M’agrada l’extranya sensació de nervis que s’enganxa al meu estómac la nit abans del meu aniversari. La cara que posen els més petits quan els treus la llengua des de la finestra de l’autobus. Dormir plàcidament al sofà de matinada, amb la llum del televisor fent pampallugues. Observar la gent que surt de les portes d’arribada de l’aeroport, i imaginar de quin indret provenen, i què porten amb ells. Llepar la tapa de les natilles abans d’encetar-les. Un tros de xocolata blanca després d’un bon àpat. Riure fins que em fa mal la panxa. Posar música de fons a les situacions que visc. Fer veure que sóc una turista perduda a la ciutat, i que fa fotografies a tot. Somiar desperta. Trobar-me un bitllet de 50 entre molts peus que caminen absorvits per preocupacions i mals de cap.
Hi han moltes coses que m’agraden, que m’encantin em fa sentir viva, i adoro aquesta sensació més que res. Podria agafar un tros de paper en brut, i amb un bolígraf l’ompliria de lletres i paraules que descriurien totes i cada una de les coses que em fan sentir més jo que mai. Però, d’altra banda, la columna de coses que odio, que temo, i que m’incomoden fins a extrems impensables, també es fa interminable: els xiclets i la seva textura gelatinosa, amb la seva olor a maduixa prefabricada; els llibres que llegeixo a la força; la foscor; anar a dinar a un restaurant sense companyia; fer cua; perdre la raó en una discussió; dir coses de les que després me’n penedeixo; sentir-me humiliada; la mentida.
En fi, que tots tenim les nostres particularitats, aquelles que fan que la gent et titlli d’especial, o estrambòtica, o boja. Tot i que de fet, són aquests petits detalls els que ens converteixen en persones diferents, les que trenquen l’homogeneïtat de la nostra existència. No és ni bo, ni dolent, simplement, alternatiu.
Però jo tinc un problema afegit, i és que a dins d’aquesta llista única i personal que configuro dia a dia amb els meus pensaments, hi ha un apartat contradictori i complicat que he titulat: la meva família. I no sé on col·locar-la, si a la columna de coses que m’encanten, o a la fila d’odis. Sí, la meva família es troba en punt mort, i no em queda mai clar quina marxa li he de posar.
No és tan estrany, hi ha molta gent que es troba en aquesta situació. Hi ha qui diu que els amics es trien, i la família et toca. Però no és fàcil deslligar-se’n, perquè encara que és fruit de l’atzar, has de comptar que és la que queda, quan la resta de coses es desfan. O hauria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada