Distingeixo a la llunyania una cara coneguda i em preparo per pronunciar un “adéu” que aviat surt a l’exterior. Les paraules s’escampen per l’aire i impacten contra un “hola”. En aquell moment penso que es tracta d’un convencionalisme que no queda protocolàriament ben definit: Teòricament, hauria d’haver dit hola, perquè és la primera vegada que el veig avui, però un segon raonament em porta a l’adéu, perquè no tinc intenció d’aturar-me. A la pràctica, durant el xoc de salutacions adverses he passat de llarg la seva persona, i ella ha aturat la marxa, segurament esperant entaular una conversa supèrflua. Així que finalment, tot ha quedat en un “Hola i adéu”.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
El + llegit
-
Entrem en una de les habitacions de la casa, un estudi petit on la llum s'emmarca en un finestró que dóna al jardí. Hi trobem teles apil... -
Va néixer en plena crisi, amb el Crac del 29, tot i que no pot recordar-ne cap conseqüència. “ Sé que Llavaneres era, aleshores, un poble to... -
M’agradava escriure, de sempre. I les meves mans s’aturaven, i els meus ulls feixucs i cansats no feien més que llegir i rellegir aquesta a...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada