicat en un tovalló, i s’empassa un glop del tallat, que està bullint, com a ella li agrada. Però quan intenta avançar un dels seus peus per continuar el trajecte, no pot. “Què passa?”, es pregunta automàticament el seu cervell deleïtat per aquests minuts de glòria. Abans de mirar el terra, s’adona que s’està enfonsant. “M’enfonso!”, es confirma interiorment en un crit d’auxili que ningú escolta.

S’ha quedat atrapada en una vorera de ciment tendre, no senyalitzada. Al seu darrera, quatre treballadors de l’obra la miren meravellats. Porten a la ma la senyal que prohibeix el pas de vianants per aquell tram. Intenten que el riure no se’ls escapi, tot i que a algun d’ells ja li pica el nas. L’agafen pels braços, li aguanten el tallat i el donut mossegat. Ella es caga en tot ésser vivent. Els hi diu incompetents, els escridassa amb insults intel·ligibles entre plors d’impotència i de desesperació. Ells es disculpen amb el cap cot, i amb una samarreta vella intenten netejar el ciment de les seves sabates, ara ja, grises.

La dona de la botiga de roba, la seva predilecta, surt amb un cubell d’aigua. “Posa els peus a dins, i les sabates, corre!”. Obeïx. Després li freguen amb un drap sec, en un intent de treure tot el ciment concentrat a les sabates. El resultat no és del tot satisfactori, menys tenint en compte que l’estat del baix dels pantalons és similar, i comença a petrificar-se. Comença a sentir vergonya, tothom la mira, es el centre d’atenció de tot el carrer. Dóna les gràcies a la dona, arrabassa el seu donut i el seu tallat amb un gemec que espanta, i fuig cames ajudeu-me de nou al despatx.

El recorregut de l’ascensor es fa interminable, i això que només són tres pisos. Entra al seu habitacle, llença bossa, jaqueta, donut i cafè, i es dirigeix al lavabo. Es tanca a dins i es treu pantalons i sabates. Té els dits del peu gelats, i els turmells cimentats. Se’ls frega amb aigua i sabó. Intenta netejar les sabates i el baix dels pantalons, que ja estan força consistents. Algú pica a la porta del bany, i ella respon amb un grunyit.

Torna al seu habitacle, amb els peus, les sabates i els pantalons mullats. Està xopa, té fred, i està molt enfadada. Mira el rellotge, esperant l’hora de dinar. Només pensa en arribar a casa, canviar-se, embetumar les sabates i tirar-se al sofà. Però només passa un quart d’hora de les 11 del matí. El telèfon torna a sonar, i l’habitacle es torna a convertir en un forat petit, minúscul, claustrofòbic. Amb llàgrimes de ràbia als ulls, pensa que almenys tindrà els seus mil anys de bona sort per trepitjar ciment tendre. O era merda?