Recordo que en una època, anar al cinema es va convertir en una constant per mi. Em trobava atrapada en la pubertat, edat en la que et sents massa gran per certes coses, i encara petit per altres divertiments. Anar al cinema amb els amics –i sense pares- era la proposta més reiterada per matar les hores mortes dels caps de setmana; la pel·lícula escollida no tenia tanta importància. Ens deixaven a la porta amb mil pessetes a la butxaca, i ens venien a recollir dues hores més tard. Amb aquell bitllet verd i gran –els d’ara, en un principi, em semblaven de broma-, completàvem l’entrada amb crispetes i altres llaminadures; de vegades, fins i tot em sobraven vint duros, que guardava per anar fent guardiola.
Amb els anys, anar al cinema s’ha convertit en un recurs de dies de pluja, de diumenges d’hivern poc transitats o de pel·lícules cridaneres. Entre d’altres coses, amb aquell bitllet verd i gran, avui no tindria ni per pagar el tros de paper que m’acredita per entrar a la sala. Ara una entrada costa, ni més ni menys, que 7,60€ - més que mil peles-, i si ho vols complementar amb crispetes o similars, la cosa puja. Tens la possibilitat d’escollir seients VIP, que intueixo, deuen ser tan còmodes com alt sigui el recàrrec. Si a més, tens l’opció de veure el film projectat en 3D, hi ha un suplement de 2,50€. Així que, aproximadament, avui necessitaria més de dos d’aquelles bitllets grans i verds, per poder passar la tarda amb els amics davant la gran pantalla.
Quan tan buidat el compte bancari de manera descarada, i comences a pensar que anar al cinema s’ha convertit en una pràctica de luxe, et passen un anunci en el que et demanen que estiguis atent, per si algú dels presents treu una màquina de filmar. “És robar”, et diuen al final –jo no acabo de tenir clar qui roba a qui. El què em trobo al meu voltant, però, és que aquí tothom treu altres coses de la bossa: l’ampolla reomplerta d’aigua de l’aixeta, l’entrepà embolicat en paper de plata i, fins i tot, el paquet de crispetes fetes anteriorment al microones.
Tot sigui bó per aprofitar bé els pressupostos personals, i amb aquests preus tan desorbitats, no n’hi ha per menys. Només em pregunto, si d’aquí poc anar al cinema es convertirà realment en un pla alternatiu per ocasions especials: dies d’aniversari, dates específiques, regals de Nadal. El que està clar és que els joves preadolescents d’avui dia, hauran de buscar-se un altre divertiment adient per aquella època traspàs, perquè el cinema, té un preu de pel·lícula.
Però tot sigui dit: hi han pel·lícules que, tot i els preus desorbitats, valen la pena veure’s en aquestes butaques, encara que l’aire acondicionat funcioni a màxima potència, o que la dona de cabells cardats d’assegui al teu davant. Endivinar “la bona” o no, ja forma part de la sinceritat de la campanya de marketing i de l’ull que es tingui al moment de triar.
TRIBUT A TARANTINO
Al cinema, no hi ha un context històric més explotat que el de la Segona Guerra Mundial. La violència, a la gran i petita pantalla, és un tema reiterat amb molt bona sortida. Això ho demostra una extensa filmoteca bèl·lica. Però crec que a pocs se’ls ha passat pel cap tergiversar el passat, amb un bon toc surrealista, i desfigurar la cara del führer a trets, com a molts hagués agradat aleshores. Quentin Tarantino, amb Malditos Bastardos, ha aconseguit donar un toc d’humor i sàtira a un tema tan delicat com és l’holocaust. Una petita venjança cinematogràfica americano-jueva contra una època on l’horror era real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada