Sembla el títol d'una pel·lícula amb segell espanyol, i podria ser-ho: jove neguitós i aventurer que va sentir l'impuls de fugir d'una vida que no li agradava, per trobar-se envoltat d'un món diferent, increïble, estrany. Més llavanerenc que mai, aquest immigrant d'Ayora (poble de València en el límit d’Albacete), va ser acollit al poble de Llavaneres fa 64 anys. Ara es sent més català que mai, i se'l pot considerar un enamorat de la nostra terra, més que molts dels que han nascut aquí.
Andreu Ródenas Iñiguez, al que molts reconeixen sota el sobrenom d'en Rueda (després d'una etapa futbolística al nostre poble), és un home amb empenta, que poc a poc s'ha anat fent lloc entre nosaltres. La seva estima per Llavaneres es pot constatar de vàries maneres: escrits sobre la seva experiència catalana, poesia i arts culinàries. Però si parlem de la seva afició per la cuina, i dels pèsols garrofers ofegats a la manera llavanerenca, cal destacar el nom de Rosa Badia Puig de Fàbregues, o més concretament, de la Roseta.
Què et va portar cap aquí? Doncs jo sóc originari d'Ayora, on feia de pastor des dels 11 anys. Estava a 4 hores a peu de casa! Un dia vaig sentir l'impuls de marxar, perquè allò no era el què jo volia, i li vaig enviar una carta al meu pare: o marxava a Alemania, com feien molts dels joves del poble, o venia cap on estava ell fent de mosso, al veïnat de Mata. No sé com, però va entendre la meva carta [l'Andreu no havia anat mai a l'escola], i la resposta va ser clara, perquè sabia el què era estar apartat de la família. Així vaig arribar a Llavaneres, i ara hi estic integrat de cap i peus.
Què et va portar cap aquí? Doncs jo sóc originari d'Ayora, on feia de pastor des dels 11 anys. Estava a 4 hores a peu de casa! Un dia vaig sentir l'impuls de marxar, perquè allò no era el què jo volia, i li vaig enviar una carta al meu pare: o marxava a Alemania, com feien molts dels joves del poble, o venia cap on estava ell fent de mosso, al veïnat de Mata. No sé com, però va entendre la meva carta [l'Andreu no havia anat mai a l'escola], i la resposta va ser clara, perquè sabia el què era estar apartat de la família. Així vaig arribar a Llavaneres, i ara hi estic integrat de cap i peus.
Però el teu pare estava aquí per altres motius... Després de la guerra, Franco va emetre una ordre que permetia als habitants d'un poble desterrar als “rojos” que no volguessin amb ells. El meu pare va lluitar al bàndol republicà, perquè li va tocar. Ho va pagar a camps de concentració i amb 3 anys de presó! Era un bon home, però algú el va voler fer fora d'Ayora; li van donar 24 hores, previ avís d'on es dirigia. Resulta que la veïna tenia un nuviet de Mataró, i ell el va tranquil·litzar oferint-li aquestes terres com a casa.
I vas arribar a Catalunya, i amb molta sort. Sí, vaig arribar el 12 d'octubre, quin millor dia! Hi havia molta migració cap a Catalunya, i això va fer que els Guàrdies Civils controlessin l'entrada de gent de la resta d'Espanya. Qualsevol excusa era motiu suficient per retornar-los, a molts els portaven a Montjuïc a passar la nit; després els feien fora. Però el 12 d'octubre és el dia de la Hispanitat... i els Guàrdies Civils no van sortir. A més, com era època de collita, vaig trobar feina de seguida per uns dies. Després, el meu pare em va fer anar de Mataró a Llavaneres, on vaig treballar de mosso a Can Cot, i a Can Mingo de l'Era, durant 2 o 3 anys.
Un bon començament. Sí, però jo diria que aquell, l'any 1945, que és quan vaig venir, va ser l'any de la FAM, però fam de veritat. Vaig passar molta gana, i treballant molt.
Què va sentir amb el canvi? Jo sempre dic que només passar Tarragona, és com si entressis a un altre món: tot tan verd, ple de camps, de vinyes, el mar! Jo mai havia vist el mar... i no entenia a ningú, perquè ara que diguin el què vulguin: se sent parlar molt en castellà; però aleshores, tot i el Franquisme, la gent parlava en català, i jo no entenia res [Ayora és de parla castellana, i no valenciana, per la seva proximitat amb Albacete].
