Inèdit

Nascut a Igualada, Pius Morera i Prat no era un nen “normal”. Filòleg, professor i poeta, gran amant de la lectura, ja de petit llegia obres poc pròpies per la seva edat: El Quixot, Dostoievski,... Amb 14 anys, per motius familiars, es va veure forçat a abandonar els estudis per treballar a una fàbrica de gènere de punt. Però la formació tornaria aviat, tot encara havia de començar: la seva persona es faria inseparable del món de la cultura. Lacetània va ser la primera creació, un grup cultural de joves que el porten a contactar amb intel·lectuals de l’època de la talla del recentment desaparegut Joan Triadú.

El destí el trasllada a Barcelona on desenvoluparà certa activitat clandestina contra el règim de Franco amb Bandera Roja. Pius acabarà abandonant la política, però mai els seus ideals, i es resguarda en allò que sempre li havia agradat, l’ensenyament, i concretament, la formació docent amb les noves tecnologies. Aquesta faceta també el portarà fins la comarca del Maresme. Com a santvicentí d’adopció, la seva passió per les lletres també s’ha fet patent amb col·laboracions a la Biblioteca la Muntala.

Em confessa que fa no gaire es va preguntar si dedicar gran part de la seva vida a l’ensenyament havia servit d’alguna cosa. Precisament les noves tecnologies li van donar la resposta: té una pàgina dedicada a la seva persona al Facebook amb 237 alumnes que el recorden amb afecte de la seva època a l’escola mataronina Thos i Codina.

Què era Lacetània? Un grup absolutament cultural que vam crear un grup d’amics a Igualada amb l’ajuda del vicari de la parròquia de Santa Maria d’Igualada, Antoni Pous. Organitzàvem conferències i exposicions, vam fer una revista rigorosament cultural, amb traduccions i altres reflexions,... alguns dels il·lustres que portàvem a donar conferències els pescàvem a la Rambla: <<Escolta, no t’interessaria pas venir a fer una xerrada sobre...?>>. Així van arribar a Joan Triadú, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedes, i molts d’altres. Lacetània va créixer amb gent d’altres edats que s’incorporaven per col·laborar, com Anna Mª Vaquès o Josep Mª Torras. Jo només tenia 19 anys.

En aquella època vas guanyar el Premi Amadeu Oller amb “Un mocador d’Herbes per a jòquers” i també vas formar part de la Comitè Executiu de l’Homenatge a Carles Riba. Se’m van obrir les portes i vaig tenir l’oportunitat de conèixer altres personatges del panorama cultural com J. V. Foix, Pere Quart o Salvador Espriu,...

Vas marxar Barcelona per embolicar-te a la fervor cultural de la capital catalana? Vaig marxar d’Igualada perquè sentia que se m’havia quedat petita. I sí, la meva marxa també tenia a veure amb la cultura, pensa que en aquella època, entre d’altres coses, començava a crear-se la Gran Enciclopèdia Catalana, i paral·lelament, l’enciclopèdia Salvat 4, on jo col·laborava. Barcelona també em va permetre conèixer grans poetes, com Ferran Fullà o Manuel Vázquez Montalbán. Era el moment de Tuset Street.

És quan comences a moure’t pels cercles comunistes de Barcelona. A Igualada ja vaig intentar crear cèdul·les comunistes de manera clandestina sense gaire èxit, i a Barcelona vaig començar a introduir-me dins de Bandera Roja, que era una escissió del PSUC. Les reunions funcionaven a través de les associacions de veïns, en el meu cas al barri de Sants, que és on treballava com a professor.

Les associacions de veïns eren tapadores? Es tractaven temes del barri, és clar, però a més, alguns aprofitàvem l’espai de reunió per tramar altres coses que eren il·legals: octavetes, organitzar manifestacions contra el règim,...

Molt arriscat. De fet, com antifranquista també vas tenir el teu pas per la Model... em van enxampar a l’Assemblea de Catalunya, l’antifranquisme organitzat. Vaig ser un dels 113 detinguts del 1973, juntament amb Miquel Serallés, Antoni Gutiérrez “Guti”,... vaig acabar a la Model durant un mes i mig. Em vaig menjar els panellets allà dins! També vaig coincidir amb molts dirigents del PSUC, amb Puig Antich,...

Salvador Puig Antich? Ell estava aïllat, crec que ja estava condemnat a mort, i vam coincidir a l’infermeria, que era la única manera de contactar amb els aïllats. De fet, jo ja l’havia conegut anteriorment en un viatge des d’Igualada a Barcelona. Era un home alegre, però molt eixut. L’execució de la seva sentència va ser una sorpresa molt desagradable, perquè ningú es pensava que arribés mai.

De fet, vas dedicar-li un poema. A Barcelona hi va haver dos festivals de poesia molt importants, el Price i el Gespa Price, on alguns poetes vam homenatjar Puig Antich.

Els màrtirs, com el vi de bóta, guanyen

amb el temps. Per mà d'altri ha emmudit

violent l’aire vivent de ton pit:

era pujol, s'ha tornat puig antic.

Fragment de “Jo no vaig gosar parlar-te”

Arrel de tots aquests esdeveniments, abandones els teus ideals? Els meus ideals mai els vaig abandonar, però diguem que vaig endevinar per on anirien les coses, vaig entendre que sacrificàvem molt més del què s’aconseguiria durant la transició; no em vaig equivocar.

Et vas desencisar i et vas refugiar de nou a les aules. Vaig abandonar la doble vida que suposava la lluita. La clandestinitat política et feia pagar el peatge de l’aïllament personal. Em començo a obrir camí en el món de l’ensenyament, especialment projectes de didàctica.

Professor de professors. A partir de guanyar les oposicions arribo a Mataró i faig de professor a l’escola Thos i Codina. D’aquí a Sant Vicenç de Montalt, on em vaig enamorar de la casa on visc. En aquest punt em dedico fonamentalment a investigar: el món dels blogs, les Tecnologies de la Informació. Participo a “Escoles en xarxa”, congressos, cursos, tallers, conferències, assessorament... tot per l’ensenyament.

I la poesia? Continuo escrivint-ne, però molta és inèdita.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt, novembre 2010
Blog Pius Morena i Prat
Web personal Pius Morera i Prat