Ara parla i escriu molt bé el català. Vaig demanar als amics i a tothom que coneixia que em parlés en català. Fins i tot a l'avi de la meva dona, la Carmen [Carmen Casas], va intentar parlar-me en castellà en presentar-me a casa seva, però li vaig dir que no, i mai més va dir una sola paraula en castellà! Ara, jo l'escric millor que parlar-lo, perquè vaig fer dos cursos, i m'agrada poder escriure en català les meves coses.
A la Carme la vas conèixer a la teva època de mosso a Can Mingo de l'Era, no? Ja érem nuviets, sí, i després promesos. Quan vaig deixar Can Mingo, vaig anar a viure casa seva, però abans vaig haver de fer la mili, que saps on em va tocar? A Blanes! Em van preguntar des d'on m'allistava, si des d'Ayora o des d'aquí, i jo vaig dir que Ayora era una etapa tancada, i que ja em sentia d'aquí. I a Blanes em va tocar.
I després va marxar a viure amb la promesa, els sogres i l'avi. I al poc temps els meus primers dos fills, la Montse i l'Isidre; el tercer vindria 7 anys més tard, l'Andreu. Vivíem a l’Hacienda de Can Caralt, i per viure allà havies de treballar a l'empresa i, a més, pagant un lloguer de 50 pessetes! Era una bajanada treballar per tenir un sostre a un altre lloc, podent estar amb la família, i treballant a jornal.
I t'estimaves molt a la teva sogra, trencant els mites! La Roseta, sí, era com una segona mare, de fet, estic escrivint ara “Les 3 mares de la meva vida”, que són la meva, una veïna que em va acollir, i la Roseta,...és que vam viure 50 anys sota el mateix sostre!
I et va ensenyar a cuina, d'allà la Roseta, menjars cuits per emportar. Ella era la cuinera del Compte de Caralt, i entre els dos vam fundar el que ara és La Roseta. Em deia com preparar els plats, i que no em deixava que canviés res, perquè el què agrada és el menjar típic, el llavanerenc de sempre;, i ho seguim fent tot de la mateixa manera. Mira què et diré ara, no hi ha uns pèsols, al món, com els de Llavaneres! Si em poses uns pèsols garrofals ofegats d'aquí, i uns altres de Mataró, t'indicaré clarament quins són els nostres.
I des de 1981 que els degustem. Amb tot el què ha viscut a les 3 viles, què diries de la que et vas trobar fa 64 anys, i la d'ara? La meva vida és molt llarga, jo vaig arribar que em van venir a buscar amb carro a l'estació de Mataró, que mai havia pujat a un tren, ni a un autobús. El pis on visc està construït sobre l'horta de la que havia collit patates, des de la que veia el mar; ara només hi veig totxos. Però el què hi ha ara és el progrés, i amb el progrés no es pot tornar enrera.
M'assenyala un dels paràgrafs del seu llibre “60 anys amb vosaltres”, un dels que ha escrit, perquè el remeti a tots vosaltres, llavanerencs: “Fóra més senzill conviure bé amb la gent que ens envolta i aconsella, perquè a la fi tots siguem catalans integrats i units, i fem que aquesta terra de Catalunya se'n senti orgullosa d'aquests immigrants, que amb esforç i dedicació han fet possible la seva plena integració”. Però jo he volgut remarcar una part del seu poema “50 anys amb vosaltres”, en el que fa ballar tots els noms de Llavaneres en vers, per divertiment i predilecció per la nostra vila, i en el que s'hi pot apreciar clarament la seva persona:
M'assenyala un dels paràgrafs del seu llibre “60 anys amb vosaltres”, un dels que ha escrit, perquè el remeti a tots vosaltres, llavanerencs: “Fóra més senzill conviure bé amb la gent que ens envolta i aconsella, perquè a la fi tots siguem catalans integrats i units, i fem que aquesta terra de Catalunya se'n senti orgullosa d'aquests immigrants, que amb esforç i dedicació han fet possible la seva plena integració”. Però jo he volgut remarcar una part del seu poema “50 anys amb vosaltres”, en el que fa ballar tots els noms de Llavaneres en vers, per divertiment i predilecció per la nostra vila, i en el que s'hi pot apreciar clarament la seva persona:
“Tot això ho diu un integrat
poca solta i passat de moda
que li diuen en “Rueda”,
coneixedor dels vostres sobrenoms,
dels d'ara i dels de més enllà,
dels presents dels passats,
tots ells bonics i de bona fe,
millorant els dels nostres avantpassats”.
